EL LLORER (2008)

El llorer puja dret, verd, lluent i fresc per damunt del primer pis des del pati del darrera de la casa. On tot sembla humit i gris, com si el temps no hagués passat, o pot ser perquè hi ha passat i ho ha deixat tot al seu lloc, les fustes els mobles vells, els estris, la llenya i els cucs. Tot sembla vell, tret del llorer que ha crescut. Qui sap qui el va plantar? Buscant el sol i la llum avui és testimoni de vida.

Dret, verd, lluent i fresc arrecera els pardals que en farceixen les branques i agraïts i esperant no sé què, mantenen l’equilibri quan bufa el vent dels Ports de finals de setembre. Tota la verdor i la fresca d’aquests indrets són aquí, al llorer. Tota la vida també.

I ara de nit, quan s’escolta la remor del silenci, aquesta musica del res, demano permís per a fer-ne part. És un desig que qui sap de on ve! ..........

M’han dit que les meves arrels venen d’aquí, entre pedres i carrerons costeruts, on el matxos estiraven carros fins a l’era o fins al tros. Entre gent treballada i amb la pell aspre del secà, pel mig d’avies missaires i el dominó de la tarde al Café, jugant amb canalles primes que creixien aviat per anar a fer “les ameles”......... això m’han dit i alguna cosa he vist.

El fet està que demano permís pel meu desig, que qui sap de on ve! I el demano fins que una bufada del vent em convida i em diu endavant!, tot recordant-me que ell és el mes antic de tots, que és el mes vell, el mes savi, el mes viscut, en fi l’amo dels Ports i jo, jo solament una visitant de pas, “un forastero” com diuen per aquí, que avui admiro els indrets que un dia van deixar créixer les meves arrels......... com aquest llorer.

CASA NOSTRA (2007)

En aquest silenci de la nit, la matinada d’un dilluns roman suau i càlida. El soroll temporalitzat d’un rellotge canta el temps tranquil, sense presses, just, ecquo, mentre ens vesteix i ens envolta donant-nos forma. És una forma que reconec immediatament com a Nostra, casolana, pròpia,… amb identitat.

Pot ser és la música suau també, que la vella radio regala des del menjador. Piano i violi que mai sabré ni seu títol ni el seu autor, però no importa. Està dibuixant l’aire que respirem ara i que com el rellotge canta i canta mentre ens vesteix i ens envolta. Ens dona més d’aquella forma Nostra.

Estímuls, percepcions, respirs que entren en mi fins a molt endins. Per les orelles, pels batecs dels ulls, per la boca i pel nas s’endinsen suaus… i també per la pell. Per la pell els sento parlar, per la pell els prenc i em rellisquen, m’acaronen sense presses i amb justícia. Em regalen la forma del sentir meu, tan meu de “casa”.

Com voldria ara aturar el temps! I que aquesta sensació es mantingues així de viva, així d’accessible, així de conscient!

Sento com l’equilibri m’obre i em reclou en mi, en la part més propera a l’ànima, just allà on la pau és la forma i el contingut, el silenci i la música, el temps i l’eternitat. Just allà on jo m’ajunto, just allà on deixo de ser jo per a ser ànima, en pau, de pau,............. Pau.

Son senyals tot plegat que passen a ser accions de vivències per a marcar-nos una mica més. Que ens reconcilien per aprendre a recordar-nos i a re inventar-nos. Tenen i porten tot el sentit del ja viscut com ja guanyat, sense el pes de les que un dia varem considerar pèrdues, fracassos, impotències, negacions, agressions,....en fi, dolor.

Ser. Ser amb tot el sentit del ja viscut, com ja guanyat i assolit. Nostre. Es així com sento avui la casa: Nostra.

Ser, també és fugaç, ha de ser-ho per sentir-ho. Així aquesta lucidesa poc a poc es perd. Sento com esgarrapo el moment intentant retenir-lo i seguir gaudint d’aquest plaer, però s’està diluint.

En aquesta nit rica de gener, on no fa fred, tot ha pres formes càlides i suaus. Allò que tan vaig desitjar tenir i sentir, avui s’ha fet palès durant aquest temps de cant on he estat capaç de plasmar-ho. Aquí i fins ara.

9- Més que una traïció

Van acabar de sopar, i en veure que ja no bufava aquell vent molest, van prendre el cafè fora, a la terrassa. Seguia quasi tan buida com quan van entrar a sopar. Era un diumenge de juliol insòlitament buit, que els aïllava i els envoltava d’una solitud especial. Aquell primer dia tot i que ja expirava les seves darreres essències, encara no havia acabat de portar sorpreses.
L’Eduard assegut estant, estirava les llargues cames per sota la taula. Amb les mans plegades damunt el pit, mirava la noia amb aire observador. Aquella manera de fer era la seva manera d’afrontar una espera tot preguntant-se si havia de ser ell o no, qui l’acabes. També era la demostració d’un intent. El intent de mirar mes enllà, i d’esbrinar-ne el què

En una altre època aquell silenci ple de mirades i gestos quiets hagués estat un pols, una lluita de titans, un repte, una provocació entre ells i una demostració mútua de força, però aquell diumenge ja no. La noia el reconeixia novament. Era ell i alguna cosa tenia al cap que el neguitejava. El silenci solament el trencava el soroll de les culleretes en remenar les tasses, la llum de les mirades sostingudes i la respiració dels interrogants amuntegats al cap.

Mai s’havien sentit incomodes pels silencis si eren plegats, i aquell era un silenci així.. Havien fet de la complicitat el coixí tou on hi deixaven caure els interrogants sense esquinçar-se ni un xic, i on mes tard, els anirien agafant per a satisfer-los. Tot era un fer lent, sense presses, amb regust dolç, tranquil i gustos. Anna no cercava respostes del seu amic i no tenia preguntes a fer. Semblava doncs que ell si que en tingués, o si mes no, ......quelcom a dir, o per compartir pot ser ......

La noia va deixar caure aquests interrogants al coixí mentre acabava el seu cafè, convençuda de que l’Eduard els recolliria, no podia trigar massa, perquè s’havia incorporat. Ara era assegut amb actitud de qui vol deixar el silenci i parlar. Amb el the als llavis va deixar escapar aquella paraula en angles que servia per a tantes coses, que tan sovint deia i es va trencar el silenci: -“so” l’Anna ignorant en angles sempre la havia traduït, per: “dunque”, era tan difícil posar-li una única traducció que el significat global que mes s’hi acostava per a ella era el “dunque” italià.

En sentir aquell solemne “So”, va posar en marxa tots els seus sentits en escoltar-lo i mirar mes enllà. L’Eduard començava la seva exposició i semblava el relat d’una història, d’uns fets succeïts, però a mida que l’escoltava, s’adonava de que allò no era un relat, era com una mena d’exposició de fets. Què pretenia? Justificar-se? Ell?, l’Eduard?,.......... no podia ser.

Parlava d’una noia que havia conegut allà, tot i que no era de l’illa. Vivia al sud de la Península, una bonica andalusa que semblava li hagués robat el cor, molt mes jove que ell. Aquest semblava el relat, però aviat es va convertir en una exposició de fets que el trasbalsaven o bé pels que no tenia decisions. clares............ i demanava a l’Anna la seva opinió. Què estava fent l’Eduard?
Explicar simplement una situació per la que estava passant?, Demanar l’opinió de la seva amiga tot cercant aquella capacitat de fer-li de paret? Investir-la d’un poder “matern” amb concessió de privilegis?, era solament una estratagema per ves a saber que? .........què feia?, què li estava demanant?, què pretenia?

Per un moment l’Anna es va voler resistir a les seves pròpies preguntes, aquelles tan seves, que mai servien immediatament per res. Volia col.locar-se al marge, volia no entrar en cap neguit, ja en tenia prous ella tota soleta, però va ser en va. L’estimació per aquell home la duia fins allà, propera, sempre mes prop d’ell, respirant-lo i admirant-lo. No era la primera vegada que l’Eduard explicava a la noia de les seves conquestes amoroses, era fàcil veure en els relats l’orgull masculí de les experiències, això si, sempre amb uns extrems de discreció i respecte vers les dones protagonistes que en certa manera l’honrava, tot i que una certa petulància sempre l’havia tingut aquell home., però aquell relat era diferent, tenia un tó tens.

En aquesta ocasió l’Anna veia en els ulls del seu amic, una llumeta d’il·lusió, i va pensar en la possibilitat de que s’hagués enamorat. Costava de creure, però hi cabia una possibilitat......... i el va seguir escoltant. L’Eduard tenia una manera molt personal de valorar les dones. Tenia un check-list de 9 punts que seguia l’abecedari, i a cada punt li otorgava un valor de 0 a 10. Tan fantasios i tan racional i calculador, com sempre. “Actitud, Bondat, Comprensió del mon, “Dinero”, Estudis, Físic, Generositat, “Hermosura”, i Intel·ligència”.

La guapa andalusa havia passat amb èxit la valoració, però ja se sap, qualsevol ressemblança amb la realitat pura casualitat, tot i així l’Eduard semblava estar convençut d’haver triat be.
Si la seva tria era, o creia que era, l’encertada, per què aquell to tan expositiu? No era el to entusiasta de l’amic quan explica la seva il·lusió a un altre amic

A l’Anna se li començaven a acumular preguntes, preguntes d’aquelles que vista la situació no podia fer, d’aquelles que s’havia de guardar per ella, i no deixar-les caure en el coixí de d’aquella conversa. Solament en va fer una, -“l’estimes?”, vaja pregunta que li va anar a fer! .

Esperava obtenir una resposta, però el seu amic la va omplir tan de matisos, que era impossible entendre si era un si o un no. La joventut de l’andalusa el va encisar sens dubte, sexualment el complaïa i des de la seva maduresa el complaïa també tenir naturalment, un rol dominant.

El desencaix venia per la lletra C, una andalusa difícilment veia el mon com el veia l’Eduard. I des de l’òptica mes espanyola de l’Anna era clar que les tradicions socials i sobretot l’arrelament familiar de la noia, xocaven frontalment amb les maneres de fer i d’entendre del seu amic, d’arrels tribals però de ment cosmopolita. La noia no tenia una concepció del mon suficient, per aqui suspenia l’examen, i això feia emprenyar a l’Eduard perquè intuïa un fracàs. Tot i així aquell rol dominant que velada i naturalment té havia estat totalment colmat per aquella dona, justament perquè suspenia en la lletra C.

L’Anna va intentar explicar-li que justament perquè suspenia en aquest punt l’adorava. El que no li va dir es que la joventut d’aquella dona podia significar el seu major aliat i també el seu major enemic. A una dona tan jove li pesen molt els ensenyaments de casa, els deures i les obligacions, el que s’espera d’ella, i pot ser mes, en una cultura andalussa. L’Anna s’ho va callar, solament va fer esment a la segona part del fet, sense parlar de l’edat.

Què li estava passant al seu amic? Es feia gran? Repapiejava? Entrava en aquella època on els homes pretenen dones joves per reafirmar-se sexualment traint el bagatge de la maduresa que a la fi és l’atractiu que tenen? ..........

Uns dies mes tard, l’Anna estava segura de que l’Eduard estava traint allò que ella sempre havia adorat en ell i estava dolguda, quasi ofesa, allò era quelcom més que una traïció.....

“...i mentre, aquell mon l’engull” (2008)

Ara és com viure l’espera que ell ha viscut cada dia, durant 5 anys,………. Una espera que no depèn de tu, i on hi has de ser, no per voler-ho, sinó per desitjar-ho, i així hi ets, i per res del mon fugiries de ser-hi ,................. i esperes.

Ets, vols i renegues d’estar, al marge i a banda, sense veu i sense vot, a ulls oberts i amb el cor encongit. No saber i desitjar, es tot un. I t’adones que és cert allò de que: desitjar és l’evidència de no tenir, i l’únic que sents és buidor.

La seva intel·ligència és com una drecera al coneixement, a la que no em fa por d’engrapar-m’hi. Les seves prediccions, que ens espanten a tots perquè parteixen de les seves veritats, no son ni seran mai nostres. En el fons pot ser l’envegem, pot ser ens recorda allò que tots hem anat oblidant i traint amb els anys, la coherència de ser un esser individual i lo difícil que és mantenir-se així en aquesta societat de interessos. Ens fa por dir que l’admirem?

L’anima diu que una hora o una altre sortirà d’allà, la cançó canta que “res és etern”. El meu mon pot acollir l’idea del “no pot ser”, i del “s’ha d’acabar”,……… , però no fem mes enllà que opinar. Som la societat de l’opinió. En aquella banda de mon ni hi caben massa les opinions ni altres plantejaments que no siguin el “ser i fer per la causa”, es diria que han deixat de ser humans, i que simplement son maquines obsessives de matar que funcionen amb odi, però no ens enganyem, no és el seu mon, tot i que un dia el tries.
Es solament l’ultima morada, el darrer campament, un final de cursa premeditadament cercat. El seu anàlisi es senzill: Un error de càlcul, qüestió de mala sort, incompetència dels altres que “ni disparar saben”. No va pensar que duraria tant.... i mentre els anys passen, aquell mon l’engull. Poc a poc se l’empassa, el desarrela... i ruinment l’integra, instal·lant al seu cor tots aquells homes, dones i canalla que cauen escorxats pels carrers, que després s’amunteguen a les morgues, ....i mentre es dilueix ell i mes tard els “seus”.

S’han perdut les mesures, i tot son masses que piquen. Massa exigent en un mon d’homes que erren, massa ensinistrat en la supervivència, massa viscut per mantenir els somnis i els ideals, massa ple d’amor tancat a pany i clau, i sobretot massa a prop del dolor ............. on l’odi és la resultant d’aquestes mesures, convertint-se en el reclam que actua com un iman. Axí el camí es simplement un cercle.... Solament queda seure en una de les voreres, descansar i deixar-los passar perquè no se’n veu la fi.

L’odi eixuga qualsevol espurna perduda de tendresa, espanta el carinyo. L’odi dissenya l’escenari vital on les carícies son pernicioses, i les abraçades doloroses, on la innocència no existeix i sense probes esdevé directament traïció. L’odi prohibeix els somriures i solament deixa espai a les cleques de les juguesques, les apostes, els tractes escatimats, els negocis i les ensarronades. L’odi és el hivern dels sentiments, els gela i els immobilitza, per esdevenir el sobirà. Censura les emocions, les economitza. ......... en fi, son totes les eines necessàries per no pensar, per oblidar-se d’un mateix, i condemnar-se a no existir.

Ulls petits, vidriosos pot ser, que solament diuen: No confiar, no dormir, res d’emocions! Aquesta ha estat sempre la consigna de la Victoria i ho continua essent. No pot pas fallar!, però avui és la consigna per viure morint. No era aquest “El pla”, tot ha sortit malament. El Pla era desaparèixer, deixar d'existir i morir. Morir era la tria, el projecte, la fi que un Home havia dissenyat per a si mateix, quan era el jutge del seu futur, tot volent timar a la vida. Si, morir per tots i per tot, per recuperar la dignitat extraviada, que no perduda. Aquella dignitat que va néixer tot jugant, perquè solament jugant s’aprenen les coses importants,.....

Què ha passat amb “la dignitat extraviada”?, on ha quedat l’amor propi?, on son la benvolença i les carícies de l’ànima? ,... pot ser els anys l’han fet passar pels carrers mes foscos de la vanitat dels homes, pot ser poques vegades es va aturar en les grans avingudes plenes de llum i en les petites rambles perfumades d’amor, pot ser amb l’ultima glopada de vida va perdre el regust dolç d'un pit de mare.

Tantes i tantes pèrdues, que avui s’amunteguen entre la pols i la foscor, com en una ossera. La tebiesa de la gratuïtat, l’emotivitat del rebre i donar, no van arribar prou. Com aquelles primaveres efímeres, quasi inexistents, que les esperes però que mai acaben d’arribar i que de sobte l’estiu esclafa i ofega amb la seva calor.

Ben segur que la joia dels somriures nets, no han il·luminat cap nit freda de l’anima, quan s’està massa sol i ara, és un record d’infantesa que cal cercar en la motxilla de les coses maques, si es que algun dia li va poder posar, perquè mai mes n’ha tingut l’oportunitat.

Res ha estat gratuït, tot ha tingut un preu i en conseqüència, digne com és, no es sostraurà pas al preu que Ell pensa que és just. Morir per viure, i fer-ho com sempre acompanyat de tots els que el van deixar, i que el darrer alè signifiqui Victoria. El moment de glòria on finalment la guerra s’acaba per tu, cridant mentre mores: que se jodan!

I mentre jo espero i desitjo, arreplego els trossets de llum blanca que se li han escapat i en nom de la benvolença que ell, amb rotunditat nega conèixer, .......... espero en una justícia que no sigui dels homes, perquè no és la que reclama Ell.

Com podries tu!

Com podries avui enamorar-me,
si el que et demano és un bitllet fosc.
Un passatge amb destinació a les entranyes.
Un buf que m’acosti a les pitjors pors.

Com podries avui enamorar-me,
si el camí és incert i lliscós.
Fet de llàgrimes espantadisses.
Dibuixat a trossos,
com les babes dels cargols.

Regalimen fredes i lentes.
Silencioses, gairebé mudes.
Rítmicament sigil·loses i espaiades...
Tot i així et sobten,
t’espanten,
i et rebel·len
mentre les sents inexorables,
caure galtes avall

Tenen vida pròpia i son teves
No les demanes i venen.
Vols aturar-les i belluguen
Son com les cuques buscant el sol

Rebassen les pupil·les ennuegades
I guanyen el llindar,
mentre el cor es buida i el cervell s’adorm

Pot ser alleugeren l’anima,
Pot ser es que ja no n’hi caben mes
El cert és que s’escolen furtives i
segueixen caient...

Les acabaré empassant, ho sé!
Com tantes i tantes coses,
com tantes i tantes mes,
però ara cauen i cauen
i ja no s’aturen per res..

Les aparto,
les eixugo i
les refrego,
les escampo ...
En el intent va de no sentir
Que aquesta fredor es clava
i de com s’endinsa al pit

...per això em pregunto
Com podries doncs, avui enamorar-me,
Si estic plorant per dins!.

La mare naturalesa (2008)

El hivern continua sec. Els dies s’esmunyen aparentment grisos, freds i atapeïts de presses artificials. Deures prefabricats pel mon fàctic de la feina, on ens sembla ser peces “valuoses” d’un engranatge entre el mon personal i el social. Un sistema viu perquè contínuament es mou i ens sentim esbalaïts pel moviment, remor de vida que desitgem inconscients. No ens hauríem d’enganyar, és mou al marge nostre, no en som pas els actors.

El temps, una mena “d’eternitat”, que no té presses ni retards. Es constant, un punt de referència que mai l’hem pogut percebre amic, perquè passa inexorable, perquè és massa fidel, perquè no dona llicencies, ni privilegis. Perquè pot ser és massa just i se’ns escapa. Nosaltres varem perdre el sentit de la justícia en el primer hivern, mentre pensàvem en el greuge que patíem vivint conscients i certs de la nostra mort.

Aquest hivern és sec i ens sorprenem, fins i tot ens espantem. Conjurem als deus i a les enginyeries humanes, però una vegada mes tot es quedarà aquí, romandrà en la immediatesa de les accions, dels resultats i les lleis dels homes... un deure mes del mon fàctic que entre tots hem fabricat i la terra en realitat es esquerdada. Continuarà esquinçant-se, i s’omplirà mes de terrossos secs i febles. Es la pèrdua del propi cos. L’oblit del “ser” i del “ser-hi”.

Els terrossos secs esdevindran altres “peces valuoses” d’un altre engranatge. Es van convertint en mínimes expressions de pols, volàtils, groguenques i pàl·lides, anèmiques, malaltisses......... ferides de mort per on continuem trepitjant nosaltres, sense adonar-nos que ella, la terra, ha estat la única coherent donant l’esquena a la vida dels homes.

Es un hivern sec que eixuga els cors i que els xucla la sang, perquè la terra ja no pot engolir-ne mes. Es un hivern que els aixafa i els asseca, els panseix i els fa febles fins a convertir-los en pols, la mateixa pols que reconeix com a seva, i se’ls endur lluny, perquè ja ningú sent que bategen ...... Tots som sords.

Vull pensar que se’ls endur i els salvaguarda, i que escampa la pols en un altre lloc. Creu en ells i no per fe, sinó per amor. Plantar i esperar que creixin en altres primaveres....... tan se val quan i on, ni tan sols els perques, és el tarannà d’una mare.

Pot ser sí, que els cors poden renéixer amb els anys. Pot ser sí que es per això, que sovint els sentiments ens confonen i ens sorprenen quan la sordesa passa i sentim el bategar. De joves o de vells el temps no ho impedeix, ans al contrari es just. No dona privilegis.

Es sens dubte un viatge dur, per les estacions perdudes del mon, on els trens sembla que passin solament una vegada. Es fins i tot un cúmul de malsons, armaris plens de fantasmes arrossegats en maletes buides i pesades. Uns en diuen bogeria, altres vida, tenim molts mots en la nostra enginyeria que apaivaguen les nostres consciencies a la llum de moltes morals. Pot ser és aquesta, la bogeria que fa patir mes, la de notar un buf de vida en el seu batec. Diuen que néixer és un fet traumàtic on tot i perdent de vegades la vida, tots els que som aquí, hi hem passat i cap de nosaltres ho recorda.

Incrèduls doncs, desmemoriats i convençuts de que allò es bogeria, percebem remor de malson, un buit esquinçat de vida que torna a recordar-nos la mort... en un cor que batega. Espantats i cansats, viatjants esgotats, desitgem el silenci al cor. Un atribut perillós de la mort. Pot ser per això és millor “no escoltar-lo”? Es la contradicció dels records.

Tot i poderosos, com ens sentim amb les pròpies eleccions, no hem pogut mai vèncer a l’ànima que vetlla sempre per la vida, al marge del que costi viure. Hem estat servents, sacerdots, bruixots i caçadors d’ànimes, Hem cercat la victòria, l’èxit, el control... però ella no hi entén de vençuts ni de vencedors, de bàndols ni de banderes, ella es com un bri de pols, una mil·lèsima part d’aquell terrós aparentment sense vida, immòbil i oblidat dels hiverns secs, que si cal, espera muda i quieta. Que compren el temps sense presses ni retards, que el fa seu i s’integra. Es la única que no embogeix, la que roman lúcida sense demanar-nos el parer, la que no escolta eleccions, la que no te enginyeria, la pacient, la sincera, la humil, la verdadera, la desapercebuda, la discreta, la coherent, la humida i tendre com el sexe d’una jove en la seva millor primavera.