Davant d’un full blanc,
sempre amb la impressió
de tenir totes les opcions d’aquest mon,
totes les oportunitats al meu abast,
totes les ocasions per entendre…,
M’he sentit lliure.
Així deslliurada,
li he agraït al mon de ser-ho.
Li he cantat,
l’he viscut,
l’he plorat,
i l’he sabut recordar.
Com si d’una deesa es tractes,
he adorat la seva blancor satinada
en regalar tots els colors.
L'he acaronat
amb tots els pinzells del meu pot,
sense esperar res mes
que la lluentor d’un pensament,
o els matisos d’una descoberta.
He estimat escriure.
Enamorada eterna d’un full en blanc,
li he estat fidel.
no per moral, sinó per convenciment,
o pot ser per química,
pot ser pel que s’enamora de veritat la gent.
Aquell no sé què, que mai ningú pot explicar,
i que perdura en les ments
quan el full ja no hi és,
o quan ja s’ha perdut entre els temps.
Ser davant d’un full nu i escriure,
no sempre ha estat fàcil.
Mentre ell es va omplint,
a tu poc a poc et despulla.
Agraïda i conscient de que sigui el desig qui porta l’entesa.
Veus que ets mostrada
i et mires.
Hem estat Amants respectuosos,
com els que neguitegen per tenir-se,
per donar-se,
per abocar-se.
Confonent-nos de vegades, l’un en l’altre.
I he estimat escriure.
Quan vestits de colors,
enredats en paraules,
descabellant-nos amb rialles
i olorant-nos les pells,
hem cercat el regust del coneixement,
de la mútua comprensió,
del regal de ser-hi,
del creixement, de la por,
dels gemecs i dels plaer ..........
Llavors apareix el cos,
descrit per les línies i els accents,
i per això,
també he estimat escriure..
Avui estic perduda,
avui soc una amant rebutjada,
ja no puc ser lliure?
Quines son aquestes linies,
que el dolor les fa innombrables?
Quin es aquest regust de coneixement i de mútua comprensió
que fa créixer la impotència?
Un dia mes Full,
et prego,
un dia mes!,
enamora’m Full!
Sedueix-me per conèixer.
Acarona'm per entendre aquest cos.
Vull cantar-te,
viure’t
i plorar-te, per si he de recordar-te.
Pot ser el que necessito és una Oració,
una pregaria.
A tu Full et prego que,
mes que mai,
avui, siguis el meu ballador.
Enamora’m full !
La tardor del 2007
Primer dia d’aquesta tardor i es presenta amb tots els seus atributs.
Amb perfum incipient de frescor càlida,
vestida de cel tapadot i gris;
païments lluents com unes sabates noves de xarol
i alguna escletxa de llum blanquinosa
que enlluerna els ulls
quan agosarats s’enfilen pels núvols tot escrutant-la,
com si d’un penjoll preciós, al coll d’una dona, es tractés
..... i la pluja.
... per moments menuda i juganera
entre les bufades suaus de vent
que ens invita a participar del joc
...per moments atamborinada, persistent,
sorollosa i encabritada
entre les taulades i les uralites dels balcons.
Un va i ve compassat de ritmes i sons del silenci
que se t’endur la ment.
T’endinsa en el seu ball sense voler
per després, deixar-te anar.
Solament així la pots gaudir
i pots participar de la seva arribada.
......el miracle, la potencia, la força, la causalitat i la finalitat de la natura. La tardor s’ha presentat tot obrint la porta.
“...Als meus pares en el seu 50 Aniversari de noces ”
Amb perfum incipient de frescor càlida,
vestida de cel tapadot i gris;
païments lluents com unes sabates noves de xarol
i alguna escletxa de llum blanquinosa
que enlluerna els ulls
quan agosarats s’enfilen pels núvols tot escrutant-la,
com si d’un penjoll preciós, al coll d’una dona, es tractés
..... i la pluja.
... per moments menuda i juganera
entre les bufades suaus de vent
que ens invita a participar del joc
...per moments atamborinada, persistent,
sorollosa i encabritada
entre les taulades i les uralites dels balcons.
Un va i ve compassat de ritmes i sons del silenci
que se t’endur la ment.
T’endinsa en el seu ball sense voler
per després, deixar-te anar.
Solament així la pots gaudir
i pots participar de la seva arribada.
......el miracle, la potencia, la força, la causalitat i la finalitat de la natura. La tardor s’ha presentat tot obrint la porta.
“...Als meus pares en el seu 50 Aniversari de noces ”
Dibuix de l'extranya bellesa (2007)
".......és l’estranya bellesa la que es dibuixa.
entre les ombres crues dels ales roents”
ombres de la foscor del mon,
del patiment,
del dolor,
de les mirades cegues
en uns ulls plens de por.
".......és l’estranya bellesa la que es dibuixa.
entre les paraules buides dels sentiments bullents
paraules a llum d’espelma,
de nits blanques
i matinades fresques,
de nits negres,
i matinades cegues
que a paupons vivim.
".......és l’estranya bellesa la que es dibuixa.
Amb l'ombra d'una roent naturalesa humana
amb la delicada llum de la sensibilitat ......
amb els matisos del foc i del glas,
quan irremeiablement, com tot lo natural,
deixa anar els seus aromes i es fa present.
".......és l’estranya bellesa la que es dibuixa
sempre entre les dues parts del tot.
que per desconeguda no volem mirar
i que per coneguda i amada, portem al cor
o pot ser mes endins
Heus aquí l’estranya bellesa."
entre les ombres crues dels ales roents”
ombres de la foscor del mon,
del patiment,
del dolor,
de les mirades cegues
en uns ulls plens de por.
".......és l’estranya bellesa la que es dibuixa.
entre les paraules buides dels sentiments bullents
paraules a llum d’espelma,
de nits blanques
i matinades fresques,
de nits negres,
i matinades cegues
que a paupons vivim.
".......és l’estranya bellesa la que es dibuixa.
Amb l'ombra d'una roent naturalesa humana
amb la delicada llum de la sensibilitat ......
amb els matisos del foc i del glas,
quan irremeiablement, com tot lo natural,
deixa anar els seus aromes i es fa present.
".......és l’estranya bellesa la que es dibuixa
sempre entre les dues parts del tot.
que per desconeguda no volem mirar
i que per coneguda i amada, portem al cor
o pot ser mes endins
Heus aquí l’estranya bellesa."
Llum (2007)
De la mateixa manera que el dia apareix tímid desprès de la nit,
amb el mateix xiulet que el vent fuig i desperta les muntanyes
i mentre els ocells s’atabalen en sentir el cruixir de les branques,
Sento l’esfereïdor so de tempesta, que darà vida al verd i a l’aigua,
amb aquella olor exquisida de la terra nua,
que desitjosa i assetada, em portarà el perfum del goig humit de vida.
Petit em sento i sento que en tindria prou en ser-ho
quan volant traspasso els límits finits de l’aire que respiro.
Es per això que volo. Soc ocell en un bosc fosc, d’esllengaits arbres
que s’enfilen amunt, lluny de la terra que els atrapa i els nodreix, cercant el sol.
Llum, és llum que allibera.
Llum, és llum de llamp que sense avisar desperta el cel
I és llum lenta de boires blanques que acomiada les hores misterioses de la nit
On reposo, fugint ........ i on se’m convida
Tendresa del meu repòs,
permissivitats dolents en la fugida.
Goig de retrobar-se i tenir-se en misterioses presencies.
Màgics moments on sento cruixir les meves branques,
mentre es tornen velles, riques i sàvies
Puc ser petit, i també immens.
Estar plé i sobregir. Sorgir i renèixer.
Pot ser podría reconeixem,
però ara em trenco,
sento el vol atabalat dels ocells
Pot ser mes endavant,
m’aturaré a saber.
M’aturaré a ser allò que sento que sóc
i que mai ningú va dir, ni va dir-me,
allò que mai ningú va somiar que seria.
M’aturaré a regalimar-me en el regust de la meva sabia
M’aturaré, si
quan no em calgui seguir fugint
d’aquesta trencadissa perversa de branques
que amaga la meva llum,
Ara que hi ha algú que em somia, el dolor esdevindrà humanament suportable
I deixaré, mica en mica, ........................................de posar-hi distancia.
amb el mateix xiulet que el vent fuig i desperta les muntanyes
i mentre els ocells s’atabalen en sentir el cruixir de les branques,
Sento l’esfereïdor so de tempesta, que darà vida al verd i a l’aigua,
amb aquella olor exquisida de la terra nua,
que desitjosa i assetada, em portarà el perfum del goig humit de vida.
Petit em sento i sento que en tindria prou en ser-ho
quan volant traspasso els límits finits de l’aire que respiro.
Es per això que volo. Soc ocell en un bosc fosc, d’esllengaits arbres
que s’enfilen amunt, lluny de la terra que els atrapa i els nodreix, cercant el sol.
Llum, és llum que allibera.
Llum, és llum de llamp que sense avisar desperta el cel
I és llum lenta de boires blanques que acomiada les hores misterioses de la nit
On reposo, fugint ........ i on se’m convida
Tendresa del meu repòs,
permissivitats dolents en la fugida.
Goig de retrobar-se i tenir-se en misterioses presencies.
Màgics moments on sento cruixir les meves branques,
mentre es tornen velles, riques i sàvies
Puc ser petit, i també immens.
Estar plé i sobregir. Sorgir i renèixer.
Pot ser podría reconeixem,
però ara em trenco,
sento el vol atabalat dels ocells
Pot ser mes endavant,
m’aturaré a saber.
M’aturaré a ser allò que sento que sóc
i que mai ningú va dir, ni va dir-me,
allò que mai ningú va somiar que seria.
M’aturaré a regalimar-me en el regust de la meva sabia
M’aturaré, si
quan no em calgui seguir fugint
d’aquesta trencadissa perversa de branques
que amaga la meva llum,
Ara que hi ha algú que em somia, el dolor esdevindrà humanament suportable
I deixaré, mica en mica, ........................................de posar-hi distancia.
8-L'amo
L’Eduard tenia molt clar on anirien a sopar, i l’Anna tenia molt clar que es deixaria portar. Ja no era massa d’ella fer preguntes, però aquesta vegada les preguntes ni calien, ni esqueien, no eren importants..... al menys no ho eren per a ella. El que ella no sabia es que si que ho eren pel seu amic, i no ho va saber fins un parell de dies mes tard.
Envaïda pel goig de deixar-se portar, passejava a ulls clucs tot obrint-los i aturant-se en cada petit detall important o no que fos, i pel mateix goig de no haver de saber si ho era.
El sopar, va ser en un restaurant a ran de mar i que sobtosament en ple mes de juliol, era buit. Pot ser era massa tard, va pensar però se li va fer estrany. Van triar de seure dins, l’aire que feia a la terrassa era furiós. Una taula en un racó del menjador que estava tot parat i que lluïa una delicada atmosfera, va cridar l’atenció de l’Anna i allà van sopar.... L’Eduard era el cicerone, va triar ell els plats i quan el cambrer va venir per anotar la comanda, quedava clar que l’Eduard hi anava molt sovint, i com sempre..... “era su amigo”
Sempre es feia amics dels cambrers dels restaurants l’Eduard, i sempre abans d’anomenar-los amics seus, els hi deia allò de: “qué me aconsejas?, però no como ni cerdo ni pescado.”, mes endavant, si el menjar era bo i el client quedava satisfet, ya deia que “era su amigo”.
En moltes ocasions l’Anna havia vist l’escena. Les primeres vegades fins i tot sentia vergonya de veure com establia aquella mena de confiança amb aquells personatges de camisa blanca, perfectes desconeguts, que trobava als restaurants. Amb el temps, s’ho va saber mirar des de fora i ara que ho tornava a viure, somreia amb l’agradable sensació de que durant la seva estada allà tornaria a veure aquell guió. Tot retornava, tot seguia com ho havia conegut, tot es reproposava sense sobtades novetats, solament canviaven els escenaris, les llums, els colors, les olors, els vents i les boires per on es seguia passejant satisfeta l’Anna de la ma de na Eduard.
Aquella nit, no solament s’ho mirava des de fora, sinó que valorava el fet de que l’Eduard hagués arrelat a l’illa i que no es sentis tan sol, però pot ser tot no era tan cert.
No estava trist el seu amic, no vivia en un racó d’habitació, no patia fred, ni situacions indignes pel color de la seva pell,.... pot ser arrels no n’havia fet, però vivia content del que tenia, era l’amo....... però això si, no en tenia prou.
Tot i no essent l’amo, s’hi sentia,..... continuava sentint-se l’amo de si mateix, de les seves decisions, dels seus èxits ..... i dels seus fracassos, però no en parlava. L’amo no parla mai de problemes, l’amo no podia parlar de problemes, perquè no era d’amo fer-ho saber.
Ella havia viscut en la pròpia pell els comportaments de l’amo en aquest sentit, les desaparicions del seu amic les coneixia bé. Desaparicions que sempre havien coincidit amb vivències frustrants per a ell. Aquell home desapareixia amb la boira dels seus problemes.
No era gens fàcil, ni provable que mentre patia una situació de fracàs, de patiment, o de personal frustració,..... l’Eduard hi fos, es a dir, no es feia trobar.
Mentre el cambrer marxava amb la comanda i abans de que s’instaures novament una conversa, l’Anna el justificava pensant allò que tan temps li va costar d’entendre. Tots tenim i patim situacions que ens ofeguen , tots actuem a la nostra manera per afrontar-les, i a ell l’havien educat en l’orgull: “un hombre debe resolver sus problemas consigo mismo”, i la vida pot ser li va confirmar aquell aprenentatge de pell, que l’Anna mai va poder condividir amb ell.
Era una actitud que va ferir de mort l’amor de l’Anna quan l’Anna n’estava tan d’ell. El que no s’entén fa por, i la por fa perdre el nord. I sense nord ens perdem, girem al voltant de buits...... sense trobar cap sentit.
L’amo no pot tenir fissures, o al menys no les pot mostrar. L’amo pren decisions, encara que l’aboquin a la soledat o a la ficció de creure que “es mi amigo”, quan en realitat es solament un cambrer mes, amb qui peta una concebuda xerrada breu, perquè a taula no hi te ningú mes que ell o bé, com en aquest cas desitja compartir amb la seva acompanyant quelcom mes que uns plats triats al gust i per l’ocasió.
No era l’amo, però sempre se n’havia sentit,.... i amb els anys la seva amiga ho va saber entendre. El temps, el gran aliat de l’Anna, per a tot.
El restaurant buit va acabar essent un desconegut, carent d’interès i col·locat al marge de la parella. Els dos amics van gaudir d’un sopar lent, acollidor i ple de somriures.... per uns instants i amb ràpides imatges instantànies, passaven per la ment de l’Anna una darrera l’altre les vegades que asseguts a una taula com aquella ambdós hi havien abocat regust de proximitat, de complicitat per algun comentari o per alguna mirada sense necessitat de dir res mes. Quan temps havia passat i quantes coses s’havien triat de viure! Satisfeta per sentir-se tan rica de vivències,.... va continuar somrient per dins i per fora, regalant al seu amic, tota la tendresa sense cap reserva.
Envaïda pel goig de deixar-se portar, passejava a ulls clucs tot obrint-los i aturant-se en cada petit detall important o no que fos, i pel mateix goig de no haver de saber si ho era.
El sopar, va ser en un restaurant a ran de mar i que sobtosament en ple mes de juliol, era buit. Pot ser era massa tard, va pensar però se li va fer estrany. Van triar de seure dins, l’aire que feia a la terrassa era furiós. Una taula en un racó del menjador que estava tot parat i que lluïa una delicada atmosfera, va cridar l’atenció de l’Anna i allà van sopar.... L’Eduard era el cicerone, va triar ell els plats i quan el cambrer va venir per anotar la comanda, quedava clar que l’Eduard hi anava molt sovint, i com sempre..... “era su amigo”
Sempre es feia amics dels cambrers dels restaurants l’Eduard, i sempre abans d’anomenar-los amics seus, els hi deia allò de: “qué me aconsejas?, però no como ni cerdo ni pescado.”, mes endavant, si el menjar era bo i el client quedava satisfet, ya deia que “era su amigo”.
En moltes ocasions l’Anna havia vist l’escena. Les primeres vegades fins i tot sentia vergonya de veure com establia aquella mena de confiança amb aquells personatges de camisa blanca, perfectes desconeguts, que trobava als restaurants. Amb el temps, s’ho va saber mirar des de fora i ara que ho tornava a viure, somreia amb l’agradable sensació de que durant la seva estada allà tornaria a veure aquell guió. Tot retornava, tot seguia com ho havia conegut, tot es reproposava sense sobtades novetats, solament canviaven els escenaris, les llums, els colors, les olors, els vents i les boires per on es seguia passejant satisfeta l’Anna de la ma de na Eduard.
Aquella nit, no solament s’ho mirava des de fora, sinó que valorava el fet de que l’Eduard hagués arrelat a l’illa i que no es sentis tan sol, però pot ser tot no era tan cert.
No estava trist el seu amic, no vivia en un racó d’habitació, no patia fred, ni situacions indignes pel color de la seva pell,.... pot ser arrels no n’havia fet, però vivia content del que tenia, era l’amo....... però això si, no en tenia prou.
Tot i no essent l’amo, s’hi sentia,..... continuava sentint-se l’amo de si mateix, de les seves decisions, dels seus èxits ..... i dels seus fracassos, però no en parlava. L’amo no parla mai de problemes, l’amo no podia parlar de problemes, perquè no era d’amo fer-ho saber.
Ella havia viscut en la pròpia pell els comportaments de l’amo en aquest sentit, les desaparicions del seu amic les coneixia bé. Desaparicions que sempre havien coincidit amb vivències frustrants per a ell. Aquell home desapareixia amb la boira dels seus problemes.
No era gens fàcil, ni provable que mentre patia una situació de fracàs, de patiment, o de personal frustració,..... l’Eduard hi fos, es a dir, no es feia trobar.
Mentre el cambrer marxava amb la comanda i abans de que s’instaures novament una conversa, l’Anna el justificava pensant allò que tan temps li va costar d’entendre. Tots tenim i patim situacions que ens ofeguen , tots actuem a la nostra manera per afrontar-les, i a ell l’havien educat en l’orgull: “un hombre debe resolver sus problemas consigo mismo”, i la vida pot ser li va confirmar aquell aprenentatge de pell, que l’Anna mai va poder condividir amb ell.
Era una actitud que va ferir de mort l’amor de l’Anna quan l’Anna n’estava tan d’ell. El que no s’entén fa por, i la por fa perdre el nord. I sense nord ens perdem, girem al voltant de buits...... sense trobar cap sentit.
L’amo no pot tenir fissures, o al menys no les pot mostrar. L’amo pren decisions, encara que l’aboquin a la soledat o a la ficció de creure que “es mi amigo”, quan en realitat es solament un cambrer mes, amb qui peta una concebuda xerrada breu, perquè a taula no hi te ningú mes que ell o bé, com en aquest cas desitja compartir amb la seva acompanyant quelcom mes que uns plats triats al gust i per l’ocasió.
No era l’amo, però sempre se n’havia sentit,.... i amb els anys la seva amiga ho va saber entendre. El temps, el gran aliat de l’Anna, per a tot.
El restaurant buit va acabar essent un desconegut, carent d’interès i col·locat al marge de la parella. Els dos amics van gaudir d’un sopar lent, acollidor i ple de somriures.... per uns instants i amb ràpides imatges instantànies, passaven per la ment de l’Anna una darrera l’altre les vegades que asseguts a una taula com aquella ambdós hi havien abocat regust de proximitat, de complicitat per algun comentari o per alguna mirada sense necessitat de dir res mes. Quan temps havia passat i quantes coses s’havien triat de viure! Satisfeta per sentir-se tan rica de vivències,.... va continuar somrient per dins i per fora, regalant al seu amic, tota la tendresa sense cap reserva.
7-La maleta
La maleta continuava al menjador, aparcada al costat de la taula com si tothom s’hagués oblidat d’ella, quan en realitat ella era la protagonista. Recollia tot el que L’Anna era. S’hi podia llegir el què i el com de les intencions de la seva mestressa. Des de la roba més còmoda i fresca d’estiu, fins al perfum més íntim, tot era dins.
Una maleta és com un llibre obert i ara semblava que ningú estava massa per la lectura.
Sortint de la cuina i sense tornar al menjador, l’Eduard va seguir passadís avall per mostrar a l’Anna la resta de la casa. Ella el seguia i veia solament dues portes, una, la del lavabo i l’altre era l’habitació, l’única de la casa.
Dins del mateix estil, l’habitació tenia un gran armari de portes corredisses, una amplia finestra, un llit amb les seves tauletes i un tocador reconeixible solament pel mirall que el coronava penjat al damunt.
Aquell tocador havia quedat desfigurat pels estris que l’Eduard hi havia anat deixant damunt sense ordre ni concert, en l’ús casual i diari. El llit era de matrimoni, per descomptat, l’Eduard des que va sortir de la residencia d’estudiants, no volia mai cap habitació per no en tingués.
--Aqui dormo jo--,
va dir el seu amic que dibuixant un altre somriure, va afegir
--i tu!..... Si vols És clar!--.
La ironia havia sempre estat una de les millors enteses entre ells, i l’Anna no va deixar passar l’ocasió per a respondre:
-- Quina alternativa tinc?--
L’Eduard va respondre sense perdre temps:
--El terra!—
mentre continuava somrient amb aquella brillantor d’ulls de nen que desitja i no diu.
-- Doncs trio el llit!--. Va assegurar l’Anna, tot tornant el somriure irònic a aquell home que coneixia bé.
-- i a mi no?--, va preguntar l’Eduard
-- a tu, ja fa temps que et vaig triar.....--
va contestar l’Anna, sense preveure que l’Eduard tallaria allà la conversa i sense avis, la abraçaria.
Un petó intens va tancar el cercle d’aquell retrobament on L’Eduard tornava a mostrar a la seva amiga Anna, tot el que era, tot el que tenia i tot el que sentia. L’Anna va respondre a aquell petó amb lo millor d’ella mateixa,. Una abraçada deia tot el que no havia estat dit i ho deia també tot sobre l’emotivitat que havia estat continguda fins aquell precís moment.
Que l’Eduard no havia encisat mai a l’Anna per la seva manera de petonejar, era un fet., però les seves abraçades li arribaven a l’anima i la fonien. Ella es perdia en els braços acollidors de l’Eduard, quan l’enxampava i sense tenir temps per a pensar. Tot succeïa quan la tendresa es barrejava amb la sorpresa i deixava pas al diàleg de pells i a l’entesa de les animes. Tot, sense la consciència de les ments. Era ben bé una passejada a ulls clucs.
Aquell peto va obrir la invitació al retrobament, a la sincronia de regalar-se en cos i ànima. L’Anna i l’Eduard s’haguessin estimat allà mateix, si no hagués sigut perquè l’Anna va demanar un minut i va anar al bany. Aquell minut de dona, derivat de la sospita, de la intuïda alerta i del disgust de confirmar com passava cada mes, de ser dona. Aquell minut, va desfer inevitable i naturalment l’anhel de compartir el seu cos. La desincronia tornava a aparèixer, inevitablement i sense el consentiment de ningú.
De sobte la maleta de l’Anna va passar a ser protagonista. Podria dir-se que l’Anna es va salvar a si mateixa, però no seria just dir-ho sense entendre el clar pas enrera que l’Eduard va fer en saber que el cos de l’Anna sagnava.
No era menyspreu, ni la reacció ofesa de ser deixat. Era un moment après, on l’home es distanciava, on la naturalesa marcava clares diferencies entre sexes i cossos, i on l’Eduard reculava respectuosa i escrupolosament. Així li va ser ensenyat per la mare i així ho va fer. Era una lectura tendra i enrabiada que feia L’Anna, i reculant les ganes, va sortir de l’habitació cercant la maleta oblidada al menjador.
La va agafar i va tornar amb ella a l’habitació on l’Eduard s’havia quedat assegut damunt del llit. La maleta era el testimoni clar de tots els seus anhels i realitats, mentre l’Eduard la mirava encara incrèdul de tenir-la allà.
Com si fugissin d’un destí maleït, tots dos van sortir de l’habitació passadís avall. Abans d’arribar al menjador l’Eduard es va aturar i va obrir l’armari de paret que era al cap de vall del passadís. Va començar a remenar roba i sabates. L’Anna no entenia que feia, fins que el va sentir remugar:
-- ja no tinc què posar-me!,--
ingènuament i veient l’armari ple, ella va contestar:
-- i tota aquesta roba?--
-- aquesta es per la feina!--
Contestà l’Eduard, tot sorprès de que la noia no hi veies la clara diferencia.
Si en aquell armari no havia quatre parells de pantalons, cinc o sis camises i una pila de samarretes, no n’hi havia cap!. Després, menys ingènuament la noia va recordar com n’era de presumit el seu amic. I el bon gust que tenia en el vestir. Com era de suposar, part de la seva roba s’havia quedat a Valladolid, era un home que tenia les seves coses escampades pel mon.
-- Te n’has de comprar?--
-- No. Bé, alguna cosa si, però el fet està que tinc la vogada per fer i en tinc roba per planxar............. i com que la senyora no vindrà en tota la setmana.....! Solament poso a punt el que necessito al moment--.
Aquella va ser mes directe que la de la compra. Es deixava sentir el pas de les hores, encara que poques, i cóm l’Eduard no tenia cap mena de problema en dir i fer.
L’Anna no va recollir la solapada invitació a les tasques domestiques, va fer broma sobre la feina que se li girava al seu amic, i col·locant-se en la posició de convidadíssima, va callar, tot sabent que no trigaria massa a sentir la mateixa invitació però de forma molt mes directe. De fet, en un parell de minuts va arribar,.....
– Si vols podries ajudar-me, jo soc un “chapuzas”.--
En honor a l’educació i l’agraïment, la resposta va ser,
--bé..... tindré moltes hores per a mi, no em costarà fer-ho--.
L’Eduard va agafar unes sabates, i de l’habitació uns pantalons i una camisa .... que va deixar damunt del llit, amb la intenció de canviar-se, aquelles calces curtes ja no tocaven segurament. l’Anna va fer cap al menjador i va seure. Allí hi havia un petit sofà de dues places, just al costat de la porta d’entrada i sota l’ampla finestra. El passadís els duia irremeiablement cap allà. l’Eduard va seure en un dels sillons col·locats en angle recte al sofà. L’Anna va escollir el sofà per seure, una petita taula de centre omplia l’espai entre ells.
Sense adonar-se’n la conversa no fluïa, solament es miraven i somreien.
Ambdós estaven ocupats recol·locant les ganes de tenir-se i solament eren capaços de mirar-se i somriure, com donant-se tàcitament temps per païr.
La conversa anava i venia sense mes intenció que la d’ocupar un temps necessari ..... l’espai ja era ple amb aquella tauleta de centre que els separava. Els cossos reposaven asseguts i còmodes, tot i que allunyats..... era qüestió doncs de temps. L’Eduard va voler recordar a la seva amiga, que ell encara treballava i no podria estar per ella. Ella també va tornar a recordar-li que cercava temps per a ella, agraint-li la invitació i repetia la seva certesa de que serien uns dies a mida. Per un moment els amics s’instal·laven en els formalismes que sens dubte posen distancia..
Sense avisar havia marxat la tarda i ja era fosc. Van decidir sortir a sopar, estava clar que la nevera no donava la possibilitat de fer-ho a la casa, i de fet cap dels dos volien romandre allà en aquell moment. L’Eduard va canviar-se. Aquells pantalons a mitja cama no feien per anar a sopar i conseqüentment el calçat tampoc, ...... L’Anna seguia reconeixent en el seu amic, les seves maneres de fer. Les de sempre!
Van agafar el cotxe costa avall cercant la carretera que els havia de dur a ciutat.
Una maleta és com un llibre obert i ara semblava que ningú estava massa per la lectura.
Sortint de la cuina i sense tornar al menjador, l’Eduard va seguir passadís avall per mostrar a l’Anna la resta de la casa. Ella el seguia i veia solament dues portes, una, la del lavabo i l’altre era l’habitació, l’única de la casa.
Dins del mateix estil, l’habitació tenia un gran armari de portes corredisses, una amplia finestra, un llit amb les seves tauletes i un tocador reconeixible solament pel mirall que el coronava penjat al damunt.
Aquell tocador havia quedat desfigurat pels estris que l’Eduard hi havia anat deixant damunt sense ordre ni concert, en l’ús casual i diari. El llit era de matrimoni, per descomptat, l’Eduard des que va sortir de la residencia d’estudiants, no volia mai cap habitació per no en tingués.
--Aqui dormo jo--,
va dir el seu amic que dibuixant un altre somriure, va afegir
--i tu!..... Si vols És clar!--.
La ironia havia sempre estat una de les millors enteses entre ells, i l’Anna no va deixar passar l’ocasió per a respondre:
-- Quina alternativa tinc?--
L’Eduard va respondre sense perdre temps:
--El terra!—
mentre continuava somrient amb aquella brillantor d’ulls de nen que desitja i no diu.
-- Doncs trio el llit!--. Va assegurar l’Anna, tot tornant el somriure irònic a aquell home que coneixia bé.
-- i a mi no?--, va preguntar l’Eduard
-- a tu, ja fa temps que et vaig triar.....--
va contestar l’Anna, sense preveure que l’Eduard tallaria allà la conversa i sense avis, la abraçaria.
Un petó intens va tancar el cercle d’aquell retrobament on L’Eduard tornava a mostrar a la seva amiga Anna, tot el que era, tot el que tenia i tot el que sentia. L’Anna va respondre a aquell petó amb lo millor d’ella mateixa,. Una abraçada deia tot el que no havia estat dit i ho deia també tot sobre l’emotivitat que havia estat continguda fins aquell precís moment.
Que l’Eduard no havia encisat mai a l’Anna per la seva manera de petonejar, era un fet., però les seves abraçades li arribaven a l’anima i la fonien. Ella es perdia en els braços acollidors de l’Eduard, quan l’enxampava i sense tenir temps per a pensar. Tot succeïa quan la tendresa es barrejava amb la sorpresa i deixava pas al diàleg de pells i a l’entesa de les animes. Tot, sense la consciència de les ments. Era ben bé una passejada a ulls clucs.
Aquell peto va obrir la invitació al retrobament, a la sincronia de regalar-se en cos i ànima. L’Anna i l’Eduard s’haguessin estimat allà mateix, si no hagués sigut perquè l’Anna va demanar un minut i va anar al bany. Aquell minut de dona, derivat de la sospita, de la intuïda alerta i del disgust de confirmar com passava cada mes, de ser dona. Aquell minut, va desfer inevitable i naturalment l’anhel de compartir el seu cos. La desincronia tornava a aparèixer, inevitablement i sense el consentiment de ningú.
De sobte la maleta de l’Anna va passar a ser protagonista. Podria dir-se que l’Anna es va salvar a si mateixa, però no seria just dir-ho sense entendre el clar pas enrera que l’Eduard va fer en saber que el cos de l’Anna sagnava.
No era menyspreu, ni la reacció ofesa de ser deixat. Era un moment après, on l’home es distanciava, on la naturalesa marcava clares diferencies entre sexes i cossos, i on l’Eduard reculava respectuosa i escrupolosament. Així li va ser ensenyat per la mare i així ho va fer. Era una lectura tendra i enrabiada que feia L’Anna, i reculant les ganes, va sortir de l’habitació cercant la maleta oblidada al menjador.
La va agafar i va tornar amb ella a l’habitació on l’Eduard s’havia quedat assegut damunt del llit. La maleta era el testimoni clar de tots els seus anhels i realitats, mentre l’Eduard la mirava encara incrèdul de tenir-la allà.
Com si fugissin d’un destí maleït, tots dos van sortir de l’habitació passadís avall. Abans d’arribar al menjador l’Eduard es va aturar i va obrir l’armari de paret que era al cap de vall del passadís. Va començar a remenar roba i sabates. L’Anna no entenia que feia, fins que el va sentir remugar:
-- ja no tinc què posar-me!,--
ingènuament i veient l’armari ple, ella va contestar:
-- i tota aquesta roba?--
-- aquesta es per la feina!--
Contestà l’Eduard, tot sorprès de que la noia no hi veies la clara diferencia.
Si en aquell armari no havia quatre parells de pantalons, cinc o sis camises i una pila de samarretes, no n’hi havia cap!. Després, menys ingènuament la noia va recordar com n’era de presumit el seu amic. I el bon gust que tenia en el vestir. Com era de suposar, part de la seva roba s’havia quedat a Valladolid, era un home que tenia les seves coses escampades pel mon.
-- Te n’has de comprar?--
-- No. Bé, alguna cosa si, però el fet està que tinc la vogada per fer i en tinc roba per planxar............. i com que la senyora no vindrà en tota la setmana.....! Solament poso a punt el que necessito al moment--.
Aquella va ser mes directe que la de la compra. Es deixava sentir el pas de les hores, encara que poques, i cóm l’Eduard no tenia cap mena de problema en dir i fer.
L’Anna no va recollir la solapada invitació a les tasques domestiques, va fer broma sobre la feina que se li girava al seu amic, i col·locant-se en la posició de convidadíssima, va callar, tot sabent que no trigaria massa a sentir la mateixa invitació però de forma molt mes directe. De fet, en un parell de minuts va arribar,.....
– Si vols podries ajudar-me, jo soc un “chapuzas”.--
En honor a l’educació i l’agraïment, la resposta va ser,
--bé..... tindré moltes hores per a mi, no em costarà fer-ho--.
L’Eduard va agafar unes sabates, i de l’habitació uns pantalons i una camisa .... que va deixar damunt del llit, amb la intenció de canviar-se, aquelles calces curtes ja no tocaven segurament. l’Anna va fer cap al menjador i va seure. Allí hi havia un petit sofà de dues places, just al costat de la porta d’entrada i sota l’ampla finestra. El passadís els duia irremeiablement cap allà. l’Eduard va seure en un dels sillons col·locats en angle recte al sofà. L’Anna va escollir el sofà per seure, una petita taula de centre omplia l’espai entre ells.
Sense adonar-se’n la conversa no fluïa, solament es miraven i somreien.
Ambdós estaven ocupats recol·locant les ganes de tenir-se i solament eren capaços de mirar-se i somriure, com donant-se tàcitament temps per païr.
La conversa anava i venia sense mes intenció que la d’ocupar un temps necessari ..... l’espai ja era ple amb aquella tauleta de centre que els separava. Els cossos reposaven asseguts i còmodes, tot i que allunyats..... era qüestió doncs de temps. L’Eduard va voler recordar a la seva amiga, que ell encara treballava i no podria estar per ella. Ella també va tornar a recordar-li que cercava temps per a ella, agraint-li la invitació i repetia la seva certesa de que serien uns dies a mida. Per un moment els amics s’instal·laven en els formalismes que sens dubte posen distancia..
Sense avisar havia marxat la tarda i ja era fosc. Van decidir sortir a sopar, estava clar que la nevera no donava la possibilitat de fer-ho a la casa, i de fet cap dels dos volien romandre allà en aquell moment. L’Eduard va canviar-se. Aquells pantalons a mitja cama no feien per anar a sopar i conseqüentment el calçat tampoc, ...... L’Anna seguia reconeixent en el seu amic, les seves maneres de fer. Les de sempre!
Van agafar el cotxe costa avall cercant la carretera que els havia de dur a ciutat.
6-Un paissatge nou, una casa
Sortint de la benzinera, el viatge fins a la casa va continuar amb els mateixos encanteris instal·lats entre els dos vells amics. L’un parlava amb emotivitat continguda, l’altre s’ho mirava tot amb els ulls ben oberts i la ment absorta en milers de pensaments i records.
De sobte es van enfilar per un camí ple de rocs i mig asfaltat que pujava sobtadament per damunt de la carretera. El cotxe va necessitar pujar en primera, no era pas possible fer-ho d’una altre manera i desprès d’una corba tancadissima, on estava clar que solament hi podia girar un cotxe, l’Eduard va dir: Es aquí!
Van aparcar en una mena de mirador a ran del penya-segat des d’on es veia la carretera com una serp que s’arrossegava a baix. El mar sense platja dibuixant l’horitzó i al seu damunt el cel i aquella llum estranya, que ho emmarcava tot. La ciutat de La Palma es veia estesa al fons a ma esquerra, tenia un aspecte de poca pressa, o pot ser era la mateixa actitud de l’Anna qui li ho feia llegir així.
Sense sortir del cotxe va girar el cap cercant un lloc que desconeixia. Va veure dues cases aparellades a ran de carrer, sense jardí, sense aquella entrada que normalment tenien les cases aparellades que coneixia l’Anna. També era difícil dir que allò fos un carrer, mes aviat semblava la continuació d’aquella pujada mal asfaltada i plena de rocs que van agafar sortint de la carretera. El silenci era important. Eren quasi les vuit de la tarda i ni un ànima, ni el soroll dels cotxes arribava fins aquella alçada.
Amb aquella solitària i silenciosa intimitat, l’Eduard va sortir del cotxe i es va permetre d’agafar la maleta de la seva amiga fent camí vers la casa. Mentre la treia del maleter, va demanar a l’Anna que era encara dins el cotxe encantada mirant aquell horitzó, que cerques les claus de casa. Com si l’Anna sabés on eren i quines eren. Aquella demanda va fer somriure per dins a l’Anna. Li va semblar familiar, una confirmació de que eren “vells amics”.
Era molt normal que l’Eduard no trobes les claus o qualsevol altre cosa que no fos de feina. Era també normal que amb tota la naturalitat del mon li demanes a ella que les cerques. Era un despistat per a les coses de casa, “un chapuzas” com diria ell. Sempre ho havia sigut i ho continuava essent.
L’Anna va cercar les claus, deixant-se acaronar per aquella normalitat del mon de l’Eduard tot remenant per dins d’un cotxe que no havia vist mai i que era, per dir-ho tot, ple de trastos.
Efectivament les claus eren allà, -com es que ell en sortir del cotxe no les va agafar?. Decididament no eren importants, pensava l’Anna mentre les atansava al seu amic que ja havia tret la maleta del maleter.
L’Anna es va quedar unes passes darrera l’Eduard, volia gaudir d’aquella imatge on ell obria la casa.
Una capritxosa barana baixa de fusta fosca feia d’entrada. La casa era pintada d’un groc bonic, fresc i càlid al mateix temps, i aquella baraneta li donava un caire de llar.
Després de veure la immensitat d’aquell mar i d’aquell cel del cotxe estant, la casa li semblava com una mena de caseta de nines, de mides reduïdes, com una miniatura on el color groc l’acabava d’arrodonir dins l’estampa polida d’aquella terra plena de contrastos.
L’Eduard no va esperar que l’Anna acabes de traspassar la barana de fusta fosca i va desaparèixer dins la casa. Sense la invitació explicita a passar que l’educació demana fer a un convidat, l’Anna anava entrant. Encuriosida per veure que hi havia dins. Tot era a les fosques, i no sentia l’Eduard. No va gosar tancar la porta al seu darrera, la lluminositat de fora entrava deixant entreveure el braç d’un petit sofà.
Arran de porta hi havia una finestra ampla que decorava la nua paret, juntament amb la barana fosca de fora, de la façana de la casa. Les persianes eren baixades . Ser a ran de carrer, la feia sens dubte vulnerable. L’Eduard no es veia. Van ser uns minuts on l’Anna dubtava què fer, entrar o quedar-se a la porta,.... Va decidir entrar amb la mirada, mentre s’acostumava a aquella foscor . Aturada a la porta que va deixar oberta tot just al seu costat.
De sobte, es va encendre la llum, era estrany pensar que amb aquell dia tan clar i maco, s’encenguessin els llums de les cases. Aquella era una casa de lloguer, que l’empresa li va facilitar quan el va enviar a treballar a l’illa.
Els mobles de totes les cases de lloguer son sempre anys setanta i aquells n’eren una bona mostra. Podien ben bé fer par d’alguna subhasta capritxosa d’aquestes que es troben a Barcelona i pels que la gent hi perd el sentit del gust.
Les parets del menjador estaven empaperades, va ser un flhas per l’Anna, feia anys que no en veia de parets així, tret de les pel·lícules que els dissabtes tarda feien a TVE.
Aquella va ser la primera imatge, un menjador ampli, anys setanta, amb la taula de menjador arrambada a la paret que ja sens dubte havia perdut la seva funció i que l’Eduard feia servir d’escriptori, i de reposa-planells.
Les indispensables sis cadires es repartien entre els panys de paret i al voltant de la taula. Mai s’ha entès perquè havien de ser justament sis i no cinc, o set!
Un moble fosc i lluent encapçalava el pany de paret just davant de la porta d’entrada. No hi mancava la solemne decoració de les cases de lloguer. Tot un recull d’objectes, d’aquells que s’acumulen al llarg dels anys anant de boda en boda i que no saps mai on col·locar, eren allà exposats com si d’una vitrina d’aparador de “todo a 100” es tractes. Ben segur que la mestressa d’aquella casa deuria haver assistit a moltes bodes.
L’Eduard no havia tocat massa les coses de “la senyora”, just per fer una mica d’espai on col·locar-hi un seguit de cd’s de musica i dades. Res més deia en aquell moble, que allò fos casa seva. Ni ell ho pretenia.
Mentre l’Anna observava aquell espai, l’Eduard seguia perdut per dins la casa, així que ella no es va moure d’allà on era, tenia coses per mirar com fan totes les dones quan es troben al mercadillo dels dissabtes. No necessiten res, no compren res, però ho escruten tot amb la mirada i s’aturen a cada pas.
Soroll de persianes i portes van distreure a l’Anna d’aquell espectacle anys setanta. Ara mirava la seva maleta que l’Eduard havia deixat al costat del seu improvisat escriptori.
La mirava i pensava que feia solament unes hores era igualment dreta al costat de la porta de casa seva, mentre ella repassava que en la seva bossa d’estiu de ganxet, no hi manques res, que creies necessari pel viatge. La mateixa maleta, la mateixa posició però en un espai i en un temps diferent que ella havia triat. L’espai i el temps de l’Eduard. Era una convidada?, Una intrusa?, Una aprofitada?, ..... no es preguntava què hi feia allà, però si que l’Anna va tenir la temptació de autoqüestionar-se.
L’Eduard la va treure d’aquella contaminada intenció, apareixent de sobte per la porta de la esquerra del moble i convidant-la a entrar........... volia ensenyar-li el petit pati que tenia la casa. Oblidant la maleta al menjador, van passar per la cuina i van anar a parar al pati de la casa. Era força gran, gairebé quadrat.
El terra enrajolat, de color fang mate. Una manega ben doblegada reposava al terra i venia a dir que el seu amic es prenia la cura de regar-lo sovint, perquè pels quatre testos que hi tenia, no calia tanta logística.
En aquell pati i al costat de la cuina hi havia un quartet on la rentadora ocupava el lloc preferent. També hi havia un safareig de pedra, amagat per un parell de cubells i una pila de roba bruta. Un parell de sabates per terra i unes bambes deixaven clar que era un lloc de moviment aquell.
Una cosa va sobtar a l’Anna, l’ordre i la practicitat dels productes de neteja que el seu amic tenia en aquell quartet. Ell sempre deia que era un “chapuzas” en les tasques domestiques. Afirmava que ni li agradaven ni en sabia, però veure aquella planificació masculina en la neteja va agradar a la ordenada Anna.
Aquell pati devia ser un dels raconets favorits de l’Eduard perquè el mostrava a la seva amiga amb molta tendresa. L’Anna va tornar a notar aquella emotivitat continguda en el seu amic.
Tret del safareig, al que no va donar gens d’importància, no va parar de somriure i de fer totes les gesticulacions possibles per a demostrar que allò era com un petit paradís, sobre tot quan el sol desapareixia i al tornar a casa, cansat de la feina, s’hi seia al caure de la nit.
Van tornar a entrar a la casa. Eren a la cuina i li va ser presentada com el lloc on hi feia vida, de fet, la petita radio que hi havia damunt d’una petita taula recordava a l’Anna el gust del seu amic per l’actualitat i les noticies de bon mati o a qualsevol hora.
L’Eduard, mentre es prenia el seu inseparable té amb llet, llegia el diari, fumava un cigarret, i fins i tot podia parlar amb algú. contemporàniament Ho feia tot alhora. Ho feia malgrat saber que podia ofendre al que era amb ell parlant, per la poca atenció que l’interlocutor sentia tenir d’aquell home multisensorial. Podia demanar disculpes per haver-ho fet, però no deixava de fer-ho. Per a ell era important!.
Mirant la cuina era clar que La “senyora” era una bona mestressa de casa. Aquella cuina estava ben abastada, i els estris no eren d’aquells que ja no saps que fer-ne. L’Eduard va demanar a l’Anna si volia prendre alguna cosa, tot avançant que hi tenia ben poc a la nevera. Per un moment ella va pensar, -“passarem gana, si aquest xicot no ha previst omplir una mica la nevera”.
En realitat el que havia previst l’Eduard era que amb la seva amiga a casa, ella s’encarregaria de tot, fins i tot d’omplir la nevera. L’Anna sospitava aquesta previsió, coneixia al seu amic, però va voler sentir-la i va preguntar
-i què soparem avui?, o no cal sopar?. Sabia que el seu amic no menyspreava cap dels àpats, era una bona forquilla. La resposta va ser immediata,
- soparem fora i demà ja anirem a comprar. Ara que ets aquí, tu t’encarregues de les coses de casa, jo soc un chapuzas!
I sense cap mena de remor, però amb una rialleta, va afegir,
-li he dit a la senyora que ve a netejar i planxar que aquesta setmana no vingui.
De fet l’Anna ja havia vist una pila de roba per planxar damunt del tocador.... (i va a tornar a somriure per dins) Allò, confirmava la seva sospita, així que li va demanar un got d’aigua, no volia res mes. Calia tirar avall aquella franquesa “antipatica”.
El seu amic va obrir la nevera i efectivament, d’aigua no en tenia, de fet la nevera era com totes les neveres a fi de mes, tot i que mancaven ben quinze dies per la fi d’aquell mes de juliol. Amb curiositat va beure un got d’aigua de l’aixeta, convençuda pel seu amic que li assegurava que era molt bona.
............Al menys set no en passarem, va tornar a pensar l’Anna.
De sobte es van enfilar per un camí ple de rocs i mig asfaltat que pujava sobtadament per damunt de la carretera. El cotxe va necessitar pujar en primera, no era pas possible fer-ho d’una altre manera i desprès d’una corba tancadissima, on estava clar que solament hi podia girar un cotxe, l’Eduard va dir: Es aquí!
Van aparcar en una mena de mirador a ran del penya-segat des d’on es veia la carretera com una serp que s’arrossegava a baix. El mar sense platja dibuixant l’horitzó i al seu damunt el cel i aquella llum estranya, que ho emmarcava tot. La ciutat de La Palma es veia estesa al fons a ma esquerra, tenia un aspecte de poca pressa, o pot ser era la mateixa actitud de l’Anna qui li ho feia llegir així.
Sense sortir del cotxe va girar el cap cercant un lloc que desconeixia. Va veure dues cases aparellades a ran de carrer, sense jardí, sense aquella entrada que normalment tenien les cases aparellades que coneixia l’Anna. També era difícil dir que allò fos un carrer, mes aviat semblava la continuació d’aquella pujada mal asfaltada i plena de rocs que van agafar sortint de la carretera. El silenci era important. Eren quasi les vuit de la tarda i ni un ànima, ni el soroll dels cotxes arribava fins aquella alçada.
Amb aquella solitària i silenciosa intimitat, l’Eduard va sortir del cotxe i es va permetre d’agafar la maleta de la seva amiga fent camí vers la casa. Mentre la treia del maleter, va demanar a l’Anna que era encara dins el cotxe encantada mirant aquell horitzó, que cerques les claus de casa. Com si l’Anna sabés on eren i quines eren. Aquella demanda va fer somriure per dins a l’Anna. Li va semblar familiar, una confirmació de que eren “vells amics”.
Era molt normal que l’Eduard no trobes les claus o qualsevol altre cosa que no fos de feina. Era també normal que amb tota la naturalitat del mon li demanes a ella que les cerques. Era un despistat per a les coses de casa, “un chapuzas” com diria ell. Sempre ho havia sigut i ho continuava essent.
L’Anna va cercar les claus, deixant-se acaronar per aquella normalitat del mon de l’Eduard tot remenant per dins d’un cotxe que no havia vist mai i que era, per dir-ho tot, ple de trastos.
Efectivament les claus eren allà, -com es que ell en sortir del cotxe no les va agafar?. Decididament no eren importants, pensava l’Anna mentre les atansava al seu amic que ja havia tret la maleta del maleter.
L’Anna es va quedar unes passes darrera l’Eduard, volia gaudir d’aquella imatge on ell obria la casa.
Una capritxosa barana baixa de fusta fosca feia d’entrada. La casa era pintada d’un groc bonic, fresc i càlid al mateix temps, i aquella baraneta li donava un caire de llar.
Després de veure la immensitat d’aquell mar i d’aquell cel del cotxe estant, la casa li semblava com una mena de caseta de nines, de mides reduïdes, com una miniatura on el color groc l’acabava d’arrodonir dins l’estampa polida d’aquella terra plena de contrastos.
L’Eduard no va esperar que l’Anna acabes de traspassar la barana de fusta fosca i va desaparèixer dins la casa. Sense la invitació explicita a passar que l’educació demana fer a un convidat, l’Anna anava entrant. Encuriosida per veure que hi havia dins. Tot era a les fosques, i no sentia l’Eduard. No va gosar tancar la porta al seu darrera, la lluminositat de fora entrava deixant entreveure el braç d’un petit sofà.
Arran de porta hi havia una finestra ampla que decorava la nua paret, juntament amb la barana fosca de fora, de la façana de la casa. Les persianes eren baixades . Ser a ran de carrer, la feia sens dubte vulnerable. L’Eduard no es veia. Van ser uns minuts on l’Anna dubtava què fer, entrar o quedar-se a la porta,.... Va decidir entrar amb la mirada, mentre s’acostumava a aquella foscor . Aturada a la porta que va deixar oberta tot just al seu costat.
De sobte, es va encendre la llum, era estrany pensar que amb aquell dia tan clar i maco, s’encenguessin els llums de les cases. Aquella era una casa de lloguer, que l’empresa li va facilitar quan el va enviar a treballar a l’illa.
Els mobles de totes les cases de lloguer son sempre anys setanta i aquells n’eren una bona mostra. Podien ben bé fer par d’alguna subhasta capritxosa d’aquestes que es troben a Barcelona i pels que la gent hi perd el sentit del gust.
Les parets del menjador estaven empaperades, va ser un flhas per l’Anna, feia anys que no en veia de parets així, tret de les pel·lícules que els dissabtes tarda feien a TVE.
Aquella va ser la primera imatge, un menjador ampli, anys setanta, amb la taula de menjador arrambada a la paret que ja sens dubte havia perdut la seva funció i que l’Eduard feia servir d’escriptori, i de reposa-planells.
Les indispensables sis cadires es repartien entre els panys de paret i al voltant de la taula. Mai s’ha entès perquè havien de ser justament sis i no cinc, o set!
Un moble fosc i lluent encapçalava el pany de paret just davant de la porta d’entrada. No hi mancava la solemne decoració de les cases de lloguer. Tot un recull d’objectes, d’aquells que s’acumulen al llarg dels anys anant de boda en boda i que no saps mai on col·locar, eren allà exposats com si d’una vitrina d’aparador de “todo a 100” es tractes. Ben segur que la mestressa d’aquella casa deuria haver assistit a moltes bodes.
L’Eduard no havia tocat massa les coses de “la senyora”, just per fer una mica d’espai on col·locar-hi un seguit de cd’s de musica i dades. Res més deia en aquell moble, que allò fos casa seva. Ni ell ho pretenia.
Mentre l’Anna observava aquell espai, l’Eduard seguia perdut per dins la casa, així que ella no es va moure d’allà on era, tenia coses per mirar com fan totes les dones quan es troben al mercadillo dels dissabtes. No necessiten res, no compren res, però ho escruten tot amb la mirada i s’aturen a cada pas.
Soroll de persianes i portes van distreure a l’Anna d’aquell espectacle anys setanta. Ara mirava la seva maleta que l’Eduard havia deixat al costat del seu improvisat escriptori.
La mirava i pensava que feia solament unes hores era igualment dreta al costat de la porta de casa seva, mentre ella repassava que en la seva bossa d’estiu de ganxet, no hi manques res, que creies necessari pel viatge. La mateixa maleta, la mateixa posició però en un espai i en un temps diferent que ella havia triat. L’espai i el temps de l’Eduard. Era una convidada?, Una intrusa?, Una aprofitada?, ..... no es preguntava què hi feia allà, però si que l’Anna va tenir la temptació de autoqüestionar-se.
L’Eduard la va treure d’aquella contaminada intenció, apareixent de sobte per la porta de la esquerra del moble i convidant-la a entrar........... volia ensenyar-li el petit pati que tenia la casa. Oblidant la maleta al menjador, van passar per la cuina i van anar a parar al pati de la casa. Era força gran, gairebé quadrat.
El terra enrajolat, de color fang mate. Una manega ben doblegada reposava al terra i venia a dir que el seu amic es prenia la cura de regar-lo sovint, perquè pels quatre testos que hi tenia, no calia tanta logística.
En aquell pati i al costat de la cuina hi havia un quartet on la rentadora ocupava el lloc preferent. També hi havia un safareig de pedra, amagat per un parell de cubells i una pila de roba bruta. Un parell de sabates per terra i unes bambes deixaven clar que era un lloc de moviment aquell.
Una cosa va sobtar a l’Anna, l’ordre i la practicitat dels productes de neteja que el seu amic tenia en aquell quartet. Ell sempre deia que era un “chapuzas” en les tasques domestiques. Afirmava que ni li agradaven ni en sabia, però veure aquella planificació masculina en la neteja va agradar a la ordenada Anna.
Aquell pati devia ser un dels raconets favorits de l’Eduard perquè el mostrava a la seva amiga amb molta tendresa. L’Anna va tornar a notar aquella emotivitat continguda en el seu amic.
Tret del safareig, al que no va donar gens d’importància, no va parar de somriure i de fer totes les gesticulacions possibles per a demostrar que allò era com un petit paradís, sobre tot quan el sol desapareixia i al tornar a casa, cansat de la feina, s’hi seia al caure de la nit.
Van tornar a entrar a la casa. Eren a la cuina i li va ser presentada com el lloc on hi feia vida, de fet, la petita radio que hi havia damunt d’una petita taula recordava a l’Anna el gust del seu amic per l’actualitat i les noticies de bon mati o a qualsevol hora.
L’Eduard, mentre es prenia el seu inseparable té amb llet, llegia el diari, fumava un cigarret, i fins i tot podia parlar amb algú. contemporàniament Ho feia tot alhora. Ho feia malgrat saber que podia ofendre al que era amb ell parlant, per la poca atenció que l’interlocutor sentia tenir d’aquell home multisensorial. Podia demanar disculpes per haver-ho fet, però no deixava de fer-ho. Per a ell era important!.
Mirant la cuina era clar que La “senyora” era una bona mestressa de casa. Aquella cuina estava ben abastada, i els estris no eren d’aquells que ja no saps que fer-ne. L’Eduard va demanar a l’Anna si volia prendre alguna cosa, tot avançant que hi tenia ben poc a la nevera. Per un moment ella va pensar, -“passarem gana, si aquest xicot no ha previst omplir una mica la nevera”.
En realitat el que havia previst l’Eduard era que amb la seva amiga a casa, ella s’encarregaria de tot, fins i tot d’omplir la nevera. L’Anna sospitava aquesta previsió, coneixia al seu amic, però va voler sentir-la i va preguntar
-i què soparem avui?, o no cal sopar?. Sabia que el seu amic no menyspreava cap dels àpats, era una bona forquilla. La resposta va ser immediata,
- soparem fora i demà ja anirem a comprar. Ara que ets aquí, tu t’encarregues de les coses de casa, jo soc un chapuzas!
I sense cap mena de remor, però amb una rialleta, va afegir,
-li he dit a la senyora que ve a netejar i planxar que aquesta setmana no vingui.
De fet l’Anna ja havia vist una pila de roba per planxar damunt del tocador.... (i va a tornar a somriure per dins) Allò, confirmava la seva sospita, així que li va demanar un got d’aigua, no volia res mes. Calia tirar avall aquella franquesa “antipatica”.
El seu amic va obrir la nevera i efectivament, d’aigua no en tenia, de fet la nevera era com totes les neveres a fi de mes, tot i que mancaven ben quinze dies per la fi d’aquell mes de juliol. Amb curiositat va beure un got d’aigua de l’aixeta, convençuda pel seu amic que li assegurava que era molt bona.
............Al menys set no en passarem, va tornar a pensar l’Anna.
5-Un degoteig de llum
Feia ja molts anys que el cas, no era benvingut a casa de l’Anna, perquè no hi creia. Considerar al cas, “non grato” significava que s’havia d’estar al “cas” de tot. Malauradament doncs, significava també triar no tenir repòs, dependre exclusivament d’ella, i de les seves forces. Significava perdre la capacitat de rebre per cobrir la de donar, d’esmerçar fins l’ultima unce de la pròpia autoestima, de respirar l’aire viciat del seu propi alè, en fi,...... no deixar ni temps ni espai, a res i a ningú, i no poder aclucar mai els ulls.
Segurament l’Anna quan va triar un escenari així, no devia veure masses alternatives més, perquè els monòlegs sempre esgoten, fins i tot als supervivents, als joves i als valents.
No va ser doncs a cas, que l’Anna hagués triat per aquell estiu, aquella destinació. Ja feia mes d’un any que en cada trucada de l’Eduard, hi havia una petita o gran parcel·la desconeguda, amb la que l’Anna s’hi veia enfrontada una i una altre vegada.
Unes vegades amb somriures, altres amb el joc de les ironies, sempre amb subtilesa i sorprenentment, amb serenor, l’Anna s’adonava que anava encaixant aquella parcel·la de conversa on a cops de paraules es dibuixava la proposició de l’Eduard, ... “vine, tornem-ne a parlar”.......
No n’estava segura, l’Eduard pot ser no mostrava totes les seves cartes, és un caçador i mai treia totes les armes del seu armari, però era sincer. L’Anna sabia que l’Eduard volia veure-la,. Per a què?, quin era el perquè del seu amic?
Ella volia anar-hi, però no pas per a tornar-ne a parlar. Hi anava per a regalar-se a si mateixa. Havia de ser un viatge per allunyar-se de l’esgotament , per a carregar piles, per a gaudir del seu propi silenci en la pau que la ma de l’Eduard li donava..... o hi havia algun motiu mes?
Desitjava viure acaronada per la sincronia de la proximitat de l’Eduard, i enriquir-se per l’anima que li sobreeixía d’emocions.
Mentre esperava la data del seu viatge, va tenir força temps per acumular preguntes. L’havia contractat per internet amb mes d’un mes d’antelació. Calia regalar-se un temps però no feia cap falta gastar-hi una fortuna, així que la butxaca de la previsora Anna, s’ho va trobar.
Era la serenor?, era el seny?, o bé era aquella racionalitat protectora, característica en ella?, que automàtica i de manera innata es posava en marxa, quan no entenia quelcom. Gràcies a què?, estava encaixant els missatges entre línies que anava deixant caure l’Eduard ? Estava convençuda de que saber-ho l’ajudaria a entendre la naturalesa d’aquella part desconeguda del discurs, i amb facilitat es tornava a perdre entre les autoreflexions que no serveixen mai immediatament.
Tornar a viure una relació amb l’Eduard?, per què?. Quins eren els per què, que l’assaltaven ara com per a proposar-se una cosa així?. Sabia del cert que no n’estava enamorada, les papallones feia temps que havien desaparegut. I sobre tot, ara que hi pensava!, - Perquè tenia aquestes preguntes al cap? Perquè justament ara?
Aquell seguit d’interrogants van fer que l’Anna , desprès de cada trucada, deixes per uns minuts el seu monòleg quotidià, i s’adones de que Inevitablement se li escapaven de l’ànima i de mica en mica, fils de llum. Els seus racons d’ombres silencioses s’il·luminaven per segons. No era bonic allò que la tènue llum feia aparèixer als ulls d’aquella enfosquida artista, o al menys, amb ella no li va agradar. Quelcom es feia present sense que ella ho hagués cridat.
Com tot el que fa referència als guions de l’Anna, va ser un degoteig lent de llums. Ignorava els ritmes del seu amic, els temps ja no es vivien amb la mateixa sincronia, com temps enrera. Ambdós eren persones actives, passionals amb els actes, intimistes amb els propis sentiments i tan fidels com gelosos de la seva intimitat,...... era com si visquessin en fortaleses on el temps i l’espai fos marcat pel “dominus/a” del lloc.
Aïllats interiorment del mon. Eren éssers que coneixien bé les seves pròpies ànimes, i que justament per això vivien en el seu aïllament interior. Solament quan es trobaven en el mateix temps i en el mateix espai la comunió dels actes i dels pensaments feia desaparèixer conceptualment aquelles necessàries mesures, de la distancia i les hores, obligant-los gratament a ser feliços compartint-se. Era cert, era una evidencia de que aquelles ànimes havien estat foses i quan eren a prop la inèrcia les tornava a unir. Inevitablement, al marge de les seves voluntats, de les seves barreres, dels seus aïllaments,....
Els dies passaven i cada dia estava mes segura de que aquell encaix s’havia alimentat sempre de la gran confiança i complicitat que tenia amb seu amic, i de que ja no la trasbalsava l’amor sentit ni el viscut amb ell. Va ser llavors, quan va creure saber d’on partia. Aquella creença va confirmar la bogeria de fer aquell viatge.
Ben segur que no era tant important saber d’on partia, el que li calia era creure-ho. Viure amb la certesa o amb la creença? Un altre dilema etern de l’Anna. Una d’aquelles auto reflexions que mai son útils immediatament.
Era un compromís, amb ella mateixa, i era també una il·lusió. La il·lusió de viure un temps i un espai on sabia del cert que aclucaria els ulls. Aclucar els ulls, aquell era el regal. Aquella era la necessitat. Havia mesurat el cost, seria un regal que ben segur l’Eduard no li negaria, perquè no era precís demanar-li, i pel que no demanaria res a canvi. En el seu més íntim, Anna pensava que n’era creditora. Havia tornat al seu monòleg.
Tot i que semblava el mes egoista dels homes, sempre va demostrar gratuïtat, amb el que l’Anna valorava més, ben segur que ni ell ho sabia! .....I valia mes així.
En algun moment, la mateixa Anna va dubtar d’aquesta gratuïtat, tatxant-lo en alguna ocasió de manipulador i egocèntric, com si tot li fos descomptat. Sempre l’acusava de ser un caçador, i no precisament de somnis. L’acusava tot admirant-lo, de tenir sempre un pla dissenyat. No eren tant diferents amb això i d’aquí la complicitat i aquell deliciós respecte tàcit entre ells.
Les essències dels éssers humans viuen a l’ànima i son armes dobles. Manipulant-les i utilitzant-les en benefici d’un mateix se’ls hi acaba posant el nom de ressentiment. Les essències amb aquest nom poden ser letals. L’essència de l’Eduard era vestida d’amor senzill i d’humanitat.......... no fora just posar-hi nom, però sempre feia nit a la seva fortalesa i quan l’Eduard es passejava pel mon, la seva essència restava a casa, sabia que era el seu taló d’Achile.
L’Anna finalment creia saber, el per què anar-hi i des d’on hi aniria. No podia deixar entrar el cas en aquella vivència triada. Investida pel seu propi monòleg, hi creia, i no era el cas trair-se.
Sabia que anava a cercar respostes, convençuda de fer-se un regal, o pot ser a cobrar-se’l. Havia sigut capaç de dir, -vull aquest regal, i no hi havia regust de culpabilitat en desitjar-lo. I Allò solament era possible si tornava a trobar a aquell personatge, l’Eduard, on el coneixement i la fe sempre anaven de la ma..
Segurament l’Anna quan va triar un escenari així, no devia veure masses alternatives més, perquè els monòlegs sempre esgoten, fins i tot als supervivents, als joves i als valents.
No va ser doncs a cas, que l’Anna hagués triat per aquell estiu, aquella destinació. Ja feia mes d’un any que en cada trucada de l’Eduard, hi havia una petita o gran parcel·la desconeguda, amb la que l’Anna s’hi veia enfrontada una i una altre vegada.
Unes vegades amb somriures, altres amb el joc de les ironies, sempre amb subtilesa i sorprenentment, amb serenor, l’Anna s’adonava que anava encaixant aquella parcel·la de conversa on a cops de paraules es dibuixava la proposició de l’Eduard, ... “vine, tornem-ne a parlar”.......
No n’estava segura, l’Eduard pot ser no mostrava totes les seves cartes, és un caçador i mai treia totes les armes del seu armari, però era sincer. L’Anna sabia que l’Eduard volia veure-la,. Per a què?, quin era el perquè del seu amic?
Ella volia anar-hi, però no pas per a tornar-ne a parlar. Hi anava per a regalar-se a si mateixa. Havia de ser un viatge per allunyar-se de l’esgotament , per a carregar piles, per a gaudir del seu propi silenci en la pau que la ma de l’Eduard li donava..... o hi havia algun motiu mes?
Desitjava viure acaronada per la sincronia de la proximitat de l’Eduard, i enriquir-se per l’anima que li sobreeixía d’emocions.
Mentre esperava la data del seu viatge, va tenir força temps per acumular preguntes. L’havia contractat per internet amb mes d’un mes d’antelació. Calia regalar-se un temps però no feia cap falta gastar-hi una fortuna, així que la butxaca de la previsora Anna, s’ho va trobar.
Era la serenor?, era el seny?, o bé era aquella racionalitat protectora, característica en ella?, que automàtica i de manera innata es posava en marxa, quan no entenia quelcom. Gràcies a què?, estava encaixant els missatges entre línies que anava deixant caure l’Eduard ? Estava convençuda de que saber-ho l’ajudaria a entendre la naturalesa d’aquella part desconeguda del discurs, i amb facilitat es tornava a perdre entre les autoreflexions que no serveixen mai immediatament.
Tornar a viure una relació amb l’Eduard?, per què?. Quins eren els per què, que l’assaltaven ara com per a proposar-se una cosa així?. Sabia del cert que no n’estava enamorada, les papallones feia temps que havien desaparegut. I sobre tot, ara que hi pensava!, - Perquè tenia aquestes preguntes al cap? Perquè justament ara?
Aquell seguit d’interrogants van fer que l’Anna , desprès de cada trucada, deixes per uns minuts el seu monòleg quotidià, i s’adones de que Inevitablement se li escapaven de l’ànima i de mica en mica, fils de llum. Els seus racons d’ombres silencioses s’il·luminaven per segons. No era bonic allò que la tènue llum feia aparèixer als ulls d’aquella enfosquida artista, o al menys, amb ella no li va agradar. Quelcom es feia present sense que ella ho hagués cridat.
Com tot el que fa referència als guions de l’Anna, va ser un degoteig lent de llums. Ignorava els ritmes del seu amic, els temps ja no es vivien amb la mateixa sincronia, com temps enrera. Ambdós eren persones actives, passionals amb els actes, intimistes amb els propis sentiments i tan fidels com gelosos de la seva intimitat,...... era com si visquessin en fortaleses on el temps i l’espai fos marcat pel “dominus/a” del lloc.
Aïllats interiorment del mon. Eren éssers que coneixien bé les seves pròpies ànimes, i que justament per això vivien en el seu aïllament interior. Solament quan es trobaven en el mateix temps i en el mateix espai la comunió dels actes i dels pensaments feia desaparèixer conceptualment aquelles necessàries mesures, de la distancia i les hores, obligant-los gratament a ser feliços compartint-se. Era cert, era una evidencia de que aquelles ànimes havien estat foses i quan eren a prop la inèrcia les tornava a unir. Inevitablement, al marge de les seves voluntats, de les seves barreres, dels seus aïllaments,....
Els dies passaven i cada dia estava mes segura de que aquell encaix s’havia alimentat sempre de la gran confiança i complicitat que tenia amb seu amic, i de que ja no la trasbalsava l’amor sentit ni el viscut amb ell. Va ser llavors, quan va creure saber d’on partia. Aquella creença va confirmar la bogeria de fer aquell viatge.
Ben segur que no era tant important saber d’on partia, el que li calia era creure-ho. Viure amb la certesa o amb la creença? Un altre dilema etern de l’Anna. Una d’aquelles auto reflexions que mai son útils immediatament.
Era un compromís, amb ella mateixa, i era també una il·lusió. La il·lusió de viure un temps i un espai on sabia del cert que aclucaria els ulls. Aclucar els ulls, aquell era el regal. Aquella era la necessitat. Havia mesurat el cost, seria un regal que ben segur l’Eduard no li negaria, perquè no era precís demanar-li, i pel que no demanaria res a canvi. En el seu més íntim, Anna pensava que n’era creditora. Havia tornat al seu monòleg.
Tot i que semblava el mes egoista dels homes, sempre va demostrar gratuïtat, amb el que l’Anna valorava més, ben segur que ni ell ho sabia! .....I valia mes així.
En algun moment, la mateixa Anna va dubtar d’aquesta gratuïtat, tatxant-lo en alguna ocasió de manipulador i egocèntric, com si tot li fos descomptat. Sempre l’acusava de ser un caçador, i no precisament de somnis. L’acusava tot admirant-lo, de tenir sempre un pla dissenyat. No eren tant diferents amb això i d’aquí la complicitat i aquell deliciós respecte tàcit entre ells.
Les essències dels éssers humans viuen a l’ànima i son armes dobles. Manipulant-les i utilitzant-les en benefici d’un mateix se’ls hi acaba posant el nom de ressentiment. Les essències amb aquest nom poden ser letals. L’essència de l’Eduard era vestida d’amor senzill i d’humanitat.......... no fora just posar-hi nom, però sempre feia nit a la seva fortalesa i quan l’Eduard es passejava pel mon, la seva essència restava a casa, sabia que era el seu taló d’Achile.
L’Anna finalment creia saber, el per què anar-hi i des d’on hi aniria. No podia deixar entrar el cas en aquella vivència triada. Investida pel seu propi monòleg, hi creia, i no era el cas trair-se.
Sabia que anava a cercar respostes, convençuda de fer-se un regal, o pot ser a cobrar-se’l. Havia sigut capaç de dir, -vull aquest regal, i no hi havia regust de culpabilitat en desitjar-lo. I Allò solament era possible si tornava a trobar a aquell personatge, l’Eduard, on el coneixement i la fe sempre anaven de la ma..
...per què ara si? (2005)
No ho sabré mai.
Solament sé el que visc,
i ara succeeix de la ma d’un pinzell d’estil,
d’un pintor d’escenaris bullents,
amb una riquesa estranya
...... o pot ser coneguda?
Ara, el paisatge és ple de contrastos tendres i secs
com els d’un aiguafort.
Adorat ambient de llums i ombres,
intimista,
un xic còmplice i un xic compartit.
No deixa que hi hagi distancia entre les amigues,
es confonen sovint,
no hi ha master ni servidor,
no hi ha centre ni punt de fuga,
és lo mes similar a un caos i a la pau .................
..... tot i així,
m’hi endinso fins a fer-ne part,
com un element mes del quadre.
Hi estic bé,
hi estic a gust............. ,
no voldria que fos una altre passejada a ulls clucs,
vull ser aquí, amb el sentinella si cal,
no vull nodrir solament l’anima,
sinó sobretot l’ànima.........
fer-ho jo, per Mi.
fins quan?
I sobre tot, per què?..........
el on, ja el sé:
Aquí.
Solament sé el que visc,
i ara succeeix de la ma d’un pinzell d’estil,
d’un pintor d’escenaris bullents,
amb una riquesa estranya
...... o pot ser coneguda?
Ara, el paisatge és ple de contrastos tendres i secs
com els d’un aiguafort.
Adorat ambient de llums i ombres,
intimista,
un xic còmplice i un xic compartit.
No deixa que hi hagi distancia entre les amigues,
es confonen sovint,
no hi ha master ni servidor,
no hi ha centre ni punt de fuga,
és lo mes similar a un caos i a la pau .................
..... tot i així,
m’hi endinso fins a fer-ne part,
com un element mes del quadre.
Hi estic bé,
hi estic a gust............. ,
no voldria que fos una altre passejada a ulls clucs,
vull ser aquí, amb el sentinella si cal,
no vull nodrir solament l’anima,
sinó sobretot l’ànima.........
fer-ho jo, per Mi.
fins quan?
I sobre tot, per què?..........
el on, ja el sé:
Aquí.
Entre Santander y Reinosa (2006)
Dies esplèndids, amb sol.
Paisatges lluminosos de novembre,
Rarament accessibles
Mostrant tota la seva frescor verda
I la vital immensitat blava.
Quadres d’indrets anònims,
Sota una llum idíl·lica als meus ulls estrangers
Una llum nítida i clara
Omplint espais i racons
Poques ombres enganyoses i
Molts contrallums sincers.
Bellesa que surt en parar atenció,
Que es deixa admirar,
Que respira calma
Que es nodreix de pau
La mateixa que dona en parar-hi atenció
Una bellesa que no enlluerna,
Suaument penetra
Oferint l’oportunitat d’aturar-te dins
... Sense atrafegar-la, tot passejant-hi la mirada,
Sense esquinçar-la .... Sencera.
Admirar-la i gaudir-la contemporàniament
Gentil, propera,
Amb mans de vellut i consistents alhora.
Bellesa intensa, rica per dins
Que regalima carícies mudes
I acarona sorollosa amb la potencia d’un oceà
les seves aigües mes profundes
El Cantàbric.
I el fa immensament discret,
Profundament fidel a aquesta terra
on torna, a cop d’onades, puntualment dolç
Per morir reposant en les llargues platges
Avui desertes
Per viure lluitant contra les negres roques
Demà menys crues.
Dolç i sempre poderós camina,...
Picat i embravit s’enfila...
Per absorbir aquesta bellesa
Per retenir-la dins
Per fer-ne part
Per “como si”....
Paisatges lluminosos de novembre,
Rarament accessibles
Mostrant tota la seva frescor verda
I la vital immensitat blava.
Quadres d’indrets anònims,
Sota una llum idíl·lica als meus ulls estrangers
Una llum nítida i clara
Omplint espais i racons
Poques ombres enganyoses i
Molts contrallums sincers.
Bellesa que surt en parar atenció,
Que es deixa admirar,
Que respira calma
Que es nodreix de pau
La mateixa que dona en parar-hi atenció
Una bellesa que no enlluerna,
Suaument penetra
Oferint l’oportunitat d’aturar-te dins
... Sense atrafegar-la, tot passejant-hi la mirada,
Sense esquinçar-la .... Sencera.
Admirar-la i gaudir-la contemporàniament
Gentil, propera,
Amb mans de vellut i consistents alhora.
Bellesa intensa, rica per dins
Que regalima carícies mudes
I acarona sorollosa amb la potencia d’un oceà
les seves aigües mes profundes
El Cantàbric.
I el fa immensament discret,
Profundament fidel a aquesta terra
on torna, a cop d’onades, puntualment dolç
Per morir reposant en les llargues platges
Avui desertes
Per viure lluitant contra les negres roques
Demà menys crues.
Dolç i sempre poderós camina,...
Picat i embravit s’enfila...
Per absorbir aquesta bellesa
Per retenir-la dins
Per fer-ne part
Per “como si”....
...i va ploure (2005)
Feia mesos que l’ambient no s’humitejava així,
Feia mesos que del balco estant......,
les galtes no s’endurien amb la suavitat d’un aire fred
ni els ulls se’n grisien tot mirant la grisor del cel
que ara estava enfeinat en desdibuixar les muntanyes
Color de plom esvaït,
Ahir va tornar,
i va ploure.
Finalment va ploure
Finalment va tornar la pluja
No serà suficient
Per la seca primavera d’enguany
.........tot i així, va venir
Tampoc son mai suficients les paraules
quan cauen dolces en un cor assetat,
Com aquesta pluja incrèdula,
caient en una terra àvida per viure,
les paraules dubten neguitoses en la seva dolçor
Dubten tot pensant
Ets real?
O ets
la recreació de la meva necessitada ment?.
Feia mesos que del balco estant......,
les galtes no s’endurien amb la suavitat d’un aire fred
ni els ulls se’n grisien tot mirant la grisor del cel
que ara estava enfeinat en desdibuixar les muntanyes
Color de plom esvaït,
Ahir va tornar,
i va ploure.
Finalment va ploure
Finalment va tornar la pluja
No serà suficient
Per la seca primavera d’enguany
.........tot i així, va venir
Tampoc son mai suficients les paraules
quan cauen dolces en un cor assetat,
Com aquesta pluja incrèdula,
caient en una terra àvida per viure,
les paraules dubten neguitoses en la seva dolçor
Dubten tot pensant
Ets real?
O ets
la recreació de la meva necessitada ment?.
Per noi, Salvy! (2001)
E subito riprende
Il viaggio
Come
Dopo il naufragio
Un superstite
Lupo di mare.
Giuseppe Ungaretti
Il viaggio
Come
Dopo il naufragio
Un superstite
Lupo di mare.
Giuseppe Ungaretti
Noi uomini (2000)
Tutti
nella fronte
portiamo impresse
le stigmate
della nostra maledizione
Stanchi nelle membra,
ma con lo spirito pronto,
stanziamo silenziosi,
fino a quando un raggio di sole
ci ferirá.....
....e cadremo per via!
Forse nell'orlo
troveremo il fiore giá colto
della nostra felicitá.
Maurizio, ottobre 2000
nella fronte
portiamo impresse
le stigmate
della nostra maledizione
Stanchi nelle membra,
ma con lo spirito pronto,
stanziamo silenziosi,
fino a quando un raggio di sole
ci ferirá.....
....e cadremo per via!
Forse nell'orlo
troveremo il fiore giá colto
della nostra felicitá.
Maurizio, ottobre 2000
Seducció (2007)
Va ser sense avisar, sense voluntat de ser-hi i
amb la lentitud del temps sense hores.
Carent el sentit i buit el pensament,
com engronxant-se, s’atansava
S’atansava Invisible, cegant els ulls del mon,
per entre les ombres d’un carrer vell i estret
fet de murs de pedra fosca
Un carrer vell i fresc d’estiu
on les paraules de nit
es buiden i ressonen,
Així arribava,
Tot lliscant,
engronxant-se.
Volant suau,
tendresa bella
que enlairava el dibuix d’una veu.
emmudint el so, i que
per pinzell va escollir la pluja i
per motiu,
carrers mullats amb sirenes d’or
Així es va atanssar i així va arribar.........
Tot lliscant per la pell de l’anima i ...... em va seduir.
amb la lentitud del temps sense hores.
Carent el sentit i buit el pensament,
com engronxant-se, s’atansava
S’atansava Invisible, cegant els ulls del mon,
per entre les ombres d’un carrer vell i estret
fet de murs de pedra fosca
Un carrer vell i fresc d’estiu
on les paraules de nit
es buiden i ressonen,
Així arribava,
Tot lliscant,
engronxant-se.
Volant suau,
tendresa bella
que enlairava el dibuix d’una veu.
emmudint el so, i que
per pinzell va escollir la pluja i
per motiu,
carrers mullats amb sirenes d’or
Així es va atanssar i així va arribar.........
Tot lliscant per la pell de l’anima i ...... em va seduir.
S'emblanquina el cel i l'aire (2007)
S'emblanquina el cel i l'aire,
es difuminen les formes
tot agrisant-se els colors.
Terres molles,
paviments lluents
i de fons una musica,
feta de tons i espetecs
d'una pluja que ara cau.
Cau i esquitxa,
amartellant els bassals,
impedint-los la màgia
d'esdevenir miralls.
L'aigua s'amuntega,
sobregeix, s'escola
i corre per tornar a posseïr,
mentre els llamps recorden
amb llums espantadisses
que senyors de la pluja,
com són,
ells la fan ballar nua.
Nua deixarà de ser bella
caient per darrera vegada
i admirant de reüll
la seva bellesa oferta.
...mentre el cel i l'aire empal·lidien
en la grisor dels colors d'una difuminada tarda,
la pluja ballava.
es difuminen les formes
tot agrisant-se els colors.
Terres molles,
paviments lluents
i de fons una musica,
feta de tons i espetecs
d'una pluja que ara cau.
Cau i esquitxa,
amartellant els bassals,
impedint-los la màgia
d'esdevenir miralls.
L'aigua s'amuntega,
sobregeix, s'escola
i corre per tornar a posseïr,
mentre els llamps recorden
amb llums espantadisses
que senyors de la pluja,
com són,
ells la fan ballar nua.
Nua deixarà de ser bella
caient per darrera vegada
i admirant de reüll
la seva bellesa oferta.
...mentre el cel i l'aire empal·lidien
en la grisor dels colors d'una difuminada tarda,
la pluja ballava.
Regals (2007)
No hi ha lloc mes hermos que les paraules que ens regalem,
no hi ha pell si no hi son totes dues,
no hi ha plaer i benestar
si tu ets fora.
no hi ha pell si no hi son totes dues,
no hi ha plaer i benestar
si tu ets fora.
4-Sincronia
“Les eternitats”, diria l’Anna,........... “las viejas musicas” diria l’Eduard,...... en fi, no eren altre cosa que records i vivències. Habitants de l’anima, que romanen en ells sense temps ni espai. Records, vivències, passions, odis, tot allò de propi, viscut i sentit, i que inevitablement es traduïa en una mena de petjada inconfusible en els seus personals tarannars.
Pot ser si que hi va haver un dia, en un moment que aquestes essències es van ajuntar, al punt de fondre’s. Pot ser també per això quan eren a prop es retrobaven al marge de les voluntats i les barreres racionals..... Quan va ser?, es preguntava l’Anna mentre s’allunyaven de l’aeroport.
El cert és que aquestes essències havien estat descobertes i anomenades. Perillosament anomenades.
Es tractava de descobertes volgudes, però també trobades. Qui o què feia que es trobessin?. El cas?, la conjunció dels estels?, la voluntat dels homes, el destí,............ qui ho sap? L’Eduard si que creia en el destí ja escrit.
L’Anna diria que res passa per cas, i l’Eduard diria que tot està escrit... la realitat era una, i aquelles dues animes s’havien fos en algun moment. Eren animes que sense els límits humans del temps i els espais, vivien la seva sincronia al marge d’ells dos.
La vida no els regalava res, cadascú sempre la vivia en contextos diferents, allunyats l’un de l’altre, tot i així, era innegable que alguna cosa provocava l’esdevenir. Un esdevenir que sempre els sorprenia i els tornava a unir. Aquesta sincronia en l’esdevenir ningú la podia negar i tampoc ningú es va atrevir a explicar.
Sovint els éssers humans justifiquem les nostres actituds i comportaments, culpabilitzant o abocant als altres allò que no som capaços nosaltres mateixos d’afrontar, i l’Anna no era diferent, ni l’Eduard tampoc..
En l’Anna les essències, les conviccions, els propis principis nascuts de les vivències, la marcaven amb petjades fondes. Cada passa donada esdevenia mes fonda que l’anterior, atrapant-la lentament.
Per a molts eren petjades fermes i convincents, preludis d’èxits personals. En canvi per a d’altres eren petjades fortificades i barricades, constructores de ninxos de morts anunciades. Molt pocs han entès mai perquè la seva anima les contenia i caminava amb unes passes així. Solament ho van entendre aquells que van arribar a conèixer el nom de tals essències.
L’Eduard hi veia la construcció a consciència d’un pou, pot ser que per deformació professional i per la seva cultura de supervivència, que va cercar aquesta simbologia. L’Eduard era arquitecte. El cas és que li va posar nom a aquella essència de l’Anna i sorprenent-la, la va anomenar: “el pozo”.
Tot just s’acabaven de conèixer quan ho va fer. Era quan ella vivia d’esquena al seu mon interior, amb la precaució de que l’amargant fel no l’ofegues.
“El pozo”, era un lloc de pau on res ni ningú la destorbava d’allò que ella considerava vital, i des d’on podia enfocar-se al que s’esperava d’ella com a filla, com a mare, com amiga, i no pas com a dona. Ningú li demanaria res com a dona, perquè no era dona de ningú i això la tranquilitzava.
Eren pocs els amics que quedaven allà on havia tornat, feia ja set anys. Solament podia dir amb emotiu orgull que ara en tenia tres a prop. Tres àngels que com el de la guarda van ser de dolça companyia per l’Ana.
Si aquella anna, de set anys enrera quan vivia d’esquena al seu mon interior, no va aturar el seu pas que s’ensorrava a cada passa, i va tenir el valor d’escoltar el nom que l’Eduard estava posant a la seva essència, mentre el dolor la consumia, L’Anna d’avui no s’aturaria pas, perquè ara es tractava de regalar-se aquell mateix mon interior, al que ara, si que hi tenia un accés seré.
Tot seguint la carretera, l’Anna incrèdula de ser on era i amb la joia de ser-hi, seguia rumiant absorta. Pel seu cap hi passaven com fogonades enlluernants del passat viscut, ... pensaments, ...imatges, ...veus, ...frases, ...aromes,..... i pells.
Mentrestant, a cada corba passada, un nou paisatge s’obria. Era com un teló de teatre quan comença la representació. Quan els ulls no et donen l’abast a mirar tots els petits detalls, tot i que saps que hi son. Ella també sabia que era allà i no volia que cap detall li defugis! Desitjava veure-ho tot, fins el mes mínim detall del decorat, tot sabent que no ho podia fer inmediatament. No en volia perdre cap, volia perseverar per dins i seguir escoltant a l’Eduard, que no callava.
De rerafons, entremig de pensaments i sensacions, seguia sentint aquella veu coneguda. Sense mirar d’on venia, solament escoltant-la, podia fàcilment dibuixar la figura sencera del seu amic amb tota la seva expressivitat. El podia imaginar amb la mateixa facilitat que suposaria girar lleugerament el cap i mirar-lo, però no ho feia, no li calia fer. Era allà al seient del seu costat, conduint lent, però l’Anna no va girar-se, no li calia confirmació. Preferia gaudir amb els ulls del panorama, amb l’oïda gaudir de la veu del seu amic i amb el cor de la seva essència asserenada que la inundava.
Ningú va poder acostar-se mai, tant a l’Anna com ho va fer l’Eduard, pot ser per això ara no li calia mirar-lo. Ben cert era que els seus tres àngels, li havien estat molt propers i que eren coneixedors de la vida que duia l’Anna. Ho veien, ho patien, i tot i així mai li van posar nom a aquella forma de sobreviure que ella havia triat. L’estimació que li tenien sempre va fer que li ho respectessin al punt de no parlar-ne.
Ell en canvi, descaradament i amb la objectivitat d’un “estrany” va ser qui li va posar nom. Així va ser com l’Eduard va entrar, anys enrera, en la vida sintètica i artificialment mundana de l’Anna, posant-li nom i romanent-hi en un lloc privilegiat.
Ara l’Anna es preguntava: -posant-li nom, va ser un valent l’Eduard? Les seves reflexions continuaven rodolant pel cap de la noia, al marge de les explicacions del seu guia turístic. Clar que des del vestit de “desconegut” pot ser, és molt fàcil fer-ho”, pensava.
L’Eduard va parar per a posar benzina. En entrar de nou al cotxe duia un munt de papers a la ma, eren els justificants que duria dilluns a l’oficina. Com aquell que no vol la cosa, estava explicant a la seva amiga que disposava del cotxe de l’empresa i que la benzina no la pagava ell. Era una d’aquelles demostracions “antipàtiques” que l’Eduard feia, no s’entén massa bé amb quina finalitat.
Una relació extranya amb els diners, la de l’Eduard.... mirava la seva economia o semblava que se la mires molt, i de sobte podia passar per damunt de qualsevol gran despesa. Fa anys a l’Anna li va semblar que era un pel garrepa i fins i tot un interessat, ara ja no s’ho plantejava, no era important!
El que era de debò important era haver tingut un nom per aquella essència. Va ser un regal sense preu, amb el que l’Anna va aconseguir, reaparèixer, en pau i asserenada novament al mon. Va tornar a ser valenta i va ser de la ma de l’Eduard!
La melodia de “viejas musicas” també va fomentar la valentia de l’Eduard, pot ser perquè també ell necessitava i cercava reaparèixer. Gràcies al seu descarat orgull d’home caçador es va endinsar en una aventura, es diria gairebé premeditadament. Una aventura que pot ser no esperava tant roent ni tampoc tan càlida. L’Anna sense saber-ho estava posant nom a les essències d’aquell home, que esdevindria amb el temps, “el seu amic Eduard”.
Ella en aquella època, no n’era pas conscient de tot allò. Viure era llavors massa dolorós per a fer-ho cada dia. Es limitava a sobreviure, voltant l’esquena als móns interiors. Com si la vida fos una platja de sorra fina a ple estiu i que de sobte, en un moment, s’atures tot. Allí es va quedar quieta i silenciosa, immòbil, gaudint del sol, però ensorrant-se una mica mes a cada onada que arribava a riba.
L’Eduard li va donar aquella ma que l’Anna va considerar valenta i qui sap per què, la va fer ser valenta a ella també. Va creure en aquell home, va tornar a creure en els homes, i poc a poc va deixar de viure d’esquenes al seu mon interior, redescobrint-se, i esparverant-se de la seva capacitat per estimar.......... aquest va ser el miracle i aquest és el valor que sempre farà ocupar a l’Eduard un lloc en l’ànima de l’Anna!
El va escoltar, el va admirar, el va estimar, se’n va enamorar i el va odiar......Episodis naturalment humans que la maduresa i els anys posen al seu lloc.
Va ser com un concert a dues mans, “Eternitats” y “viejas musicas” que màgicament es van sincronitzar en una desconeguda estació d’autobusos, on era fàcil reconèixer a l’Eduard entre els passatgers i que després d’aquell instant, mai més havia tornat a passar. Va ser allà a l’estació d’autobusos? O al taxi quan l’Eduard va agafar la ma de l’Anna, tot trasmetent-li amb la seva pell,..... ja som plegats, tot anirà bé!
O pot ser, ara que hi pensava a fons, pot ser va ser en un altre moment el naixement de la sincronia? Pot ser aquell dolç moment ...... on les paraules deien: “Vull atrapar la teva energia!”, mentre els cossos es fonien en el plaer de confondre’s. Eren les essències anomenades valentament per l’Eduard, que una vegada dites inevitablement començaven a existir.
Perquè doncs, desprès d’assaborir una comunió així varen haver de conèixer també la desincronia? Qui o què els va condemnar després, a viure en la desincronia.?
Trobar-se, sempre va ser deliciós però ple de dificultats. L’Anna començava a pensar que la desincronia era ja una eternitat més, una “vieja musica” entre ambdós........ i calia fer-li un lloc. Reconèixer-la i no patir.
Aquest viatge, en principi tenia també la seva part de desincronia. L’Eduard no tenia vacances .... una vegada mes, el seu temps no era sincrònic amb el d’ella, que tampoc va poder canviar els dies de la seva estada a la illa., per això l’Anna reia quan a la seva arribada no el va trobar dins l’aeroport, era ben fàcil.
Ell seguia conduint, al seu ritme, mentre intentava ubicar a la seva amiga en aquell recorregut per la carretera que pujava i baixava entre corbes i amb el mar a baix. La illa semblava pràcticament una muntanya des d’allà. Poca platja o gens es veia d’allà d’alt estant. La terra grisosa i camps de plataners entre les casetes que escampades, precedien el nucli urbà de La Palma, que es veia al fons.
Automàticament seguia la carretera i seguia parlant. l’Anna percebia el neguit i la joia continguda entre el fil de la conversa, que ell puntualment aturava per dir-li com n’estava de content perquè tornava a tenir-la a prop..... Ella somreia i tornava a les sensacions mes intimes i mes estimades, mentre l’escenari passava entre asfalt i olor d’estiu.
Pot ser si que hi va haver un dia, en un moment que aquestes essències es van ajuntar, al punt de fondre’s. Pot ser també per això quan eren a prop es retrobaven al marge de les voluntats i les barreres racionals..... Quan va ser?, es preguntava l’Anna mentre s’allunyaven de l’aeroport.
El cert és que aquestes essències havien estat descobertes i anomenades. Perillosament anomenades.
Es tractava de descobertes volgudes, però també trobades. Qui o què feia que es trobessin?. El cas?, la conjunció dels estels?, la voluntat dels homes, el destí,............ qui ho sap? L’Eduard si que creia en el destí ja escrit.
L’Anna diria que res passa per cas, i l’Eduard diria que tot està escrit... la realitat era una, i aquelles dues animes s’havien fos en algun moment. Eren animes que sense els límits humans del temps i els espais, vivien la seva sincronia al marge d’ells dos.
La vida no els regalava res, cadascú sempre la vivia en contextos diferents, allunyats l’un de l’altre, tot i així, era innegable que alguna cosa provocava l’esdevenir. Un esdevenir que sempre els sorprenia i els tornava a unir. Aquesta sincronia en l’esdevenir ningú la podia negar i tampoc ningú es va atrevir a explicar.
Sovint els éssers humans justifiquem les nostres actituds i comportaments, culpabilitzant o abocant als altres allò que no som capaços nosaltres mateixos d’afrontar, i l’Anna no era diferent, ni l’Eduard tampoc..
En l’Anna les essències, les conviccions, els propis principis nascuts de les vivències, la marcaven amb petjades fondes. Cada passa donada esdevenia mes fonda que l’anterior, atrapant-la lentament.
Per a molts eren petjades fermes i convincents, preludis d’èxits personals. En canvi per a d’altres eren petjades fortificades i barricades, constructores de ninxos de morts anunciades. Molt pocs han entès mai perquè la seva anima les contenia i caminava amb unes passes així. Solament ho van entendre aquells que van arribar a conèixer el nom de tals essències.
L’Eduard hi veia la construcció a consciència d’un pou, pot ser que per deformació professional i per la seva cultura de supervivència, que va cercar aquesta simbologia. L’Eduard era arquitecte. El cas és que li va posar nom a aquella essència de l’Anna i sorprenent-la, la va anomenar: “el pozo”.
Tot just s’acabaven de conèixer quan ho va fer. Era quan ella vivia d’esquena al seu mon interior, amb la precaució de que l’amargant fel no l’ofegues.
“El pozo”, era un lloc de pau on res ni ningú la destorbava d’allò que ella considerava vital, i des d’on podia enfocar-se al que s’esperava d’ella com a filla, com a mare, com amiga, i no pas com a dona. Ningú li demanaria res com a dona, perquè no era dona de ningú i això la tranquilitzava.
Eren pocs els amics que quedaven allà on havia tornat, feia ja set anys. Solament podia dir amb emotiu orgull que ara en tenia tres a prop. Tres àngels que com el de la guarda van ser de dolça companyia per l’Ana.
Si aquella anna, de set anys enrera quan vivia d’esquena al seu mon interior, no va aturar el seu pas que s’ensorrava a cada passa, i va tenir el valor d’escoltar el nom que l’Eduard estava posant a la seva essència, mentre el dolor la consumia, L’Anna d’avui no s’aturaria pas, perquè ara es tractava de regalar-se aquell mateix mon interior, al que ara, si que hi tenia un accés seré.
Tot seguint la carretera, l’Anna incrèdula de ser on era i amb la joia de ser-hi, seguia rumiant absorta. Pel seu cap hi passaven com fogonades enlluernants del passat viscut, ... pensaments, ...imatges, ...veus, ...frases, ...aromes,..... i pells.
Mentrestant, a cada corba passada, un nou paisatge s’obria. Era com un teló de teatre quan comença la representació. Quan els ulls no et donen l’abast a mirar tots els petits detalls, tot i que saps que hi son. Ella també sabia que era allà i no volia que cap detall li defugis! Desitjava veure-ho tot, fins el mes mínim detall del decorat, tot sabent que no ho podia fer inmediatament. No en volia perdre cap, volia perseverar per dins i seguir escoltant a l’Eduard, que no callava.
De rerafons, entremig de pensaments i sensacions, seguia sentint aquella veu coneguda. Sense mirar d’on venia, solament escoltant-la, podia fàcilment dibuixar la figura sencera del seu amic amb tota la seva expressivitat. El podia imaginar amb la mateixa facilitat que suposaria girar lleugerament el cap i mirar-lo, però no ho feia, no li calia fer. Era allà al seient del seu costat, conduint lent, però l’Anna no va girar-se, no li calia confirmació. Preferia gaudir amb els ulls del panorama, amb l’oïda gaudir de la veu del seu amic i amb el cor de la seva essència asserenada que la inundava.
Ningú va poder acostar-se mai, tant a l’Anna com ho va fer l’Eduard, pot ser per això ara no li calia mirar-lo. Ben cert era que els seus tres àngels, li havien estat molt propers i que eren coneixedors de la vida que duia l’Anna. Ho veien, ho patien, i tot i així mai li van posar nom a aquella forma de sobreviure que ella havia triat. L’estimació que li tenien sempre va fer que li ho respectessin al punt de no parlar-ne.
Ell en canvi, descaradament i amb la objectivitat d’un “estrany” va ser qui li va posar nom. Així va ser com l’Eduard va entrar, anys enrera, en la vida sintètica i artificialment mundana de l’Anna, posant-li nom i romanent-hi en un lloc privilegiat.
Ara l’Anna es preguntava: -posant-li nom, va ser un valent l’Eduard? Les seves reflexions continuaven rodolant pel cap de la noia, al marge de les explicacions del seu guia turístic. Clar que des del vestit de “desconegut” pot ser, és molt fàcil fer-ho”, pensava.
L’Eduard va parar per a posar benzina. En entrar de nou al cotxe duia un munt de papers a la ma, eren els justificants que duria dilluns a l’oficina. Com aquell que no vol la cosa, estava explicant a la seva amiga que disposava del cotxe de l’empresa i que la benzina no la pagava ell. Era una d’aquelles demostracions “antipàtiques” que l’Eduard feia, no s’entén massa bé amb quina finalitat.
Una relació extranya amb els diners, la de l’Eduard.... mirava la seva economia o semblava que se la mires molt, i de sobte podia passar per damunt de qualsevol gran despesa. Fa anys a l’Anna li va semblar que era un pel garrepa i fins i tot un interessat, ara ja no s’ho plantejava, no era important!
El que era de debò important era haver tingut un nom per aquella essència. Va ser un regal sense preu, amb el que l’Anna va aconseguir, reaparèixer, en pau i asserenada novament al mon. Va tornar a ser valenta i va ser de la ma de l’Eduard!
La melodia de “viejas musicas” també va fomentar la valentia de l’Eduard, pot ser perquè també ell necessitava i cercava reaparèixer. Gràcies al seu descarat orgull d’home caçador es va endinsar en una aventura, es diria gairebé premeditadament. Una aventura que pot ser no esperava tant roent ni tampoc tan càlida. L’Anna sense saber-ho estava posant nom a les essències d’aquell home, que esdevindria amb el temps, “el seu amic Eduard”.
Ella en aquella època, no n’era pas conscient de tot allò. Viure era llavors massa dolorós per a fer-ho cada dia. Es limitava a sobreviure, voltant l’esquena als móns interiors. Com si la vida fos una platja de sorra fina a ple estiu i que de sobte, en un moment, s’atures tot. Allí es va quedar quieta i silenciosa, immòbil, gaudint del sol, però ensorrant-se una mica mes a cada onada que arribava a riba.
L’Eduard li va donar aquella ma que l’Anna va considerar valenta i qui sap per què, la va fer ser valenta a ella també. Va creure en aquell home, va tornar a creure en els homes, i poc a poc va deixar de viure d’esquenes al seu mon interior, redescobrint-se, i esparverant-se de la seva capacitat per estimar.......... aquest va ser el miracle i aquest és el valor que sempre farà ocupar a l’Eduard un lloc en l’ànima de l’Anna!
El va escoltar, el va admirar, el va estimar, se’n va enamorar i el va odiar......Episodis naturalment humans que la maduresa i els anys posen al seu lloc.
Va ser com un concert a dues mans, “Eternitats” y “viejas musicas” que màgicament es van sincronitzar en una desconeguda estació d’autobusos, on era fàcil reconèixer a l’Eduard entre els passatgers i que després d’aquell instant, mai més havia tornat a passar. Va ser allà a l’estació d’autobusos? O al taxi quan l’Eduard va agafar la ma de l’Anna, tot trasmetent-li amb la seva pell,..... ja som plegats, tot anirà bé!
O pot ser, ara que hi pensava a fons, pot ser va ser en un altre moment el naixement de la sincronia? Pot ser aquell dolç moment ...... on les paraules deien: “Vull atrapar la teva energia!”, mentre els cossos es fonien en el plaer de confondre’s. Eren les essències anomenades valentament per l’Eduard, que una vegada dites inevitablement començaven a existir.
Perquè doncs, desprès d’assaborir una comunió així varen haver de conèixer també la desincronia? Qui o què els va condemnar després, a viure en la desincronia.?
Trobar-se, sempre va ser deliciós però ple de dificultats. L’Anna començava a pensar que la desincronia era ja una eternitat més, una “vieja musica” entre ambdós........ i calia fer-li un lloc. Reconèixer-la i no patir.
Aquest viatge, en principi tenia també la seva part de desincronia. L’Eduard no tenia vacances .... una vegada mes, el seu temps no era sincrònic amb el d’ella, que tampoc va poder canviar els dies de la seva estada a la illa., per això l’Anna reia quan a la seva arribada no el va trobar dins l’aeroport, era ben fàcil.
Ell seguia conduint, al seu ritme, mentre intentava ubicar a la seva amiga en aquell recorregut per la carretera que pujava i baixava entre corbes i amb el mar a baix. La illa semblava pràcticament una muntanya des d’allà. Poca platja o gens es veia d’allà d’alt estant. La terra grisosa i camps de plataners entre les casetes que escampades, precedien el nucli urbà de La Palma, que es veia al fons.
Automàticament seguia la carretera i seguia parlant. l’Anna percebia el neguit i la joia continguda entre el fil de la conversa, que ell puntualment aturava per dir-li com n’estava de content perquè tornava a tenir-la a prop..... Ella somreia i tornava a les sensacions mes intimes i mes estimades, mentre l’escenari passava entre asfalt i olor d’estiu.
3-Saber o creure on era.
Mentre el cotxe es posava en marxa, l’Anna pensava que tenia una setmana per endavant, per a respirar l’escenari d’aquella terra i el que aquell home hi volgués dibuixar. Va adonar-se de que un pensament així volia dir, que començava a tancar els ulls, que començava a posar-se en les mans d’un altre, ....... la distensió estava entrant per la porta que ella mateixa havia obert. Era amb l’Eduard, i sabia que podia ser-hi sense por.
Aquest era el do que aquell home tenia, quan era a prop d’ella.
Una carretera sense massa trànsit, començava a dur-los cap a casa de l’Eduard, era un dels seus èxits, tenir una casa per a ell sol. Des que es coneixien havia somiat tenir-la. Les pensions i una residència d’estudiants van ser la seva llar els primers anys. Llocs plens de solitud i amb incomoditats, on era difícil fer-se propi l’espai, perquè ni espai hi havia.
Ell sempre havia compartit amb l’Anna els llocs on havia viscut. Els hi presentava com un petit tresor, encara que fossin recons incomodes, però eren quelcom per a compartir. Era quelcom que enfortia, sense saber-ho, aquell pont que feia anys ambdós havien construït i que els connectava al marge de les presencies, del temps i dels espais.
El pensament de l’Anna ara era en aquella habitació de la residència d’estudiants a Valladolid, on va viure l’Eduard mentre convalidava la carrera. Va ser el primer lloc i va impactar a l’Anna. Pocs diners, pocs amics, hores d’estudi i projectes, feines indignes, però amb un desig..... demostrar al mon qui era. Allà, en aquella habitació, el seu amic va passar fred, gana, febre, malestar, i poques alegries.............. recordava un llit arrambat a la paret, des del que moltes nits l’Eduard va trobar en un telèfon l’únic pont amb els seus vincles i amb la seva amiga, que tot i no poder fer-hi res, patia amb ell.
Era una habitació que no feia mes de 6 metres quadrats, o al menys així la recordava ella. Tenia un petit bany i un balcó minuscle, per mirar la vida que s’escolava fora i de la que ell en volia fer part. Cert és que va lluitar per a fer-s’hi un lloc.
L’armari empotrat a la paret, a dos pams del costat del llit, estava embotit de roba mes aviat d’hivern, a Valladolid els hiverns eren llargs i crusos. Camises fines y escollides amb gust, van sorprendre a l’Anna en aquell cul d’habitació. Una maleta a l’altell de l’armari plena d’hores de viatges recordava que aquell home era “un viatger”.
Era un home orgullós l’Eduard, i descaradament ho mostrava. L’Anna sempre l’havia justificat dins seu, i sempre havia tingut grosses dificultats quan pretenia fer-ho externament o com ell deia “en el mundo de los blancos”.
En una ocasió mentre passejaven pel Parc del Retiro, a Madrid, L’Eduard no va escatimar a l’Anna històries i mirades de la cultura que l’havia fet créixer. Estirat en un banc, amb el cap reposant a la falda de l’atenta Anna, l’Eduard parlava de la seva gent, deixant veure entre paraules i somriures l’estimació vers als seus. L’Anna va escoltar histories, va percebre emocions, va gaudir de la tranquil·litat d’aquells moments sense temps, amb tot el temps.... era així com va saber que l’Eduard dibuixava els escenaris convidant-la a passejar amb ell, i ella s’hi endinsava confiada i serena.
Fa anys, pel Jardí Botànic també de Madrid, mentre gaudien de la bellesa de totes aquelles plantes conegudes i desconegudes, amb un escampall de flors colorides i delicades, sota l’ombra d’arbres sòlids que s’estiregassaven cercant la llum i fugint de la contaminació urbana, tot caminant despreocupats prop de les bardisses ben retallades,.... n’Eduard va parlar de la seva mare, de com els nens, viuen a les seves mares tuzzi i com les mares deixen la petjada en els fills, tot i existint la poligàmia.
Episodis sorprenents per a l’Anna, quasi incomprensibles en la seva lògica occidental, però on es sentia l’olor d’amor per als fills i la fortalesa necessària que elles els donaven per a sobreviure. No era doncs estrany que aquell home alt i prim, mostres sempre descaradament aquell orgull!
Havia rodat pel mon, havia viscut en molts escenaris, Amb els anys havia après a manejar altres formes, la cultura occidental per a ell no era desconeguda, tot i que no la compartia i la criticava sovint amb molta duresa. Tot i així, l’Anna continuava pensant que l’essència mai es perd. Afortunadament per a cadascú.
L’Eduard, tenia i té, les seves coses escampades pel mon. Des de les sabates fins als afectes. Ës difícil fer arrels quan tens tronc, branques i fulles a miques. Es fa difícil dir “soc de...” Una afirmació així, indica propietat, pertinença,.......... i ningú li és amo. No té una altra cosa que no sigui a si mateix, o al seu pensament.
Ni els dos fills engendrats en el mon dels blancs, els ha considerat propietat, Aquesta es una actitud no entesa en la cultura blanca. Ara que es sent més vell, ara son els fills que li pregunten a ell, -“ i qui et curarà pare?”- L’Eduard es sent “un proveïdor”.
L’Anna sempre ha estat convençuda de que el seu amic solament sentia seu i es sabia lligat a una sola cosa, la seva mare. En les habituals converses, llargues i apassionants que havien dut l’Anna i l’Eduard, sempre hi havia una referència implícita o explicita a aquella dona. Però és curiós, mai havia sortit el seu nom de pila. L’Anna havia tingut sempre la impressió de que la imatge que l’Eduard tenia d’aquella venerada dona, era bifacética.
D’una banda la dona amb nom, de la que parlava poc i no anomenava mai. D’altre banda, la primera dona del seu pare amb el nom de “mare” per a ell, que era el primogènit de la casa, i de la que l’Anna va anar fent una imatge i una opinió en el passar dels anys.
La mare havia estat sempre un punt de referència per l’Eduard fins i tot, en els seus anys d’exili. Fos on fos, Anglaterra, EE.UU, Japó, Alemanya o Espanya,...... mare i fill parlaven puntualment gairebé cada setmana. Aquella dona era molt jove quan el va parir. Ara podia ser ben bé una vella amiga. No es portaven pas tants anys.
De fet, és una mare que coneix bé al seu fill, i una amiga que amb els anys que per la distancia, pot ser ja no pot entendre en quin mon s’enfronta l’Eduard, ni quines son les armes que un caçador en terres desconegudes per a ella, necessita per a ser un bon caçador.
Anna sospita que el desarrelament i la soledat del seu amic Eduard, comença aquí, en la incapacitat que té la seva vella amiga per a donar-li les directrius.
La distancia i el pas dels anys, han canviat els escenaris i la mare no els coneix. L’estimació i el respecte roman intacte, o fins i tot havien crescut com ell. Es per això que de vegades a l’Anna li sembla que l’Eduard manté l’encant dels nens quan se li escapen els sentiments entre les paraules.
El aire era tebi i ella anava mirant per la finestra baixada del cotxe. La vista era nova, magnifica. Mai havia vist l’Atlàntic i mentre el mirava no volia perdre’s cap espurna. Volia gaudir de la seva bellesa i del moment únic. El moment de la primera vegada.
Aquell color era diferent, i era difícil esbrinar els matisos d’aquella diferencia, però era allà, el veia i el sentia diferent. L’Eduard li havia dit que des casa seva la vista era magnifica, i que era molt a prop del mar. L’Anna duia dins la maleta tot el que li calia per a passar hores damunt de la sorra “negra”, i es preguntava: Quina textura deu tenir?
Poc a poc i sense adonar-se seguia mirant per la finestra, tot vivint el seu espai íntim de sensacions i també duia la conversa iniciada per l’Eduard que conduïa poc a poc, com si no fos tant important conduir.
Aquella conducció lenta, l’Anna ja la coneixia. Fa uns anys es van trobar a Logroño, i l’Eduard va dur l’Anna fins a Vitòria per ensenyar-li el seu pis. El seu primer pis, desprès de la residència d’estudiants i les pensions. Aquell primer pis era de lloguer i el compartia amb un company,... era un gran èxit. Aquell viatge Logroño-Vitoria, va esfereir a la noia, l’Eduard es passejava per la general. No conduïa, es passejava literalment.. Ella, acostumada a conduir per les avingudes d’una capital i les autopistes, no entenia com aquell home anava així de poc a poc, per una general. Patia tot pensant en les floretes que els demés conductors, que s’apilaven darrera d’ells, li devien dir. Aquell viatge a Vitoria va ser un viatge al·lucinant .
Així doncs, no va ser una sorpresa aquella manera de conduir, en el viatge de l’aeroport fins a casa seva. Senzillament era la manera de fer de l’Eduard, quan dona prioritats i és coherent amb la decisió presa........ Aquell home era capaç d’allò i l’Anna també per allò l’admirava.
Ara ho podia traduir com una capacitat de l’Eduard, la de ser el que era, la de mantenir l’únic que ell tenia, a Ell mateix i el seu pensament. Un trajecte de no més de 10 minuts amb cotxe, l’Eduard el va fer amb mes de 20 i l’Anna, aquest cop, en va gaudir perquè deixava fer tot participant d’aquell regal de temps.
Tornava a ser una demostració de que tenia el seu temps, un temps dins del temps de l’Eduard. Era el que havia vingut a buscar. Trobar a l’Eduard, tancar els ulls i endinsar-se en ell per a tornar a estar amb ella mateixa. Començava a passejar a ulls clucs.......... tot anant cap a la casa de l’Eduard. Era allà!
2-L'arribada
L’avió va aterrar. L’Anna no va trobar al seu amic, dins l’aeroport. No va distingir cap figura coneguda, en obrir-se la porta de les arribades, però tampoc li va estranyar. L’Eduard era capaç d’enviar algú a recollir-la, d’esperar-se assegut al cotxe, o fins i tot d’arribar tard.
El primer somriure experimentat, va ser per dins. L’Anna reia per dins, tot pensant del que podia ser capaç el seu amic.
Amb la serietat que la caracteritza, quan va sola pel mon, l’Anna arrossegava la seva maleta mentre es dirigia a la cafeteria. Volia un cafè. Aquell cafè que no havia fet mentre dinava a Tenerife, tot esperant el vol per La Palma, i si l’Eduard podia arribar tard, ella també podia prendre’s un cafè.
La trucada cercant l’Eduard mentre remenava la tassa, va ser inútil, no estava disponible, quina novetat! Era un aeroport petit, fins i tot veia l’entrada i sortida de la gent, de la cafeteria estant, i de l’Eduard ni rastre.
Començava a codejar-se amb lo desconegut i eren desconeguts els moments que l’Eduard havia començat a dibuixar en l’escenari. Aquesta vegada l’escenari era un aeroport petit, sense massa gent, sense massa enrenou, on l’Anna era un passatger mes, pot ser amb poca cara de turista. Anava sola, no feia part de cap grup, ni cap cartell era per a ella.
Allò no la espantava, era conscient de la capacitat que l’Eduard tenia per a sorprendre-la, i això no era nou.
En acabar aquell desitjat cafè, i tornant a somriure per dins, va tornar a arrossegar la seva maleta i es va dirigir fora de l’edifici.
Una vegada fora de l’aeroport, la llum es reflectia en la llarga vorera de ciment que l’Anna veia acabar per una petita pendent. No veia més enllà. Era com si l’aeroport fos en un petit turó, qui sap per què l’Anna se l’imaginava en una plana.
Va caminar uns metres per la borera de l’entrada, amb la mirada més enllà de les seves passes, però no va veure ningú i va tornar a prop de la porta per on havia sortit.
Els passatgers del seu vol, ja no hi eren, els taxis acabaven de carregar, altres devien haver marxat mentre l’Anna feia el cafè. L’escenari ara era buit, tot per a l’Anna i els cotxes que sota al sol lluïen a l’aparcament de l’altre banda de la carretera, per on marxaven els darrers cotxes.
La racionalitat de l’Anna estava a punt de posar-se en marxa, esperaria cinc, deu minuts, i després agafaria un taxi, passava ja mes de mig hora de l’hora en que havien quedat.
De sobte es va adonar, que no tenia cap adreça per indicar al taxista. Era increïble, però cert!. Sense perdre la calma, plantejava possibles sortides..... estava decidida a anar a un hotel.
Mentre continuava rient per dins de la seva “ingenuïtat” i rumiant què faria, cercava un banc per a seure. No s’ho acabava de creure, era allà i no sabia on vivia el seu amic, cap adreça, solament un numero de mòbil.
Va sentir per unes mil·lèsimes de segons felicitat. Felicitat, perquè havia arribat fins allà sense mes indicacions que un: “-si, ven!”. Allò tenia un munt de significacions. Era la confirmació de “la bogeria”, era la constatació de que d’alguna manera havia començat a passejar a “ulls clucs”. Tot i així, va pensar que ja ho rumiaria desprès, ara solament volia seure i seguir somrient per dins.
Tenia la mirada perduda, com si no fos allà. Volia seure, i no cercava cap banc. En realitat es regalimava per dins amb la ironia de la situació. Ni un mar blau de fons, ni l’anar i venir dels taxis aconseguien tornar-la allà on era, fins que la bocina insistent d’un cotxe li va cridar l’atenció. El cotxe era a l’altra banda de la carretera, just al seu davant. Qui conduïa era dins, assegut i a contrallum. Solament va distinguir-hi una silueta fosca.
Des d’aquella distancia, i amb el sol als ulls, l’Anna va esforçar la vista per mirar dins del cotxe, i va reconèixer una salutació. Va ser un somriure amb matisos d’incredulitat, per ambdues parts i amb la llum d’una alegria continguda.
Un gest amb les espatlles tot aixecant les mans del volant, dient......... què?, li va confirmar que es tractava del seu amic Eduard. Aquell era un gest conegut, molt conegut!.
Va creuar la carretera, mentre l’Eduard sortia del cotxe i quan varen ser a prop l’un de l’altre, un discret petó a la galta, va ser automàtic.
Dos anys permetien als sentiments, aquella afectivitat mundana. Era més un acte social que una altra cosa, L’Anna coneixia bé, la rigidesa social de l’Eduard en les efusions afectives i sobre tot al carrer.
Sorprenentment, o pot ser cal dir que no va ser una sorpresa, l’Eduard va obrir el maleter i l’Anna va haver de posar-hi, tota sola, aquella maleta que pesava tant. Decididament, l’Eduard era el de sempre.
-quina barra!- Pensava ella, mentre amb dificultat introduïa la maleta arrossegant-la per la carrosseria i el pany de la porta.
Per un moment, va dubtar entre demanar disculpes o emprenyar-se perquè la seva maleta és fes malbé. No era el cas que digues res, tampoc s’ho hagués estalviat i la ratllada ja era feta. Ja esbrinaria on.
Dos anys havien passat factura a l’Eduard, com a gairebé tots els homes, fent-li una mica més present la calba. El recordava amb més cabells. Aquells cabells que tant la van sorprendre quan el va conèixer, recargolats a la màxima potencia i curts, a ras de cap. Ara deixaven pas a la vista. Sempre havia tingut entrades l’Eduard, però aquesta vegada s’havien desconfigurat. No era un home calb, però li quedaven pocs cabells.
La pell no tant lluent, avisava també d’un cansament, segur que seguia fent mes hores que un rellotge. Alt i prim com sempre, l’estiu el va vestir amb pantaló curt, l’Anna no va poder dissimular un somriure veient-lo amb calces curtes, tot i que no li va dir. Feia cara de qui està satisfet amb el que tenia, i encara se li notava l’alegria continguda.
El primer somriure experimentat, va ser per dins. L’Anna reia per dins, tot pensant del que podia ser capaç el seu amic.
Amb la serietat que la caracteritza, quan va sola pel mon, l’Anna arrossegava la seva maleta mentre es dirigia a la cafeteria. Volia un cafè. Aquell cafè que no havia fet mentre dinava a Tenerife, tot esperant el vol per La Palma, i si l’Eduard podia arribar tard, ella també podia prendre’s un cafè.
La trucada cercant l’Eduard mentre remenava la tassa, va ser inútil, no estava disponible, quina novetat! Era un aeroport petit, fins i tot veia l’entrada i sortida de la gent, de la cafeteria estant, i de l’Eduard ni rastre.
Començava a codejar-se amb lo desconegut i eren desconeguts els moments que l’Eduard havia començat a dibuixar en l’escenari. Aquesta vegada l’escenari era un aeroport petit, sense massa gent, sense massa enrenou, on l’Anna era un passatger mes, pot ser amb poca cara de turista. Anava sola, no feia part de cap grup, ni cap cartell era per a ella.
Allò no la espantava, era conscient de la capacitat que l’Eduard tenia per a sorprendre-la, i això no era nou.
En acabar aquell desitjat cafè, i tornant a somriure per dins, va tornar a arrossegar la seva maleta i es va dirigir fora de l’edifici.
Una vegada fora de l’aeroport, la llum es reflectia en la llarga vorera de ciment que l’Anna veia acabar per una petita pendent. No veia més enllà. Era com si l’aeroport fos en un petit turó, qui sap per què l’Anna se l’imaginava en una plana.
Va caminar uns metres per la borera de l’entrada, amb la mirada més enllà de les seves passes, però no va veure ningú i va tornar a prop de la porta per on havia sortit.
Els passatgers del seu vol, ja no hi eren, els taxis acabaven de carregar, altres devien haver marxat mentre l’Anna feia el cafè. L’escenari ara era buit, tot per a l’Anna i els cotxes que sota al sol lluïen a l’aparcament de l’altre banda de la carretera, per on marxaven els darrers cotxes.
La racionalitat de l’Anna estava a punt de posar-se en marxa, esperaria cinc, deu minuts, i després agafaria un taxi, passava ja mes de mig hora de l’hora en que havien quedat.
De sobte es va adonar, que no tenia cap adreça per indicar al taxista. Era increïble, però cert!. Sense perdre la calma, plantejava possibles sortides..... estava decidida a anar a un hotel.
Mentre continuava rient per dins de la seva “ingenuïtat” i rumiant què faria, cercava un banc per a seure. No s’ho acabava de creure, era allà i no sabia on vivia el seu amic, cap adreça, solament un numero de mòbil.
Va sentir per unes mil·lèsimes de segons felicitat. Felicitat, perquè havia arribat fins allà sense mes indicacions que un: “-si, ven!”. Allò tenia un munt de significacions. Era la confirmació de “la bogeria”, era la constatació de que d’alguna manera havia començat a passejar a “ulls clucs”. Tot i així, va pensar que ja ho rumiaria desprès, ara solament volia seure i seguir somrient per dins.
Tenia la mirada perduda, com si no fos allà. Volia seure, i no cercava cap banc. En realitat es regalimava per dins amb la ironia de la situació. Ni un mar blau de fons, ni l’anar i venir dels taxis aconseguien tornar-la allà on era, fins que la bocina insistent d’un cotxe li va cridar l’atenció. El cotxe era a l’altra banda de la carretera, just al seu davant. Qui conduïa era dins, assegut i a contrallum. Solament va distinguir-hi una silueta fosca.
Des d’aquella distancia, i amb el sol als ulls, l’Anna va esforçar la vista per mirar dins del cotxe, i va reconèixer una salutació. Va ser un somriure amb matisos d’incredulitat, per ambdues parts i amb la llum d’una alegria continguda.
Un gest amb les espatlles tot aixecant les mans del volant, dient......... què?, li va confirmar que es tractava del seu amic Eduard. Aquell era un gest conegut, molt conegut!.
Va creuar la carretera, mentre l’Eduard sortia del cotxe i quan varen ser a prop l’un de l’altre, un discret petó a la galta, va ser automàtic.
Dos anys permetien als sentiments, aquella afectivitat mundana. Era més un acte social que una altra cosa, L’Anna coneixia bé, la rigidesa social de l’Eduard en les efusions afectives i sobre tot al carrer.
Sorprenentment, o pot ser cal dir que no va ser una sorpresa, l’Eduard va obrir el maleter i l’Anna va haver de posar-hi, tota sola, aquella maleta que pesava tant. Decididament, l’Eduard era el de sempre.
-quina barra!- Pensava ella, mentre amb dificultat introduïa la maleta arrossegant-la per la carrosseria i el pany de la porta.
Per un moment, va dubtar entre demanar disculpes o emprenyar-se perquè la seva maleta és fes malbé. No era el cas que digues res, tampoc s’ho hagués estalviat i la ratllada ja era feta. Ja esbrinaria on.
Dos anys havien passat factura a l’Eduard, com a gairebé tots els homes, fent-li una mica més present la calba. El recordava amb més cabells. Aquells cabells que tant la van sorprendre quan el va conèixer, recargolats a la màxima potencia i curts, a ras de cap. Ara deixaven pas a la vista. Sempre havia tingut entrades l’Eduard, però aquesta vegada s’havien desconfigurat. No era un home calb, però li quedaven pocs cabells.
La pell no tant lluent, avisava també d’un cansament, segur que seguia fent mes hores que un rellotge. Alt i prim com sempre, l’estiu el va vestir amb pantaló curt, l’Anna no va poder dissimular un somriure veient-lo amb calces curtes, tot i que no li va dir. Feia cara de qui està satisfet amb el que tenia, i encara se li notava l’alegria continguda.
1-Decidir d'anar
Aquell hivern, l’Anna havia decidit que calia anar a cercar respostes, o pot ser era l’excusa per a regalar-se un temps i un espai.
Havia sigut un any difícil i el cansament l’abocava a tancar els ulls. Havia de dir prou i no ho feia. Mai ho havia fet. En el seu record, solament hi havia un parell o tres de punts i finals, i si la memòria no l’enganyava tots havien sigut forçats.
Anna, que ara era una dona madura, al llarg de la vida havia posat pocs punts i finals i tots justificats per raons que ben segur eren fora del seu sentir. Era com si no fos capaç de tallar cap pont. Com si visques eternament implicada amb tot i tots. Cert era que l’Anna quan es donava ho feia amb cos i ànima, pot ser per això mai havia triat de posar un punt i final a res.
Per uns l’Anna era una dona disponible, per d’altres una dona encantadora, una amiga incondicional, una paret on retrobar-se quan un es perd. Una paraula, un gest, una mirada quan es necessita.... tot i així per a molts era una dona misteriosa, quasi desconeguda tot i que volguda. Seria, dura, potser freda, massa autosuficient o al menys així ho semblava .... en realitat pocs eren els que podien dir que la coneixien, si es que alguna vegada es pot conèixer a algú
Tenia amics i amigues “de l’ànima”, que tot i que fes anys que no es veiessin, al retrobar-se, era fàcil que es tornessin a instal·lar i a sentir aquells sentiments i emocions amb el regust de la proximitat, de la complicitat, ..... sentiments vius i amb les pells calentes ,........ com acabats de viure. Això sempre va meravellar a les “amistats de l’ànima”, de l’Anna. Es clar que eren poques les que gaudien d’aquest privilegi emocional, però ambdues parts es sentien especials.
Conscient de la seva impotència en posar punts i finals, va saber fer-s’ho venir bé. Calia no emmalaltir i necessitava aturar-se. Trobar respostes o simplement tenir temps per a ella. Regalar-se a si mateixa, fer-se de paret, retrobar en la pròpia pell la seva complicitat. Era un autoengany pot ser, però tot era vàlid tret d’un punt i final. Ella que no n’havia posat mai cap per voluntat pròpia, com ho havia de fer ara?, i molt menys amb si mateixa?
Va cercar per al seu punt i final, motivacions que la complagueren, que la justifiquessin, que li treguessin el sentiment insuportable de tallar ponts. Aquesta vegada tallava el pont mes sagrat, la família. Volia marxar i oblidar, encara que fos per uns dies el que s’esperava d’ella en el seu entorn familiar. Era com trair als seus. Tornaria a ser-ne capaça?
Feia anys que havia deixat de funcionar per impulsos. Ara necessitava un ordre extern. Planificar les coses o si mes no, preveure’n les possibilitats. Feia anys que no caminava a ulls clucs en la confiança i amb la despreocupació de no planificar, de no ponderar, sense decidir cap a on calia anar, ........ Feia anys que estava sola, i per això estava tant esgotada.
Va començar a pensar, que aquest punt i final seria com donar-se un luxe, “tot plegat per això treballava i li semblava ser mestressa de la seva vida”. El consideraria un “caprici”, no se’n donava pas gaires, “Una bogeria!”, Seria una bogeria d’aquelles insòlites a la seva vida, però no inexistents. Sabia molt bé que una vegada fetes la enriquien per dins, perquè ella en sabia aprofitar treure a posteriori, la seva saor.
Tot i així, estava espantada solament pensant-ho, però va tirar endavant el seu projecte. Els actes impulsius l’atemorien, no eren d’ella. Era sempre difícil moure’s entre les ombres del que es desconeix i tenia la sensació de no saber-ne. L’Anna havia anat posant, amb els anys, nom a totes aquelles causes que en un moment o un altre del camí, va haver d’enfrontar i admetre per a posar "punts i finals".
Per a ella, aquell seguit de causes, totes, eren humanament correctes, naturalment reals, obligadament per viure. Així era l’Anna, capaç de pensar que les obligacions eren humanament naturals.
... I en nom dels fets que marquen la vida de qualsevol ésser humà, racionalitzava sentiments per viure, mentre acumulava aquella extraordinària capacitat d’estimar, tot i que mai ningú ho veies reflectit ni en el seu cor, ni en la seva pell. Sovint es preguntava si aquells punts i finals havien siguts èxits. Pot ser havien sigut fracassos?. El cas és que hi van ser i que va tallar ponts.
El primer que recordava el situava cap els 17 anys, quan l’adolescència l’empenyia en mig de la confusió que generen els desigs mes tendres i dolços d’una incipient dona. Aquell fou el primer, i en van seguir d’altres.
Quan es va mesurar amb lo prohibit, mentre el cor se li encongia per la por i l’entusiasme de sentir-se mestressa de la seva vida.
Quan va conèixer l’amor, amb aquell punt de incredulitat que sempre suposa la felicitat plena.
Quan el sentir de mare, li va fe fer aquell “jurament” davant del mirall tot removent els seus instints animals més primitius en les relacions entre mare i cadell.
Quan sense tenir respostes, la mort la va fer caminar set anys a fosques pels mateixos passadissos on un dia hi lluïa el sol...... fins a reconciliar-se amb allò que tant havia amat, i que tan dolor li portava.
Alguna vegada va tenir el dubte de si aquells punts i finals, aquells ponts tallats, tenien o no “perques”. Si eren o no aliens a ella. Pot ser havien estat punts d’inflexió inevitables. No creia en el destí escrit per algú altre que no fos ella. Cal dir que sovint es perdia entre les autoreflexions, aquelles que no serveixen mai immediatament.
El fet està que els punts i finals s’havien anat col·locant...........la llista no era gaire llarga. Primer viscuts com a fracassos mentre els aconteixements s’esdevenien i ella n’era la protagonista definida per un temps i un espai. Després, una vegada en la memòria dels records, viscuts com a èxits pel simple fet de que varen ser viscuts amb la convicció d’haver-ne triat les formes...... però no va ser fins a la seva maduresa de dona que els va qualificar de punts i finals, marcadors d’un temps naturalment humà.
I ara en volia un altre de punt d’inflexió, no tan naturalment humà, però sí humanament natural,.... estava esgotada.
Estava decidit, aquell proper estiu tindria un temps i un espai per a ella. Tot i que no podia suportar l’idea de no tenir nom per aquella situació, solament era un neguit, una necessitat, un caprici pot ser? El que era segur, i mentre ho pensava reia, es que era un luxe! Essent dona de compromisos i reptes se’n va posar un, ben segur que així, aquell neguit esdevindria humanament correcte i el seu fantasma la deixaria respirar.
Ella sabia que dins l’armari hi tenia un fantasma, amb nom i tot......! o pot ser n’hi havia mes d’un, però ja en tenia prou amb la consciència d’un. Ara el seu projecte suposava obrir l’armari i mirar cara a cara a tota aquella colla per encabir-hi el que estava a punt de fer.
Va decidir que allò, sense nom, que calia encabir, era un compromís. Si, un compromís, com no!. Un compromís amb si mateixa. Anar a trobar l’Eduard era també anar a trobar a un amic de “l’ànima”, per què havia de sentir-se culpable?
En realitat, no era cap repte, no es movia aquesta vegada entre lo desconegut, coneixia bé a l’Eduard i aniria a trobar-lo. No solament volia veure’l, volia trobar-lo, ja feia dos anys que no es trobaven.
No era gens difícil anar a trobar-lo, ella mai va posar un punt i final amb ell, el pont era sempre allà i tenia la certesa de que per a ell, també era així.
L’Eduard era un home en el que l’Anna hi confiava, “a ulls clucs”....... sempre s’havia sentit segura i a gust al seu costat. La seva forma de viure ben segur era garantia suficient per l’Anna que allà hi trobaria i podria mantenir un reconet. Desitjava un raconet per a ella sola on regalar-se a si mateixa, la seva proximitat, la seva autocomplicitat. Aquest era el luxe i l’Eduard li ho permetria, sense res mes a canvi que la presencia.
l’Eduard, com sempre, era lluny. Calia agafar un avió aquesta vegada. Si, perquè no era la primera vegada que l’Anna viatjava per a trobar-lo. Aquell home era significatiu en la vida recent de l’Anna. Ho sabien ambdós, segur que quan seran vells, mútuament es recordaran sempre amb intensitat, tot i que avui no saben que els portarà la vida que els resta per a viure.
l’Anna pensava que la distancia, aquesta vegada li seria aliada, que posaria terra pel mig i li regalaria la vivència d’allò que la neguitejava........ Podria marxar, fer una parèntesi, reposar, perdre la mirada en una terra que no coneixia, ni havia vist mai. Olorar la negror de la terra nascuda del foc, deixar-se acaronar per la verdor novella de la vida i tenir per uns dies un racó diferent., on regalar-se.
Deixaria que la presencia de l’Eduard dibuixes l’escenari dels moments, com sempre feia. Quin seria aquesta vegada?, tampoc l’importava gaire saber-ho, però l’Eduard era una persona interiorment rica, fos el que fos.......... en gaudiria.
Un diumenge de juliol, asseguda en un avió l’Anna va començar a experimentar somriures en una terra mai vista fins ença. Esperava trobar respostes, però els somriures li deien que el neguit no era només de cansament, el neguit portava també il·lusió i desig per la riquesa de l’Eduard
Havia sigut un any difícil i el cansament l’abocava a tancar els ulls. Havia de dir prou i no ho feia. Mai ho havia fet. En el seu record, solament hi havia un parell o tres de punts i finals, i si la memòria no l’enganyava tots havien sigut forçats.
Anna, que ara era una dona madura, al llarg de la vida havia posat pocs punts i finals i tots justificats per raons que ben segur eren fora del seu sentir. Era com si no fos capaç de tallar cap pont. Com si visques eternament implicada amb tot i tots. Cert era que l’Anna quan es donava ho feia amb cos i ànima, pot ser per això mai havia triat de posar un punt i final a res.
Per uns l’Anna era una dona disponible, per d’altres una dona encantadora, una amiga incondicional, una paret on retrobar-se quan un es perd. Una paraula, un gest, una mirada quan es necessita.... tot i així per a molts era una dona misteriosa, quasi desconeguda tot i que volguda. Seria, dura, potser freda, massa autosuficient o al menys així ho semblava .... en realitat pocs eren els que podien dir que la coneixien, si es que alguna vegada es pot conèixer a algú
Tenia amics i amigues “de l’ànima”, que tot i que fes anys que no es veiessin, al retrobar-se, era fàcil que es tornessin a instal·lar i a sentir aquells sentiments i emocions amb el regust de la proximitat, de la complicitat, ..... sentiments vius i amb les pells calentes ,........ com acabats de viure. Això sempre va meravellar a les “amistats de l’ànima”, de l’Anna. Es clar que eren poques les que gaudien d’aquest privilegi emocional, però ambdues parts es sentien especials.
Conscient de la seva impotència en posar punts i finals, va saber fer-s’ho venir bé. Calia no emmalaltir i necessitava aturar-se. Trobar respostes o simplement tenir temps per a ella. Regalar-se a si mateixa, fer-se de paret, retrobar en la pròpia pell la seva complicitat. Era un autoengany pot ser, però tot era vàlid tret d’un punt i final. Ella que no n’havia posat mai cap per voluntat pròpia, com ho havia de fer ara?, i molt menys amb si mateixa?
Va cercar per al seu punt i final, motivacions que la complagueren, que la justifiquessin, que li treguessin el sentiment insuportable de tallar ponts. Aquesta vegada tallava el pont mes sagrat, la família. Volia marxar i oblidar, encara que fos per uns dies el que s’esperava d’ella en el seu entorn familiar. Era com trair als seus. Tornaria a ser-ne capaça?
Feia anys que havia deixat de funcionar per impulsos. Ara necessitava un ordre extern. Planificar les coses o si mes no, preveure’n les possibilitats. Feia anys que no caminava a ulls clucs en la confiança i amb la despreocupació de no planificar, de no ponderar, sense decidir cap a on calia anar, ........ Feia anys que estava sola, i per això estava tant esgotada.
Va començar a pensar, que aquest punt i final seria com donar-se un luxe, “tot plegat per això treballava i li semblava ser mestressa de la seva vida”. El consideraria un “caprici”, no se’n donava pas gaires, “Una bogeria!”, Seria una bogeria d’aquelles insòlites a la seva vida, però no inexistents. Sabia molt bé que una vegada fetes la enriquien per dins, perquè ella en sabia aprofitar treure a posteriori, la seva saor.
Tot i així, estava espantada solament pensant-ho, però va tirar endavant el seu projecte. Els actes impulsius l’atemorien, no eren d’ella. Era sempre difícil moure’s entre les ombres del que es desconeix i tenia la sensació de no saber-ne. L’Anna havia anat posant, amb els anys, nom a totes aquelles causes que en un moment o un altre del camí, va haver d’enfrontar i admetre per a posar "punts i finals".
Per a ella, aquell seguit de causes, totes, eren humanament correctes, naturalment reals, obligadament per viure. Així era l’Anna, capaç de pensar que les obligacions eren humanament naturals.
... I en nom dels fets que marquen la vida de qualsevol ésser humà, racionalitzava sentiments per viure, mentre acumulava aquella extraordinària capacitat d’estimar, tot i que mai ningú ho veies reflectit ni en el seu cor, ni en la seva pell. Sovint es preguntava si aquells punts i finals havien siguts èxits. Pot ser havien sigut fracassos?. El cas és que hi van ser i que va tallar ponts.
El primer que recordava el situava cap els 17 anys, quan l’adolescència l’empenyia en mig de la confusió que generen els desigs mes tendres i dolços d’una incipient dona. Aquell fou el primer, i en van seguir d’altres.
Quan es va mesurar amb lo prohibit, mentre el cor se li encongia per la por i l’entusiasme de sentir-se mestressa de la seva vida.
Quan va conèixer l’amor, amb aquell punt de incredulitat que sempre suposa la felicitat plena.
Quan el sentir de mare, li va fe fer aquell “jurament” davant del mirall tot removent els seus instints animals més primitius en les relacions entre mare i cadell.
Quan sense tenir respostes, la mort la va fer caminar set anys a fosques pels mateixos passadissos on un dia hi lluïa el sol...... fins a reconciliar-se amb allò que tant havia amat, i que tan dolor li portava.
Alguna vegada va tenir el dubte de si aquells punts i finals, aquells ponts tallats, tenien o no “perques”. Si eren o no aliens a ella. Pot ser havien estat punts d’inflexió inevitables. No creia en el destí escrit per algú altre que no fos ella. Cal dir que sovint es perdia entre les autoreflexions, aquelles que no serveixen mai immediatament.
El fet està que els punts i finals s’havien anat col·locant...........la llista no era gaire llarga. Primer viscuts com a fracassos mentre els aconteixements s’esdevenien i ella n’era la protagonista definida per un temps i un espai. Després, una vegada en la memòria dels records, viscuts com a èxits pel simple fet de que varen ser viscuts amb la convicció d’haver-ne triat les formes...... però no va ser fins a la seva maduresa de dona que els va qualificar de punts i finals, marcadors d’un temps naturalment humà.
I ara en volia un altre de punt d’inflexió, no tan naturalment humà, però sí humanament natural,.... estava esgotada.
Estava decidit, aquell proper estiu tindria un temps i un espai per a ella. Tot i que no podia suportar l’idea de no tenir nom per aquella situació, solament era un neguit, una necessitat, un caprici pot ser? El que era segur, i mentre ho pensava reia, es que era un luxe! Essent dona de compromisos i reptes se’n va posar un, ben segur que així, aquell neguit esdevindria humanament correcte i el seu fantasma la deixaria respirar.
Ella sabia que dins l’armari hi tenia un fantasma, amb nom i tot......! o pot ser n’hi havia mes d’un, però ja en tenia prou amb la consciència d’un. Ara el seu projecte suposava obrir l’armari i mirar cara a cara a tota aquella colla per encabir-hi el que estava a punt de fer.
Va decidir que allò, sense nom, que calia encabir, era un compromís. Si, un compromís, com no!. Un compromís amb si mateixa. Anar a trobar l’Eduard era també anar a trobar a un amic de “l’ànima”, per què havia de sentir-se culpable?
En realitat, no era cap repte, no es movia aquesta vegada entre lo desconegut, coneixia bé a l’Eduard i aniria a trobar-lo. No solament volia veure’l, volia trobar-lo, ja feia dos anys que no es trobaven.
No era gens difícil anar a trobar-lo, ella mai va posar un punt i final amb ell, el pont era sempre allà i tenia la certesa de que per a ell, també era així.
L’Eduard era un home en el que l’Anna hi confiava, “a ulls clucs”....... sempre s’havia sentit segura i a gust al seu costat. La seva forma de viure ben segur era garantia suficient per l’Anna que allà hi trobaria i podria mantenir un reconet. Desitjava un raconet per a ella sola on regalar-se a si mateixa, la seva proximitat, la seva autocomplicitat. Aquest era el luxe i l’Eduard li ho permetria, sense res mes a canvi que la presencia.
l’Eduard, com sempre, era lluny. Calia agafar un avió aquesta vegada. Si, perquè no era la primera vegada que l’Anna viatjava per a trobar-lo. Aquell home era significatiu en la vida recent de l’Anna. Ho sabien ambdós, segur que quan seran vells, mútuament es recordaran sempre amb intensitat, tot i que avui no saben que els portarà la vida que els resta per a viure.
l’Anna pensava que la distancia, aquesta vegada li seria aliada, que posaria terra pel mig i li regalaria la vivència d’allò que la neguitejava........ Podria marxar, fer una parèntesi, reposar, perdre la mirada en una terra que no coneixia, ni havia vist mai. Olorar la negror de la terra nascuda del foc, deixar-se acaronar per la verdor novella de la vida i tenir per uns dies un racó diferent., on regalar-se.
Deixaria que la presencia de l’Eduard dibuixes l’escenari dels moments, com sempre feia. Quin seria aquesta vegada?, tampoc l’importava gaire saber-ho, però l’Eduard era una persona interiorment rica, fos el que fos.......... en gaudiria.
Un diumenge de juliol, asseguda en un avió l’Anna va començar a experimentar somriures en una terra mai vista fins ença. Esperava trobar respostes, però els somriures li deien que el neguit no era només de cansament, el neguit portava també il·lusió i desig per la riquesa de l’Eduard
Del temps i de l'espai (2003)
On?, ara?....
son interrogants que ubiquen matèries, que concretitzen objectes i gent.......
som finits, plens de límits,
humans potser?, ............... és aquesta la humanitat dels homes?
Engolits pel temps,
perduts en espais, cercant vents que alleugerin insatisfaccions,
esdevenim conqueridors de belleses imaginaries mentre el cor segueix bategant,
obligats a viure.
ingenus potser?.............. és aquesta la ingenuïtat dels homes?
Una vida mancada, com totes. Una vida dibuixada a mida de cadascú.
Ningú ha de ser re, ni tots botxins.
Caníbals que per sobreviure acaronem la mort.
.........vivim per acaronar la nostra pròpia mort?
Vull dir NO.
Ni re, aliment essencial d'una o d'un seguit de vides,
ni botxí de ningú.
La seva vida val tant com la meva... així va ser triada.
........per cas la valentia dels homes es aquesta? La tria?
Vull quelcom de mes senzill.
Vull quelcom de més "ecquo"
sense regatejar-ne el preu
La màgia d'un moment em farà alçar vers el mon imaginari, si
Alimentaré il·lusions, si
potser esculli també donar moments de felicitat a ingenus conqueridors
però sé que no ès el mon de reos i botxins el que vull ni he triat viure.
........m'estimo mes que la meva humanitat,
la meva finitesa, els meus límits, siguin els generadors de les meves il·lusions........
solament així trobo el vent de les belleses que son al meu abast.
No trio ser a les mans de ningú que no estrenyi les meves quan, obligats a viure
ens sembla morir.
Egoisme potser?
..........es part de la humanitat dels homes!!!!!!
Deixeu-me ser humana.
son interrogants que ubiquen matèries, que concretitzen objectes i gent.......
som finits, plens de límits,
humans potser?, ............... és aquesta la humanitat dels homes?
Engolits pel temps,
perduts en espais, cercant vents que alleugerin insatisfaccions,
esdevenim conqueridors de belleses imaginaries mentre el cor segueix bategant,
obligats a viure.
ingenus potser?.............. és aquesta la ingenuïtat dels homes?
Una vida mancada, com totes. Una vida dibuixada a mida de cadascú.
Ningú ha de ser re, ni tots botxins.
Caníbals que per sobreviure acaronem la mort.
.........vivim per acaronar la nostra pròpia mort?
Vull dir NO.
Ni re, aliment essencial d'una o d'un seguit de vides,
ni botxí de ningú.
La seva vida val tant com la meva... així va ser triada.
........per cas la valentia dels homes es aquesta? La tria?
Vull quelcom de mes senzill.
Vull quelcom de més "ecquo"
sense regatejar-ne el preu
La màgia d'un moment em farà alçar vers el mon imaginari, si
Alimentaré il·lusions, si
potser esculli també donar moments de felicitat a ingenus conqueridors
però sé que no ès el mon de reos i botxins el que vull ni he triat viure.
........m'estimo mes que la meva humanitat,
la meva finitesa, els meus límits, siguin els generadors de les meves il·lusions........
solament així trobo el vent de les belleses que son al meu abast.
No trio ser a les mans de ningú que no estrenyi les meves quan, obligats a viure
ens sembla morir.
Egoisme potser?
..........es part de la humanitat dels homes!!!!!!
Deixeu-me ser humana.
Sé que he de marxar (2002)
……..sé que he de marxar i deixar que cada ànima viatgi impulsada pel seu vent. Sóc feliç acollint al que s’atura a mirar el meu mateix paisatge. Faig meva l’essència de la il·lusió d’uns ulls que miren, d’un cor que batega i reposo a la fresca de les ombres grises que projecten la seva presència.
En Manuel es va aturar a mirar. Un regal! Em va semblar la seva arribada…….. l’aire s’aixeca amb la força de les emocions, íntim, sorprenent, i vaig compartir aquell batec, i el color gris barreja de llums que va inundar el meu paisatge mentre es ponia el sol
Aromes, sensacions, regust a vida, curiositat negada a l’anima, pells amb crits ofegats, remors i joies em van seguir oblidant que aquells ulls no eren meus, em vaig fondre i errà.
Vaig voler aturar el temps, però el temps no s’atura. Ja ho saps noia.
El temps és l’eternitat del “continuum”, que fereix i que cura totes les vivències. El temps és el vent que ens empeny vers la vida, per això sentim plaer en el bell mig d’una tempesta i en la calma d’un cel seré……….. son vivències sagnants, vivències purificadores, vivències doloroses de creixement.
Cada vivència un nou part de la vida, que demà, demà ens farà somriure orgullosos d’haver estat capaços d’engendrar una vivència així, una eternitat més. Única i regalada.
En Manuel es va aturar a mirar. Un regal! Em va semblar la seva arribada…….. l’aire s’aixeca amb la força de les emocions, íntim, sorprenent, i vaig compartir aquell batec, i el color gris barreja de llums que va inundar el meu paisatge mentre es ponia el sol
Aromes, sensacions, regust a vida, curiositat negada a l’anima, pells amb crits ofegats, remors i joies em van seguir oblidant que aquells ulls no eren meus, em vaig fondre i errà.
Vaig voler aturar el temps, però el temps no s’atura. Ja ho saps noia.
El temps és l’eternitat del “continuum”, que fereix i que cura totes les vivències. El temps és el vent que ens empeny vers la vida, per això sentim plaer en el bell mig d’una tempesta i en la calma d’un cel seré……….. son vivències sagnants, vivències purificadores, vivències doloroses de creixement.
Cada vivència un nou part de la vida, que demà, demà ens farà somriure orgullosos d’haver estat capaços d’engendrar una vivència així, una eternitat més. Única i regalada.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)