Llum (2007)

De la mateixa manera que el dia apareix tímid desprès de la nit,
amb el mateix xiulet que el vent fuig i desperta les muntanyes
i mentre els ocells s’atabalen en sentir el cruixir de les branques,
Sento l’esfereïdor so de tempesta, que darà vida al verd i a l’aigua,
amb aquella olor exquisida de la terra nua,
que desitjosa i assetada, em portarà el perfum del goig humit de vida.

Petit em sento i sento que en tindria prou en ser-ho
quan volant traspasso els límits finits de l’aire que respiro.
Es per això que volo. Soc ocell en un bosc fosc, d’esllengaits arbres
que s’enfilen amunt, lluny de la terra que els atrapa i els nodreix, cercant el sol.

Llum, és llum que allibera.
Llum, és llum de llamp que sense avisar desperta el cel
I és llum lenta de boires blanques que acomiada les hores misterioses de la nit
On reposo, fugint ........ i on se’m convida

Tendresa del meu repòs,
permissivitats dolents en la fugida.
Goig de retrobar-se i tenir-se en misterioses presencies.
Màgics moments on sento cruixir les meves branques,
mentre es tornen velles, riques i sàvies

Puc ser petit, i també immens.
Estar plé i sobregir. Sorgir i renèixer.
Pot ser podría reconeixem,
però ara em trenco,
sento el vol atabalat dels ocells

Pot ser mes endavant,
m’aturaré a saber.
M’aturaré a ser allò que sento que sóc
i que mai ningú va dir, ni va dir-me,
allò que mai ningú va somiar que seria.
M’aturaré a regalimar-me en el regust de la meva sabia

M’aturaré, si
quan no em calgui seguir fugint
d’aquesta trencadissa perversa de branques
que amaga la meva llum,

Ara que hi ha algú que em somia, el dolor esdevindrà humanament suportable
I deixaré, mica en mica, ........................................de posar-hi distancia.