DESIDERATA (...2011)

Camina seré entre el soroll i les presses,
i pensa en la pau que es pot trobar en el silenci.

Quan puguis i sense rendir-te, manté bones relacions amb totes les persones.
Digues la teva veritat d’una manera serena i clara. Escolta als demés, fins i tot al maldestre i a l’ignorant, ells també tenen la seva pròpia història. Esquiva a les persones sorolloses i agressives, car son una nosa per l’esperit.

Si et compares amb els demés, et tornaràs va i amargat, car sempre hi haurà persones més grans i més petites que tu. Gaudeix dels teus èxits, així com dels teus projectes.

Manté el interès en la teva carrera per més humil que sigui, ella és un veritable tresor en el fortuït canviar dels temps. Sigues assenyat en els teus negocis, car el mon és ple d’enganys i no deixis que això et destorbi de veure les virtuts del mon. Hi ha moltes persones que s’esforcen per nobles ideals. La vida és plena de heroisme.

Sigues sincer amb tu mateix, especialment no fingeixis l’afecte, no siguis cínic en l’amor, car en mig de totes les penes i desenganys, l’amor és perenne com l’herba.

Creu dòcilment en el consell dels anys, abandonant amb satisfacció les coses de la joventut. Cultiva la fermesa d’esperit, per a que et protegeixi de les adversitats sobtades. Moltes pors naixen del cansament i de la soledat. Amb una sana disciplina sigues benèvol amb tu mateix.

Tu ets una criatura del univers, no menys que les plantes i les estrelles, tens dret a existir i ho entenguis o no, indubtablement el univers camina com cal, per això has d’estar en pau amb Deu, sigui quina sigui la teva idea d’ Ell, i també siguin quines siguin les teves tasques i aspiracions, conserva la pau amb la teva ànima dins la sorollosa confusió de la vida.

Malgrat tota les seves farses, penalitats i somnis trencats, el mon és bonic encara, sigues assenyat, esforçat per ser feliç.

Cadaques (2009)

Es mitja nit i de fons hi ha una musica que mai havia sentit, de color llatí i amb gust de gresca, però és lluny. La dolça tramuntana d’avui, guanya la meva atenció. i m’endinso en aquest paisatge desconegut als ulls que miren, i poc a poc , ells i jo hi reconeixem perfums i sensacions, nitideses de l’aire, lluentors de mar. És un marc mariner, una marina, ...és tan gran el mar i son tants els seus recons, que mai els podrem conèixer tots, ........ el mar també te dret a tenir intimitat. Recons ignorats on plorar sol i despullar-se, i buidar-se sense ferir a ningú i retornar a la meva platja regalant-se altiu i seré.

Alço els ulls i per damunt de la petita platja, enfilada no se sap on, veig una figura blanca, impecable, recte. Il·luminada com el somriure d’una núbia s’alça la façana de davant de l’església. Torno a dir, és blanca, i fa part de la nitidesa, és bonica, senzilla, i em sembla tendre. Envoltada de la foscor de la nit, es diria que xafardeja com si fos a la finestra de casa seva, però mes que mirar, avisa. Sento com parla i sentencia........... diu al mon que la sobirana, avui, és ella. Una núbia blanca, senzilla i tendre.

Aquesta foscor la fa ressaltar mes. La miro i la sento, l’admiro i m’encisa la senzillesa de les seves formes blanques, potents en aquesta marina tranquila on la tramuntana que avui bufa suau l’encorona . Poques llums al seu voltant, tret la del campanar a la seva dreta. Vestit de gris clar i a trossos ennegrit d’ombres, sembla que somrigui orgullós de la seva núbia, majestuosa i dolça amb el permís de la tramuntana.

Torno a baixar la mirada a la platja i em captiva una lluentor plàcida, quasi immòbil amb reflexes de plata.......... penso que son el reflexa de la seva intima felicitat, com si d’un mirall es tractes. Un mirall fet d’aigua en aquest trosset de mar, testimoni diari dels seus neguits. Testimoni etern i eternament fidel de la seva unió.

Son dues clarors bellugadisses, difuminades en el tranquil va i ve de les onades dolces, dolcíssimes d’avui, d’aquest mar vell i savi. Pot ser ballen o pot ser es refreguen mentre es busquen els ulls i les boques, mai ho sabré ............ en tornar-les a mirar m’adono que les dues clarors ara son una......

Aquesta es la vista i el que atreu el meu pensament tot mirant pel balco d’aquesta habitació d’hotel avui, aquesta nit.

A la meva nina (1996)

De trossets.
De retalls.
De miques….

De tot allò que servia sense servir,
de tot allò que hi era sense ser-hi,
quasibé sense voluntat conscient.

Com La mancada voluntat del sol
quan l’alba punta,
vas tenir,
i vas aconseguir:

La forma,
L’alçada.
El gruix.
La consistència,....
i amb força vas aparegué

Tot allò que servia hi era,
Tot allò que hi era servia. Ets!.

Ets la voluntat de ser
i la inconsistència de seguir,
amb el regust curiós i valent de Ser.

EL LLORER (2008)

El llorer puja dret, verd, lluent i fresc per damunt del primer pis des del pati del darrera de la casa. On tot sembla humit i gris, com si el temps no hagués passat, o pot ser perquè hi ha passat i ho ha deixat tot al seu lloc, les fustes els mobles vells, els estris, la llenya i els cucs. Tot sembla vell, tret del llorer que ha crescut. Qui sap qui el va plantar? Buscant el sol i la llum avui és testimoni de vida.

Dret, verd, lluent i fresc arrecera els pardals que en farceixen les branques i agraïts i esperant no sé què, mantenen l’equilibri quan bufa el vent dels Ports de finals de setembre. Tota la verdor i la fresca d’aquests indrets són aquí, al llorer. Tota la vida també.

I ara de nit, quan s’escolta la remor del silenci, aquesta musica del res, demano permís per a fer-ne part. És un desig que qui sap de on ve! ..........

M’han dit que les meves arrels venen d’aquí, entre pedres i carrerons costeruts, on el matxos estiraven carros fins a l’era o fins al tros. Entre gent treballada i amb la pell aspre del secà, pel mig d’avies missaires i el dominó de la tarde al Café, jugant amb canalles primes que creixien aviat per anar a fer “les ameles”......... això m’han dit i alguna cosa he vist.

El fet està que demano permís pel meu desig, que qui sap de on ve! I el demano fins que una bufada del vent em convida i em diu endavant!, tot recordant-me que ell és el mes antic de tots, que és el mes vell, el mes savi, el mes viscut, en fi l’amo dels Ports i jo, jo solament una visitant de pas, “un forastero” com diuen per aquí, que avui admiro els indrets que un dia van deixar créixer les meves arrels......... com aquest llorer.

CASA NOSTRA (2007)

En aquest silenci de la nit, la matinada d’un dilluns roman suau i càlida. El soroll temporalitzat d’un rellotge canta el temps tranquil, sense presses, just, ecquo, mentre ens vesteix i ens envolta donant-nos forma. És una forma que reconec immediatament com a Nostra, casolana, pròpia,… amb identitat.

Pot ser és la música suau també, que la vella radio regala des del menjador. Piano i violi que mai sabré ni seu títol ni el seu autor, però no importa. Està dibuixant l’aire que respirem ara i que com el rellotge canta i canta mentre ens vesteix i ens envolta. Ens dona més d’aquella forma Nostra.

Estímuls, percepcions, respirs que entren en mi fins a molt endins. Per les orelles, pels batecs dels ulls, per la boca i pel nas s’endinsen suaus… i també per la pell. Per la pell els sento parlar, per la pell els prenc i em rellisquen, m’acaronen sense presses i amb justícia. Em regalen la forma del sentir meu, tan meu de “casa”.

Com voldria ara aturar el temps! I que aquesta sensació es mantingues així de viva, així d’accessible, així de conscient!

Sento com l’equilibri m’obre i em reclou en mi, en la part més propera a l’ànima, just allà on la pau és la forma i el contingut, el silenci i la música, el temps i l’eternitat. Just allà on jo m’ajunto, just allà on deixo de ser jo per a ser ànima, en pau, de pau,............. Pau.

Son senyals tot plegat que passen a ser accions de vivències per a marcar-nos una mica més. Que ens reconcilien per aprendre a recordar-nos i a re inventar-nos. Tenen i porten tot el sentit del ja viscut com ja guanyat, sense el pes de les que un dia varem considerar pèrdues, fracassos, impotències, negacions, agressions,....en fi, dolor.

Ser. Ser amb tot el sentit del ja viscut, com ja guanyat i assolit. Nostre. Es així com sento avui la casa: Nostra.

Ser, també és fugaç, ha de ser-ho per sentir-ho. Així aquesta lucidesa poc a poc es perd. Sento com esgarrapo el moment intentant retenir-lo i seguir gaudint d’aquest plaer, però s’està diluint.

En aquesta nit rica de gener, on no fa fred, tot ha pres formes càlides i suaus. Allò que tan vaig desitjar tenir i sentir, avui s’ha fet palès durant aquest temps de cant on he estat capaç de plasmar-ho. Aquí i fins ara.

Regals (2007)

No hi ha lloc mes hermos que les paraules que ens regalem,
no hi ha pell si no hi son totes dues,
no hi ha plaer i benestar
si tu ets fora.