De trossets.
De retalls.
De miques….
De tot allò que servia sense servir,
de tot allò que hi era sense ser-hi,
quasibé sense voluntat conscient.
Com La mancada voluntat del sol
quan l’alba punta,
vas tenir,
i vas aconseguir:
La forma,
L’alçada.
El gruix.
La consistència,....
i amb força vas aparegué
Tot allò que servia hi era,
Tot allò que hi era servia. Ets!.
Ets la voluntat de ser
i la inconsistència de seguir,
amb el regust curiós i valent de Ser.
Mostrando entradas con la etiqueta Poesia. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Poesia. Mostrar todas las entradas
Com podries tu!
Com podries avui enamorar-me,
si el que et demano és un bitllet fosc.
Un passatge amb destinació a les entranyes.
Un buf que m’acosti a les pitjors pors.
Com podries avui enamorar-me,
si el camí és incert i lliscós.
Fet de llàgrimes espantadisses.
Dibuixat a trossos,
com les babes dels cargols.
Regalimen fredes i lentes.
Silencioses, gairebé mudes.
Rítmicament sigil·loses i espaiades...
Tot i així et sobten,
t’espanten,
i et rebel·len
mentre les sents inexorables,
caure galtes avall
Tenen vida pròpia i son teves
No les demanes i venen.
Vols aturar-les i belluguen
Son com les cuques buscant el sol
Rebassen les pupil·les ennuegades
I guanyen el llindar,
mentre el cor es buida i el cervell s’adorm
Pot ser alleugeren l’anima,
Pot ser es que ja no n’hi caben mes
El cert és que s’escolen furtives i
segueixen caient...
Les acabaré empassant, ho sé!
Com tantes i tantes coses,
com tantes i tantes mes,
però ara cauen i cauen
i ja no s’aturen per res..
Les aparto,
les eixugo i
les refrego,
les escampo ...
En el intent va de no sentir
Que aquesta fredor es clava
i de com s’endinsa al pit
...per això em pregunto
Com podries doncs, avui enamorar-me,
Si estic plorant per dins!.
si el que et demano és un bitllet fosc.
Un passatge amb destinació a les entranyes.
Un buf que m’acosti a les pitjors pors.
Com podries avui enamorar-me,
si el camí és incert i lliscós.
Fet de llàgrimes espantadisses.
Dibuixat a trossos,
com les babes dels cargols.
Regalimen fredes i lentes.
Silencioses, gairebé mudes.
Rítmicament sigil·loses i espaiades...
Tot i així et sobten,
t’espanten,
i et rebel·len
mentre les sents inexorables,
caure galtes avall
Tenen vida pròpia i son teves
No les demanes i venen.
Vols aturar-les i belluguen
Son com les cuques buscant el sol
Rebassen les pupil·les ennuegades
I guanyen el llindar,
mentre el cor es buida i el cervell s’adorm
Pot ser alleugeren l’anima,
Pot ser es que ja no n’hi caben mes
El cert és que s’escolen furtives i
segueixen caient...
Les acabaré empassant, ho sé!
Com tantes i tantes coses,
com tantes i tantes mes,
però ara cauen i cauen
i ja no s’aturen per res..
Les aparto,
les eixugo i
les refrego,
les escampo ...
En el intent va de no sentir
Que aquesta fredor es clava
i de com s’endinsa al pit
...per això em pregunto
Com podries doncs, avui enamorar-me,
Si estic plorant per dins!.
Enamora'm Full ! (2007)
Davant d’un full blanc,
sempre amb la impressió
de tenir totes les opcions d’aquest mon,
totes les oportunitats al meu abast,
totes les ocasions per entendre…,
M’he sentit lliure.
Així deslliurada,
li he agraït al mon de ser-ho.
Li he cantat,
l’he viscut,
l’he plorat,
i l’he sabut recordar.
Com si d’una deesa es tractes,
he adorat la seva blancor satinada
en regalar tots els colors.
L'he acaronat
amb tots els pinzells del meu pot,
sense esperar res mes
que la lluentor d’un pensament,
o els matisos d’una descoberta.
He estimat escriure.
Enamorada eterna d’un full en blanc,
li he estat fidel.
no per moral, sinó per convenciment,
o pot ser per química,
pot ser pel que s’enamora de veritat la gent.
Aquell no sé què, que mai ningú pot explicar,
i que perdura en les ments
quan el full ja no hi és,
o quan ja s’ha perdut entre els temps.
Ser davant d’un full nu i escriure,
no sempre ha estat fàcil.
Mentre ell es va omplint,
a tu poc a poc et despulla.
Agraïda i conscient de que sigui el desig qui porta l’entesa.
Veus que ets mostrada
i et mires.
Hem estat Amants respectuosos,
com els que neguitegen per tenir-se,
per donar-se,
per abocar-se.
Confonent-nos de vegades, l’un en l’altre.
I he estimat escriure.
Quan vestits de colors,
enredats en paraules,
descabellant-nos amb rialles
i olorant-nos les pells,
hem cercat el regust del coneixement,
de la mútua comprensió,
del regal de ser-hi,
del creixement, de la por,
dels gemecs i dels plaer ..........
Llavors apareix el cos,
descrit per les línies i els accents,
i per això,
també he estimat escriure..
Avui estic perduda,
avui soc una amant rebutjada,
ja no puc ser lliure?
Quines son aquestes linies,
que el dolor les fa innombrables?
Quin es aquest regust de coneixement i de mútua comprensió
que fa créixer la impotència?
Un dia mes Full,
et prego,
un dia mes!,
enamora’m Full!
Sedueix-me per conèixer.
Acarona'm per entendre aquest cos.
Vull cantar-te,
viure’t
i plorar-te, per si he de recordar-te.
Pot ser el que necessito és una Oració,
una pregaria.
A tu Full et prego que,
mes que mai,
avui, siguis el meu ballador.
Enamora’m full !
sempre amb la impressió
de tenir totes les opcions d’aquest mon,
totes les oportunitats al meu abast,
totes les ocasions per entendre…,
M’he sentit lliure.
Així deslliurada,
li he agraït al mon de ser-ho.
Li he cantat,
l’he viscut,
l’he plorat,
i l’he sabut recordar.
Com si d’una deesa es tractes,
he adorat la seva blancor satinada
en regalar tots els colors.
L'he acaronat
amb tots els pinzells del meu pot,
sense esperar res mes
que la lluentor d’un pensament,
o els matisos d’una descoberta.
He estimat escriure.
Enamorada eterna d’un full en blanc,
li he estat fidel.
no per moral, sinó per convenciment,
o pot ser per química,
pot ser pel que s’enamora de veritat la gent.
Aquell no sé què, que mai ningú pot explicar,
i que perdura en les ments
quan el full ja no hi és,
o quan ja s’ha perdut entre els temps.
Ser davant d’un full nu i escriure,
no sempre ha estat fàcil.
Mentre ell es va omplint,
a tu poc a poc et despulla.
Agraïda i conscient de que sigui el desig qui porta l’entesa.
Veus que ets mostrada
i et mires.
Hem estat Amants respectuosos,
com els que neguitegen per tenir-se,
per donar-se,
per abocar-se.
Confonent-nos de vegades, l’un en l’altre.
I he estimat escriure.
Quan vestits de colors,
enredats en paraules,
descabellant-nos amb rialles
i olorant-nos les pells,
hem cercat el regust del coneixement,
de la mútua comprensió,
del regal de ser-hi,
del creixement, de la por,
dels gemecs i dels plaer ..........
Llavors apareix el cos,
descrit per les línies i els accents,
i per això,
també he estimat escriure..
Avui estic perduda,
avui soc una amant rebutjada,
ja no puc ser lliure?
Quines son aquestes linies,
que el dolor les fa innombrables?
Quin es aquest regust de coneixement i de mútua comprensió
que fa créixer la impotència?
Un dia mes Full,
et prego,
un dia mes!,
enamora’m Full!
Sedueix-me per conèixer.
Acarona'm per entendre aquest cos.
Vull cantar-te,
viure’t
i plorar-te, per si he de recordar-te.
Pot ser el que necessito és una Oració,
una pregaria.
A tu Full et prego que,
mes que mai,
avui, siguis el meu ballador.
Enamora’m full !
La tardor del 2007
Primer dia d’aquesta tardor i es presenta amb tots els seus atributs.
Amb perfum incipient de frescor càlida,
vestida de cel tapadot i gris;
païments lluents com unes sabates noves de xarol
i alguna escletxa de llum blanquinosa
que enlluerna els ulls
quan agosarats s’enfilen pels núvols tot escrutant-la,
com si d’un penjoll preciós, al coll d’una dona, es tractés
..... i la pluja.
... per moments menuda i juganera
entre les bufades suaus de vent
que ens invita a participar del joc
...per moments atamborinada, persistent,
sorollosa i encabritada
entre les taulades i les uralites dels balcons.
Un va i ve compassat de ritmes i sons del silenci
que se t’endur la ment.
T’endinsa en el seu ball sense voler
per després, deixar-te anar.
Solament així la pots gaudir
i pots participar de la seva arribada.
......el miracle, la potencia, la força, la causalitat i la finalitat de la natura. La tardor s’ha presentat tot obrint la porta.
“...Als meus pares en el seu 50 Aniversari de noces ”
Amb perfum incipient de frescor càlida,
vestida de cel tapadot i gris;
païments lluents com unes sabates noves de xarol
i alguna escletxa de llum blanquinosa
que enlluerna els ulls
quan agosarats s’enfilen pels núvols tot escrutant-la,
com si d’un penjoll preciós, al coll d’una dona, es tractés
..... i la pluja.
... per moments menuda i juganera
entre les bufades suaus de vent
que ens invita a participar del joc
...per moments atamborinada, persistent,
sorollosa i encabritada
entre les taulades i les uralites dels balcons.
Un va i ve compassat de ritmes i sons del silenci
que se t’endur la ment.
T’endinsa en el seu ball sense voler
per després, deixar-te anar.
Solament així la pots gaudir
i pots participar de la seva arribada.
......el miracle, la potencia, la força, la causalitat i la finalitat de la natura. La tardor s’ha presentat tot obrint la porta.
“...Als meus pares en el seu 50 Aniversari de noces ”
Dibuix de l'extranya bellesa (2007)
".......és l’estranya bellesa la que es dibuixa.
entre les ombres crues dels ales roents”
ombres de la foscor del mon,
del patiment,
del dolor,
de les mirades cegues
en uns ulls plens de por.
".......és l’estranya bellesa la que es dibuixa.
entre les paraules buides dels sentiments bullents
paraules a llum d’espelma,
de nits blanques
i matinades fresques,
de nits negres,
i matinades cegues
que a paupons vivim.
".......és l’estranya bellesa la que es dibuixa.
Amb l'ombra d'una roent naturalesa humana
amb la delicada llum de la sensibilitat ......
amb els matisos del foc i del glas,
quan irremeiablement, com tot lo natural,
deixa anar els seus aromes i es fa present.
".......és l’estranya bellesa la que es dibuixa
sempre entre les dues parts del tot.
que per desconeguda no volem mirar
i que per coneguda i amada, portem al cor
o pot ser mes endins
Heus aquí l’estranya bellesa."
entre les ombres crues dels ales roents”
ombres de la foscor del mon,
del patiment,
del dolor,
de les mirades cegues
en uns ulls plens de por.
".......és l’estranya bellesa la que es dibuixa.
entre les paraules buides dels sentiments bullents
paraules a llum d’espelma,
de nits blanques
i matinades fresques,
de nits negres,
i matinades cegues
que a paupons vivim.
".......és l’estranya bellesa la que es dibuixa.
Amb l'ombra d'una roent naturalesa humana
amb la delicada llum de la sensibilitat ......
amb els matisos del foc i del glas,
quan irremeiablement, com tot lo natural,
deixa anar els seus aromes i es fa present.
".......és l’estranya bellesa la que es dibuixa
sempre entre les dues parts del tot.
que per desconeguda no volem mirar
i que per coneguda i amada, portem al cor
o pot ser mes endins
Heus aquí l’estranya bellesa."
Llum (2007)
De la mateixa manera que el dia apareix tímid desprès de la nit,
amb el mateix xiulet que el vent fuig i desperta les muntanyes
i mentre els ocells s’atabalen en sentir el cruixir de les branques,
Sento l’esfereïdor so de tempesta, que darà vida al verd i a l’aigua,
amb aquella olor exquisida de la terra nua,
que desitjosa i assetada, em portarà el perfum del goig humit de vida.
Petit em sento i sento que en tindria prou en ser-ho
quan volant traspasso els límits finits de l’aire que respiro.
Es per això que volo. Soc ocell en un bosc fosc, d’esllengaits arbres
que s’enfilen amunt, lluny de la terra que els atrapa i els nodreix, cercant el sol.
Llum, és llum que allibera.
Llum, és llum de llamp que sense avisar desperta el cel
I és llum lenta de boires blanques que acomiada les hores misterioses de la nit
On reposo, fugint ........ i on se’m convida
Tendresa del meu repòs,
permissivitats dolents en la fugida.
Goig de retrobar-se i tenir-se en misterioses presencies.
Màgics moments on sento cruixir les meves branques,
mentre es tornen velles, riques i sàvies
Puc ser petit, i també immens.
Estar plé i sobregir. Sorgir i renèixer.
Pot ser podría reconeixem,
però ara em trenco,
sento el vol atabalat dels ocells
Pot ser mes endavant,
m’aturaré a saber.
M’aturaré a ser allò que sento que sóc
i que mai ningú va dir, ni va dir-me,
allò que mai ningú va somiar que seria.
M’aturaré a regalimar-me en el regust de la meva sabia
M’aturaré, si
quan no em calgui seguir fugint
d’aquesta trencadissa perversa de branques
que amaga la meva llum,
Ara que hi ha algú que em somia, el dolor esdevindrà humanament suportable
I deixaré, mica en mica, ........................................de posar-hi distancia.
amb el mateix xiulet que el vent fuig i desperta les muntanyes
i mentre els ocells s’atabalen en sentir el cruixir de les branques,
Sento l’esfereïdor so de tempesta, que darà vida al verd i a l’aigua,
amb aquella olor exquisida de la terra nua,
que desitjosa i assetada, em portarà el perfum del goig humit de vida.
Petit em sento i sento que en tindria prou en ser-ho
quan volant traspasso els límits finits de l’aire que respiro.
Es per això que volo. Soc ocell en un bosc fosc, d’esllengaits arbres
que s’enfilen amunt, lluny de la terra que els atrapa i els nodreix, cercant el sol.
Llum, és llum que allibera.
Llum, és llum de llamp que sense avisar desperta el cel
I és llum lenta de boires blanques que acomiada les hores misterioses de la nit
On reposo, fugint ........ i on se’m convida
Tendresa del meu repòs,
permissivitats dolents en la fugida.
Goig de retrobar-se i tenir-se en misterioses presencies.
Màgics moments on sento cruixir les meves branques,
mentre es tornen velles, riques i sàvies
Puc ser petit, i també immens.
Estar plé i sobregir. Sorgir i renèixer.
Pot ser podría reconeixem,
però ara em trenco,
sento el vol atabalat dels ocells
Pot ser mes endavant,
m’aturaré a saber.
M’aturaré a ser allò que sento que sóc
i que mai ningú va dir, ni va dir-me,
allò que mai ningú va somiar que seria.
M’aturaré a regalimar-me en el regust de la meva sabia
M’aturaré, si
quan no em calgui seguir fugint
d’aquesta trencadissa perversa de branques
que amaga la meva llum,
Ara que hi ha algú que em somia, el dolor esdevindrà humanament suportable
I deixaré, mica en mica, ........................................de posar-hi distancia.
...per què ara si? (2005)
No ho sabré mai.
Solament sé el que visc,
i ara succeeix de la ma d’un pinzell d’estil,
d’un pintor d’escenaris bullents,
amb una riquesa estranya
...... o pot ser coneguda?
Ara, el paisatge és ple de contrastos tendres i secs
com els d’un aiguafort.
Adorat ambient de llums i ombres,
intimista,
un xic còmplice i un xic compartit.
No deixa que hi hagi distancia entre les amigues,
es confonen sovint,
no hi ha master ni servidor,
no hi ha centre ni punt de fuga,
és lo mes similar a un caos i a la pau .................
..... tot i així,
m’hi endinso fins a fer-ne part,
com un element mes del quadre.
Hi estic bé,
hi estic a gust............. ,
no voldria que fos una altre passejada a ulls clucs,
vull ser aquí, amb el sentinella si cal,
no vull nodrir solament l’anima,
sinó sobretot l’ànima.........
fer-ho jo, per Mi.
fins quan?
I sobre tot, per què?..........
el on, ja el sé:
Aquí.
Solament sé el que visc,
i ara succeeix de la ma d’un pinzell d’estil,
d’un pintor d’escenaris bullents,
amb una riquesa estranya
...... o pot ser coneguda?
Ara, el paisatge és ple de contrastos tendres i secs
com els d’un aiguafort.
Adorat ambient de llums i ombres,
intimista,
un xic còmplice i un xic compartit.
No deixa que hi hagi distancia entre les amigues,
es confonen sovint,
no hi ha master ni servidor,
no hi ha centre ni punt de fuga,
és lo mes similar a un caos i a la pau .................
..... tot i així,
m’hi endinso fins a fer-ne part,
com un element mes del quadre.
Hi estic bé,
hi estic a gust............. ,
no voldria que fos una altre passejada a ulls clucs,
vull ser aquí, amb el sentinella si cal,
no vull nodrir solament l’anima,
sinó sobretot l’ànima.........
fer-ho jo, per Mi.
fins quan?
I sobre tot, per què?..........
el on, ja el sé:
Aquí.
Entre Santander y Reinosa (2006)
Dies esplèndids, amb sol.
Paisatges lluminosos de novembre,
Rarament accessibles
Mostrant tota la seva frescor verda
I la vital immensitat blava.
Quadres d’indrets anònims,
Sota una llum idíl·lica als meus ulls estrangers
Una llum nítida i clara
Omplint espais i racons
Poques ombres enganyoses i
Molts contrallums sincers.
Bellesa que surt en parar atenció,
Que es deixa admirar,
Que respira calma
Que es nodreix de pau
La mateixa que dona en parar-hi atenció
Una bellesa que no enlluerna,
Suaument penetra
Oferint l’oportunitat d’aturar-te dins
... Sense atrafegar-la, tot passejant-hi la mirada,
Sense esquinçar-la .... Sencera.
Admirar-la i gaudir-la contemporàniament
Gentil, propera,
Amb mans de vellut i consistents alhora.
Bellesa intensa, rica per dins
Que regalima carícies mudes
I acarona sorollosa amb la potencia d’un oceà
les seves aigües mes profundes
El Cantàbric.
I el fa immensament discret,
Profundament fidel a aquesta terra
on torna, a cop d’onades, puntualment dolç
Per morir reposant en les llargues platges
Avui desertes
Per viure lluitant contra les negres roques
Demà menys crues.
Dolç i sempre poderós camina,...
Picat i embravit s’enfila...
Per absorbir aquesta bellesa
Per retenir-la dins
Per fer-ne part
Per “como si”....
Paisatges lluminosos de novembre,
Rarament accessibles
Mostrant tota la seva frescor verda
I la vital immensitat blava.
Quadres d’indrets anònims,
Sota una llum idíl·lica als meus ulls estrangers
Una llum nítida i clara
Omplint espais i racons
Poques ombres enganyoses i
Molts contrallums sincers.
Bellesa que surt en parar atenció,
Que es deixa admirar,
Que respira calma
Que es nodreix de pau
La mateixa que dona en parar-hi atenció
Una bellesa que no enlluerna,
Suaument penetra
Oferint l’oportunitat d’aturar-te dins
... Sense atrafegar-la, tot passejant-hi la mirada,
Sense esquinçar-la .... Sencera.
Admirar-la i gaudir-la contemporàniament
Gentil, propera,
Amb mans de vellut i consistents alhora.
Bellesa intensa, rica per dins
Que regalima carícies mudes
I acarona sorollosa amb la potencia d’un oceà
les seves aigües mes profundes
El Cantàbric.
I el fa immensament discret,
Profundament fidel a aquesta terra
on torna, a cop d’onades, puntualment dolç
Per morir reposant en les llargues platges
Avui desertes
Per viure lluitant contra les negres roques
Demà menys crues.
Dolç i sempre poderós camina,...
Picat i embravit s’enfila...
Per absorbir aquesta bellesa
Per retenir-la dins
Per fer-ne part
Per “como si”....
...i va ploure (2005)
Feia mesos que l’ambient no s’humitejava així,
Feia mesos que del balco estant......,
les galtes no s’endurien amb la suavitat d’un aire fred
ni els ulls se’n grisien tot mirant la grisor del cel
que ara estava enfeinat en desdibuixar les muntanyes
Color de plom esvaït,
Ahir va tornar,
i va ploure.
Finalment va ploure
Finalment va tornar la pluja
No serà suficient
Per la seca primavera d’enguany
.........tot i així, va venir
Tampoc son mai suficients les paraules
quan cauen dolces en un cor assetat,
Com aquesta pluja incrèdula,
caient en una terra àvida per viure,
les paraules dubten neguitoses en la seva dolçor
Dubten tot pensant
Ets real?
O ets
la recreació de la meva necessitada ment?.
Feia mesos que del balco estant......,
les galtes no s’endurien amb la suavitat d’un aire fred
ni els ulls se’n grisien tot mirant la grisor del cel
que ara estava enfeinat en desdibuixar les muntanyes
Color de plom esvaït,
Ahir va tornar,
i va ploure.
Finalment va ploure
Finalment va tornar la pluja
No serà suficient
Per la seca primavera d’enguany
.........tot i així, va venir
Tampoc son mai suficients les paraules
quan cauen dolces en un cor assetat,
Com aquesta pluja incrèdula,
caient en una terra àvida per viure,
les paraules dubten neguitoses en la seva dolçor
Dubten tot pensant
Ets real?
O ets
la recreació de la meva necessitada ment?.
Per noi, Salvy! (2001)
E subito riprende
Il viaggio
Come
Dopo il naufragio
Un superstite
Lupo di mare.
Giuseppe Ungaretti
Il viaggio
Come
Dopo il naufragio
Un superstite
Lupo di mare.
Giuseppe Ungaretti
Noi uomini (2000)
Tutti
nella fronte
portiamo impresse
le stigmate
della nostra maledizione
Stanchi nelle membra,
ma con lo spirito pronto,
stanziamo silenziosi,
fino a quando un raggio di sole
ci ferirá.....
....e cadremo per via!
Forse nell'orlo
troveremo il fiore giá colto
della nostra felicitá.
Maurizio, ottobre 2000
nella fronte
portiamo impresse
le stigmate
della nostra maledizione
Stanchi nelle membra,
ma con lo spirito pronto,
stanziamo silenziosi,
fino a quando un raggio di sole
ci ferirá.....
....e cadremo per via!
Forse nell'orlo
troveremo il fiore giá colto
della nostra felicitá.
Maurizio, ottobre 2000
Seducció (2007)
Va ser sense avisar, sense voluntat de ser-hi i
amb la lentitud del temps sense hores.
Carent el sentit i buit el pensament,
com engronxant-se, s’atansava
S’atansava Invisible, cegant els ulls del mon,
per entre les ombres d’un carrer vell i estret
fet de murs de pedra fosca
Un carrer vell i fresc d’estiu
on les paraules de nit
es buiden i ressonen,
Així arribava,
Tot lliscant,
engronxant-se.
Volant suau,
tendresa bella
que enlairava el dibuix d’una veu.
emmudint el so, i que
per pinzell va escollir la pluja i
per motiu,
carrers mullats amb sirenes d’or
Així es va atanssar i així va arribar.........
Tot lliscant per la pell de l’anima i ...... em va seduir.
amb la lentitud del temps sense hores.
Carent el sentit i buit el pensament,
com engronxant-se, s’atansava
S’atansava Invisible, cegant els ulls del mon,
per entre les ombres d’un carrer vell i estret
fet de murs de pedra fosca
Un carrer vell i fresc d’estiu
on les paraules de nit
es buiden i ressonen,
Així arribava,
Tot lliscant,
engronxant-se.
Volant suau,
tendresa bella
que enlairava el dibuix d’una veu.
emmudint el so, i que
per pinzell va escollir la pluja i
per motiu,
carrers mullats amb sirenes d’or
Així es va atanssar i així va arribar.........
Tot lliscant per la pell de l’anima i ...... em va seduir.
S'emblanquina el cel i l'aire (2007)
S'emblanquina el cel i l'aire,
es difuminen les formes
tot agrisant-se els colors.
Terres molles,
paviments lluents
i de fons una musica,
feta de tons i espetecs
d'una pluja que ara cau.
Cau i esquitxa,
amartellant els bassals,
impedint-los la màgia
d'esdevenir miralls.
L'aigua s'amuntega,
sobregeix, s'escola
i corre per tornar a posseïr,
mentre els llamps recorden
amb llums espantadisses
que senyors de la pluja,
com són,
ells la fan ballar nua.
Nua deixarà de ser bella
caient per darrera vegada
i admirant de reüll
la seva bellesa oferta.
...mentre el cel i l'aire empal·lidien
en la grisor dels colors d'una difuminada tarda,
la pluja ballava.
es difuminen les formes
tot agrisant-se els colors.
Terres molles,
paviments lluents
i de fons una musica,
feta de tons i espetecs
d'una pluja que ara cau.
Cau i esquitxa,
amartellant els bassals,
impedint-los la màgia
d'esdevenir miralls.
L'aigua s'amuntega,
sobregeix, s'escola
i corre per tornar a posseïr,
mentre els llamps recorden
amb llums espantadisses
que senyors de la pluja,
com són,
ells la fan ballar nua.
Nua deixarà de ser bella
caient per darrera vegada
i admirant de reüll
la seva bellesa oferta.
...mentre el cel i l'aire empal·lidien
en la grisor dels colors d'una difuminada tarda,
la pluja ballava.
Del temps i de l'espai (2003)
On?, ara?....
son interrogants que ubiquen matèries, que concretitzen objectes i gent.......
som finits, plens de límits,
humans potser?, ............... és aquesta la humanitat dels homes?
Engolits pel temps,
perduts en espais, cercant vents que alleugerin insatisfaccions,
esdevenim conqueridors de belleses imaginaries mentre el cor segueix bategant,
obligats a viure.
ingenus potser?.............. és aquesta la ingenuïtat dels homes?
Una vida mancada, com totes. Una vida dibuixada a mida de cadascú.
Ningú ha de ser re, ni tots botxins.
Caníbals que per sobreviure acaronem la mort.
.........vivim per acaronar la nostra pròpia mort?
Vull dir NO.
Ni re, aliment essencial d'una o d'un seguit de vides,
ni botxí de ningú.
La seva vida val tant com la meva... així va ser triada.
........per cas la valentia dels homes es aquesta? La tria?
Vull quelcom de mes senzill.
Vull quelcom de més "ecquo"
sense regatejar-ne el preu
La màgia d'un moment em farà alçar vers el mon imaginari, si
Alimentaré il·lusions, si
potser esculli també donar moments de felicitat a ingenus conqueridors
però sé que no ès el mon de reos i botxins el que vull ni he triat viure.
........m'estimo mes que la meva humanitat,
la meva finitesa, els meus límits, siguin els generadors de les meves il·lusions........
solament així trobo el vent de les belleses que son al meu abast.
No trio ser a les mans de ningú que no estrenyi les meves quan, obligats a viure
ens sembla morir.
Egoisme potser?
..........es part de la humanitat dels homes!!!!!!
Deixeu-me ser humana.
son interrogants que ubiquen matèries, que concretitzen objectes i gent.......
som finits, plens de límits,
humans potser?, ............... és aquesta la humanitat dels homes?
Engolits pel temps,
perduts en espais, cercant vents que alleugerin insatisfaccions,
esdevenim conqueridors de belleses imaginaries mentre el cor segueix bategant,
obligats a viure.
ingenus potser?.............. és aquesta la ingenuïtat dels homes?
Una vida mancada, com totes. Una vida dibuixada a mida de cadascú.
Ningú ha de ser re, ni tots botxins.
Caníbals que per sobreviure acaronem la mort.
.........vivim per acaronar la nostra pròpia mort?
Vull dir NO.
Ni re, aliment essencial d'una o d'un seguit de vides,
ni botxí de ningú.
La seva vida val tant com la meva... així va ser triada.
........per cas la valentia dels homes es aquesta? La tria?
Vull quelcom de mes senzill.
Vull quelcom de més "ecquo"
sense regatejar-ne el preu
La màgia d'un moment em farà alçar vers el mon imaginari, si
Alimentaré il·lusions, si
potser esculli també donar moments de felicitat a ingenus conqueridors
però sé que no ès el mon de reos i botxins el que vull ni he triat viure.
........m'estimo mes que la meva humanitat,
la meva finitesa, els meus límits, siguin els generadors de les meves il·lusions........
solament així trobo el vent de les belleses que son al meu abast.
No trio ser a les mans de ningú que no estrenyi les meves quan, obligats a viure
ens sembla morir.
Egoisme potser?
..........es part de la humanitat dels homes!!!!!!
Deixeu-me ser humana.
Sé que he de marxar (2002)
……..sé que he de marxar i deixar que cada ànima viatgi impulsada pel seu vent. Sóc feliç acollint al que s’atura a mirar el meu mateix paisatge. Faig meva l’essència de la il·lusió d’uns ulls que miren, d’un cor que batega i reposo a la fresca de les ombres grises que projecten la seva presència.
En Manuel es va aturar a mirar. Un regal! Em va semblar la seva arribada…….. l’aire s’aixeca amb la força de les emocions, íntim, sorprenent, i vaig compartir aquell batec, i el color gris barreja de llums que va inundar el meu paisatge mentre es ponia el sol
Aromes, sensacions, regust a vida, curiositat negada a l’anima, pells amb crits ofegats, remors i joies em van seguir oblidant que aquells ulls no eren meus, em vaig fondre i errà.
Vaig voler aturar el temps, però el temps no s’atura. Ja ho saps noia.
El temps és l’eternitat del “continuum”, que fereix i que cura totes les vivències. El temps és el vent que ens empeny vers la vida, per això sentim plaer en el bell mig d’una tempesta i en la calma d’un cel seré……….. son vivències sagnants, vivències purificadores, vivències doloroses de creixement.
Cada vivència un nou part de la vida, que demà, demà ens farà somriure orgullosos d’haver estat capaços d’engendrar una vivència així, una eternitat més. Única i regalada.
En Manuel es va aturar a mirar. Un regal! Em va semblar la seva arribada…….. l’aire s’aixeca amb la força de les emocions, íntim, sorprenent, i vaig compartir aquell batec, i el color gris barreja de llums que va inundar el meu paisatge mentre es ponia el sol
Aromes, sensacions, regust a vida, curiositat negada a l’anima, pells amb crits ofegats, remors i joies em van seguir oblidant que aquells ulls no eren meus, em vaig fondre i errà.
Vaig voler aturar el temps, però el temps no s’atura. Ja ho saps noia.
El temps és l’eternitat del “continuum”, que fereix i que cura totes les vivències. El temps és el vent que ens empeny vers la vida, per això sentim plaer en el bell mig d’una tempesta i en la calma d’un cel seré……….. son vivències sagnants, vivències purificadores, vivències doloroses de creixement.
Cada vivència un nou part de la vida, que demà, demà ens farà somriure orgullosos d’haver estat capaços d’engendrar una vivència així, una eternitat més. Única i regalada.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)