Es mitja nit i de fons hi ha una musica que mai havia sentit, de color llatí i amb gust de gresca, però és lluny. La dolça tramuntana d’avui, guanya la meva atenció. i m’endinso en aquest paisatge desconegut als ulls que miren, i poc a poc , ells i jo hi reconeixem perfums i sensacions, nitideses de l’aire, lluentors de mar. És un marc mariner, una marina, ...és tan gran el mar i son tants els seus recons, que mai els podrem conèixer tots, ........ el mar també te dret a tenir intimitat. Recons ignorats on plorar sol i despullar-se, i buidar-se sense ferir a ningú i retornar a la meva platja regalant-se altiu i seré.
Alço els ulls i per damunt de la petita platja, enfilada no se sap on, veig una figura blanca, impecable, recte. Il·luminada com el somriure d’una núbia s’alça la façana de davant de l’església. Torno a dir, és blanca, i fa part de la nitidesa, és bonica, senzilla, i em sembla tendre. Envoltada de la foscor de la nit, es diria que xafardeja com si fos a la finestra de casa seva, però mes que mirar, avisa. Sento com parla i sentencia........... diu al mon que la sobirana, avui, és ella. Una núbia blanca, senzilla i tendre.
Aquesta foscor la fa ressaltar mes. La miro i la sento, l’admiro i m’encisa la senzillesa de les seves formes blanques, potents en aquesta marina tranquila on la tramuntana que avui bufa suau l’encorona . Poques llums al seu voltant, tret la del campanar a la seva dreta. Vestit de gris clar i a trossos ennegrit d’ombres, sembla que somrigui orgullós de la seva núbia, majestuosa i dolça amb el permís de la tramuntana.
Torno a baixar la mirada a la platja i em captiva una lluentor plàcida, quasi immòbil amb reflexes de plata.......... penso que son el reflexa de la seva intima felicitat, com si d’un mirall es tractes. Un mirall fet d’aigua en aquest trosset de mar, testimoni diari dels seus neguits. Testimoni etern i eternament fidel de la seva unió.
Son dues clarors bellugadisses, difuminades en el tranquil va i ve de les onades dolces, dolcíssimes d’avui, d’aquest mar vell i savi. Pot ser ballen o pot ser es refreguen mentre es busquen els ulls i les boques, mai ho sabré ............ en tornar-les a mirar m’adono que les dues clarors ara son una......
Aquesta es la vista i el que atreu el meu pensament tot mirant pel balco d’aquesta habitació d’hotel avui, aquesta nit.
Alço els ulls i per damunt de la petita platja, enfilada no se sap on, veig una figura blanca, impecable, recte. Il·luminada com el somriure d’una núbia s’alça la façana de davant de l’església. Torno a dir, és blanca, i fa part de la nitidesa, és bonica, senzilla, i em sembla tendre. Envoltada de la foscor de la nit, es diria que xafardeja com si fos a la finestra de casa seva, però mes que mirar, avisa. Sento com parla i sentencia........... diu al mon que la sobirana, avui, és ella. Una núbia blanca, senzilla i tendre.
Aquesta foscor la fa ressaltar mes. La miro i la sento, l’admiro i m’encisa la senzillesa de les seves formes blanques, potents en aquesta marina tranquila on la tramuntana que avui bufa suau l’encorona . Poques llums al seu voltant, tret la del campanar a la seva dreta. Vestit de gris clar i a trossos ennegrit d’ombres, sembla que somrigui orgullós de la seva núbia, majestuosa i dolça amb el permís de la tramuntana.
Torno a baixar la mirada a la platja i em captiva una lluentor plàcida, quasi immòbil amb reflexes de plata.......... penso que son el reflexa de la seva intima felicitat, com si d’un mirall es tractes. Un mirall fet d’aigua en aquest trosset de mar, testimoni diari dels seus neguits. Testimoni etern i eternament fidel de la seva unió.
Son dues clarors bellugadisses, difuminades en el tranquil va i ve de les onades dolces, dolcíssimes d’avui, d’aquest mar vell i savi. Pot ser ballen o pot ser es refreguen mentre es busquen els ulls i les boques, mai ho sabré ............ en tornar-les a mirar m’adono que les dues clarors ara son una......
Aquesta es la vista i el que atreu el meu pensament tot mirant pel balco d’aquesta habitació d’hotel avui, aquesta nit.
