Parla la sensibilitat

Parla la sensibilitat

Poesia

Poesia

Legendes urbanes

Legendes urbanes
Passejades a ulls clucs, 2004

Legendes Urbanes

Legendes Urbanes
El camí de tornada, 2007

11-El primer i darrer dia

Ell es va despertar molt d’hora i l’Anna no era al llit, era fora. Va veure com la mirava des de dins de la casa, mentre ella, al mirador intentava asserenar les emocions.

–Menys mal que he decidit sortir, no hagués pogut empassar-me de cop les llàgrimes i explicar-li quina mena de tristor tinc al cor- Va pensar mentre es sabia observada i resava perquè ell trigues a sortir o millor encara, que no sortís i que un the amb llet li fes mes gola.

Era el primer i el darrer dia complert que es farien companyia tots dos, que de debò podrien estarien junts, sense jocs ni preguntes i que pot ser ella podria passejar a ulls clucs. Paradoxalment, el primer i el darrer. L’Anna es preguntava com seria.

L’Isaac, no va sortir de la casa, i ella no va trigar a entrar. Ell havia planejat sortir d’excursió tot el dia. L’idea de ser fora va agradar a l’Anna, tindria espais on perdre’s i escapar d’aquella sensació incomoda. La casa, amb l’Isaac dins, deixava de ser el raconet màgic que l’havia acollit tota la setmana. Sense saber on anava, va pujar al cotxe i ben aviat la carretera va començar a ser desconeguda.

En realitat aquella illa tenia solament dues carreteres, una que voltava per tota la costa, fent un cercle allargassat com la illa i l’altre que la creuava pel ben mig. Les distancies en una illa tan petita, son molt relatives però en aquella no ho semblaven. De la calor plena a ran de mar, com per art de màgia, van passar a una típica carretera de muntanya. Estreta i cara munt, on la vegetació es feia mes i mes verda a cada corba. Mes i mes humida, mes i mes fresca. Mes i mes sorprenent.

S’estaven endinsant en un bosc. Sobtadament començaven a aparèixer pins i arbres altíssims, falgueres i molsa que ho inundaven tot per les parets nues de roca viva. Tallats imponents al costat de la minúscula carretera per la que transitaven ells. Petits túnels, estretíssims i foscos els feien entravessar la muntanya. Sempre de cara amunt i a cada corba mes verd, fins que sense adonar-se’n una espessa boira els estava envoltant.

Solament feia una hora que havien sortit de casa i era fàcil perdre les referències d’on eren. Allò era un paisatge amb boires de somni, era massa encisador com per no parar i regalar-se la sensació certa de posar els peus a terra i autoconvences de ser allà, d’estar-ho mirant, vivint i sentint. L’Anna necessitava respirar aquell aire humit fins al fons de totes les seves olors.

Feia estona que ella mirava aquells arbres, i ara dreta al costat del cotxe buscava els detalls d’aquell laberint de verd. Podia admirar les copes dels arbres, a ran de nas, però li era impossible veure on s’acabaven els seus troncs, d’on venien, qui els aferrava a terra. Pujaven rectes, sense distingir d’on. Semblaven agraïdament sospesos en un silenci de pau natural. De tan en tan alguna piulada d’ocell. Era com si aquells senyors del bosc estiguessin desconnectats del seu origen, de les seves arrels, que en realitat els fan viure. Allò tenia un paral·lelisme amb les passejades a ulls clucs de l’Anna. Aquella sensació va ser una de les mes intenses del seu viatge.

Havien aturat el cotxe i van seure una estona. l’Isaac necessitava estirar les cames, massa llargues per un utilitari. Aquell dia, havia triat el blanc per vestir-se, era un contrast fortíssim en aquell escenari de verds i la seva pell fosca. Massa d’estiu per la fredor que hi havia, però era presumit i aguantava. L’Anna somreia per dins i ell se’n va adonar. L’Isaac sempre havia tingut la capacitat d’adonar-se’n. Va agrair-li que fos allà i estava feliç de veure-la “encantada”, però va avançar que encara no ho havia vist tot i agafant el cotxe de nou, van seguir el viatge cara munt.

Ben aviat van sortir de la boira i un sol radiant els va tornar a saludar, eren d’alt de tot al “Cerro de los muchachos”. Un altre paisatge nou per la noia, on irremediablement s’hi va passejar com tants turistes i guiris. No n’hi havia gaires, però n’hi havien.

Un paisatge amb poquíssima vegetació a ran de terra i de cel, típic d’un lloc de neu a l’estiu. Tons en blanc i negre es mostraven a càmera lenta, tot i que res es movia. El sol va començar ràpidament a tapar-se, la llum canviava i els atrapava. Els caminets pedrosos dels que no podíem sortir es van convertir en mes inhòspits. La temperatura baixava en picat sense la lluentor del sol i es varem acomiadar d’aquell lloc amb la pressa del que fuig.

Varen fer la baixada per la mateixa carretera, ell amb el desencant del que coneix el lloc i ella amb la intenció de que el lloc li quedés gravat en el sac dels records. Van tornar les preguntes, el joc del gat i la rata i l’Anna mesurava com mai les respostes, la passejada a ulls clucs s’havia quedat sospesa entre aquells màgics habitants del bosc. Solament alguna taca groga de mimosa la despistava per uns segons. Tornava a estar alerta.

El seu amic tenia la capacitat de sorprendre-la, de fer-la riure, d’enriquir-la fins i tot, i la d’estimar-la?, la tenia?. Aquella pregunta no la portava quan va arribar a la illa, i en canvi ara apareixia i per això va arribar l’alerta. No era la mateixa alerta que anys enrere va viure, amb aquell mateix home. L’alerta que la va salvar llavors no podia salvar-la ara, perquè no n’estava enamorada. L’alerta d’ara reposava en l’amistat serena que ella havia pogut construir per ell, i en la distancia que això suposava. Clarament a ell no li quadrava. Sovint li havia dit: -eres la misma pero diferente-

Que les converses haguessin deixat de ser reptes i polsos de titans relaxava la relació i l’engrandia per a ella, mentre que el “caçador” es sentia cada vegada mes confós, però sabia reconèixer l’atractiu i la pau de moments així.

En tornar a casa, la nit del dissabte va tornar a ser una nit de converses, com les altres, quasi. Es sentia el regust de que era l’ultima i el neguit de que podria ser la primera. L’Anna va canviar de lloc, l’alerta s’imposava. Va oblidar les seves passejades i el seu diàleg interior i tot alló ho va posar allà on ningú ho pogués fer malbé, ni tant sols el seu amic Isaac, i es va mostrar. Al seu amic li va semblar l’Anna de sempre, “mes dona” deia ell, però la diferencia no era aquesta. l’Anna que ell coneixia, feia anys que havia crescut.

Al pati a la fresca, les converses es succeïen. Aquella nit va interessar-se molt per saber qui havia conegut la seva amiga durant tots aquells anys, qui l’havia enamorat o desenamorat, i va ser molt crític. L’Anna no tenia cap persona especial com deia ell, o pot ser si, perquè en realitat una persona especial per l’Isaac, solament era la persona amb la que es pot compartir llit.

Estava convençuda de que ell no havia sabut reconèixer mai els sentiments, ni els d’ell, ni els dels altres. Va treure la seva millor ironia, entre somriures de gran sabi, per saber qui, què i com havien estat els homes propers a l’Anna. Punyent i interessat volia saber i en volia detalls Semblava un adolescent gelós amb paraules de reconqueridor. No va tenir pels a la llengua l’Anna davant les critiques una mica maldestres d’ell, li va donar peixet i cap aventatge. Aquella nit, no era el caçador de sempre, ell també s’havia mogut de lloc, reclamava atenció en nom de les vivències passades. En tenia dret?

Ara l’Anna, des del seu nou lloc podia dir-ho quasi tot amb objectivitat, i recolzada per tants anys de coneixença. I ell no podia rebatre. Solament somriure i gaudir de les iròniques veritats que li estava dient l’Anna. Sempre estava còmode entre ironies i si les feia una dona, mes.

Entre les converses preferides de l’Isaac, també hi havia la feina. Projectes de feina que sempre l’havien de portar d’aquí cap allà arreu del mon, sense donar-se la possibilitat d’arrelar enlloc. Pot ser havia estat la magnifica excusa per no arrelar-se mai enlloc i amb ningú. Ni tan sols les seves filles quan eren petites i sense mare, van fer-lo arrelar. L’Anna li ho deia sense por i amb totes les lletres i va aprofitar el tema per recordar-li que cap jove andalusa el seguiria massa temps en una vida així. Per primera vegada va donar la raó a la seva amiga tot preguntant: -i tu?-, -jo tampoc, ja ho saps-!

,.....segurament tanta força va convèncer a l’Isaac de que ella aquella nit, tornava a ser la que havia arribat a l’aeroport una setmana enrere, però potser va voler creure que era la de sempre i l’Anna li ho va deixar creure, perquè per mes que mires, ara ja no la podia veure.

Segurament aquest convenciment, va ser una de les respostes mes precioses que l’Anna va trobar en el seu viatge i ves per on, la va haver de trobar sense passejar-se a ulls clucs. Havia de ser així.

Al pati asseguts en les gandules, feia estona que s’havia aixecat aire i en la darrera bufada, van decidir entrar, era tard. Encara no havien arribat al passadis i ell li va dir: -seduceme!- Allò va sorprendre a l’Anna, no esperava una invitació al llit, així. S’equivocava invitant-la així. No era allà per això, ni en sabia de seduir, no havia estat mai del seu gust fer-ho. La resposta immediata va ser: -no soy una cazadora-

En mil·lèsimes de segon, el lloc que l’Anna havia triat, li va permetre encaixar una invitació tan maldestre i desafortunada. També li va permetre de reconèixer que en aquell moment el desitjava i va traduir la maldestra invitació com “una demanda de ultimo recurso”. Era la última nit, i podia ser la primera, tots dos ho entenien així, pot ser ho sentien aixi. De fet l’Isaac no va esperar a ser seduït, se la va endur regalimant desig. Ella ja havia triat.

Va tornar a ser com sempre havia estat,.... una altre passejada a ulls clucs de la seva ma i amb els seus ulls abocats al plaer, desconnectat del mon. El llit tornava a ser petit, a la mida justa. Van ser moments on el mon material te la capacitat de buidar tots els significats d’haver fet l’amor perquè va ser triat. On havia quedat aquella presencia? On la va posar ell?. Eren mes preguntes que l’Anna no comptava tenir.

Ella sabia perquè va donar-se i què havia triat, el que no sabia era ni la tria ni el perquè del seu amic. Això si, en cap moment va pensar que ell no ho sabés, i no la va amoïnar. Ella ja havia deixat de mirar per veure’l

10-Un home "no tocat"


La setmana començava i ell es deixava menjar per la feina, no era nou. La novetat ara tenia el color d’una aparent serenor, així l’hi ho va dir mentre prenien cafè a ran de mar. A ran de mar es reparen les xarxes, i la d’ell estava apunt, havia tingut temps suficient.

L’Anna es va permetre de fer un judici, desprès d’escoltar el relat del seu amic, li va dir que tots tenim por d’estimar i que pot ser ell era qui en tenia mes. Una llicencia que l’Isaac va encaixar amb un repte: “hazme preguntas, ponme a prueba, pregunta.....” El seu amic descobria el seu joc, tot i que amb timidesa, sabedor dels grans riscos que estava corrent.

l’Anna no era allà per fer preguntes i aquell primer dia escoltava. El temps de les preguntes a l’Isaac, era passat i ell no el va voler o no el va saber aprofitar. Ara no estava allà per ell, sinó per ella. El silenci havia estat moltes vegades la resposta preferida de l’Isaac, perquè volia preguntes ara?. El caçador tornava a jugar, i l’ham era escadusser.

El relat de l’andalussa va quedar en l’oblit. Havien passat un parell de dies de la seva arribada i mentre ell treballava, l’Anna s’endinsava en el seu temps, en l’espai d’aquella casa buida tot el dia, tota per ella. El solejat pati i els voltants solitaris. El silenci, trencat solament per alguna bufada de vent. La seva maquina de fer fotos i la seva llibreta eren els millors acompanyants mentre la radio hi posava musica i algunes veus. Estava be, gaudia del temps sospesa en ell, i la inclinació del sol era l’únic referent extern del moment fins que arribava l’Isaac de la feina, allà les set.

Als vespres sortien una estona i en tornar a casa, les xerrades a la fresca del pati els acostaven a la nit i a tantes experiències viscudes. Xerrades que sempre acabaven tornant al repte que ell va llençar el primer dia i que l’Anna seguia sense recollir, sempre instal·lada en el marc personal de l’estima i l’admiració per aquell home. El mirava i somreia, no l’abandonava, solament li deia que no el podia seguir, ni ell a ella.

A mitja setmana l’Isaac va posar a disposició de l’Anna un taxi per anar a visitar la ciutat, allò la va sorprendre, i ell ho sabia, però cap dels dos hi va donar importància, pot ser així van fomentar una mica mes l’assincronia a la que estaven tan acostumats i que des de la primera nit no va deixar de ser present.

Aquell dia l’Anna va fer de “senyora”, cosa que no li agradava massa, hagués preferit el cotxe sense xofer. Es va arreglar i va baixar a ciutat. No portava guia turística així que es va deixar perdre’s pels carrers, mirant botigues i fent un cafè a ran de mar. Mentre passejava pels carrers costeruts del centre parava l’orella als comentaris de les dones que venien de plaça, als estrangers que vermells com pierrots compraven gorres i souvenirs. Ritmes diferents, musicalitats mai sentides i cases blanques amb balcons de fusta negra. El passeig marítim era petit, com la illa. Al port s’hi veien arribar els ferris i algun gran transatlàntic. Seguint el passeig i el port amb la mirada va buscar desesperadament la platja, però estava difícil. Solament va trobar un trosset menut ple de roques per on costava de caminar y amb una mostra de sorra negra. Va seure-hi una estona, tot i que no era la platja que esperava.

Passades les quatre de la tarda, no es veia ni un anima pel carrer. La calor apretava.... va trucar al taxi i va tornar a casa. Allà d’alt, el silenci era diferent, li va semblar mes acollidor.

Els vespres anaven de sorpresa en sorpresa. La nit del dimecres varen sopar al Parador. Al Mirador de la Concepció es feia sentir un aire fresc i humit recordatori d’estar a prop del mar en alçada. Un aire net de pors, fort, que va generar novament el repte, preconitzava el desequilibri.

Mentre passejaven pel mirador, abans d’anar a sopar l’Anna va tenir la sensació de ser a prop de saber què volia en realitat el seu amic, l’intuïa decidit, com si hagués pres una decisió, es va deixar portar i tornava a escoltar. El sopar va ser de luxe, el Parador era fantàstic, el típic lloc d’un sopar íntim i especial. A mig sopar la pregunta va ser directe, molt directe.

No va ser una pregunta generada per la reacció d’un moment, ni dita entre somriures irònics com la del primer dia prenent cafè en una terrassa buida. Bàsicament era la mateixa: que dirias si me caso?, però aquesta vegada hi va afegir emocions: -Què sentirias, qué pensarias si te digo que me caso?-

Sense deixar que s’instal·lés el silenci, la noia va entendre que la primera conversa no havia convençut al seu amic, i li confirmava que en aquella ocasió no li havia donat la resposta que ell esperava, però no la va canviar. No era temps.

Els dies passaven, l’Isaac havia estat jugant al gat i la rata, i l’Anna vivia el seu temps encaixant el joc del seu amic. L’Anna tenia billet de tornada per diumenge al mig dia i fins aquell divendres tot sopant no va sentir dir: “Bien, te cuento..........”

Estava clar, el seu amic havia apurat els dies per tantejar-la. Allò no li va agradar gens a l’Anna, que sempre en va ser conscient. Havia jugat amb ella tota la setmana. Ella el va seguir, el va escoltar, mirant mes enllà i intuint que n’hi havia mes, però son vells coneguts, i no va forçar la ma, era la seva ma i tenia que parlar ell. Certament els detalls del conte la van sorprendre, tot i que semblava una historia com qualsevol altre, entre dues persones que es veuen i s’atrauen, una dona mes que creua el seu camí amb el d’ell.

Una dona que passada per la seva famosa llista el resultat era 6 de 10, però tot i així tirava endavant. Estava baixant el seu llistó? L’Anna ho va entendre tot quan va escoltar: -“estoy harto”- per després afegir: -Puedo apartar mis principios, de los principios no se come- S’havia destapat. L’Anna va llegir moltes coses entre linies, li estava dient que no era la seva dona ideal, que ni la valorava, ni l’estimava, però que estava fart. Fart de què? d’estar sol?. Ell sempre havia patit per això, sabía que arribaria un dia així però no es va aturar mai a escoltar el seu cor. Ara bategava de por, com un nen.

Estava tirant la tovallola o trobant un sentit comú diferent?. L’Anna no tenia solucions per al seu amic i va entendre que fos com fos, ell havia triat i sense aplaudir-li la tria, el va avisar. No és dona per a tu!

Aquella nit l’Anna va fugir del llit, no hi estava be. Dilluns li semblava petit i ara era suficientment gran. Hi veia i hi sentia un espai, un significatiu espai entre dos cossos distesos. Necessitat de marxar, d’aixecar-se i escriure el que estava vivint, i ho va fer, va escriure: -Aquest espai l’ocupa algú, avui ho sé.

Les preguntes de tota la setmana havien deixat intuir aquesta existència, tot i que es seguia preguntant quina mena d’existència era, perquè cada dia en les seves exposicions, en els jocs hipotètics que feia i les preguntes mes o menys directes de l’Isaac s’intuïa “aquesta existència” però en les actituds d’ell no. Les actituds seguien sent de caçador, d’home afamat de sentit vital.

Al cap i a la fi, les respostes no les cercava solament ella, ell també les havia estat cercant, tot i que una vegada mes, ella va ser mes valenta i les va anar a viure. l’Isaac solament va aprofitar l’ocasió que tan generosament ella li oferia sense saber-ho.

Fos com fos, durant aquells dies havien protegit a l’Anna amb una ma bondadosa i ferma. Cruel pensava ella, mentre els dies passaven i el seu cos posava les seves barreres. Desitjava donar, una altre vegada lo millor de si mateixa, aquell sentiment càlid que sempre havia mantingut per a ell en la llibertat respectuosa de ser-hi quan un hi és........ però la ma bondadosa l’aturava. Fer l’amor amb ell sense saber tota la veritat, l’hagués tornat a ferir........si és que algun dia ho hagués sabut. En el seu íntim li agraïa la sinceritat, així va poder triar sabent......... i des que ho va saber, el seu cos li va permetre la tria. Pot ser un silenci necessari, l’hagués envoltat en una “serenor fictícia”, però al cap del carrer, satisfaent.

La matinada de dissabte, asseguda al sofà que va ser el seu raconet en aquella casa, paia paraules, dubtes, i pors,........ es va sentir receptiva i percebia, tornava a intuir i es reconciliava amb el seu llenguatge interior, el irracional, aquell que no té sentit en el mon de “los seres humanos de l’Isaac” i li va semblar escoltar una historia amb “final”

Es va aturar uns segons i en el seu diàleg interior dèia: -“pot ser peco de poc sabia o de poc humil, però asseguraria que “no és el meu final”. Espero que tampoc sigui el d’ell, se’l mereix més ric. Tot i que el triarà i no li serà satisfaent............... -es casarà amb una dona, pot ser si, o pot ser no, amb o sense papers, creurà en el compromís que ell mateix construeix........... però estimarà?, s’emocionarà?. No, segur que no”-.

Per dins, l’Anna plorava per ell.

Es va aixecar del sofà, es va vestir i va sortir fora. Tot i la fresca, des del mirador la vista era magnifica. Tot just eren les 6.00 del mati i al sol li costava despellegar-se d’uns núvols grisosos. No el podia seguir, mai el va poder seguir, i ara tampoc el volia seguir!, li ho havia dit dilluns i li ho podia repetir ara que ja era dissabte. Mentre mirava aquella vista els ulls s’humitejaven. Masses emocions, masses descobertes, masses retrobaments amb ella mateixa. La lluita mare-dona?, la dona oblidada? L’anima ofesa?

L’asincronia es tornava a fer palesa, però no plorava pas per això, segurament l’ asincronia havia estat la millor aliada. l’amiga que sempre els hi havia fet el favor de les seves vides. Sempre els hi havia donat l’oportunitat, sovint obligada, d’endreçar els seus mons interns plens de confusions, de pous i de fantasmes, abans de que ells els barregessin. Gràcies a ella l’Anna havia endreçat moltes coses, l’Isaac pot ser no tantes.

El sol seguia lluitant amb els núvols, per escalfar aquella matinada trista. Repenjant-se al mirador, va continuar pensant. El seu amic tenia dos enemics, la por a estimar i la por a fer-se vell tot sol. ........ Efectivament! seguia sent un home afectivament no tocat.

DESIDERATA (...2011)

Camina seré entre el soroll i les presses,
i pensa en la pau que es pot trobar en el silenci.

Quan puguis i sense rendir-te, manté bones relacions amb totes les persones.
Digues la teva veritat d’una manera serena i clara. Escolta als demés, fins i tot al maldestre i a l’ignorant, ells també tenen la seva pròpia història. Esquiva a les persones sorolloses i agressives, car son una nosa per l’esperit.

Si et compares amb els demés, et tornaràs va i amargat, car sempre hi haurà persones més grans i més petites que tu. Gaudeix dels teus èxits, així com dels teus projectes.

Manté el interès en la teva carrera per més humil que sigui, ella és un veritable tresor en el fortuït canviar dels temps. Sigues assenyat en els teus negocis, car el mon és ple d’enganys i no deixis que això et destorbi de veure les virtuts del mon. Hi ha moltes persones que s’esforcen per nobles ideals. La vida és plena de heroisme.

Sigues sincer amb tu mateix, especialment no fingeixis l’afecte, no siguis cínic en l’amor, car en mig de totes les penes i desenganys, l’amor és perenne com l’herba.

Creu dòcilment en el consell dels anys, abandonant amb satisfacció les coses de la joventut. Cultiva la fermesa d’esperit, per a que et protegeixi de les adversitats sobtades. Moltes pors naixen del cansament i de la soledat. Amb una sana disciplina sigues benèvol amb tu mateix.

Tu ets una criatura del univers, no menys que les plantes i les estrelles, tens dret a existir i ho entenguis o no, indubtablement el univers camina com cal, per això has d’estar en pau amb Deu, sigui quina sigui la teva idea d’ Ell, i també siguin quines siguin les teves tasques i aspiracions, conserva la pau amb la teva ànima dins la sorollosa confusió de la vida.

Malgrat tota les seves farses, penalitats i somnis trencats, el mon és bonic encara, sigues assenyat, esforçat per ser feliç.

Ulls de caminant (2008)


Terres i llocs

Cases i llars,

vides d’arreu

per camins de pols.

El mon

Rius, veredes

Boscos, deserts..

Pous antics, avui secs

Aigües brutes,

La vida perilla.

Patis buits,

Carrers plens

Bassals vermells,

miralls trencats

Les albes.

Ullets espantats

Esborranys de somriures tímids

Jocs de guerra

Lladregots per fam

Els nens.

Cossos trencats

Membres esquinçats

Alés aturats

I plors de pèrdua.

La mort.

..... i tot al seu davant

Va passant......

Tot per mirar

Tot per veure

I anar mes enllà

............ sovint es pensa

No hi ha sortida!.

I ...... Mentre els ulls

lentament s’enfonsen

fins clavar-se a l’anima

Mes dolor.

Poc a poc la caiguda

La desolació

Es veu com son les tenebres

Es viu i es mor en elles.

I es plora,

amb llàgrimes seques

El dolor

L’ànima és ferida,

Pot ser malalta, per mirar

Ben segur, escollida

I triada per veure.

Irremediablement jutjada i sentenciada,

Quelcom diria,

maleïda per ser encara viva.

Recorda aquell dolor de mare

En veure el seu nadó

xuclar d’un pit sec.

la buidor de la vida

Que l’ha de dur a morir.

Impotència, indignació suprema

més que dolor.....

Que l’ennuega

Que l’enlaira

per tornar a caure

i el determina,

cada vegada amb mes força si escau.

Mentre la pèrdua s’instal·la

... l’aire perd l’olor

... la llum els colors

... Les albes la frescor

... Les criatures la innocència

... La mort la por

... I el dolor els crits

Què queda doncs

Quan els ulls s’enfonsen?

....odiar i morir!