Parla la sensibilitat

Parla la sensibilitat

Poesia

Poesia

Legendes urbanes

Legendes urbanes
Passejades a ulls clucs, 2004

Legendes Urbanes

Legendes Urbanes
El camí de tornada, 2007

“...i mentre, aquell mon l’engull” (2008)


Ara és com viure l’espera que ell ha viscut cada dia, durant 5 anys,………. Una espera que no depèn de tu, i on hi has de ser, no per voler-ho, sinó per desitjar-ho, i així hi ets, i per res del mon fugiries de ser-hi ,................. i esperes.

Ets, vols i renegues d’estar, al marge i a banda, sense veu i sense vot, a ulls oberts i amb el cor encongit. No saber i desitjar, es tot un. I t’adones que és cert allò de que: desitjar és l’evidència de no tenir, i l’únic que sents és buidor.

La seva intel·ligència és com una drecera al coneixement, a la que no em fa por d’engrapar-m’hi. Les seves prediccions, que ens espanten a tots perquè parteixen de les seves veritats, no son ni seran mai nostres. En el fons pot ser l’envegem, pot ser ens recorda allò que tots hem anat oblidant i traint amb els anys, la coherència de ser un esser individual i lo difícil que és mantenir-se així en aquesta societat de interessos. Ens fa por dir que l’admirem?

L’anima diu que una hora o una altre sortirà d’allà, la cançó canta que “res és etern”. El meu mon pot acollir l’idea del “no pot ser”, i del “s’ha d’acabar”,……… , però no fem mes enllà que opinar. Som la societat de l’opinió. En aquella banda de mon ni hi caben massa les opinions ni altres plantejaments que no siguin el “ser i fer per la causa”, es diria que han deixat de ser humans, i que simplement son maquines obsessives de matar que funcionen amb odi, però no ens enganyem, no és el seu mon, tot i que un dia el tries.
Es solament l’ultima morada, el darrer campament, un final de cursa premeditadament cercat. El seu anàlisi es senzill: Un error de càlcul, qüestió de mala sort, incompetència dels altres que “ni disparar saben”. No va pensar que duraria tant.... i mentre els anys passen, aquell mon l’engull. Poc a poc se l’empassa, el desarrela... i ruinment l’integra, instal·lant al seu cor tots aquells homes, dones i canalla que cauen escorxats pels carrers, que després s’amunteguen a les morgues, ....i mentre es dilueix ell i mes tard els “seus”.

S’han perdut les mesures, i tot son masses que piquen. Massa exigent en un mon d’homes que erren, massa ensinistrat en la supervivència, massa viscut per mantenir els somnis i els ideals, massa ple d’amor tancat a pany i clau, i sobretot massa a prop del dolor ............. on l’odi és la resultant d’aquestes mesures, convertint-se en el reclam que actua com un iman. Axí el camí es simplement un cercle.... Solament queda seure en una de les voreres, descansar i deixar-los passar perquè no se’n veu la fi.

L’odi eixuga qualsevol espurna perduda de tendresa, espanta el carinyo. L’odi dissenya l’escenari vital on les carícies son pernicioses, i les abraçades doloroses, on la innocència no existeix i sense probes esdevé directament traïció. L’odi prohibeix els somriures i solament deixa espai a les cleques de les juguesques, les apostes, els tractes escatimats, els negocis i les ensarronades. L’odi és el hivern dels sentiments, els gela i els immobilitza, per esdevenir el sobirà. Censura les emocions, les economitza. ......... en fi, son totes les eines necessàries per no pensar, per oblidar-se d’un mateix, i condemnar-se a no existir.

Ulls petits, vidriosos pot ser, que solament diuen: No confiar, no dormir, res d’emocions! Aquesta ha estat sempre la consigna de la Victoria i ho continua essent. No pot pas fallar!, però avui és la consigna per viure morint. No era aquest “El pla”, tot ha sortit malament. El Pla era desaparèixer, deixar d'existir i morir. Morir era la tria, el projecte, la fi que un Home havia dissenyat per a si mateix, quan era el jutge del seu futur, tot volent timar a la vida. Si, morir per tots i per tot, per recuperar la dignitat extraviada, que no perduda. Aquella dignitat que va néixer tot jugant, perquè solament jugant s’aprenen les coses importants,.....

Què ha passat amb “la dignitat extraviada”?, on ha quedat l’amor propi?, on son la benvolença i les carícies de l’ànima? ,... pot ser els anys l’han fet passar pels carrers mes foscos de la vanitat dels homes, pot ser poques vegades es va aturar en les grans avingudes plenes de llum i en les petites rambles perfumades d’amor, pot ser amb l’ultima glopada de vida va perdre el regust dolç d'un pit de mare.

Tantes i tantes pèrdues, que avui s’amunteguen entre la pols i la foscor, com en una ossera. La tebiesa de la gratuïtat, l’emotivitat del rebre i donar, no van arribar prou. Com aquelles primaveres efímeres, quasi inexistents, que les esperes però que mai acaben d’arribar i que de sobte l’estiu esclafa i ofega amb la seva calor.

Ben segur que la joia dels somriures nets, no han il·luminat cap nit freda de l’anima, quan s’està massa sol i ara, és un record d’infantesa que cal cercar en la motxilla de les coses maques, si es que algun dia li va poder posar, perquè mai mes n’ha tingut l’oportunitat.

Res ha estat gratuït, tot ha tingut un preu i en conseqüència, digne com és, no es sostraurà pas al preu que Ell pensa que és just. Morir per viure, i fer-ho com sempre acompanyat de tots els que el van deixar, i que el darrer alè signifiqui Victoria. El moment de glòria on finalment la guerra s’acaba per tu, cridant mentre mores: que se jodan!

I mentre jo espero i desitjo, arreplego els trossets de llum blanca que se li han escapat i en nom de la benvolença que ell, amb rotunditat nega conèixer, .......... espero en una justícia que no sigui dels homes, perquè no és la que reclama Ell.

Com podries tu!

Com podries avui enamorar-me,
si el que et demano és un bitllet fosc.
Un passatge amb destinació a les entranyes.
Un buf que m’acosti a les pitjors pors.

Com podries avui enamorar-me,
si el camí és incert i lliscós.
Fet de llàgrimes espantadisses.
Dibuixat a trossos,
com les babes dels cargols.

Regalimen fredes i lentes.
Silencioses, gairebé mudes.
Rítmicament sigil·loses i espaiades...
Tot i així et sobten,
t’espanten,
i et rebel·len
mentre les sents inexorables,
caure galtes avall

Tenen vida pròpia i son teves
No les demanes i venen.
Vols aturar-les i belluguen
Son com les cuques buscant el sol

Rebassen les pupil·les ennuegades
I guanyen el llindar,
mentre el cor es buida i el cervell s’adorm

Pot ser alleugeren l’anima,
Pot ser es que ja no n’hi caben mes
El cert és que s’escolen furtives i
segueixen caient...

Les acabaré empassant, ho sé!
Com tantes i tantes coses,
com tantes i tantes mes,
però ara cauen i cauen
i ja no s’aturen per res..

Les aparto,
les eixugo i
les refrego,
les escampo ...
En el intent va de no sentir
Que aquesta fredor es clava
i de com s’endinsa al pit

...per això em pregunto
Com podries doncs, avui enamorar-me,
Si estic plorant per dins!.

La mare naturalesa (2008)


El hivern continua sec. Els dies s’esmunyen aparentment grisos, freds i atapeïts de presses artificials. Deures prefabricats pel mon fàctic de la feina, on ens sembla ser peces “valuoses” d’un engranatge entre el mon personal i el social. Un sistema viu perquè contínuament es mou i ens sentim esbalaïts pel moviment, remor de vida que desitgem inconscients. No ens hauríem d’enganyar, és mou al marge nostre, no en som pas els actors.

El temps, una mena “d’eternitat”, que no té presses ni retards. Es constant, un punt de referència que mai l’hem pogut percebre amic, perquè passa inexorable, perquè és massa fidel, perquè no dona llicencies, ni privilegis. Perquè pot ser és massa just i se’ns escapa. Nosaltres varem perdre el sentit de la justícia en el primer hivern, mentre pensàvem en el greuge que patíem vivint conscients i certs de la nostra mort.

Aquest hivern és sec i ens sorprenem, fins i tot ens espantem. Conjurem als deus i a les enginyeries humanes, però una vegada mes tot es quedarà aquí, romandrà en la immediatesa de les accions, dels resultats i les lleis dels homes... un deure mes del mon fàctic que entre tots hem fabricat i la terra en realitat es esquerdada. Continuarà esquinçant-se, i s’omplirà mes de terrossos secs i febles. Es la pèrdua del propi cos. L’oblit del “ser” i del “ser-hi”.

Els terrossos secs esdevindran altres “peces valuoses” d’un altre engranatge. Es van convertint en mínimes expressions de pols, volàtils, groguenques i pàl·lides, anèmiques, malaltisses......... ferides de mort per on continuem trepitjant nosaltres, sense adonar-nos que ella, la terra, ha estat la única coherent donant l’esquena a la vida dels homes.

Es un hivern sec que eixuga els cors i que els xucla la sang, perquè la terra ja no pot engolir-ne mes. Es un hivern que els aixafa i els asseca, els panseix i els fa febles fins a convertir-los en pols, la mateixa pols que reconeix com a seva, i se’ls endur lluny, perquè ja ningú sent que bategen ...... Tots som sords.

Vull pensar que se’ls endur i els salvaguarda, i que escampa la pols en un altre lloc. Creu en ells i no per fe, sinó per amor. Plantar i esperar que creixin en altres primaveres....... tan se val quan i on, ni tan sols els perques, és el tarannà d’una mare.

Pot ser sí, que els cors poden renéixer amb els anys. Pot ser sí que es per això, que sovint els sentiments ens confonen i ens sorprenen quan la sordesa passa i sentim el bategar. De joves o de vells el temps no ho impedeix, ans al contrari es just. No dona privilegis.

Es sens dubte un viatge dur, per les estacions perdudes del mon, on els trens sembla que passin solament una vegada. Es fins i tot un cúmul de malsons, armaris plens de fantasmes arrossegats en maletes buides i pesades. Uns en diuen bogeria, altres vida, tenim molts mots en la nostra enginyeria que apaivaguen les nostres consciencies a la llum de moltes morals. Pot ser és aquesta, la bogeria que fa patir mes, la de notar un buf de vida en el seu batec. Diuen que néixer és un fet traumàtic on tot i perdent de vegades la vida, tots els que som aquí, hi hem passat i cap de nosaltres ho recorda.

Incrèduls doncs, desmemoriats i convençuts de que allò es bogeria, percebem remor de malson, un buit esquinçat de vida que torna a recordar-nos la mort... en un cor que batega. Espantats i cansats, viatjants esgotats, desitgem el silenci al cor. Un atribut perillós de la mort. Pot ser per això és millor “no escoltar-lo”? Es la contradicció dels records.

Tot i poderosos, com ens sentim amb les pròpies eleccions, no hem pogut mai vèncer a l’ànima que vetlla sempre per la vida, al marge del que costi viure. Hem estat servents, sacerdots, bruixots i caçadors d’ànimes, Hem cercat la victòria, l’èxit, el control... però ella no hi entén de vençuts ni de vencedors, de bàndols ni de banderes, ella es com un bri de pols, una mil·lèsima part d’aquell terrós aparentment sense vida, immòbil i oblidat dels hiverns secs, que si cal, espera muda i quieta. Que compren el temps sense presses ni retards, que el fa seu i s’integra. Es la única que no embogeix, la que roman lúcida sense demanar-nos el parer, la que no escolta eleccions, la que no te enginyeria, la pacient, la sincera, la humil, la verdadera, la desapercebuda, la discreta, la coherent, la humida i tendre com el sexe d’una jove en la seva millor primavera
.

Enamora'm Full ! (2007)

Davant d’un full blanc,
sempre amb la impressió
de tenir totes les opcions d’aquest mon,
totes les oportunitats al meu abast,
totes les ocasions per entendre…,
M’he sentit lliure.
Així deslliurada,
li he agraït al mon de ser-ho.
Li he cantat,
l’he viscut,
l’he plorat,
i l’he sabut recordar.

Com si d’una deesa es tractes,

he adorat la seva blancor satinada
en regalar tots els colors.
L'he acaronat
amb tots els pinzells del meu pot,
sense esperar res mes
que la lluentor d’un pensament,
o els matisos d’una descoberta.
He estimat escriure.

Enamorada eterna d’un full en blanc,

li he estat fidel.
no per moral, sinó per convenciment,
o pot ser per química,
pot ser pel que s’enamora de veritat la gent.
Aquell no sé què, que mai ningú pot explicar,
i que perdura en les ments
quan el full ja no hi és,
o quan ja s’ha perdut entre els temps.

Ser davant d’un full nu i escriure,

no sempre ha estat fàcil.
Mentre ell es va omplint,
a tu poc a poc et despulla.
Agraïda i conscient de que sigui el desig qui porta l’entesa.
Veus que ets mostrada
i et mires.

Hem estat Amants respectuosos,

com els que neguitegen per tenir-se,
per donar-se,
per abocar-se.
Confonent-nos de vegades, l’un en l’altre.
I he estimat escriure.

Quan vestits de colors,

enredats en paraules,
descabellant-nos amb rialles
i olorant-nos les pells,
hem cercat el regust del coneixement,
de la mútua comprensió,
del regal de ser-hi,
del creixement, de la por,
dels gemecs i dels plaer ..........
Llavors apareix el cos,
descrit per les línies i els accents,
i per això,
també he estimat escriure..

Avui estic perduda,

avui soc una amant rebutjada,
ja no puc ser lliure?
Quines son aquestes linies,
que el dolor les fa innombrables?
Quin es aquest regust de coneixement i de mútua comprensió

que fa créixer la impotència?

Un dia mes Full,

et prego,
un dia mes!,
enamora’m Full!
Sedueix-me per conèixer.
Acarona'm per entendre aquest cos.
Vull cantar-te,
viure’t
i plorar-te, per si he de recordar-te.

Pot ser el que necessito és una Oració,
una pregaria.
A tu Full et prego que,
mes que mai,
avui, siguis el meu ballador.

Enamora’m full !

La tardor del 2007

Primer dia d’aquesta tardor i es presenta amb tots els seus atributs.

Amb perfum incipient de frescor càlida,
vestida de cel tapadot i gris;
païments lluents com unes sabates noves de xarol
i alguna escletxa de llum blanquinosa
que enlluerna els ulls
quan agosarats s’enfilen pels núvols tot escrutant-la,
com si d’un penjoll preciós, al coll d’una dona, es tractés

..... i la pluja.

... per moments menuda i juganera
entre les bufades suaus de vent
que ens invita a participar del joc
...per moments atamborinada, persistent,
sorollosa i encabritada
entre les taulades i les uralites dels balcons.

Un va i ve compassat de ritmes i sons del silenci
que se t’endur la ment.
T’endinsa en el seu ball sense voler
per després, deixar-te anar.
Solament així la pots gaudir
i pots participar de la seva arribada.

......el miracle, la potencia, la força, la causalitat i la finalitat de la natura. La tardor s’ha presentat tot obrint la porta.



“...Als meus pares en el seu 50 Aniversari de noces ”

Dibuix de l'extranya bellesa (2007)

".......és l’estranya bellesa la que es dibuixa.
entre les ombres crues dels ales roents”

ombres de la foscor del mon,
del patiment,
del dolor,
de les mirades cegues
en uns ulls plens de por.

".......és l’estranya bellesa la que es dibuixa.
entre les paraules buides dels sentiments bullents

paraules a llum d’espelma,
de nits blanques
i matinades fresques,
de nits negres,
i matinades cegues
que a paupons vivim.

".......és l’estranya bellesa la que es dibuixa.
Amb l'ombra d'una roent naturalesa humana

amb la delicada llum de la sensibilitat ......
amb els matisos del foc i del glas,
quan irremeiablement, com tot lo natural,
deixa anar els seus aromes i es fa present.

".......és l’estranya bellesa la que es dibuixa
sempre entre les dues parts del tot.

que per desconeguda no volem mirar
i que per coneguda i amada, portem al cor
o pot ser mes endins

Heus aquí l’estranya bellesa."

Llum (2007)

De la mateixa manera que el dia apareix tímid desprès de la nit,
amb el mateix xiulet que el vent fuig i desperta les muntanyes
i mentre els ocells s’atabalen en sentir el cruixir de les branques,
Sento l’esfereïdor so de tempesta, que darà vida al verd i a l’aigua,
amb aquella olor exquisida de la terra nua,
que desitjosa i assetada, em portarà el perfum del goig humit de vida.

Petit em sento i sento que en tindria prou en ser-ho
quan volant traspasso els límits finits de l’aire que respiro.
Es per això que volo. Soc ocell en un bosc fosc, d’esllengaits arbres
que s’enfilen amunt, lluny de la terra que els atrapa i els nodreix, cercant el sol.

Llum, és llum que allibera.
Llum, és llum de llamp que sense avisar desperta el cel
I és llum lenta de boires blanques que acomiada les hores misterioses de la nit
On reposo, fugint ........ i on se’m convida

Tendresa del meu repòs,
permissivitats dolents en la fugida.
Goig de retrobar-se i tenir-se en misterioses presencies.
Màgics moments on sento cruixir les meves branques,
mentre es tornen velles, riques i sàvies

Puc ser petit, i també immens.
Estar plé i sobregir. Sorgir i renèixer.
Pot ser podría reconeixem,
però ara em trenco,
sento el vol atabalat dels ocells

Pot ser mes endavant,
m’aturaré a saber.
M’aturaré a ser allò que sento que sóc
i que mai ningú va dir, ni va dir-me,
allò que mai ningú va somiar que seria.
M’aturaré a regalimar-me en el regust de la meva sabia

M’aturaré, si
quan no em calgui seguir fugint
d’aquesta trencadissa perversa de branques
que amaga la meva llum,

Ara que hi ha algú que em somia, el dolor esdevindrà humanament suportable
I deixaré, mica en mica, ........................................de posar-hi distancia.