11-El primer i darrer dia

Ell es va despertar molt d’hora i l’Anna no era al llit, era fora. Va veure com la mirava des de dins de la casa, mentre ella, al mirador intentava asserenar les emocions.

–Menys mal que he decidit sortir, no hagués pogut empassar-me de cop les llàgrimes i explicar-li quina mena de tristor tinc al cor- Va pensar mentre es sabia observada i resava perquè ell trigues a sortir o millor encara, que no sortís i que un the amb llet li fes mes gola.

Era el primer i el darrer dia complert que es farien companyia tots dos, que de debò podrien estarien junts, sense jocs ni preguntes i que pot ser ella podria passejar a ulls clucs. Paradoxalment, el primer i el darrer. L’Anna es preguntava com seria.

L’Isaac, no va sortir de la casa, i ella no va trigar a entrar. Ell havia planejat sortir d’excursió tot el dia. L’idea de ser fora va agradar a l’Anna, tindria espais on perdre’s i escapar d’aquella sensació incomoda. La casa, amb l’Isaac dins, deixava de ser el raconet màgic que l’havia acollit tota la setmana. Sense saber on anava, va pujar al cotxe i ben aviat la carretera va començar a ser desconeguda.

En realitat aquella illa tenia solament dues carreteres, una que voltava per tota la costa, fent un cercle allargassat com la illa i l’altre que la creuava pel ben mig. Les distancies en una illa tan petita, son molt relatives però en aquella no ho semblaven. De la calor plena a ran de mar, com per art de màgia, van passar a una típica carretera de muntanya. Estreta i cara munt, on la vegetació es feia mes i mes verda a cada corba. Mes i mes humida, mes i mes fresca. Mes i mes sorprenent.

S’estaven endinsant en un bosc. Sobtadament començaven a aparèixer pins i arbres altíssims, falgueres i molsa que ho inundaven tot per les parets nues de roca viva. Tallats imponents al costat de la minúscula carretera per la que transitaven ells. Petits túnels, estretíssims i foscos els feien entravessar la muntanya. Sempre de cara amunt i a cada corba mes verd, fins que sense adonar-se’n una espessa boira els estava envoltant.

Solament feia una hora que havien sortit de casa i era fàcil perdre les referències d’on eren. Allò era un paisatge amb boires de somni, era massa encisador com per no parar i regalar-se la sensació certa de posar els peus a terra i autoconvences de ser allà, d’estar-ho mirant, vivint i sentint. L’Anna necessitava respirar aquell aire humit fins al fons de totes les seves olors.

Feia estona que ella mirava aquells arbres, i ara dreta al costat del cotxe buscava els detalls d’aquell laberint de verd. Podia admirar les copes dels arbres, a ran de nas, però li era impossible veure on s’acabaven els seus troncs, d’on venien, qui els aferrava a terra. Pujaven rectes, sense distingir d’on. Semblaven agraïdament sospesos en un silenci de pau natural. De tan en tan alguna piulada d’ocell. Era com si aquells senyors del bosc estiguessin desconnectats del seu origen, de les seves arrels, que en realitat els fan viure. Allò tenia un paral·lelisme amb les passejades a ulls clucs de l’Anna. Aquella sensació va ser una de les mes intenses del seu viatge.

Havien aturat el cotxe i van seure una estona. l’Isaac necessitava estirar les cames, massa llargues per un utilitari. Aquell dia, havia triat el blanc per vestir-se, era un contrast fortíssim en aquell escenari de verds i la seva pell fosca. Massa d’estiu per la fredor que hi havia, però era presumit i aguantava. L’Anna somreia per dins i ell se’n va adonar. L’Isaac sempre havia tingut la capacitat d’adonar-se’n. Va agrair-li que fos allà i estava feliç de veure-la “encantada”, però va avançar que encara no ho havia vist tot i agafant el cotxe de nou, van seguir el viatge cara munt.

Ben aviat van sortir de la boira i un sol radiant els va tornar a saludar, eren d’alt de tot al “Cerro de los muchachos”. Un altre paisatge nou per la noia, on irremediablement s’hi va passejar com tants turistes i guiris. No n’hi havia gaires, però n’hi havien.

Un paisatge amb poquíssima vegetació a ran de terra i de cel, típic d’un lloc de neu a l’estiu. Tons en blanc i negre es mostraven a càmera lenta, tot i que res es movia. El sol va començar ràpidament a tapar-se, la llum canviava i els atrapava. Els caminets pedrosos dels que no podíem sortir es van convertir en mes inhòspits. La temperatura baixava en picat sense la lluentor del sol i es varem acomiadar d’aquell lloc amb la pressa del que fuig.

Varen fer la baixada per la mateixa carretera, ell amb el desencant del que coneix el lloc i ella amb la intenció de que el lloc li quedés gravat en el sac dels records. Van tornar les preguntes, el joc del gat i la rata i l’Anna mesurava com mai les respostes, la passejada a ulls clucs s’havia quedat sospesa entre aquells màgics habitants del bosc. Solament alguna taca groga de mimosa la despistava per uns segons. Tornava a estar alerta.

El seu amic tenia la capacitat de sorprendre-la, de fer-la riure, d’enriquir-la fins i tot, i la d’estimar-la?, la tenia?. Aquella pregunta no la portava quan va arribar a la illa, i en canvi ara apareixia i per això va arribar l’alerta. No era la mateixa alerta que anys enrere va viure, amb aquell mateix home. L’alerta que la va salvar llavors no podia salvar-la ara, perquè no n’estava enamorada. L’alerta d’ara reposava en l’amistat serena que ella havia pogut construir per ell, i en la distancia que això suposava. Clarament a ell no li quadrava. Sovint li havia dit: -eres la misma pero diferente-

Que les converses haguessin deixat de ser reptes i polsos de titans relaxava la relació i l’engrandia per a ella, mentre que el “caçador” es sentia cada vegada mes confós, però sabia reconèixer l’atractiu i la pau de moments així.

En tornar a casa, la nit del dissabte va tornar a ser una nit de converses, com les altres, quasi. Es sentia el regust de que era l’ultima i el neguit de que podria ser la primera. L’Anna va canviar de lloc, l’alerta s’imposava. Va oblidar les seves passejades i el seu diàleg interior i tot alló ho va posar allà on ningú ho pogués fer malbé, ni tant sols el seu amic Isaac, i es va mostrar. Al seu amic li va semblar l’Anna de sempre, “mes dona” deia ell, però la diferencia no era aquesta. l’Anna que ell coneixia, feia anys que havia crescut.

Al pati a la fresca, les converses es succeïen. Aquella nit va interessar-se molt per saber qui havia conegut la seva amiga durant tots aquells anys, qui l’havia enamorat o desenamorat, i va ser molt crític. L’Anna no tenia cap persona especial com deia ell, o pot ser si, perquè en realitat una persona especial per l’Isaac, solament era la persona amb la que es pot compartir llit.

Estava convençuda de que ell no havia sabut reconèixer mai els sentiments, ni els d’ell, ni els dels altres. Va treure la seva millor ironia, entre somriures de gran sabi, per saber qui, què i com havien estat els homes propers a l’Anna. Punyent i interessat volia saber i en volia detalls Semblava un adolescent gelós amb paraules de reconqueridor. No va tenir pels a la llengua l’Anna davant les critiques una mica maldestres d’ell, li va donar peixet i cap aventatge. Aquella nit, no era el caçador de sempre, ell també s’havia mogut de lloc, reclamava atenció en nom de les vivències passades. En tenia dret?

Ara l’Anna, des del seu nou lloc podia dir-ho quasi tot amb objectivitat, i recolzada per tants anys de coneixença. I ell no podia rebatre. Solament somriure i gaudir de les iròniques veritats que li estava dient l’Anna. Sempre estava còmode entre ironies i si les feia una dona, mes.

Entre les converses preferides de l’Isaac, també hi havia la feina. Projectes de feina que sempre l’havien de portar d’aquí cap allà arreu del mon, sense donar-se la possibilitat d’arrelar enlloc. Pot ser havia estat la magnifica excusa per no arrelar-se mai enlloc i amb ningú. Ni tan sols les seves filles quan eren petites i sense mare, van fer-lo arrelar. L’Anna li ho deia sense por i amb totes les lletres i va aprofitar el tema per recordar-li que cap jove andalusa el seguiria massa temps en una vida així. Per primera vegada va donar la raó a la seva amiga tot preguntant: -i tu?-, -jo tampoc, ja ho saps-!

,.....segurament tanta força va convèncer a l’Isaac de que ella aquella nit, tornava a ser la que havia arribat a l’aeroport una setmana enrere, però potser va voler creure que era la de sempre i l’Anna li ho va deixar creure, perquè per mes que mires, ara ja no la podia veure.

Segurament aquest convenciment, va ser una de les respostes mes precioses que l’Anna va trobar en el seu viatge i ves per on, la va haver de trobar sense passejar-se a ulls clucs. Havia de ser així.

Al pati asseguts en les gandules, feia estona que s’havia aixecat aire i en la darrera bufada, van decidir entrar, era tard. Encara no havien arribat al passadis i ell li va dir: -seduceme!- Allò va sorprendre a l’Anna, no esperava una invitació al llit, així. S’equivocava invitant-la així. No era allà per això, ni en sabia de seduir, no havia estat mai del seu gust fer-ho. La resposta immediata va ser: -no soy una cazadora-

En mil·lèsimes de segon, el lloc que l’Anna havia triat, li va permetre encaixar una invitació tan maldestre i desafortunada. També li va permetre de reconèixer que en aquell moment el desitjava i va traduir la maldestra invitació com “una demanda de ultimo recurso”. Era la última nit, i podia ser la primera, tots dos ho entenien així, pot ser ho sentien aixi. De fet l’Isaac no va esperar a ser seduït, se la va endur regalimant desig. Ella ja havia triat.

Va tornar a ser com sempre havia estat,.... una altre passejada a ulls clucs de la seva ma i amb els seus ulls abocats al plaer, desconnectat del mon. El llit tornava a ser petit, a la mida justa. Van ser moments on el mon material te la capacitat de buidar tots els significats d’haver fet l’amor perquè va ser triat. On havia quedat aquella presencia? On la va posar ell?. Eren mes preguntes que l’Anna no comptava tenir.

Ella sabia perquè va donar-se i què havia triat, el que no sabia era ni la tria ni el perquè del seu amic. Això si, en cap moment va pensar que ell no ho sabés, i no la va amoïnar. Ella ja havia deixat de mirar per veure’l

10-Un home "no tocat"

La setmana començava i ell es deixava menjar per la feina, no era nou. La novetat ara tenia el color d’una aparent serenor, així l’hi ho va dir mentre prenien cafè a ran de mar. A ran de mar es reparen les xarxes, i la d’ell estava apunt, havia tingut temps suficient.

L’Anna es va permetre de fer un judici, desprès d’escoltar el relat del seu amic, li va dir que tots tenim por d’estimar i que pot ser ell era qui en tenia mes. Una llicencia que l’Isaac va encaixar amb un repte: “hazme preguntas, ponme a prueba, pregunta.....” El seu amic descobria el seu joc, tot i que amb timidesa, sabedor dels grans riscos que estava corrent.

l’Anna no era allà per fer preguntes i aquell primer dia escoltava. El temps de les preguntes a l’Isaac, era passat i ell no el va voler o no el va saber aprofitar. Ara no estava allà per ell, sinó per ella. El silenci havia estat moltes vegades la resposta preferida de l’Isaac, perquè volia preguntes ara?. El caçador tornava a jugar, i l’ham era escadusser.

El relat de l’andalussa va quedar en l’oblit. Havien passat un parell de dies de la seva arribada i mentre ell treballava, l’Anna s’endinsava en el seu temps, en l’espai d’aquella casa buida tot el dia, tota per ella. El solejat pati i els voltants solitaris. El silenci, trencat solament per alguna bufada de vent. La seva maquina de fer fotos i la seva llibreta eren els millors acompanyants mentre la radio hi posava musica i algunes veus. Estava be, gaudia del temps sospesa en ell, i la inclinació del sol era l’únic referent extern del moment fins que arribava l’Isaac de la feina, allà les set.

Als vespres sortien una estona i en tornar a casa, les xerrades a la fresca del pati els acostaven a la nit i a tantes experiències viscudes. Xerrades que sempre acabaven tornant al repte que ell va llençar el primer dia i que l’Anna seguia sense recollir, sempre instal·lada en el marc personal de l’estima i l’admiració per aquell home. El mirava i somreia, no l’abandonava, solament li deia que no el podia seguir, ni ell a ella.

A mitja setmana l’Isaac va posar a disposició de l’Anna un taxi per anar a visitar la ciutat, allò la va sorprendre, i ell ho sabia, però cap dels dos hi va donar importància, pot ser així van fomentar una mica mes l’assincronia a la que estaven tan acostumats i que des de la primera nit no va deixar de ser present.

Aquell dia l’Anna va fer de “senyora”, cosa que no li agradava massa, hagués preferit el cotxe sense xofer. Es va arreglar i va baixar a ciutat. No portava guia turística així que es va deixar perdre’s pels carrers, mirant botigues i fent un cafè a ran de mar. Mentre passejava pels carrers costeruts del centre parava l’orella als comentaris de les dones que venien de plaça, als estrangers que vermells com pierrots compraven gorres i souvenirs. Ritmes diferents, musicalitats mai sentides i cases blanques amb balcons de fusta negra. El passeig marítim era petit, com la illa. Al port s’hi veien arribar els ferris i algun gran transatlàntic. Seguint el passeig i el port amb la mirada va buscar desesperadament la platja, però estava difícil. Solament va trobar un trosset menut ple de roques per on costava de caminar y amb una mostra de sorra negra. Va seure-hi una estona, tot i que no era la platja que esperava.

Passades les quatre de la tarda, no es veia ni un anima pel carrer. La calor apretava.... va trucar al taxi i va tornar a casa. Allà d’alt, el silenci era diferent, li va semblar mes acollidor.

Els vespres anaven de sorpresa en sorpresa. La nit del dimecres varen sopar al Parador. Al Mirador de la Concepció es feia sentir un aire fresc i humit recordatori d’estar a prop del mar en alçada. Un aire net de pors, fort, que va generar novament el repte, preconitzava el desequilibri.

Mentre passejaven pel mirador, abans d’anar a sopar l’Anna va tenir la sensació de ser a prop de saber què volia en realitat el seu amic, l’intuïa decidit, com si hagués pres una decisió, es va deixar portar i tornava a escoltar. El sopar va ser de luxe, el Parador era fantàstic, el típic lloc d’un sopar íntim i especial. A mig sopar la pregunta va ser directe, molt directe.

No va ser una pregunta generada per la reacció d’un moment, ni dita entre somriures irònics com la del primer dia prenent cafè en una terrassa buida. Bàsicament era la mateixa: que dirias si me caso?, però aquesta vegada hi va afegir emocions: -Què sentirias, qué pensarias si te digo que me caso?-

Sense deixar que s’instal·lés el silenci, la noia va entendre que la primera conversa no havia convençut al seu amic, i li confirmava que en aquella ocasió no li havia donat la resposta que ell esperava, però no la va canviar. No era temps.

Els dies passaven, l’Isaac havia estat jugant al gat i la rata, i l’Anna vivia el seu temps encaixant el joc del seu amic. L’Anna tenia billet de tornada per diumenge al mig dia i fins aquell divendres tot sopant no va sentir dir: “Bien, te cuento..........”

Estava clar, el seu amic havia apurat els dies per tantejar-la. Allò no li va agradar gens a l’Anna, que sempre en va ser conscient. Havia jugat amb ella tota la setmana. Ella el va seguir, el va escoltar, mirant mes enllà i intuint que n’hi havia mes, però son vells coneguts, i no va forçar la ma, era la seva ma i tenia que parlar ell. Certament els detalls del conte la van sorprendre, tot i que semblava una historia com qualsevol altre, entre dues persones que es veuen i s’atrauen, una dona mes que creua el seu camí amb el d’ell.

Una dona que passada per la seva famosa llista el resultat era 6 de 10, però tot i així tirava endavant. Estava baixant el seu llistó? L’Anna ho va entendre tot quan va escoltar: -“estoy harto”- per després afegir: -Puedo apartar mis principios, de los principios no se come- S’havia destapat. L’Anna va llegir moltes coses entre linies, li estava dient que no era la seva dona ideal, que ni la valorava, ni l’estimava, però que estava fart. Fart de què? d’estar sol?. Ell sempre havia patit per això, sabía que arribaria un dia així però no es va aturar mai a escoltar el seu cor. Ara bategava de por, com un nen.

Estava tirant la tovallola o trobant un sentit comú diferent?. L’Anna no tenia solucions per al seu amic i va entendre que fos com fos, ell havia triat i sense aplaudir-li la tria, el va avisar. No és dona per a tu!

Aquella nit l’Anna va fugir del llit, no hi estava be. Dilluns li semblava petit i ara era suficientment gran. Hi veia i hi sentia un espai, un significatiu espai entre dos cossos distesos. Necessitat de marxar, d’aixecar-se i escriure el que estava vivint, i ho va fer, va escriure: -Aquest espai l’ocupa algú, avui ho sé.

Les preguntes de tota la setmana havien deixat intuir aquesta existència, tot i que es seguia preguntant quina mena d’existència era, perquè cada dia en les seves exposicions, en els jocs hipotètics que feia i les preguntes mes o menys directes de l’Isaac s’intuïa “aquesta existència” però en les actituds d’ell no. Les actituds seguien sent de caçador, d’home afamat de sentit vital.

Al cap i a la fi, les respostes no les cercava solament ella, ell també les havia estat cercant, tot i que una vegada mes, ella va ser mes valenta i les va anar a viure. l’Isaac solament va aprofitar l’ocasió que tan generosament ella li oferia sense saber-ho.

Fos com fos, durant aquells dies havien protegit a l’Anna amb una ma bondadosa i ferma. Cruel pensava ella, mentre els dies passaven i el seu cos posava les seves barreres. Desitjava donar, una altre vegada lo millor de si mateixa, aquell sentiment càlid que sempre havia mantingut per a ell en la llibertat respectuosa de ser-hi quan un hi és........ però la ma bondadosa l’aturava. Fer l’amor amb ell sense saber tota la veritat, l’hagués tornat a ferir........si és que algun dia ho hagués sabut. En el seu íntim li agraïa la sinceritat, així va poder triar sabent......... i des que ho va saber, el seu cos li va permetre la tria. Pot ser un silenci necessari, l’hagués envoltat en una “serenor fictícia”, però al cap del carrer, satisfaent.

La matinada de dissabte, asseguda al sofà que va ser el seu raconet en aquella casa, paia paraules, dubtes, i pors,........ es va sentir receptiva i percebia, tornava a intuir i es reconciliava amb el seu llenguatge interior, el irracional, aquell que no té sentit en el mon de “los seres humanos de l’Isaac” i li va semblar escoltar una historia amb “final”

Es va aturar uns segons i en el seu diàleg interior dèia: -“pot ser peco de poc sabia o de poc humil, però asseguraria que “no és el meu final”. Espero que tampoc sigui el d’ell, se’l mereix més ric. Tot i que el triarà i no li serà satisfaent............... -es casarà amb una dona, pot ser si, o pot ser no, amb o sense papers, creurà en el compromís que ell mateix construeix........... però estimarà?, s’emocionarà?. No, segur que no”-.

Per dins, l’Anna plorava per ell.

Es va aixecar del sofà, es va vestir i va sortir fora. Tot i la fresca, des del mirador la vista era magnifica. Tot just eren les 6.00 del mati i al sol li costava despellegar-se d’uns núvols grisosos. No el podia seguir, mai el va poder seguir, i ara tampoc el volia seguir!, li ho havia dit dilluns i li ho podia repetir ara que ja era dissabte. Mentre mirava aquella vista els ulls s’humitejaven. Masses emocions, masses descobertes, masses retrobaments amb ella mateixa. La lluita mare-dona?, la dona oblidada? L’anima ofesa?

L’asincronia es tornava a fer palesa, però no plorava pas per això, segurament l’ asincronia havia estat la millor aliada. l’amiga que sempre els hi havia fet el favor de les seves vides. Sempre els hi havia donat l’oportunitat, sovint obligada, d’endreçar els seus mons interns plens de confusions, de pous i de fantasmes, abans de que ells els barregessin. Gràcies a ella l’Anna havia endreçat moltes coses, l’Isaac pot ser no tantes.

El sol seguia lluitant amb els núvols, per escalfar aquella matinada trista. Repenjant-se al mirador, va continuar pensant. El seu amic tenia dos enemics, la por a estimar i la por a fer-se vell tot sol. ........ Efectivament! seguia sent un home afectivament no tocat.

9- Més que una traïció

Van acabar de sopar, i en veure que ja no bufava aquell vent molest, van prendre el cafè fora, a la terrassa. Seguia quasi tan buida com quan van entrar a sopar. Era un diumenge de juliol insòlitament buit, que els aïllava i els envoltava d’una solitud especial. Aquell primer dia tot i que ja expirava les seves darreres essències, encara no havia acabat de portar sorpreses.
L’Eduard assegut estant, estirava les llargues cames per sota la taula. Amb les mans plegades damunt el pit, mirava la noia amb aire observador. Aquella manera de fer era la seva manera d’afrontar una espera tot preguntant-se si havia de ser ell o no, qui l’acabes. També era la demostració d’un intent. El intent de mirar mes enllà, i d’esbrinar-ne el què

En una altre època aquell silenci ple de mirades i gestos quiets hagués estat un pols, una lluita de titans, un repte, una provocació entre ells i una demostració mútua de força, però aquell diumenge ja no. La noia el reconeixia novament. Era ell i alguna cosa tenia al cap que el neguitejava. El silenci solament el trencava el soroll de les culleretes en remenar les tasses, la llum de les mirades sostingudes i la respiració dels interrogants amuntegats al cap.

Mai s’havien sentit incomodes pels silencis si eren plegats, i aquell era un silenci així.. Havien fet de la complicitat el coixí tou on hi deixaven caure els interrogants sense esquinçar-se ni un xic, i on mes tard, els anirien agafant per a satisfer-los. Tot era un fer lent, sense presses, amb regust dolç, tranquil i gustos. Anna no cercava respostes del seu amic i no tenia preguntes a fer. Semblava doncs que ell si que en tingués, o si mes no, ......quelcom a dir, o per compartir pot ser ......

La noia va deixar caure aquests interrogants al coixí mentre acabava el seu cafè, convençuda de que l’Eduard els recolliria, no podia trigar massa, perquè s’havia incorporat. Ara era assegut amb actitud de qui vol deixar el silenci i parlar. Amb el the als llavis va deixar escapar aquella paraula en angles que servia per a tantes coses, que tan sovint deia i es va trencar el silenci: -“so” l’Anna ignorant en angles sempre la havia traduït, per: “dunque”, era tan difícil posar-li una única traducció que el significat global que mes s’hi acostava per a ella era el “dunque” italià.

En sentir aquell solemne “So”, va posar en marxa tots els seus sentits en escoltar-lo i mirar mes enllà. L’Eduard començava la seva exposició i semblava el relat d’una història, d’uns fets succeïts, però a mida que l’escoltava, s’adonava de que allò no era un relat, era com una mena d’exposició de fets. Què pretenia? Justificar-se? Ell?, l’Eduard?,.......... no podia ser.

Parlava d’una noia que havia conegut allà, tot i que no era de l’illa. Vivia al sud de la Península, una bonica andalusa que semblava li hagués robat el cor, molt mes jove que ell. Aquest semblava el relat, però aviat es va convertir en una exposició de fets que el trasbalsaven o bé pels que no tenia decisions. clares............ i demanava a l’Anna la seva opinió. Què estava fent l’Eduard?
Explicar simplement una situació per la que estava passant?, Demanar l’opinió de la seva amiga tot cercant aquella capacitat de fer-li de paret? Investir-la d’un poder “matern” amb concessió de privilegis?, era solament una estratagema per ves a saber que? .........què feia?, què li estava demanant?, què pretenia?

Per un moment l’Anna es va voler resistir a les seves pròpies preguntes, aquelles tan seves, que mai servien immediatament per res. Volia col.locar-se al marge, volia no entrar en cap neguit, ja en tenia prous ella tota soleta, però va ser en va. L’estimació per aquell home la duia fins allà, propera, sempre mes prop d’ell, respirant-lo i admirant-lo. No era la primera vegada que l’Eduard explicava a la noia de les seves conquestes amoroses, era fàcil veure en els relats l’orgull masculí de les experiències, això si, sempre amb uns extrems de discreció i respecte vers les dones protagonistes que en certa manera l’honrava, tot i que una certa petulància sempre l’havia tingut aquell home., però aquell relat era diferent, tenia un tó tens.

En aquesta ocasió l’Anna veia en els ulls del seu amic, una llumeta d’il·lusió, i va pensar en la possibilitat de que s’hagués enamorat. Costava de creure, però hi cabia una possibilitat......... i el va seguir escoltant. L’Eduard tenia una manera molt personal de valorar les dones. Tenia un check-list de 9 punts que seguia l’abecedari, i a cada punt li otorgava un valor de 0 a 10. Tan fantasios i tan racional i calculador, com sempre. “Actitud, Bondat, Comprensió del mon, “Dinero”, Estudis, Físic, Generositat, “Hermosura”, i Intel·ligència”.

La guapa andalusa havia passat amb èxit la valoració, però ja se sap, qualsevol ressemblança amb la realitat pura casualitat, tot i així l’Eduard semblava estar convençut d’haver triat be.
Si la seva tria era, o creia que era, l’encertada, per què aquell to tan expositiu? No era el to entusiasta de l’amic quan explica la seva il·lusió a un altre amic

A l’Anna se li començaven a acumular preguntes, preguntes d’aquelles que vista la situació no podia fer, d’aquelles que s’havia de guardar per ella, i no deixar-les caure en el coixí de d’aquella conversa. Solament en va fer una, -“l’estimes?”, vaja pregunta que li va anar a fer! .

Esperava obtenir una resposta, però el seu amic la va omplir tan de matisos, que era impossible entendre si era un si o un no. La joventut de l’andalusa el va encisar sens dubte, sexualment el complaïa i des de la seva maduresa el complaïa també tenir naturalment, un rol dominant.

El desencaix venia per la lletra C, una andalusa difícilment veia el mon com el veia l’Eduard. I des de l’òptica mes espanyola de l’Anna era clar que les tradicions socials i sobretot l’arrelament familiar de la noia, xocaven frontalment amb les maneres de fer i d’entendre del seu amic, d’arrels tribals però de ment cosmopolita. La noia no tenia una concepció del mon suficient, per aqui suspenia l’examen, i això feia emprenyar a l’Eduard perquè intuïa un fracàs. Tot i així aquell rol dominant que velada i naturalment té havia estat totalment colmat per aquella dona, justament perquè suspenia en la lletra C.

L’Anna va intentar explicar-li que justament perquè suspenia en aquest punt l’adorava. El que no li va dir es que la joventut d’aquella dona podia significar el seu major aliat i també el seu major enemic. A una dona tan jove li pesen molt els ensenyaments de casa, els deures i les obligacions, el que s’espera d’ella, i pot ser mes, en una cultura andalussa. L’Anna s’ho va callar, solament va fer esment a la segona part del fet, sense parlar de l’edat.

Què li estava passant al seu amic? Es feia gran? Repapiejava? Entrava en aquella època on els homes pretenen dones joves per reafirmar-se sexualment traint el bagatge de la maduresa que a la fi és l’atractiu que tenen? ..........

Uns dies mes tard, l’Anna estava segura de que l’Eduard estava traint allò que ella sempre havia adorat en ell i estava dolguda, quasi ofesa, allò era quelcom més que una traïció.....

8-L'amo

L’Eduard tenia molt clar on anirien a sopar, i l’Anna tenia molt clar que es deixaria portar. Ja no era massa d’ella fer preguntes, però aquesta vegada les preguntes ni calien, ni esqueien, no eren importants..... al menys no ho eren per a ella. El que ella no sabia es que si que ho eren pel seu amic, i no ho va saber fins un parell de dies mes tard.

Envaïda pel goig de deixar-se portar, passejava a ulls clucs tot obrint-los i aturant-se en cada petit detall important o no que fos, i pel mateix goig de no haver de saber si ho era.

El sopar, va ser en un restaurant a ran de mar i que sobtosament en ple mes de juliol, era buit. Pot ser era massa tard, va pensar però se li va fer estrany. Van triar de seure dins, l’aire que feia a la terrassa era furiós. Una taula en un racó del menjador que estava tot parat i que lluïa una delicada atmosfera, va cridar l’atenció de l’Anna i allà van sopar.... L’Eduard era el cicerone, va triar ell els plats i quan el cambrer va venir per anotar la comanda, quedava clar que l’Eduard hi anava molt sovint, i com sempre..... “era su amigo”

Sempre es feia amics dels cambrers dels restaurants l’Eduard, i sempre abans d’anomenar-los amics seus, els hi deia allò de: “qué me aconsejas?, però no como ni cerdo ni pescado.”, mes endavant, si el menjar era bo i el client quedava satisfet, ya deia que “era su amigo”.

En moltes ocasions l’Anna havia vist l’escena. Les primeres vegades fins i tot sentia vergonya de veure com establia aquella mena de confiança amb aquells personatges de camisa blanca, perfectes desconeguts, que trobava als restaurants. Amb el temps, s’ho va saber mirar des de fora i ara que ho tornava a viure, somreia amb l’agradable sensació de que durant la seva estada allà tornaria a veure aquell guió. Tot retornava, tot seguia com ho havia conegut, tot es reproposava sense sobtades novetats, solament canviaven els escenaris, les llums, els colors, les olors, els vents i les boires per on es seguia passejant satisfeta l’Anna de la ma de na Eduard.

Aquella nit, no solament s’ho mirava des de fora, sinó que valorava el fet de que l’Eduard hagués arrelat a l’illa i que no es sentis tan sol, però pot ser tot no era tan cert.
No estava trist el seu amic, no vivia en un racó d’habitació, no patia fred, ni situacions indignes pel color de la seva pell,.... pot ser arrels no n’havia fet, però vivia content del que tenia, era l’amo....... però això si, no en tenia prou.

Tot i no essent l’amo, s’hi sentia,..... continuava sentint-se l’amo de si mateix, de les seves decisions, dels seus èxits ..... i dels seus fracassos, però no en parlava. L’amo no parla mai de problemes, l’amo no podia parlar de problemes, perquè no era d’amo fer-ho saber.

Ella havia viscut en la pròpia pell els comportaments de l’amo en aquest sentit, les desaparicions del seu amic les coneixia bé. Desaparicions que sempre havien coincidit amb vivències frustrants per a ell. Aquell home desapareixia amb la boira dels seus problemes.
No era gens fàcil, ni provable que mentre patia una situació de fracàs, de patiment, o de personal frustració,..... l’Eduard hi fos, es a dir, no es feia trobar.

Mentre el cambrer marxava amb la comanda i abans de que s’instaures novament una conversa, l’Anna el justificava pensant allò que tan temps li va costar d’entendre. Tots tenim i patim situacions que ens ofeguen , tots actuem a la nostra manera per afrontar-les, i a ell l’havien educat en l’orgull: “un hombre debe resolver sus problemas consigo mismo”, i la vida pot ser li va confirmar aquell aprenentatge de pell, que l’Anna mai va poder condividir amb ell.

Era una actitud que va ferir de mort l’amor de l’Anna quan l’Anna n’estava tan d’ell. El que no s’entén fa por, i la por fa perdre el nord. I sense nord ens perdem, girem al voltant de buits...... sense trobar cap sentit.

L’amo no pot tenir fissures, o al menys no les pot mostrar. L’amo pren decisions, encara que l’aboquin a la soledat o a la ficció de creure que “es mi amigo”, quan en realitat es solament un cambrer mes, amb qui peta una concebuda xerrada breu, perquè a taula no hi te ningú mes que ell o bé, com en aquest cas desitja compartir amb la seva acompanyant quelcom mes que uns plats triats al gust i per l’ocasió.

No era l’amo, però sempre se n’havia sentit,.... i amb els anys la seva amiga ho va saber entendre. El temps, el gran aliat de l’Anna, per a tot.

El restaurant buit va acabar essent un desconegut, carent d’interès i col·locat al marge de la parella. Els dos amics van gaudir d’un sopar lent, acollidor i ple de somriures.... per uns instants i amb ràpides imatges instantànies, passaven per la ment de l’Anna una darrera l’altre les vegades que asseguts a una taula com aquella ambdós hi havien abocat regust de proximitat, de complicitat per algun comentari o per alguna mirada sense necessitat de dir res mes. Quan temps havia passat i quantes coses s’havien triat de viure! Satisfeta per sentir-se tan rica de vivències,.... va continuar somrient per dins i per fora, regalant al seu amic, tota la tendresa sense cap reserva.

7-La maleta

La maleta continuava al menjador, aparcada al costat de la taula com si tothom s’hagués oblidat d’ella, quan en realitat ella era la protagonista. Recollia tot el que L’Anna era. S’hi podia llegir el què i el com de les intencions de la seva mestressa. Des de la roba més còmoda i fresca d’estiu, fins al perfum més íntim, tot era dins.
Una maleta és com un llibre obert i ara semblava que ningú estava massa per la lectura.

Sortint de la cuina i sense tornar al menjador, l’Eduard va seguir passadís avall per mostrar a l’Anna la resta de la casa. Ella el seguia i veia solament dues portes, una, la del lavabo i l’altre era l’habitació, l’única de la casa.

Dins del mateix estil, l’habitació tenia un gran armari de portes corredisses, una amplia finestra, un llit amb les seves tauletes i un tocador reconeixible solament pel mirall que el coronava penjat al damunt.

Aquell tocador havia quedat desfigurat pels estris que l’Eduard hi havia anat deixant damunt sense ordre ni concert, en l’ús casual i diari. El llit era de matrimoni, per descomptat, l’Eduard des que va sortir de la residencia d’estudiants, no volia mai cap habitació per no en tingués.

--Aqui dormo jo--,
va dir el seu amic que dibuixant un altre somriure, va afegir
--i tu!..... Si vols És clar!--.
La ironia havia sempre estat una de les millors enteses entre ells, i l’Anna no va deixar passar l’ocasió per a respondre:
-- Quina alternativa tinc?--
L’Eduard va respondre sense perdre temps:
--El terra!—
mentre continuava somrient amb aquella brillantor d’ulls de nen que desitja i no diu.
-- Doncs trio el llit!--. Va assegurar l’Anna, tot tornant el somriure irònic a aquell home que coneixia bé.
-- i a mi no?--, va preguntar l’Eduard
-- a tu, ja fa temps que et vaig triar.....--
va contestar l’Anna, sense preveure que l’Eduard tallaria allà la conversa i sense avis, la abraçaria.

Un petó intens va tancar el cercle d’aquell retrobament on L’Eduard tornava a mostrar a la seva amiga Anna, tot el que era, tot el que tenia i tot el que sentia. L’Anna va respondre a aquell petó amb lo millor d’ella mateixa,. Una abraçada deia tot el que no havia estat dit i ho deia també tot sobre l’emotivitat que havia estat continguda fins aquell precís moment.

Que l’Eduard no havia encisat mai a l’Anna per la seva manera de petonejar, era un fet., però les seves abraçades li arribaven a l’anima i la fonien. Ella es perdia en els braços acollidors de l’Eduard, quan l’enxampava i sense tenir temps per a pensar. Tot succeïa quan la tendresa es barrejava amb la sorpresa i deixava pas al diàleg de pells i a l’entesa de les animes. Tot, sense la consciència de les ments. Era ben bé una passejada a ulls clucs.

Aquell peto va obrir la invitació al retrobament, a la sincronia de regalar-se en cos i ànima. L’Anna i l’Eduard s’haguessin estimat allà mateix, si no hagués sigut perquè l’Anna va demanar un minut i va anar al bany. Aquell minut de dona, derivat de la sospita, de la intuïda alerta i del disgust de confirmar com passava cada mes, de ser dona. Aquell minut, va desfer inevitable i naturalment l’anhel de compartir el seu cos. La desincronia tornava a aparèixer, inevitablement i sense el consentiment de ningú.

De sobte la maleta de l’Anna va passar a ser protagonista. Podria dir-se que l’Anna es va salvar a si mateixa, però no seria just dir-ho sense entendre el clar pas enrera que l’Eduard va fer en saber que el cos de l’Anna sagnava.
No era menyspreu, ni la reacció ofesa de ser deixat. Era un moment après, on l’home es distanciava, on la naturalesa marcava clares diferencies entre sexes i cossos, i on l’Eduard reculava respectuosa i escrupolosament. Així li va ser ensenyat per la mare i així ho va fer. Era una lectura tendra i enrabiada que feia L’Anna, i reculant les ganes, va sortir de l’habitació cercant la maleta oblidada al menjador.
La va agafar i va tornar amb ella a l’habitació on l’Eduard s’havia quedat assegut damunt del llit. La maleta era el testimoni clar de tots els seus anhels i realitats, mentre l’Eduard la mirava encara incrèdul de tenir-la allà.

Com si fugissin d’un destí maleït, tots dos van sortir de l’habitació passadís avall. Abans d’arribar al menjador l’Eduard es va aturar i va obrir l’armari de paret que era al cap de vall del passadís. Va començar a remenar roba i sabates. L’Anna no entenia que feia, fins que el va sentir remugar:

-- ja no tinc què posar-me!,--
ingènuament i veient l’armari ple, ella va contestar:
-- i tota aquesta roba?--
-- aquesta es per la feina!--
Contestà l’Eduard, tot sorprès de que la noia no hi veies la clara diferencia.

Si en aquell armari no havia quatre parells de pantalons, cinc o sis camises i una pila de samarretes, no n’hi havia cap!. Després, menys ingènuament la noia va recordar com n’era de presumit el seu amic. I el bon gust que tenia en el vestir. Com era de suposar, part de la seva roba s’havia quedat a Valladolid, era un home que tenia les seves coses escampades pel mon.
-- Te n’has de comprar?--
-- No. Bé, alguna cosa si, però el fet està que tinc la vogada per fer i en tinc roba per planxar............. i com que la senyora no vindrà en tota la setmana.....! Solament poso a punt el que necessito al moment--.

Aquella va ser mes directe que la de la compra. Es deixava sentir el pas de les hores, encara que poques, i cóm l’Eduard no tenia cap mena de problema en dir i fer.

L’Anna no va recollir la solapada invitació a les tasques domestiques, va fer broma sobre la feina que se li girava al seu amic, i col·locant-se en la posició de convidadíssima, va callar, tot sabent que no trigaria massa a sentir la mateixa invitació però de forma molt mes directe. De fet, en un parell de minuts va arribar,.....
– Si vols podries ajudar-me, jo soc un “chapuzas”.--
En honor a l’educació i l’agraïment, la resposta va ser,
--bé..... tindré moltes hores per a mi, no em costarà fer-ho--.

L’Eduard va agafar unes sabates, i de l’habitació uns pantalons i una camisa .... que va deixar damunt del llit, amb la intenció de canviar-se, aquelles calces curtes ja no tocaven segurament. l’Anna va fer cap al menjador i va seure. Allí hi havia un petit sofà de dues places, just al costat de la porta d’entrada i sota l’ampla finestra. El passadís els duia irremeiablement cap allà. l’Eduard va seure en un dels sillons col·locats en angle recte al sofà. L’Anna va escollir el sofà per seure, una petita taula de centre omplia l’espai entre ells.
Sense adonar-se’n la conversa no fluïa, solament es miraven i somreien.
Ambdós estaven ocupats recol·locant les ganes de tenir-se i solament eren capaços de mirar-se i somriure, com donant-se tàcitament temps per païr.

La conversa anava i venia sense mes intenció que la d’ocupar un temps necessari ..... l’espai ja era ple amb aquella tauleta de centre que els separava. Els cossos reposaven asseguts i còmodes, tot i que allunyats..... era qüestió doncs de temps. L’Eduard va voler recordar a la seva amiga, que ell encara treballava i no podria estar per ella. Ella també va tornar a recordar-li que cercava temps per a ella, agraint-li la invitació i repetia la seva certesa de que serien uns dies a mida. Per un moment els amics s’instal·laven en els formalismes que sens dubte posen distancia..

Sense avisar havia marxat la tarda i ja era fosc. Van decidir sortir a sopar, estava clar que la nevera no donava la possibilitat de fer-ho a la casa, i de fet cap dels dos volien romandre allà en aquell moment. L’Eduard va canviar-se. Aquells pantalons a mitja cama no feien per anar a sopar i conseqüentment el calçat tampoc, ...... L’Anna seguia reconeixent en el seu amic, les seves maneres de fer. Les de sempre!
Van agafar el cotxe costa avall cercant la carretera que els havia de dur a ciutat.

6-Un paissatge nou, una casa

Sortint de la benzinera, el viatge fins a la casa va continuar amb els mateixos encanteris instal·lats entre els dos vells amics. L’un parlava amb emotivitat continguda, l’altre s’ho mirava tot amb els ulls ben oberts i la ment absorta en milers de pensaments i records.

De sobte es van enfilar per un camí ple de rocs i mig asfaltat que pujava sobtadament per damunt de la carretera. El cotxe va necessitar pujar en primera, no era pas possible fer-ho d’una altre manera i desprès d’una corba tancadissima, on estava clar que solament hi podia girar un cotxe, l’Eduard va dir: Es aquí!

Van aparcar en una mena de mirador a ran del penya-segat des d’on es veia la carretera com una serp que s’arrossegava a baix. El mar sense platja dibuixant l’horitzó i al seu damunt el cel i aquella llum estranya, que ho emmarcava tot. La ciutat de La Palma es veia estesa al fons a ma esquerra, tenia un aspecte de poca pressa, o pot ser era la mateixa actitud de l’Anna qui li ho feia llegir així.

Sense sortir del cotxe va girar el cap cercant un lloc que desconeixia. Va veure dues cases aparellades a ran de carrer, sense jardí, sense aquella entrada que normalment tenien les cases aparellades que coneixia l’Anna. També era difícil dir que allò fos un carrer, mes aviat semblava la continuació d’aquella pujada mal asfaltada i plena de rocs que van agafar sortint de la carretera. El silenci era important. Eren quasi les vuit de la tarda i ni un ànima, ni el soroll dels cotxes arribava fins aquella alçada.

Amb aquella solitària i silenciosa intimitat, l’Eduard va sortir del cotxe i es va permetre d’agafar la maleta de la seva amiga fent camí vers la casa. Mentre la treia del maleter, va demanar a l’Anna que era encara dins el cotxe encantada mirant aquell horitzó, que cerques les claus de casa. Com si l’Anna sabés on eren i quines eren. Aquella demanda va fer somriure per dins a l’Anna. Li va semblar familiar, una confirmació de que eren “vells amics”.

Era molt normal que l’Eduard no trobes les claus o qualsevol altre cosa que no fos de feina. Era també normal que amb tota la naturalitat del mon li demanes a ella que les cerques. Era un despistat per a les coses de casa, “un chapuzas” com diria ell. Sempre ho havia sigut i ho continuava essent.
L’Anna va cercar les claus, deixant-se acaronar per aquella normalitat del mon de l’Eduard tot remenant per dins d’un cotxe que no havia vist mai i que era, per dir-ho tot, ple de trastos.

Efectivament les claus eren allà, -com es que ell en sortir del cotxe no les va agafar?. Decididament no eren importants, pensava l’Anna mentre les atansava al seu amic que ja havia tret la maleta del maleter.

L’Anna es va quedar unes passes darrera l’Eduard, volia gaudir d’aquella imatge on ell obria la casa.
Una capritxosa barana baixa de fusta fosca feia d’entrada. La casa era pintada d’un groc bonic, fresc i càlid al mateix temps, i aquella baraneta li donava un caire de llar.

Després de veure la immensitat d’aquell mar i d’aquell cel del cotxe estant, la casa li semblava com una mena de caseta de nines, de mides reduïdes, com una miniatura on el color groc l’acabava d’arrodonir dins l’estampa polida d’aquella terra plena de contrastos.

L’Eduard no va esperar que l’Anna acabes de traspassar la barana de fusta fosca i va desaparèixer dins la casa. Sense la invitació explicita a passar que l’educació demana fer a un convidat, l’Anna anava entrant. Encuriosida per veure que hi havia dins. Tot era a les fosques, i no sentia l’Eduard. No va gosar tancar la porta al seu darrera, la lluminositat de fora entrava deixant entreveure el braç d’un petit sofà.

Arran de porta hi havia una finestra ampla que decorava la nua paret, juntament amb la barana fosca de fora, de la façana de la casa. Les persianes eren baixades . Ser a ran de carrer, la feia sens dubte vulnerable. L’Eduard no es veia. Van ser uns minuts on l’Anna dubtava què fer, entrar o quedar-se a la porta,.... Va decidir entrar amb la mirada, mentre s’acostumava a aquella foscor . Aturada a la porta que va deixar oberta tot just al seu costat.

De sobte, es va encendre la llum, era estrany pensar que amb aquell dia tan clar i maco, s’encenguessin els llums de les cases. Aquella era una casa de lloguer, que l’empresa li va facilitar quan el va enviar a treballar a l’illa.

Els mobles de totes les cases de lloguer son sempre anys setanta i aquells n’eren una bona mostra. Podien ben bé fer par d’alguna subhasta capritxosa d’aquestes que es troben a Barcelona i pels que la gent hi perd el sentit del gust.

Les parets del menjador estaven empaperades, va ser un flhas per l’Anna, feia anys que no en veia de parets així, tret de les pel·lícules que els dissabtes tarda feien a TVE.

Aquella va ser la primera imatge, un menjador ampli, anys setanta, amb la taula de menjador arrambada a la paret que ja sens dubte havia perdut la seva funció i que l’Eduard feia servir d’escriptori, i de reposa-planells.

Les indispensables sis cadires es repartien entre els panys de paret i al voltant de la taula. Mai s’ha entès perquè havien de ser justament sis i no cinc, o set!

Un moble fosc i lluent encapçalava el pany de paret just davant de la porta d’entrada. No hi mancava la solemne decoració de les cases de lloguer. Tot un recull d’objectes, d’aquells que s’acumulen al llarg dels anys anant de boda en boda i que no saps mai on col·locar, eren allà exposats com si d’una vitrina d’aparador de “todo a 100” es tractes. Ben segur que la mestressa d’aquella casa deuria haver assistit a moltes bodes.


L’Eduard no havia tocat massa les coses de “la senyora”, just per fer una mica d’espai on col·locar-hi un seguit de cd’s de musica i dades. Res més deia en aquell moble, que allò fos casa seva. Ni ell ho pretenia.


Mentre l’Anna observava aquell espai, l’Eduard seguia perdut per dins la casa, així que ella no es va moure d’allà on era, tenia coses per mirar com fan totes les dones quan es troben al mercadillo dels dissabtes. No necessiten res, no compren res, però ho escruten tot amb la mirada i s’aturen a cada pas.

Soroll de persianes i portes van distreure a l’Anna d’aquell espectacle anys setanta. Ara mirava la seva maleta que l’Eduard havia deixat al costat del seu improvisat escriptori.

La mirava i pensava que feia solament unes hores era igualment dreta al costat de la porta de casa seva, mentre ella repassava que en la seva bossa d’estiu de ganxet, no hi manques res, que creies necessari pel viatge. La mateixa maleta, la mateixa posició però en un espai i en un temps diferent que ella havia triat. L’espai i el temps de l’Eduard. Era una convidada?, Una intrusa?, Una aprofitada?, ..... no es preguntava què hi feia allà, però si que l’Anna va tenir la temptació de autoqüestionar-se.

L’Eduard la va treure d’aquella contaminada intenció, apareixent de sobte per la porta de la esquerra del moble i convidant-la a entrar........... volia ensenyar-li el petit pati que tenia la casa. Oblidant la maleta al menjador, van passar per la cuina i van anar a parar al pati de la casa. Era força gran, gairebé quadrat.

El terra enrajolat, de color fang mate. Una manega ben doblegada reposava al terra i venia a dir que el seu amic es prenia la cura de regar-lo sovint, perquè pels quatre testos que hi tenia, no calia tanta logística.

En aquell pati i al costat de la cuina hi havia un quartet on la rentadora ocupava el lloc preferent. També hi havia un safareig de pedra, amagat per un parell de cubells i una pila de roba bruta. Un parell de sabates per terra i unes bambes deixaven clar que era un lloc de moviment aquell.

Una cosa va sobtar a l’Anna, l’ordre i la practicitat dels productes de neteja que el seu amic tenia en aquell quartet. Ell sempre deia que era un “chapuzas” en les tasques domestiques. Afirmava que ni li agradaven ni en sabia, però veure aquella planificació masculina en la neteja va agradar a la ordenada Anna.

Aquell pati devia ser un dels raconets favorits de l’Eduard perquè el mostrava a la seva amiga amb molta tendresa. L’Anna va tornar a notar aquella emotivitat continguda en el seu amic.
Tret del safareig, al que no va donar gens d’importància, no va parar de somriure i de fer totes les gesticulacions possibles per a demostrar que allò era com un petit paradís, sobre tot quan el sol desapareixia i al tornar a casa, cansat de la feina, s’hi seia al caure de la nit.

Van tornar a entrar a la casa. Eren a la cuina i li va ser presentada com el lloc on hi feia vida, de fet, la petita radio que hi havia damunt d’una petita taula recordava a l’Anna el gust del seu amic per l’actualitat i les noticies de bon mati o a qualsevol hora.

L’Eduard, mentre es prenia el seu inseparable té amb llet, llegia el diari, fumava un cigarret, i fins i tot podia parlar amb algú. contemporàniament Ho feia tot alhora. Ho feia malgrat saber que podia ofendre al que era amb ell parlant, per la poca atenció que l’interlocutor sentia tenir d’aquell home multisensorial. Podia demanar disculpes per haver-ho fet, però no deixava de fer-ho. Per a ell era important!.

Mirant la cuina era clar que La “senyora” era una bona mestressa de casa. Aquella cuina estava ben abastada, i els estris no eren d’aquells que ja no saps que fer-ne. L’Eduard va demanar a l’Anna si volia prendre alguna cosa, tot avançant que hi tenia ben poc a la nevera. Per un moment ella va pensar, -“passarem gana, si aquest xicot no ha previst omplir una mica la nevera”.

En realitat el que havia previst l’Eduard era que amb la seva amiga a casa, ella s’encarregaria de tot, fins i tot d’omplir la nevera. L’Anna sospitava aquesta previsió, coneixia al seu amic, però va voler sentir-la i va preguntar

-i què soparem avui?, o no cal sopar?. Sabia que el seu amic no menyspreava cap dels àpats, era una bona forquilla. La resposta va ser immediata,
- soparem fora i demà ja anirem a comprar. Ara que ets aquí, tu t’encarregues de les coses de casa, jo soc un chapuzas!
I sense cap mena de remor, però amb una rialleta, va afegir,
-li he dit a la senyora que ve a netejar i planxar que aquesta setmana no vingui.

De fet l’Anna ja havia vist una pila de roba per planxar damunt del tocador.... (i va a tornar a somriure per dins) Allò, confirmava la seva sospita, així que li va demanar un got d’aigua, no volia res mes. Calia tirar avall aquella franquesa “antipatica”.
El seu amic va obrir la nevera i efectivament, d’aigua no en tenia, de fet la nevera era com totes les neveres a fi de mes, tot i que mancaven ben quinze dies per la fi d’aquell mes de juliol. Amb curiositat va beure un got d’aigua de l’aixeta, convençuda pel seu amic que li assegurava que era molt bona.
............Al menys set no en passarem, va tornar a pensar l’Anna.

5-Un degoteig de llum

Feia ja molts anys que el cas, no era benvingut a casa de l’Anna, perquè no hi creia. Considerar al cas, “non grato” significava que s’havia d’estar al “cas” de tot. Malauradament doncs, significava també triar no tenir repòs, dependre exclusivament d’ella, i de les seves forces. Significava perdre la capacitat de rebre per cobrir la de donar, d’esmerçar fins l’ultima unce de la pròpia autoestima, de respirar l’aire viciat del seu propi alè, en fi,...... no deixar ni temps ni espai, a res i a ningú, i no poder aclucar mai els ulls.

Segurament l’Anna quan va triar un escenari així, no devia veure masses alternatives més, perquè els monòlegs sempre esgoten, fins i tot als supervivents, als joves i als valents.

No va ser doncs a cas, que l’Anna hagués triat per aquell estiu, aquella destinació. Ja feia mes d’un any que en cada trucada de l’Eduard, hi havia una petita o gran parcel·la desconeguda, amb la que l’Anna s’hi veia enfrontada una i una altre vegada.

Unes vegades amb somriures, altres amb el joc de les ironies, sempre amb subtilesa i sorprenentment, amb serenor, l’Anna s’adonava que anava encaixant aquella parcel·la de conversa on a cops de paraules es dibuixava la proposició de l’Eduard, ... “vine, tornem-ne a parlar”.......

No n’estava segura, l’Eduard pot ser no mostrava totes les seves cartes, és un caçador i mai treia totes les armes del seu armari, però era sincer. L’Anna sabia que l’Eduard volia veure-la,. Per a què?, quin era el perquè del seu amic?

Ella volia anar-hi, però no pas per a tornar-ne a parlar. Hi anava per a regalar-se a si mateixa. Havia de ser un viatge per allunyar-se de l’esgotament , per a carregar piles, per a gaudir del seu propi silenci en la pau que la ma de l’Eduard li donava..... o hi havia algun motiu mes?
Desitjava viure acaronada per la sincronia de la proximitat de l’Eduard, i enriquir-se per l’anima que li sobreeixía d’emocions.

Mentre esperava la data del seu viatge, va tenir força temps per acumular preguntes. L’havia contractat per internet amb mes d’un mes d’antelació. Calia regalar-se un temps però no feia cap falta gastar-hi una fortuna, així que la butxaca de la previsora Anna, s’ho va trobar.

Era la serenor?, era el seny?, o bé era aquella racionalitat protectora, característica en ella?, que automàtica i de manera innata es posava en marxa, quan no entenia quelcom. Gràcies a què?, estava encaixant els missatges entre línies que anava deixant caure l’Eduard ? Estava convençuda de que saber-ho l’ajudaria a entendre la naturalesa d’aquella part desconeguda del discurs, i amb facilitat es tornava a perdre entre les autoreflexions que no serveixen mai immediatament.



Tornar a viure una relació amb l’Eduard?, per què?. Quins eren els per què, que l’assaltaven ara com per a proposar-se una cosa així?. Sabia del cert que no n’estava enamorada, les papallones feia temps que havien desaparegut. I sobre tot, ara que hi pensava!, - Perquè tenia aquestes preguntes al cap? Perquè justament ara?

Aquell seguit d’interrogants van fer que l’Anna , desprès de cada trucada, deixes per uns minuts el seu monòleg quotidià, i s’adones de que Inevitablement se li escapaven de l’ànima i de mica en mica, fils de llum. Els seus racons d’ombres silencioses s’il·luminaven per segons. No era bonic allò que la tènue llum feia aparèixer als ulls d’aquella enfosquida artista, o al menys, amb ella no li va agradar. Quelcom es feia present sense que ella ho hagués cridat.

Com tot el que fa referència als guions de l’Anna, va ser un degoteig lent de llums. Ignorava els ritmes del seu amic, els temps ja no es vivien amb la mateixa sincronia, com temps enrera. Ambdós eren persones actives, passionals amb els actes, intimistes amb els propis sentiments i tan fidels com gelosos de la seva intimitat,...... era com si visquessin en fortaleses on el temps i l’espai fos marcat pel “dominus/a” del lloc.

Aïllats interiorment del mon. Eren éssers que coneixien bé les seves pròpies ànimes, i que justament per això vivien en el seu aïllament interior. Solament quan es trobaven en el mateix temps i en el mateix espai la comunió dels actes i dels pensaments feia desaparèixer conceptualment aquelles necessàries mesures, de la distancia i les hores, obligant-los gratament a ser feliços compartint-se. Era cert, era una evidencia de que aquelles ànimes havien estat foses i quan eren a prop la inèrcia les tornava a unir. Inevitablement, al marge de les seves voluntats, de les seves barreres, dels seus aïllaments,....

Els dies passaven i cada dia estava mes segura de que aquell encaix s’havia alimentat sempre de la gran confiança i complicitat que tenia amb seu amic, i de que ja no la trasbalsava l’amor sentit ni el viscut amb ell. Va ser llavors, quan va creure saber d’on partia. Aquella creença va confirmar la bogeria de fer aquell viatge.

Ben segur que no era tant important saber d’on partia, el que li calia era creure-ho. Viure amb la certesa o amb la creença? Un altre dilema etern de l’Anna. Una d’aquelles auto reflexions que mai son útils immediatament.

Era un compromís, amb ella mateixa, i era també una il·lusió. La il·lusió de viure un temps i un espai on sabia del cert que aclucaria els ulls. Aclucar els ulls, aquell era el regal. Aquella era la necessitat. Havia mesurat el cost, seria un regal que ben segur l’Eduard no li negaria, perquè no era precís demanar-li, i pel que no demanaria res a canvi. En el seu més íntim, Anna pensava que n’era creditora. Havia tornat al seu monòleg.

Tot i que semblava el mes egoista dels homes, sempre va demostrar gratuïtat, amb el que l’Anna valorava més, ben segur que ni ell ho sabia! .....I valia mes així.

En algun moment, la mateixa Anna va dubtar d’aquesta gratuïtat, tatxant-lo en alguna ocasió de manipulador i egocèntric, com si tot li fos descomptat. Sempre l’acusava de ser un caçador, i no precisament de somnis. L’acusava tot admirant-lo, de tenir sempre un pla dissenyat. No eren tant diferents amb això i d’aquí la complicitat i aquell deliciós respecte tàcit entre ells.

Les essències dels éssers humans viuen a l’ànima i son armes dobles. Manipulant-les i utilitzant-les en benefici d’un mateix se’ls hi acaba posant el nom de ressentiment. Les essències amb aquest nom poden ser letals. L’essència de l’Eduard era vestida d’amor senzill i d’humanitat.......... no fora just posar-hi nom, però sempre feia nit a la seva fortalesa i quan l’Eduard es passejava pel mon, la seva essència restava a casa, sabia que era el seu taló d’Achile.

L’Anna finalment creia saber, el per què anar-hi i des d’on hi aniria. No podia deixar entrar el cas en aquella vivència triada. Investida pel seu propi monòleg, hi creia, i no era el cas trair-se.

Sabia que anava a cercar respostes, convençuda de fer-se un regal, o pot ser a cobrar-se’l. Havia sigut capaç de dir, -vull aquest regal, i no hi havia regust de culpabilitat en desitjar-lo. I Allò solament era possible si tornava a trobar a aquell personatge, l’Eduard, on el coneixement i la fe sempre anaven de la ma..

4-Sincronia

“Les eternitats”, diria l’Anna,........... “las viejas musicas” diria l’Eduard,...... en fi, no eren altre cosa que records i vivències. Habitants de l’anima, que romanen en ells sense temps ni espai. Records, vivències, passions, odis, tot allò de propi, viscut i sentit, i que inevitablement es traduïa en una mena de petjada inconfusible en els seus personals tarannars.

Pot ser si que hi va haver un dia, en un moment que aquestes essències es van ajuntar, al punt de fondre’s. Pot ser també per això quan eren a prop es retrobaven al marge de les voluntats i les barreres racionals..... Quan va ser?, es preguntava l’Anna mentre s’allunyaven de l’aeroport.
El cert és que aquestes essències havien estat descobertes i anomenades. Perillosament anomenades.

Es tractava de descobertes volgudes, però també trobades. Qui o què feia que es trobessin?. El cas?, la conjunció dels estels?, la voluntat dels homes, el destí,............ qui ho sap? L’Eduard si que creia en el destí ja escrit.
L’Anna diria que res passa per cas, i l’Eduard diria que tot està escrit... la realitat era una, i aquelles dues animes s’havien fos en algun moment. Eren animes que sense els límits humans del temps i els espais, vivien la seva sincronia al marge d’ells dos.

La vida no els regalava res, cadascú sempre la vivia en contextos diferents, allunyats l’un de l’altre, tot i així, era innegable que alguna cosa provocava l’esdevenir. Un esdevenir que sempre els sorprenia i els tornava a unir. Aquesta sincronia en l’esdevenir ningú la podia negar i tampoc ningú es va atrevir a explicar.

Sovint els éssers humans justifiquem les nostres actituds i comportaments, culpabilitzant o abocant als altres allò que no som capaços nosaltres mateixos d’afrontar, i l’Anna no era diferent, ni l’Eduard tampoc..
En l’Anna les essències, les conviccions, els propis principis nascuts de les vivències, la marcaven amb petjades fondes. Cada passa donada esdevenia mes fonda que l’anterior, atrapant-la lentament.
Per a molts eren petjades fermes i convincents, preludis d’èxits personals. En canvi per a d’altres eren petjades fortificades i barricades, constructores de ninxos de morts anunciades. Molt pocs han entès mai perquè la seva anima les contenia i caminava amb unes passes així. Solament ho van entendre aquells que van arribar a conèixer el nom de tals essències.

L’Eduard hi veia la construcció a consciència d’un pou, pot ser que per deformació professional i per la seva cultura de supervivència, que va cercar aquesta simbologia. L’Eduard era arquitecte. El cas és que li va posar nom a aquella essència de l’Anna i sorprenent-la, la va anomenar: “el pozo”.

Tot just s’acabaven de conèixer quan ho va fer. Era quan ella vivia d’esquena al seu mon interior, amb la precaució de que l’amargant fel no l’ofegues.
“El pozo”, era un lloc de pau on res ni ningú la destorbava d’allò que ella considerava vital, i des d’on podia enfocar-se al que s’esperava d’ella com a filla, com a mare, com amiga, i no pas com a dona. Ningú li demanaria res com a dona, perquè no era dona de ningú i això la tranquilitzava.
Eren pocs els amics que quedaven allà on havia tornat, feia ja set anys. Solament podia dir amb emotiu orgull que ara en tenia tres a prop. Tres àngels que com el de la guarda van ser de dolça companyia per l’Ana.


Si aquella anna, de set anys enrera quan vivia d’esquena al seu mon interior, no va aturar el seu pas que s’ensorrava a cada passa, i va tenir el valor d’escoltar el nom que l’Eduard estava posant a la seva essència, mentre el dolor la consumia, L’Anna d’avui no s’aturaria pas, perquè ara es tractava de regalar-se aquell mateix mon interior, al que ara, si que hi tenia un accés seré.

Tot seguint la carretera, l’Anna incrèdula de ser on era i amb la joia de ser-hi, seguia rumiant absorta. Pel seu cap hi passaven com fogonades enlluernants del passat viscut, ... pensaments, ...imatges, ...veus, ...frases, ...aromes,..... i pells.

Mentrestant, a cada corba passada, un nou paisatge s’obria. Era com un teló de teatre quan comença la representació. Quan els ulls no et donen l’abast a mirar tots els petits detalls, tot i que saps que hi son. Ella també sabia que era allà i no volia que cap detall li defugis! Desitjava veure-ho tot, fins el mes mínim detall del decorat, tot sabent que no ho podia fer inmediatament. No en volia perdre cap, volia perseverar per dins i seguir escoltant a l’Eduard, que no callava.

De rerafons, entremig de pensaments i sensacions, seguia sentint aquella veu coneguda. Sense mirar d’on venia, solament escoltant-la, podia fàcilment dibuixar la figura sencera del seu amic amb tota la seva expressivitat. El podia imaginar amb la mateixa facilitat que suposaria girar lleugerament el cap i mirar-lo, però no ho feia, no li calia fer. Era allà al seient del seu costat, conduint lent, però l’Anna no va girar-se, no li calia confirmació. Preferia gaudir amb els ulls del panorama, amb l’oïda gaudir de la veu del seu amic i amb el cor de la seva essència asserenada que la inundava.

Ningú va poder acostar-se mai, tant a l’Anna com ho va fer l’Eduard, pot ser per això ara no li calia mirar-lo. Ben cert era que els seus tres àngels, li havien estat molt propers i que eren coneixedors de la vida que duia l’Anna. Ho veien, ho patien, i tot i així mai li van posar nom a aquella forma de sobreviure que ella havia triat. L’estimació que li tenien sempre va fer que li ho respectessin al punt de no parlar-ne.

Ell en canvi, descaradament i amb la objectivitat d’un “estrany” va ser qui li va posar nom. Així va ser com l’Eduard va entrar, anys enrera, en la vida sintètica i artificialment mundana de l’Anna, posant-li nom i romanent-hi en un lloc privilegiat.

Ara l’Anna es preguntava: -posant-li nom, va ser un valent l’Eduard? Les seves reflexions continuaven rodolant pel cap de la noia, al marge de les explicacions del seu guia turístic. Clar que des del vestit de “desconegut” pot ser, és molt fàcil fer-ho”, pensava.

L’Eduard va parar per a posar benzina. En entrar de nou al cotxe duia un munt de papers a la ma, eren els justificants que duria dilluns a l’oficina. Com aquell que no vol la cosa, estava explicant a la seva amiga que disposava del cotxe de l’empresa i que la benzina no la pagava ell. Era una d’aquelles demostracions “antipàtiques” que l’Eduard feia, no s’entén massa bé amb quina finalitat.

Una relació extranya amb els diners, la de l’Eduard.... mirava la seva economia o semblava que se la mires molt, i de sobte podia passar per damunt de qualsevol gran despesa. Fa anys a l’Anna li va semblar que era un pel garrepa i fins i tot un interessat, ara ja no s’ho plantejava, no era important!
El que era de debò important era haver tingut un nom per aquella essència. Va ser un regal sense preu, amb el que l’Anna va aconseguir, reaparèixer, en pau i asserenada novament al mon. Va tornar a ser valenta i va ser de la ma de l’Eduard!

La melodia de “viejas musicas” també va fomentar la valentia de l’Eduard, pot ser perquè també ell necessitava i cercava reaparèixer. Gràcies al seu descarat orgull d’home caçador es va endinsar en una aventura, es diria gairebé premeditadament. Una aventura que pot ser no esperava tant roent ni tampoc tan càlida. L’Anna sense saber-ho estava posant nom a les essències d’aquell home, que esdevindria amb el temps, “el seu amic Eduard”.

Ella en aquella època, no n’era pas conscient de tot allò. Viure era llavors massa dolorós per a fer-ho cada dia. Es limitava a sobreviure, voltant l’esquena als móns interiors. Com si la vida fos una platja de sorra fina a ple estiu i que de sobte, en un moment, s’atures tot. Allí es va quedar quieta i silenciosa, immòbil, gaudint del sol, però ensorrant-se una mica mes a cada onada que arribava a riba.

L’Eduard li va donar aquella ma que l’Anna va considerar valenta i qui sap per què, la va fer ser valenta a ella també. Va creure en aquell home, va tornar a creure en els homes, i poc a poc va deixar de viure d’esquenes al seu mon interior, redescobrint-se, i esparverant-se de la seva capacitat per estimar.......... aquest va ser el miracle i aquest és el valor que sempre farà ocupar a l’Eduard un lloc en l’ànima de l’Anna!

El va escoltar, el va admirar, el va estimar, se’n va enamorar i el va odiar......Episodis naturalment humans que la maduresa i els anys posen al seu lloc.

Va ser com un concert a dues mans, “Eternitats” y “viejas musicas” que màgicament es van sincronitzar en una desconeguda estació d’autobusos, on era fàcil reconèixer a l’Eduard entre els passatgers i que després d’aquell instant, mai més havia tornat a passar. Va ser allà a l’estació d’autobusos? O al taxi quan l’Eduard va agafar la ma de l’Anna, tot trasmetent-li amb la seva pell,..... ja som plegats, tot anirà bé!

O pot ser, ara que hi pensava a fons, pot ser va ser en un altre moment el naixement de la sincronia? Pot ser aquell dolç moment ...... on les paraules deien: “Vull atrapar la teva energia!”, mentre els cossos es fonien en el plaer de confondre’s. Eren les essències anomenades valentament per l’Eduard, que una vegada dites inevitablement començaven a existir.
Perquè doncs, desprès d’assaborir una comunió així varen haver de conèixer també la desincronia? Qui o què els va condemnar després, a viure en la desincronia.?
Trobar-se, sempre va ser deliciós però ple de dificultats. L’Anna començava a pensar que la desincronia era ja una eternitat més, una “vieja musica” entre ambdós........ i calia fer-li un lloc. Reconèixer-la i no patir.
Aquest viatge, en principi tenia també la seva part de desincronia. L’Eduard no tenia vacances .... una vegada mes, el seu temps no era sincrònic amb el d’ella, que tampoc va poder canviar els dies de la seva estada a la illa., per això l’Anna reia quan a la seva arribada no el va trobar dins l’aeroport, era ben fàcil.

Ell seguia conduint, al seu ritme, mentre intentava ubicar a la seva amiga en aquell recorregut per la carretera que pujava i baixava entre corbes i amb el mar a baix. La illa semblava pràcticament una muntanya des d’allà. Poca platja o gens es veia d’allà d’alt estant. La terra grisosa i camps de plataners entre les casetes que escampades, precedien el nucli urbà de La Palma, que es veia al fons.
Automàticament seguia la carretera i seguia parlant. l’Anna percebia el neguit i la joia continguda entre el fil de la conversa, que ell puntualment aturava per dir-li com n’estava de content perquè tornava a tenir-la a prop..... Ella somreia i tornava a les sensacions mes intimes i mes estimades, mentre l’escenari passava entre asfalt i olor d’estiu.

3-Saber o creure on era.

Mentre el cotxe es posava en marxa, l’Anna pensava que tenia una setmana per endavant, per a respirar l’escenari d’aquella terra i el que aquell home hi volgués dibuixar. Va adonar-se de que un pensament així volia dir, que començava a tancar els ulls, que començava a posar-se en les mans d’un altre, ....... la distensió estava entrant per la porta que ella mateixa havia obert. Era amb l’Eduard, i sabia que podia ser-hi sense por.
Aquest era el do que aquell home tenia, quan era a prop d’ella.

Una carretera sense massa trànsit, començava a dur-los cap a casa de l’Eduard, era un dels seus èxits, tenir una casa per a ell sol. Des que es coneixien havia somiat tenir-la. Les pensions i una residència d’estudiants van ser la seva llar els primers anys. Llocs plens de solitud i amb incomoditats, on era difícil fer-se propi l’espai, perquè ni espai hi havia.

Ell sempre havia compartit amb l’Anna els llocs on havia viscut. Els hi presentava com un petit tresor, encara que fossin recons incomodes, però eren quelcom per a compartir. Era quelcom que enfortia, sense saber-ho, aquell pont que feia anys ambdós havien construït i que els connectava al marge de les presencies, del temps i dels espais.

El pensament de l’Anna ara era en aquella habitació de la residència d’estudiants a Valladolid, on va viure l’Eduard mentre convalidava la carrera. Va ser el primer lloc i va impactar a l’Anna. Pocs diners, pocs amics, hores d’estudi i projectes, feines indignes, però amb un desig..... demostrar al mon qui era. Allà, en aquella habitació, el seu amic va passar fred, gana, febre, malestar, i poques alegries.............. recordava un llit arrambat a la paret, des del que moltes nits l’Eduard va trobar en un telèfon l’únic pont amb els seus vincles i amb la seva amiga, que tot i no poder fer-hi res, patia amb ell.

Era una habitació que no feia mes de 6 metres quadrats, o al menys així la recordava ella. Tenia un petit bany i un balcó minuscle, per mirar la vida que s’escolava fora i de la que ell en volia fer part. Cert és que va lluitar per a fer-s’hi un lloc.
L’armari empotrat a la paret, a dos pams del costat del llit, estava embotit de roba mes aviat d’hivern, a Valladolid els hiverns eren llargs i crusos. Camises fines y escollides amb gust, van sorprendre a l’Anna en aquell cul d’habitació. Una maleta a l’altell de l’armari plena d’hores de viatges recordava que aquell home era “un viatger”.

Era un home orgullós l’Eduard, i descaradament ho mostrava. L’Anna sempre l’havia justificat dins seu, i sempre havia tingut grosses dificultats quan pretenia fer-ho externament o com ell deia “en el mundo de los blancos”.

En una ocasió mentre passejaven pel Parc del Retiro, a Madrid, L’Eduard no va escatimar a l’Anna històries i mirades de la cultura que l’havia fet créixer. Estirat en un banc, amb el cap reposant a la falda de l’atenta Anna, l’Eduard parlava de la seva gent, deixant veure entre paraules i somriures l’estimació vers als seus. L’Anna va escoltar histories, va percebre emocions, va gaudir de la tranquil·litat d’aquells moments sense temps, amb tot el temps.... era així com va saber que l’Eduard dibuixava els escenaris convidant-la a passejar amb ell, i ella s’hi endinsava confiada i serena.

Fa anys, pel Jardí Botànic també de Madrid, mentre gaudien de la bellesa de totes aquelles plantes conegudes i desconegudes, amb un escampall de flors colorides i delicades, sota l’ombra d’arbres sòlids que s’estiregassaven cercant la llum i fugint de la contaminació urbana, tot caminant despreocupats prop de les bardisses ben retallades,.... n’Eduard va parlar de la seva mare, de com els nens, viuen a les seves mares tuzzi i com les mares deixen la petjada en els fills, tot i existint la poligàmia.

Episodis sorprenents per a l’Anna, quasi incomprensibles en la seva lògica occidental, però on es sentia l’olor d’amor per als fills i la fortalesa necessària que elles els donaven per a sobreviure. No era doncs estrany que aquell home alt i prim, mostres sempre descaradament aquell orgull!

Havia rodat pel mon, havia viscut en molts escenaris, Amb els anys havia après a manejar altres formes, la cultura occidental per a ell no era desconeguda, tot i que no la compartia i la criticava sovint amb molta duresa. Tot i així, l’Anna continuava pensant que l’essència mai es perd. Afortunadament per a cadascú.

L’Eduard, tenia i té, les seves coses escampades pel mon. Des de les sabates fins als afectes. Ës difícil fer arrels quan tens tronc, branques i fulles a miques. Es fa difícil dir “soc de...” Una afirmació així, indica propietat, pertinença,.......... i ningú li és amo. No té una altra cosa que no sigui a si mateix, o al seu pensament.

Ni els dos fills engendrats en el mon dels blancs, els ha considerat propietat, Aquesta es una actitud no entesa en la cultura blanca. Ara que es sent més vell, ara son els fills que li pregunten a ell, -“ i qui et curarà pare?”- L’Eduard es sent “un proveïdor”.

L’Anna sempre ha estat convençuda de que el seu amic solament sentia seu i es sabia lligat a una sola cosa, la seva mare. En les habituals converses, llargues i apassionants que havien dut l’Anna i l’Eduard, sempre hi havia una referència implícita o explicita a aquella dona. Però és curiós, mai havia sortit el seu nom de pila. L’Anna havia tingut sempre la impressió de que la imatge que l’Eduard tenia d’aquella venerada dona, era bifacética.
D’una banda la dona amb nom, de la que parlava poc i no anomenava mai. D’altre banda, la primera dona del seu pare amb el nom de “mare” per a ell, que era el primogènit de la casa, i de la que l’Anna va anar fent una imatge i una opinió en el passar dels anys.

La mare havia estat sempre un punt de referència per l’Eduard fins i tot, en els seus anys d’exili. Fos on fos, Anglaterra, EE.UU, Japó, Alemanya o Espanya,...... mare i fill parlaven puntualment gairebé cada setmana. Aquella dona era molt jove quan el va parir. Ara podia ser ben bé una vella amiga. No es portaven pas tants anys.

De fet, és una mare que coneix bé al seu fill, i una amiga que amb els anys que per la distancia, pot ser ja no pot entendre en quin mon s’enfronta l’Eduard, ni quines son les armes que un caçador en terres desconegudes per a ella, necessita per a ser un bon caçador.

Anna sospita que el desarrelament i la soledat del seu amic Eduard, comença aquí, en la incapacitat que té la seva vella amiga per a donar-li les directrius.
La distancia i el pas dels anys, han canviat els escenaris i la mare no els coneix. L’estimació i el respecte roman intacte, o fins i tot havien crescut com ell. Es per això que de vegades a l’Anna li sembla que l’Eduard manté l’encant dels nens quan se li escapen els sentiments entre les paraules.

El aire era tebi i ella anava mirant per la finestra baixada del cotxe. La vista era nova, magnifica. Mai havia vist l’Atlàntic i mentre el mirava no volia perdre’s cap espurna. Volia gaudir de la seva bellesa i del moment únic. El moment de la primera vegada.

Aquell color era diferent, i era difícil esbrinar els matisos d’aquella diferencia, però era allà, el veia i el sentia diferent. L’Eduard li havia dit que des casa seva la vista era magnifica, i que era molt a prop del mar. L’Anna duia dins la maleta tot el que li calia per a passar hores damunt de la sorra “negra”, i es preguntava: Quina textura deu tenir?

Poc a poc i sense adonar-se seguia mirant per la finestra, tot vivint el seu espai íntim de sensacions i també duia la conversa iniciada per l’Eduard que conduïa poc a poc, com si no fos tant important conduir.

Aquella conducció lenta, l’Anna ja la coneixia. Fa uns anys es van trobar a Logroño, i l’Eduard va dur l’Anna fins a Vitòria per ensenyar-li el seu pis. El seu primer pis, desprès de la residència d’estudiants i les pensions. Aquell primer pis era de lloguer i el compartia amb un company,... era un gran èxit. Aquell viatge Logroño-Vitoria, va esfereir a la noia, l’Eduard es passejava per la general. No conduïa, es passejava literalment.. Ella, acostumada a conduir per les avingudes d’una capital i les autopistes, no entenia com aquell home anava així de poc a poc, per una general. Patia tot pensant en les floretes que els demés conductors, que s’apilaven darrera d’ells, li devien dir. Aquell viatge a Vitoria va ser un viatge al·lucinant .

Així doncs, no va ser una sorpresa aquella manera de conduir, en el viatge de l’aeroport fins a casa seva. Senzillament era la manera de fer de l’Eduard, quan dona prioritats i és coherent amb la decisió presa........ Aquell home era capaç d’allò i l’Anna també per allò l’admirava.

Ara ho podia traduir com una capacitat de l’Eduard, la de ser el que era, la de mantenir l’únic que ell tenia, a Ell mateix i el seu pensament. Un trajecte de no més de 10 minuts amb cotxe, l’Eduard el va fer amb mes de 20 i l’Anna, aquest cop, en va gaudir perquè deixava fer tot participant d’aquell regal de temps.

Tornava a ser una demostració de que tenia el seu temps, un temps dins del temps de l’Eduard. Era el que havia vingut a buscar. Trobar a l’Eduard, tancar els ulls i endinsar-se en ell per a tornar a estar amb ella mateixa. Començava a passejar a ulls clucs.......... tot anant cap a la casa de l’Eduard. Era allà!

2-L'arribada

L’avió va aterrar. L’Anna no va trobar al seu amic, dins l’aeroport. No va distingir cap figura coneguda, en obrir-se la porta de les arribades, però tampoc li va estranyar. L’Eduard era capaç d’enviar algú a recollir-la, d’esperar-se assegut al cotxe, o fins i tot d’arribar tard.
El primer somriure experimentat, va ser per dins. L’Anna reia per dins, tot pensant del que podia ser capaç el seu amic.

Amb la serietat que la caracteritza, quan va sola pel mon, l’Anna arrossegava la seva maleta mentre es dirigia a la cafeteria. Volia un cafè. Aquell cafè que no havia fet mentre dinava a Tenerife, tot esperant el vol per La Palma, i si l’Eduard podia arribar tard, ella també podia prendre’s un cafè.

La trucada cercant l’Eduard mentre remenava la tassa, va ser inútil, no estava disponible, quina novetat! Era un aeroport petit, fins i tot veia l’entrada i sortida de la gent, de la cafeteria estant, i de l’Eduard ni rastre.

Començava a codejar-se amb lo desconegut i eren desconeguts els moments que l’Eduard havia començat a dibuixar en l’escenari. Aquesta vegada l’escenari era un aeroport petit, sense massa gent, sense massa enrenou, on l’Anna era un passatger mes, pot ser amb poca cara de turista. Anava sola, no feia part de cap grup, ni cap cartell era per a ella.
Allò no la espantava, era conscient de la capacitat que l’Eduard tenia per a sorprendre-la, i això no era nou.
En acabar aquell desitjat cafè, i tornant a somriure per dins, va tornar a arrossegar la seva maleta i es va dirigir fora de l’edifici.

Una vegada fora de l’aeroport, la llum es reflectia en la llarga vorera de ciment que l’Anna veia acabar per una petita pendent. No veia més enllà. Era com si l’aeroport fos en un petit turó, qui sap per què l’Anna se l’imaginava en una plana.
Va caminar uns metres per la borera de l’entrada, amb la mirada més enllà de les seves passes, però no va veure ningú i va tornar a prop de la porta per on havia sortit.

Els passatgers del seu vol, ja no hi eren, els taxis acabaven de carregar, altres devien haver marxat mentre l’Anna feia el cafè. L’escenari ara era buit, tot per a l’Anna i els cotxes que sota al sol lluïen a l’aparcament de l’altre banda de la carretera, per on marxaven els darrers cotxes.

La racionalitat de l’Anna estava a punt de posar-se en marxa, esperaria cinc, deu minuts, i després agafaria un taxi, passava ja mes de mig hora de l’hora en que havien quedat.
De sobte es va adonar, que no tenia cap adreça per indicar al taxista. Era increïble, però cert!. Sense perdre la calma, plantejava possibles sortides..... estava decidida a anar a un hotel.

Mentre continuava rient per dins de la seva “ingenuïtat” i rumiant què faria, cercava un banc per a seure. No s’ho acabava de creure, era allà i no sabia on vivia el seu amic, cap adreça, solament un numero de mòbil.

Va sentir per unes mil·lèsimes de segons felicitat. Felicitat, perquè havia arribat fins allà sense mes indicacions que un: “-si, ven!”. Allò tenia un munt de significacions. Era la confirmació de “la bogeria”, era la constatació de que d’alguna manera havia començat a passejar a “ulls clucs”. Tot i així, va pensar que ja ho rumiaria desprès, ara solament volia seure i seguir somrient per dins.

Tenia la mirada perduda, com si no fos allà. Volia seure, i no cercava cap banc. En realitat es regalimava per dins amb la ironia de la situació. Ni un mar blau de fons, ni l’anar i venir dels taxis aconseguien tornar-la allà on era, fins que la bocina insistent d’un cotxe li va cridar l’atenció. El cotxe era a l’altra banda de la carretera, just al seu davant. Qui conduïa era dins, assegut i a contrallum. Solament va distinguir-hi una silueta fosca.

Des d’aquella distancia, i amb el sol als ulls, l’Anna va esforçar la vista per mirar dins del cotxe, i va reconèixer una salutació. Va ser un somriure amb matisos d’incredulitat, per ambdues parts i amb la llum d’una alegria continguda.
Un gest amb les espatlles tot aixecant les mans del volant, dient......... què?, li va confirmar que es tractava del seu amic Eduard. Aquell era un gest conegut, molt conegut!.

Va creuar la carretera, mentre l’Eduard sortia del cotxe i quan varen ser a prop l’un de l’altre, un discret petó a la galta, va ser automàtic.
Dos anys permetien als sentiments, aquella afectivitat mundana. Era més un acte social que una altra cosa, L’Anna coneixia bé, la rigidesa social de l’Eduard en les efusions afectives i sobre tot al carrer.


Sorprenentment, o pot ser cal dir que no va ser una sorpresa, l’Eduard va obrir el maleter i l’Anna va haver de posar-hi, tota sola, aquella maleta que pesava tant. Decididament, l’Eduard era el de sempre.
-quina barra!- Pensava ella, mentre amb dificultat introduïa la maleta arrossegant-la per la carrosseria i el pany de la porta.

Per un moment, va dubtar entre demanar disculpes o emprenyar-se perquè la seva maleta és fes malbé. No era el cas que digues res, tampoc s’ho hagués estalviat i la ratllada ja era feta. Ja esbrinaria on.

Dos anys havien passat factura a l’Eduard, com a gairebé tots els homes, fent-li una mica més present la calba. El recordava amb més cabells. Aquells cabells que tant la van sorprendre quan el va conèixer, recargolats a la màxima potencia i curts, a ras de cap. Ara deixaven pas a la vista. Sempre havia tingut entrades l’Eduard, però aquesta vegada s’havien desconfigurat. No era un home calb, però li quedaven pocs cabells.

La pell no tant lluent, avisava també d’un cansament, segur que seguia fent mes hores que un rellotge. Alt i prim com sempre, l’estiu el va vestir amb pantaló curt, l’Anna no va poder dissimular un somriure veient-lo amb calces curtes, tot i que no li va dir. Feia cara de qui està satisfet amb el que tenia, i encara se li notava l’alegria continguda.