".......és l’estranya bellesa la que es dibuixa.
entre les ombres crues dels ales roents”
ombres de la foscor del mon,
del patiment,
del dolor,
de les mirades cegues
en uns ulls plens de por.
".......és l’estranya bellesa la que es dibuixa.
entre les paraules buides dels sentiments bullents
paraules a llum d’espelma,
de nits blanques
i matinades fresques,
de nits negres,
i matinades cegues
que a paupons vivim.
".......és l’estranya bellesa la que es dibuixa.
Amb l'ombra d'una roent naturalesa humana
amb la delicada llum de la sensibilitat ......
amb els matisos del foc i del glas,
quan irremeiablement, com tot lo natural,
deixa anar els seus aromes i es fa present.
".......és l’estranya bellesa la que es dibuixa
sempre entre les dues parts del tot.
que per desconeguda no volem mirar
i que per coneguda i amada, portem al cor
o pot ser mes endins
Heus aquí l’estranya bellesa."
Llum (2007)
De la mateixa manera que el dia apareix tímid desprès de la nit,
amb el mateix xiulet que el vent fuig i desperta les muntanyes
i mentre els ocells s’atabalen en sentir el cruixir de les branques,
Sento l’esfereïdor so de tempesta, que darà vida al verd i a l’aigua,
amb aquella olor exquisida de la terra nua,
que desitjosa i assetada, em portarà el perfum del goig humit de vida.
Petit em sento i sento que en tindria prou en ser-ho
quan volant traspasso els límits finits de l’aire que respiro.
Es per això que volo. Soc ocell en un bosc fosc, d’esllengaits arbres
que s’enfilen amunt, lluny de la terra que els atrapa i els nodreix, cercant el sol.
Llum, és llum que allibera.
Llum, és llum de llamp que sense avisar desperta el cel
I és llum lenta de boires blanques que acomiada les hores misterioses de la nit
On reposo, fugint ........ i on se’m convida
Tendresa del meu repòs,
permissivitats dolents en la fugida.
Goig de retrobar-se i tenir-se en misterioses presencies.
Màgics moments on sento cruixir les meves branques,
mentre es tornen velles, riques i sàvies
Puc ser petit, i també immens.
Estar plé i sobregir. Sorgir i renèixer.
Pot ser podría reconeixem,
però ara em trenco,
sento el vol atabalat dels ocells
Pot ser mes endavant,
m’aturaré a saber.
M’aturaré a ser allò que sento que sóc
i que mai ningú va dir, ni va dir-me,
allò que mai ningú va somiar que seria.
M’aturaré a regalimar-me en el regust de la meva sabia
M’aturaré, si
quan no em calgui seguir fugint
d’aquesta trencadissa perversa de branques
que amaga la meva llum,
Ara que hi ha algú que em somia, el dolor esdevindrà humanament suportable
I deixaré, mica en mica, ........................................de posar-hi distancia.
amb el mateix xiulet que el vent fuig i desperta les muntanyes
i mentre els ocells s’atabalen en sentir el cruixir de les branques,
Sento l’esfereïdor so de tempesta, que darà vida al verd i a l’aigua,
amb aquella olor exquisida de la terra nua,
que desitjosa i assetada, em portarà el perfum del goig humit de vida.
Petit em sento i sento que en tindria prou en ser-ho
quan volant traspasso els límits finits de l’aire que respiro.
Es per això que volo. Soc ocell en un bosc fosc, d’esllengaits arbres
que s’enfilen amunt, lluny de la terra que els atrapa i els nodreix, cercant el sol.
Llum, és llum que allibera.
Llum, és llum de llamp que sense avisar desperta el cel
I és llum lenta de boires blanques que acomiada les hores misterioses de la nit
On reposo, fugint ........ i on se’m convida
Tendresa del meu repòs,
permissivitats dolents en la fugida.
Goig de retrobar-se i tenir-se en misterioses presencies.
Màgics moments on sento cruixir les meves branques,
mentre es tornen velles, riques i sàvies
Puc ser petit, i també immens.
Estar plé i sobregir. Sorgir i renèixer.
Pot ser podría reconeixem,
però ara em trenco,
sento el vol atabalat dels ocells
Pot ser mes endavant,
m’aturaré a saber.
M’aturaré a ser allò que sento que sóc
i que mai ningú va dir, ni va dir-me,
allò que mai ningú va somiar que seria.
M’aturaré a regalimar-me en el regust de la meva sabia
M’aturaré, si
quan no em calgui seguir fugint
d’aquesta trencadissa perversa de branques
que amaga la meva llum,
Ara que hi ha algú que em somia, el dolor esdevindrà humanament suportable
I deixaré, mica en mica, ........................................de posar-hi distancia.
8-L'amo
L’Eduard tenia molt clar on anirien a sopar, i l’Anna tenia molt clar que es deixaria portar. Ja no era massa d’ella fer preguntes, però aquesta vegada les preguntes ni calien, ni esqueien, no eren importants..... al menys no ho eren per a ella. El que ella no sabia es que si que ho eren pel seu amic, i no ho va saber fins un parell de dies mes tard.
Envaïda pel goig de deixar-se portar, passejava a ulls clucs tot obrint-los i aturant-se en cada petit detall important o no que fos, i pel mateix goig de no haver de saber si ho era.
El sopar, va ser en un restaurant a ran de mar i que sobtosament en ple mes de juliol, era buit. Pot ser era massa tard, va pensar però se li va fer estrany. Van triar de seure dins, l’aire que feia a la terrassa era furiós. Una taula en un racó del menjador que estava tot parat i que lluïa una delicada atmosfera, va cridar l’atenció de l’Anna i allà van sopar.... L’Eduard era el cicerone, va triar ell els plats i quan el cambrer va venir per anotar la comanda, quedava clar que l’Eduard hi anava molt sovint, i com sempre..... “era su amigo”
Sempre es feia amics dels cambrers dels restaurants l’Eduard, i sempre abans d’anomenar-los amics seus, els hi deia allò de: “qué me aconsejas?, però no como ni cerdo ni pescado.”, mes endavant, si el menjar era bo i el client quedava satisfet, ya deia que “era su amigo”.
En moltes ocasions l’Anna havia vist l’escena. Les primeres vegades fins i tot sentia vergonya de veure com establia aquella mena de confiança amb aquells personatges de camisa blanca, perfectes desconeguts, que trobava als restaurants. Amb el temps, s’ho va saber mirar des de fora i ara que ho tornava a viure, somreia amb l’agradable sensació de que durant la seva estada allà tornaria a veure aquell guió. Tot retornava, tot seguia com ho havia conegut, tot es reproposava sense sobtades novetats, solament canviaven els escenaris, les llums, els colors, les olors, els vents i les boires per on es seguia passejant satisfeta l’Anna de la ma de na Eduard.
Aquella nit, no solament s’ho mirava des de fora, sinó que valorava el fet de que l’Eduard hagués arrelat a l’illa i que no es sentis tan sol, però pot ser tot no era tan cert.
No estava trist el seu amic, no vivia en un racó d’habitació, no patia fred, ni situacions indignes pel color de la seva pell,.... pot ser arrels no n’havia fet, però vivia content del que tenia, era l’amo....... però això si, no en tenia prou.
Tot i no essent l’amo, s’hi sentia,..... continuava sentint-se l’amo de si mateix, de les seves decisions, dels seus èxits ..... i dels seus fracassos, però no en parlava. L’amo no parla mai de problemes, l’amo no podia parlar de problemes, perquè no era d’amo fer-ho saber.
Ella havia viscut en la pròpia pell els comportaments de l’amo en aquest sentit, les desaparicions del seu amic les coneixia bé. Desaparicions que sempre havien coincidit amb vivències frustrants per a ell. Aquell home desapareixia amb la boira dels seus problemes.
No era gens fàcil, ni provable que mentre patia una situació de fracàs, de patiment, o de personal frustració,..... l’Eduard hi fos, es a dir, no es feia trobar.
Mentre el cambrer marxava amb la comanda i abans de que s’instaures novament una conversa, l’Anna el justificava pensant allò que tan temps li va costar d’entendre. Tots tenim i patim situacions que ens ofeguen , tots actuem a la nostra manera per afrontar-les, i a ell l’havien educat en l’orgull: “un hombre debe resolver sus problemas consigo mismo”, i la vida pot ser li va confirmar aquell aprenentatge de pell, que l’Anna mai va poder condividir amb ell.
Era una actitud que va ferir de mort l’amor de l’Anna quan l’Anna n’estava tan d’ell. El que no s’entén fa por, i la por fa perdre el nord. I sense nord ens perdem, girem al voltant de buits...... sense trobar cap sentit.
L’amo no pot tenir fissures, o al menys no les pot mostrar. L’amo pren decisions, encara que l’aboquin a la soledat o a la ficció de creure que “es mi amigo”, quan en realitat es solament un cambrer mes, amb qui peta una concebuda xerrada breu, perquè a taula no hi te ningú mes que ell o bé, com en aquest cas desitja compartir amb la seva acompanyant quelcom mes que uns plats triats al gust i per l’ocasió.
No era l’amo, però sempre se n’havia sentit,.... i amb els anys la seva amiga ho va saber entendre. El temps, el gran aliat de l’Anna, per a tot.
El restaurant buit va acabar essent un desconegut, carent d’interès i col·locat al marge de la parella. Els dos amics van gaudir d’un sopar lent, acollidor i ple de somriures.... per uns instants i amb ràpides imatges instantànies, passaven per la ment de l’Anna una darrera l’altre les vegades que asseguts a una taula com aquella ambdós hi havien abocat regust de proximitat, de complicitat per algun comentari o per alguna mirada sense necessitat de dir res mes. Quan temps havia passat i quantes coses s’havien triat de viure! Satisfeta per sentir-se tan rica de vivències,.... va continuar somrient per dins i per fora, regalant al seu amic, tota la tendresa sense cap reserva.
Envaïda pel goig de deixar-se portar, passejava a ulls clucs tot obrint-los i aturant-se en cada petit detall important o no que fos, i pel mateix goig de no haver de saber si ho era.
El sopar, va ser en un restaurant a ran de mar i que sobtosament en ple mes de juliol, era buit. Pot ser era massa tard, va pensar però se li va fer estrany. Van triar de seure dins, l’aire que feia a la terrassa era furiós. Una taula en un racó del menjador que estava tot parat i que lluïa una delicada atmosfera, va cridar l’atenció de l’Anna i allà van sopar.... L’Eduard era el cicerone, va triar ell els plats i quan el cambrer va venir per anotar la comanda, quedava clar que l’Eduard hi anava molt sovint, i com sempre..... “era su amigo”
Sempre es feia amics dels cambrers dels restaurants l’Eduard, i sempre abans d’anomenar-los amics seus, els hi deia allò de: “qué me aconsejas?, però no como ni cerdo ni pescado.”, mes endavant, si el menjar era bo i el client quedava satisfet, ya deia que “era su amigo”.
En moltes ocasions l’Anna havia vist l’escena. Les primeres vegades fins i tot sentia vergonya de veure com establia aquella mena de confiança amb aquells personatges de camisa blanca, perfectes desconeguts, que trobava als restaurants. Amb el temps, s’ho va saber mirar des de fora i ara que ho tornava a viure, somreia amb l’agradable sensació de que durant la seva estada allà tornaria a veure aquell guió. Tot retornava, tot seguia com ho havia conegut, tot es reproposava sense sobtades novetats, solament canviaven els escenaris, les llums, els colors, les olors, els vents i les boires per on es seguia passejant satisfeta l’Anna de la ma de na Eduard.
Aquella nit, no solament s’ho mirava des de fora, sinó que valorava el fet de que l’Eduard hagués arrelat a l’illa i que no es sentis tan sol, però pot ser tot no era tan cert.
No estava trist el seu amic, no vivia en un racó d’habitació, no patia fred, ni situacions indignes pel color de la seva pell,.... pot ser arrels no n’havia fet, però vivia content del que tenia, era l’amo....... però això si, no en tenia prou.
Tot i no essent l’amo, s’hi sentia,..... continuava sentint-se l’amo de si mateix, de les seves decisions, dels seus èxits ..... i dels seus fracassos, però no en parlava. L’amo no parla mai de problemes, l’amo no podia parlar de problemes, perquè no era d’amo fer-ho saber.
Ella havia viscut en la pròpia pell els comportaments de l’amo en aquest sentit, les desaparicions del seu amic les coneixia bé. Desaparicions que sempre havien coincidit amb vivències frustrants per a ell. Aquell home desapareixia amb la boira dels seus problemes.
No era gens fàcil, ni provable que mentre patia una situació de fracàs, de patiment, o de personal frustració,..... l’Eduard hi fos, es a dir, no es feia trobar.
Mentre el cambrer marxava amb la comanda i abans de que s’instaures novament una conversa, l’Anna el justificava pensant allò que tan temps li va costar d’entendre. Tots tenim i patim situacions que ens ofeguen , tots actuem a la nostra manera per afrontar-les, i a ell l’havien educat en l’orgull: “un hombre debe resolver sus problemas consigo mismo”, i la vida pot ser li va confirmar aquell aprenentatge de pell, que l’Anna mai va poder condividir amb ell.
Era una actitud que va ferir de mort l’amor de l’Anna quan l’Anna n’estava tan d’ell. El que no s’entén fa por, i la por fa perdre el nord. I sense nord ens perdem, girem al voltant de buits...... sense trobar cap sentit.
L’amo no pot tenir fissures, o al menys no les pot mostrar. L’amo pren decisions, encara que l’aboquin a la soledat o a la ficció de creure que “es mi amigo”, quan en realitat es solament un cambrer mes, amb qui peta una concebuda xerrada breu, perquè a taula no hi te ningú mes que ell o bé, com en aquest cas desitja compartir amb la seva acompanyant quelcom mes que uns plats triats al gust i per l’ocasió.
No era l’amo, però sempre se n’havia sentit,.... i amb els anys la seva amiga ho va saber entendre. El temps, el gran aliat de l’Anna, per a tot.
El restaurant buit va acabar essent un desconegut, carent d’interès i col·locat al marge de la parella. Els dos amics van gaudir d’un sopar lent, acollidor i ple de somriures.... per uns instants i amb ràpides imatges instantànies, passaven per la ment de l’Anna una darrera l’altre les vegades que asseguts a una taula com aquella ambdós hi havien abocat regust de proximitat, de complicitat per algun comentari o per alguna mirada sense necessitat de dir res mes. Quan temps havia passat i quantes coses s’havien triat de viure! Satisfeta per sentir-se tan rica de vivències,.... va continuar somrient per dins i per fora, regalant al seu amic, tota la tendresa sense cap reserva.
7-La maleta
La maleta continuava al menjador, aparcada al costat de la taula com si tothom s’hagués oblidat d’ella, quan en realitat ella era la protagonista. Recollia tot el que L’Anna era. S’hi podia llegir el què i el com de les intencions de la seva mestressa. Des de la roba més còmoda i fresca d’estiu, fins al perfum més íntim, tot era dins.
Una maleta és com un llibre obert i ara semblava que ningú estava massa per la lectura.
Sortint de la cuina i sense tornar al menjador, l’Eduard va seguir passadís avall per mostrar a l’Anna la resta de la casa. Ella el seguia i veia solament dues portes, una, la del lavabo i l’altre era l’habitació, l’única de la casa.
Dins del mateix estil, l’habitació tenia un gran armari de portes corredisses, una amplia finestra, un llit amb les seves tauletes i un tocador reconeixible solament pel mirall que el coronava penjat al damunt.
Aquell tocador havia quedat desfigurat pels estris que l’Eduard hi havia anat deixant damunt sense ordre ni concert, en l’ús casual i diari. El llit era de matrimoni, per descomptat, l’Eduard des que va sortir de la residencia d’estudiants, no volia mai cap habitació per no en tingués.
--Aqui dormo jo--,
va dir el seu amic que dibuixant un altre somriure, va afegir
--i tu!..... Si vols És clar!--.
La ironia havia sempre estat una de les millors enteses entre ells, i l’Anna no va deixar passar l’ocasió per a respondre:
-- Quina alternativa tinc?--
L’Eduard va respondre sense perdre temps:
--El terra!—
mentre continuava somrient amb aquella brillantor d’ulls de nen que desitja i no diu.
-- Doncs trio el llit!--. Va assegurar l’Anna, tot tornant el somriure irònic a aquell home que coneixia bé.
-- i a mi no?--, va preguntar l’Eduard
-- a tu, ja fa temps que et vaig triar.....--
va contestar l’Anna, sense preveure que l’Eduard tallaria allà la conversa i sense avis, la abraçaria.
Un petó intens va tancar el cercle d’aquell retrobament on L’Eduard tornava a mostrar a la seva amiga Anna, tot el que era, tot el que tenia i tot el que sentia. L’Anna va respondre a aquell petó amb lo millor d’ella mateixa,. Una abraçada deia tot el que no havia estat dit i ho deia també tot sobre l’emotivitat que havia estat continguda fins aquell precís moment.
Que l’Eduard no havia encisat mai a l’Anna per la seva manera de petonejar, era un fet., però les seves abraçades li arribaven a l’anima i la fonien. Ella es perdia en els braços acollidors de l’Eduard, quan l’enxampava i sense tenir temps per a pensar. Tot succeïa quan la tendresa es barrejava amb la sorpresa i deixava pas al diàleg de pells i a l’entesa de les animes. Tot, sense la consciència de les ments. Era ben bé una passejada a ulls clucs.
Aquell peto va obrir la invitació al retrobament, a la sincronia de regalar-se en cos i ànima. L’Anna i l’Eduard s’haguessin estimat allà mateix, si no hagués sigut perquè l’Anna va demanar un minut i va anar al bany. Aquell minut de dona, derivat de la sospita, de la intuïda alerta i del disgust de confirmar com passava cada mes, de ser dona. Aquell minut, va desfer inevitable i naturalment l’anhel de compartir el seu cos. La desincronia tornava a aparèixer, inevitablement i sense el consentiment de ningú.
De sobte la maleta de l’Anna va passar a ser protagonista. Podria dir-se que l’Anna es va salvar a si mateixa, però no seria just dir-ho sense entendre el clar pas enrera que l’Eduard va fer en saber que el cos de l’Anna sagnava.
No era menyspreu, ni la reacció ofesa de ser deixat. Era un moment après, on l’home es distanciava, on la naturalesa marcava clares diferencies entre sexes i cossos, i on l’Eduard reculava respectuosa i escrupolosament. Així li va ser ensenyat per la mare i així ho va fer. Era una lectura tendra i enrabiada que feia L’Anna, i reculant les ganes, va sortir de l’habitació cercant la maleta oblidada al menjador.
La va agafar i va tornar amb ella a l’habitació on l’Eduard s’havia quedat assegut damunt del llit. La maleta era el testimoni clar de tots els seus anhels i realitats, mentre l’Eduard la mirava encara incrèdul de tenir-la allà.
Com si fugissin d’un destí maleït, tots dos van sortir de l’habitació passadís avall. Abans d’arribar al menjador l’Eduard es va aturar i va obrir l’armari de paret que era al cap de vall del passadís. Va començar a remenar roba i sabates. L’Anna no entenia que feia, fins que el va sentir remugar:
-- ja no tinc què posar-me!,--
ingènuament i veient l’armari ple, ella va contestar:
-- i tota aquesta roba?--
-- aquesta es per la feina!--
Contestà l’Eduard, tot sorprès de que la noia no hi veies la clara diferencia.
Si en aquell armari no havia quatre parells de pantalons, cinc o sis camises i una pila de samarretes, no n’hi havia cap!. Després, menys ingènuament la noia va recordar com n’era de presumit el seu amic. I el bon gust que tenia en el vestir. Com era de suposar, part de la seva roba s’havia quedat a Valladolid, era un home que tenia les seves coses escampades pel mon.
-- Te n’has de comprar?--
-- No. Bé, alguna cosa si, però el fet està que tinc la vogada per fer i en tinc roba per planxar............. i com que la senyora no vindrà en tota la setmana.....! Solament poso a punt el que necessito al moment--.
Aquella va ser mes directe que la de la compra. Es deixava sentir el pas de les hores, encara que poques, i cóm l’Eduard no tenia cap mena de problema en dir i fer.
L’Anna no va recollir la solapada invitació a les tasques domestiques, va fer broma sobre la feina que se li girava al seu amic, i col·locant-se en la posició de convidadíssima, va callar, tot sabent que no trigaria massa a sentir la mateixa invitació però de forma molt mes directe. De fet, en un parell de minuts va arribar,.....
– Si vols podries ajudar-me, jo soc un “chapuzas”.--
En honor a l’educació i l’agraïment, la resposta va ser,
--bé..... tindré moltes hores per a mi, no em costarà fer-ho--.
L’Eduard va agafar unes sabates, i de l’habitació uns pantalons i una camisa .... que va deixar damunt del llit, amb la intenció de canviar-se, aquelles calces curtes ja no tocaven segurament. l’Anna va fer cap al menjador i va seure. Allí hi havia un petit sofà de dues places, just al costat de la porta d’entrada i sota l’ampla finestra. El passadís els duia irremeiablement cap allà. l’Eduard va seure en un dels sillons col·locats en angle recte al sofà. L’Anna va escollir el sofà per seure, una petita taula de centre omplia l’espai entre ells.
Sense adonar-se’n la conversa no fluïa, solament es miraven i somreien.
Ambdós estaven ocupats recol·locant les ganes de tenir-se i solament eren capaços de mirar-se i somriure, com donant-se tàcitament temps per païr.
La conversa anava i venia sense mes intenció que la d’ocupar un temps necessari ..... l’espai ja era ple amb aquella tauleta de centre que els separava. Els cossos reposaven asseguts i còmodes, tot i que allunyats..... era qüestió doncs de temps. L’Eduard va voler recordar a la seva amiga, que ell encara treballava i no podria estar per ella. Ella també va tornar a recordar-li que cercava temps per a ella, agraint-li la invitació i repetia la seva certesa de que serien uns dies a mida. Per un moment els amics s’instal·laven en els formalismes que sens dubte posen distancia..
Sense avisar havia marxat la tarda i ja era fosc. Van decidir sortir a sopar, estava clar que la nevera no donava la possibilitat de fer-ho a la casa, i de fet cap dels dos volien romandre allà en aquell moment. L’Eduard va canviar-se. Aquells pantalons a mitja cama no feien per anar a sopar i conseqüentment el calçat tampoc, ...... L’Anna seguia reconeixent en el seu amic, les seves maneres de fer. Les de sempre!
Van agafar el cotxe costa avall cercant la carretera que els havia de dur a ciutat.
Una maleta és com un llibre obert i ara semblava que ningú estava massa per la lectura.
Sortint de la cuina i sense tornar al menjador, l’Eduard va seguir passadís avall per mostrar a l’Anna la resta de la casa. Ella el seguia i veia solament dues portes, una, la del lavabo i l’altre era l’habitació, l’única de la casa.
Dins del mateix estil, l’habitació tenia un gran armari de portes corredisses, una amplia finestra, un llit amb les seves tauletes i un tocador reconeixible solament pel mirall que el coronava penjat al damunt.
Aquell tocador havia quedat desfigurat pels estris que l’Eduard hi havia anat deixant damunt sense ordre ni concert, en l’ús casual i diari. El llit era de matrimoni, per descomptat, l’Eduard des que va sortir de la residencia d’estudiants, no volia mai cap habitació per no en tingués.
--Aqui dormo jo--,
va dir el seu amic que dibuixant un altre somriure, va afegir
--i tu!..... Si vols És clar!--.
La ironia havia sempre estat una de les millors enteses entre ells, i l’Anna no va deixar passar l’ocasió per a respondre:
-- Quina alternativa tinc?--
L’Eduard va respondre sense perdre temps:
--El terra!—
mentre continuava somrient amb aquella brillantor d’ulls de nen que desitja i no diu.
-- Doncs trio el llit!--. Va assegurar l’Anna, tot tornant el somriure irònic a aquell home que coneixia bé.
-- i a mi no?--, va preguntar l’Eduard
-- a tu, ja fa temps que et vaig triar.....--
va contestar l’Anna, sense preveure que l’Eduard tallaria allà la conversa i sense avis, la abraçaria.
Un petó intens va tancar el cercle d’aquell retrobament on L’Eduard tornava a mostrar a la seva amiga Anna, tot el que era, tot el que tenia i tot el que sentia. L’Anna va respondre a aquell petó amb lo millor d’ella mateixa,. Una abraçada deia tot el que no havia estat dit i ho deia també tot sobre l’emotivitat que havia estat continguda fins aquell precís moment.
Que l’Eduard no havia encisat mai a l’Anna per la seva manera de petonejar, era un fet., però les seves abraçades li arribaven a l’anima i la fonien. Ella es perdia en els braços acollidors de l’Eduard, quan l’enxampava i sense tenir temps per a pensar. Tot succeïa quan la tendresa es barrejava amb la sorpresa i deixava pas al diàleg de pells i a l’entesa de les animes. Tot, sense la consciència de les ments. Era ben bé una passejada a ulls clucs.
Aquell peto va obrir la invitació al retrobament, a la sincronia de regalar-se en cos i ànima. L’Anna i l’Eduard s’haguessin estimat allà mateix, si no hagués sigut perquè l’Anna va demanar un minut i va anar al bany. Aquell minut de dona, derivat de la sospita, de la intuïda alerta i del disgust de confirmar com passava cada mes, de ser dona. Aquell minut, va desfer inevitable i naturalment l’anhel de compartir el seu cos. La desincronia tornava a aparèixer, inevitablement i sense el consentiment de ningú.
De sobte la maleta de l’Anna va passar a ser protagonista. Podria dir-se que l’Anna es va salvar a si mateixa, però no seria just dir-ho sense entendre el clar pas enrera que l’Eduard va fer en saber que el cos de l’Anna sagnava.
No era menyspreu, ni la reacció ofesa de ser deixat. Era un moment après, on l’home es distanciava, on la naturalesa marcava clares diferencies entre sexes i cossos, i on l’Eduard reculava respectuosa i escrupolosament. Així li va ser ensenyat per la mare i així ho va fer. Era una lectura tendra i enrabiada que feia L’Anna, i reculant les ganes, va sortir de l’habitació cercant la maleta oblidada al menjador.
La va agafar i va tornar amb ella a l’habitació on l’Eduard s’havia quedat assegut damunt del llit. La maleta era el testimoni clar de tots els seus anhels i realitats, mentre l’Eduard la mirava encara incrèdul de tenir-la allà.
Com si fugissin d’un destí maleït, tots dos van sortir de l’habitació passadís avall. Abans d’arribar al menjador l’Eduard es va aturar i va obrir l’armari de paret que era al cap de vall del passadís. Va començar a remenar roba i sabates. L’Anna no entenia que feia, fins que el va sentir remugar:
-- ja no tinc què posar-me!,--
ingènuament i veient l’armari ple, ella va contestar:
-- i tota aquesta roba?--
-- aquesta es per la feina!--
Contestà l’Eduard, tot sorprès de que la noia no hi veies la clara diferencia.
Si en aquell armari no havia quatre parells de pantalons, cinc o sis camises i una pila de samarretes, no n’hi havia cap!. Després, menys ingènuament la noia va recordar com n’era de presumit el seu amic. I el bon gust que tenia en el vestir. Com era de suposar, part de la seva roba s’havia quedat a Valladolid, era un home que tenia les seves coses escampades pel mon.
-- Te n’has de comprar?--
-- No. Bé, alguna cosa si, però el fet està que tinc la vogada per fer i en tinc roba per planxar............. i com que la senyora no vindrà en tota la setmana.....! Solament poso a punt el que necessito al moment--.
Aquella va ser mes directe que la de la compra. Es deixava sentir el pas de les hores, encara que poques, i cóm l’Eduard no tenia cap mena de problema en dir i fer.
L’Anna no va recollir la solapada invitació a les tasques domestiques, va fer broma sobre la feina que se li girava al seu amic, i col·locant-se en la posició de convidadíssima, va callar, tot sabent que no trigaria massa a sentir la mateixa invitació però de forma molt mes directe. De fet, en un parell de minuts va arribar,.....
– Si vols podries ajudar-me, jo soc un “chapuzas”.--
En honor a l’educació i l’agraïment, la resposta va ser,
--bé..... tindré moltes hores per a mi, no em costarà fer-ho--.
L’Eduard va agafar unes sabates, i de l’habitació uns pantalons i una camisa .... que va deixar damunt del llit, amb la intenció de canviar-se, aquelles calces curtes ja no tocaven segurament. l’Anna va fer cap al menjador i va seure. Allí hi havia un petit sofà de dues places, just al costat de la porta d’entrada i sota l’ampla finestra. El passadís els duia irremeiablement cap allà. l’Eduard va seure en un dels sillons col·locats en angle recte al sofà. L’Anna va escollir el sofà per seure, una petita taula de centre omplia l’espai entre ells.
Sense adonar-se’n la conversa no fluïa, solament es miraven i somreien.
Ambdós estaven ocupats recol·locant les ganes de tenir-se i solament eren capaços de mirar-se i somriure, com donant-se tàcitament temps per païr.
La conversa anava i venia sense mes intenció que la d’ocupar un temps necessari ..... l’espai ja era ple amb aquella tauleta de centre que els separava. Els cossos reposaven asseguts i còmodes, tot i que allunyats..... era qüestió doncs de temps. L’Eduard va voler recordar a la seva amiga, que ell encara treballava i no podria estar per ella. Ella també va tornar a recordar-li que cercava temps per a ella, agraint-li la invitació i repetia la seva certesa de que serien uns dies a mida. Per un moment els amics s’instal·laven en els formalismes que sens dubte posen distancia..
Sense avisar havia marxat la tarda i ja era fosc. Van decidir sortir a sopar, estava clar que la nevera no donava la possibilitat de fer-ho a la casa, i de fet cap dels dos volien romandre allà en aquell moment. L’Eduard va canviar-se. Aquells pantalons a mitja cama no feien per anar a sopar i conseqüentment el calçat tampoc, ...... L’Anna seguia reconeixent en el seu amic, les seves maneres de fer. Les de sempre!
Van agafar el cotxe costa avall cercant la carretera que els havia de dur a ciutat.
6-Un paissatge nou, una casa
Sortint de la benzinera, el viatge fins a la casa va continuar amb els mateixos encanteris instal·lats entre els dos vells amics. L’un parlava amb emotivitat continguda, l’altre s’ho mirava tot amb els ulls ben oberts i la ment absorta en milers de pensaments i records.
De sobte es van enfilar per un camí ple de rocs i mig asfaltat que pujava sobtadament per damunt de la carretera. El cotxe va necessitar pujar en primera, no era pas possible fer-ho d’una altre manera i desprès d’una corba tancadissima, on estava clar que solament hi podia girar un cotxe, l’Eduard va dir: Es aquí!
Van aparcar en una mena de mirador a ran del penya-segat des d’on es veia la carretera com una serp que s’arrossegava a baix. El mar sense platja dibuixant l’horitzó i al seu damunt el cel i aquella llum estranya, que ho emmarcava tot. La ciutat de La Palma es veia estesa al fons a ma esquerra, tenia un aspecte de poca pressa, o pot ser era la mateixa actitud de l’Anna qui li ho feia llegir així.
Sense sortir del cotxe va girar el cap cercant un lloc que desconeixia. Va veure dues cases aparellades a ran de carrer, sense jardí, sense aquella entrada que normalment tenien les cases aparellades que coneixia l’Anna. També era difícil dir que allò fos un carrer, mes aviat semblava la continuació d’aquella pujada mal asfaltada i plena de rocs que van agafar sortint de la carretera. El silenci era important. Eren quasi les vuit de la tarda i ni un ànima, ni el soroll dels cotxes arribava fins aquella alçada.
Amb aquella solitària i silenciosa intimitat, l’Eduard va sortir del cotxe i es va permetre d’agafar la maleta de la seva amiga fent camí vers la casa. Mentre la treia del maleter, va demanar a l’Anna que era encara dins el cotxe encantada mirant aquell horitzó, que cerques les claus de casa. Com si l’Anna sabés on eren i quines eren. Aquella demanda va fer somriure per dins a l’Anna. Li va semblar familiar, una confirmació de que eren “vells amics”.
Era molt normal que l’Eduard no trobes les claus o qualsevol altre cosa que no fos de feina. Era també normal que amb tota la naturalitat del mon li demanes a ella que les cerques. Era un despistat per a les coses de casa, “un chapuzas” com diria ell. Sempre ho havia sigut i ho continuava essent.
L’Anna va cercar les claus, deixant-se acaronar per aquella normalitat del mon de l’Eduard tot remenant per dins d’un cotxe que no havia vist mai i que era, per dir-ho tot, ple de trastos.
Efectivament les claus eren allà, -com es que ell en sortir del cotxe no les va agafar?. Decididament no eren importants, pensava l’Anna mentre les atansava al seu amic que ja havia tret la maleta del maleter.
L’Anna es va quedar unes passes darrera l’Eduard, volia gaudir d’aquella imatge on ell obria la casa.
Una capritxosa barana baixa de fusta fosca feia d’entrada. La casa era pintada d’un groc bonic, fresc i càlid al mateix temps, i aquella baraneta li donava un caire de llar.
Després de veure la immensitat d’aquell mar i d’aquell cel del cotxe estant, la casa li semblava com una mena de caseta de nines, de mides reduïdes, com una miniatura on el color groc l’acabava d’arrodonir dins l’estampa polida d’aquella terra plena de contrastos.
L’Eduard no va esperar que l’Anna acabes de traspassar la barana de fusta fosca i va desaparèixer dins la casa. Sense la invitació explicita a passar que l’educació demana fer a un convidat, l’Anna anava entrant. Encuriosida per veure que hi havia dins. Tot era a les fosques, i no sentia l’Eduard. No va gosar tancar la porta al seu darrera, la lluminositat de fora entrava deixant entreveure el braç d’un petit sofà.
Arran de porta hi havia una finestra ampla que decorava la nua paret, juntament amb la barana fosca de fora, de la façana de la casa. Les persianes eren baixades . Ser a ran de carrer, la feia sens dubte vulnerable. L’Eduard no es veia. Van ser uns minuts on l’Anna dubtava què fer, entrar o quedar-se a la porta,.... Va decidir entrar amb la mirada, mentre s’acostumava a aquella foscor . Aturada a la porta que va deixar oberta tot just al seu costat.
De sobte, es va encendre la llum, era estrany pensar que amb aquell dia tan clar i maco, s’encenguessin els llums de les cases. Aquella era una casa de lloguer, que l’empresa li va facilitar quan el va enviar a treballar a l’illa.
Els mobles de totes les cases de lloguer son sempre anys setanta i aquells n’eren una bona mostra. Podien ben bé fer par d’alguna subhasta capritxosa d’aquestes que es troben a Barcelona i pels que la gent hi perd el sentit del gust.
Les parets del menjador estaven empaperades, va ser un flhas per l’Anna, feia anys que no en veia de parets així, tret de les pel·lícules que els dissabtes tarda feien a TVE.
Aquella va ser la primera imatge, un menjador ampli, anys setanta, amb la taula de menjador arrambada a la paret que ja sens dubte havia perdut la seva funció i que l’Eduard feia servir d’escriptori, i de reposa-planells.
Les indispensables sis cadires es repartien entre els panys de paret i al voltant de la taula. Mai s’ha entès perquè havien de ser justament sis i no cinc, o set!
Un moble fosc i lluent encapçalava el pany de paret just davant de la porta d’entrada. No hi mancava la solemne decoració de les cases de lloguer. Tot un recull d’objectes, d’aquells que s’acumulen al llarg dels anys anant de boda en boda i que no saps mai on col·locar, eren allà exposats com si d’una vitrina d’aparador de “todo a 100” es tractes. Ben segur que la mestressa d’aquella casa deuria haver assistit a moltes bodes.
L’Eduard no havia tocat massa les coses de “la senyora”, just per fer una mica d’espai on col·locar-hi un seguit de cd’s de musica i dades. Res més deia en aquell moble, que allò fos casa seva. Ni ell ho pretenia.
Mentre l’Anna observava aquell espai, l’Eduard seguia perdut per dins la casa, així que ella no es va moure d’allà on era, tenia coses per mirar com fan totes les dones quan es troben al mercadillo dels dissabtes. No necessiten res, no compren res, però ho escruten tot amb la mirada i s’aturen a cada pas.
Soroll de persianes i portes van distreure a l’Anna d’aquell espectacle anys setanta. Ara mirava la seva maleta que l’Eduard havia deixat al costat del seu improvisat escriptori.
La mirava i pensava que feia solament unes hores era igualment dreta al costat de la porta de casa seva, mentre ella repassava que en la seva bossa d’estiu de ganxet, no hi manques res, que creies necessari pel viatge. La mateixa maleta, la mateixa posició però en un espai i en un temps diferent que ella havia triat. L’espai i el temps de l’Eduard. Era una convidada?, Una intrusa?, Una aprofitada?, ..... no es preguntava què hi feia allà, però si que l’Anna va tenir la temptació de autoqüestionar-se.
L’Eduard la va treure d’aquella contaminada intenció, apareixent de sobte per la porta de la esquerra del moble i convidant-la a entrar........... volia ensenyar-li el petit pati que tenia la casa. Oblidant la maleta al menjador, van passar per la cuina i van anar a parar al pati de la casa. Era força gran, gairebé quadrat.
El terra enrajolat, de color fang mate. Una manega ben doblegada reposava al terra i venia a dir que el seu amic es prenia la cura de regar-lo sovint, perquè pels quatre testos que hi tenia, no calia tanta logística.
En aquell pati i al costat de la cuina hi havia un quartet on la rentadora ocupava el lloc preferent. També hi havia un safareig de pedra, amagat per un parell de cubells i una pila de roba bruta. Un parell de sabates per terra i unes bambes deixaven clar que era un lloc de moviment aquell.
Una cosa va sobtar a l’Anna, l’ordre i la practicitat dels productes de neteja que el seu amic tenia en aquell quartet. Ell sempre deia que era un “chapuzas” en les tasques domestiques. Afirmava que ni li agradaven ni en sabia, però veure aquella planificació masculina en la neteja va agradar a la ordenada Anna.
Aquell pati devia ser un dels raconets favorits de l’Eduard perquè el mostrava a la seva amiga amb molta tendresa. L’Anna va tornar a notar aquella emotivitat continguda en el seu amic.
Tret del safareig, al que no va donar gens d’importància, no va parar de somriure i de fer totes les gesticulacions possibles per a demostrar que allò era com un petit paradís, sobre tot quan el sol desapareixia i al tornar a casa, cansat de la feina, s’hi seia al caure de la nit.
Van tornar a entrar a la casa. Eren a la cuina i li va ser presentada com el lloc on hi feia vida, de fet, la petita radio que hi havia damunt d’una petita taula recordava a l’Anna el gust del seu amic per l’actualitat i les noticies de bon mati o a qualsevol hora.
L’Eduard, mentre es prenia el seu inseparable té amb llet, llegia el diari, fumava un cigarret, i fins i tot podia parlar amb algú. contemporàniament Ho feia tot alhora. Ho feia malgrat saber que podia ofendre al que era amb ell parlant, per la poca atenció que l’interlocutor sentia tenir d’aquell home multisensorial. Podia demanar disculpes per haver-ho fet, però no deixava de fer-ho. Per a ell era important!.
Mirant la cuina era clar que La “senyora” era una bona mestressa de casa. Aquella cuina estava ben abastada, i els estris no eren d’aquells que ja no saps que fer-ne. L’Eduard va demanar a l’Anna si volia prendre alguna cosa, tot avançant que hi tenia ben poc a la nevera. Per un moment ella va pensar, -“passarem gana, si aquest xicot no ha previst omplir una mica la nevera”.
En realitat el que havia previst l’Eduard era que amb la seva amiga a casa, ella s’encarregaria de tot, fins i tot d’omplir la nevera. L’Anna sospitava aquesta previsió, coneixia al seu amic, però va voler sentir-la i va preguntar
-i què soparem avui?, o no cal sopar?. Sabia que el seu amic no menyspreava cap dels àpats, era una bona forquilla. La resposta va ser immediata,
- soparem fora i demà ja anirem a comprar. Ara que ets aquí, tu t’encarregues de les coses de casa, jo soc un chapuzas!
I sense cap mena de remor, però amb una rialleta, va afegir,
-li he dit a la senyora que ve a netejar i planxar que aquesta setmana no vingui.
De fet l’Anna ja havia vist una pila de roba per planxar damunt del tocador.... (i va a tornar a somriure per dins) Allò, confirmava la seva sospita, així que li va demanar un got d’aigua, no volia res mes. Calia tirar avall aquella franquesa “antipatica”.
El seu amic va obrir la nevera i efectivament, d’aigua no en tenia, de fet la nevera era com totes les neveres a fi de mes, tot i que mancaven ben quinze dies per la fi d’aquell mes de juliol. Amb curiositat va beure un got d’aigua de l’aixeta, convençuda pel seu amic que li assegurava que era molt bona.
............Al menys set no en passarem, va tornar a pensar l’Anna.
De sobte es van enfilar per un camí ple de rocs i mig asfaltat que pujava sobtadament per damunt de la carretera. El cotxe va necessitar pujar en primera, no era pas possible fer-ho d’una altre manera i desprès d’una corba tancadissima, on estava clar que solament hi podia girar un cotxe, l’Eduard va dir: Es aquí!
Van aparcar en una mena de mirador a ran del penya-segat des d’on es veia la carretera com una serp que s’arrossegava a baix. El mar sense platja dibuixant l’horitzó i al seu damunt el cel i aquella llum estranya, que ho emmarcava tot. La ciutat de La Palma es veia estesa al fons a ma esquerra, tenia un aspecte de poca pressa, o pot ser era la mateixa actitud de l’Anna qui li ho feia llegir així.
Sense sortir del cotxe va girar el cap cercant un lloc que desconeixia. Va veure dues cases aparellades a ran de carrer, sense jardí, sense aquella entrada que normalment tenien les cases aparellades que coneixia l’Anna. També era difícil dir que allò fos un carrer, mes aviat semblava la continuació d’aquella pujada mal asfaltada i plena de rocs que van agafar sortint de la carretera. El silenci era important. Eren quasi les vuit de la tarda i ni un ànima, ni el soroll dels cotxes arribava fins aquella alçada.
Amb aquella solitària i silenciosa intimitat, l’Eduard va sortir del cotxe i es va permetre d’agafar la maleta de la seva amiga fent camí vers la casa. Mentre la treia del maleter, va demanar a l’Anna que era encara dins el cotxe encantada mirant aquell horitzó, que cerques les claus de casa. Com si l’Anna sabés on eren i quines eren. Aquella demanda va fer somriure per dins a l’Anna. Li va semblar familiar, una confirmació de que eren “vells amics”.
Era molt normal que l’Eduard no trobes les claus o qualsevol altre cosa que no fos de feina. Era també normal que amb tota la naturalitat del mon li demanes a ella que les cerques. Era un despistat per a les coses de casa, “un chapuzas” com diria ell. Sempre ho havia sigut i ho continuava essent.
L’Anna va cercar les claus, deixant-se acaronar per aquella normalitat del mon de l’Eduard tot remenant per dins d’un cotxe que no havia vist mai i que era, per dir-ho tot, ple de trastos.
Efectivament les claus eren allà, -com es que ell en sortir del cotxe no les va agafar?. Decididament no eren importants, pensava l’Anna mentre les atansava al seu amic que ja havia tret la maleta del maleter.
L’Anna es va quedar unes passes darrera l’Eduard, volia gaudir d’aquella imatge on ell obria la casa.
Una capritxosa barana baixa de fusta fosca feia d’entrada. La casa era pintada d’un groc bonic, fresc i càlid al mateix temps, i aquella baraneta li donava un caire de llar.
Després de veure la immensitat d’aquell mar i d’aquell cel del cotxe estant, la casa li semblava com una mena de caseta de nines, de mides reduïdes, com una miniatura on el color groc l’acabava d’arrodonir dins l’estampa polida d’aquella terra plena de contrastos.
L’Eduard no va esperar que l’Anna acabes de traspassar la barana de fusta fosca i va desaparèixer dins la casa. Sense la invitació explicita a passar que l’educació demana fer a un convidat, l’Anna anava entrant. Encuriosida per veure que hi havia dins. Tot era a les fosques, i no sentia l’Eduard. No va gosar tancar la porta al seu darrera, la lluminositat de fora entrava deixant entreveure el braç d’un petit sofà.
Arran de porta hi havia una finestra ampla que decorava la nua paret, juntament amb la barana fosca de fora, de la façana de la casa. Les persianes eren baixades . Ser a ran de carrer, la feia sens dubte vulnerable. L’Eduard no es veia. Van ser uns minuts on l’Anna dubtava què fer, entrar o quedar-se a la porta,.... Va decidir entrar amb la mirada, mentre s’acostumava a aquella foscor . Aturada a la porta que va deixar oberta tot just al seu costat.
De sobte, es va encendre la llum, era estrany pensar que amb aquell dia tan clar i maco, s’encenguessin els llums de les cases. Aquella era una casa de lloguer, que l’empresa li va facilitar quan el va enviar a treballar a l’illa.
Els mobles de totes les cases de lloguer son sempre anys setanta i aquells n’eren una bona mostra. Podien ben bé fer par d’alguna subhasta capritxosa d’aquestes que es troben a Barcelona i pels que la gent hi perd el sentit del gust.
Les parets del menjador estaven empaperades, va ser un flhas per l’Anna, feia anys que no en veia de parets així, tret de les pel·lícules que els dissabtes tarda feien a TVE.
Aquella va ser la primera imatge, un menjador ampli, anys setanta, amb la taula de menjador arrambada a la paret que ja sens dubte havia perdut la seva funció i que l’Eduard feia servir d’escriptori, i de reposa-planells.
Les indispensables sis cadires es repartien entre els panys de paret i al voltant de la taula. Mai s’ha entès perquè havien de ser justament sis i no cinc, o set!
Un moble fosc i lluent encapçalava el pany de paret just davant de la porta d’entrada. No hi mancava la solemne decoració de les cases de lloguer. Tot un recull d’objectes, d’aquells que s’acumulen al llarg dels anys anant de boda en boda i que no saps mai on col·locar, eren allà exposats com si d’una vitrina d’aparador de “todo a 100” es tractes. Ben segur que la mestressa d’aquella casa deuria haver assistit a moltes bodes.
L’Eduard no havia tocat massa les coses de “la senyora”, just per fer una mica d’espai on col·locar-hi un seguit de cd’s de musica i dades. Res més deia en aquell moble, que allò fos casa seva. Ni ell ho pretenia.
Mentre l’Anna observava aquell espai, l’Eduard seguia perdut per dins la casa, així que ella no es va moure d’allà on era, tenia coses per mirar com fan totes les dones quan es troben al mercadillo dels dissabtes. No necessiten res, no compren res, però ho escruten tot amb la mirada i s’aturen a cada pas.
Soroll de persianes i portes van distreure a l’Anna d’aquell espectacle anys setanta. Ara mirava la seva maleta que l’Eduard havia deixat al costat del seu improvisat escriptori.
La mirava i pensava que feia solament unes hores era igualment dreta al costat de la porta de casa seva, mentre ella repassava que en la seva bossa d’estiu de ganxet, no hi manques res, que creies necessari pel viatge. La mateixa maleta, la mateixa posició però en un espai i en un temps diferent que ella havia triat. L’espai i el temps de l’Eduard. Era una convidada?, Una intrusa?, Una aprofitada?, ..... no es preguntava què hi feia allà, però si que l’Anna va tenir la temptació de autoqüestionar-se.
L’Eduard la va treure d’aquella contaminada intenció, apareixent de sobte per la porta de la esquerra del moble i convidant-la a entrar........... volia ensenyar-li el petit pati que tenia la casa. Oblidant la maleta al menjador, van passar per la cuina i van anar a parar al pati de la casa. Era força gran, gairebé quadrat.
El terra enrajolat, de color fang mate. Una manega ben doblegada reposava al terra i venia a dir que el seu amic es prenia la cura de regar-lo sovint, perquè pels quatre testos que hi tenia, no calia tanta logística.
En aquell pati i al costat de la cuina hi havia un quartet on la rentadora ocupava el lloc preferent. També hi havia un safareig de pedra, amagat per un parell de cubells i una pila de roba bruta. Un parell de sabates per terra i unes bambes deixaven clar que era un lloc de moviment aquell.
Una cosa va sobtar a l’Anna, l’ordre i la practicitat dels productes de neteja que el seu amic tenia en aquell quartet. Ell sempre deia que era un “chapuzas” en les tasques domestiques. Afirmava que ni li agradaven ni en sabia, però veure aquella planificació masculina en la neteja va agradar a la ordenada Anna.
Aquell pati devia ser un dels raconets favorits de l’Eduard perquè el mostrava a la seva amiga amb molta tendresa. L’Anna va tornar a notar aquella emotivitat continguda en el seu amic.
Tret del safareig, al que no va donar gens d’importància, no va parar de somriure i de fer totes les gesticulacions possibles per a demostrar que allò era com un petit paradís, sobre tot quan el sol desapareixia i al tornar a casa, cansat de la feina, s’hi seia al caure de la nit.
Van tornar a entrar a la casa. Eren a la cuina i li va ser presentada com el lloc on hi feia vida, de fet, la petita radio que hi havia damunt d’una petita taula recordava a l’Anna el gust del seu amic per l’actualitat i les noticies de bon mati o a qualsevol hora.
L’Eduard, mentre es prenia el seu inseparable té amb llet, llegia el diari, fumava un cigarret, i fins i tot podia parlar amb algú. contemporàniament Ho feia tot alhora. Ho feia malgrat saber que podia ofendre al que era amb ell parlant, per la poca atenció que l’interlocutor sentia tenir d’aquell home multisensorial. Podia demanar disculpes per haver-ho fet, però no deixava de fer-ho. Per a ell era important!.
Mirant la cuina era clar que La “senyora” era una bona mestressa de casa. Aquella cuina estava ben abastada, i els estris no eren d’aquells que ja no saps que fer-ne. L’Eduard va demanar a l’Anna si volia prendre alguna cosa, tot avançant que hi tenia ben poc a la nevera. Per un moment ella va pensar, -“passarem gana, si aquest xicot no ha previst omplir una mica la nevera”.
En realitat el que havia previst l’Eduard era que amb la seva amiga a casa, ella s’encarregaria de tot, fins i tot d’omplir la nevera. L’Anna sospitava aquesta previsió, coneixia al seu amic, però va voler sentir-la i va preguntar
-i què soparem avui?, o no cal sopar?. Sabia que el seu amic no menyspreava cap dels àpats, era una bona forquilla. La resposta va ser immediata,
- soparem fora i demà ja anirem a comprar. Ara que ets aquí, tu t’encarregues de les coses de casa, jo soc un chapuzas!
I sense cap mena de remor, però amb una rialleta, va afegir,
-li he dit a la senyora que ve a netejar i planxar que aquesta setmana no vingui.
De fet l’Anna ja havia vist una pila de roba per planxar damunt del tocador.... (i va a tornar a somriure per dins) Allò, confirmava la seva sospita, així que li va demanar un got d’aigua, no volia res mes. Calia tirar avall aquella franquesa “antipatica”.
El seu amic va obrir la nevera i efectivament, d’aigua no en tenia, de fet la nevera era com totes les neveres a fi de mes, tot i que mancaven ben quinze dies per la fi d’aquell mes de juliol. Amb curiositat va beure un got d’aigua de l’aixeta, convençuda pel seu amic que li assegurava que era molt bona.
............Al menys set no en passarem, va tornar a pensar l’Anna.
5-Un degoteig de llum
Feia ja molts anys que el cas, no era benvingut a casa de l’Anna, perquè no hi creia. Considerar al cas, “non grato” significava que s’havia d’estar al “cas” de tot. Malauradament doncs, significava també triar no tenir repòs, dependre exclusivament d’ella, i de les seves forces. Significava perdre la capacitat de rebre per cobrir la de donar, d’esmerçar fins l’ultima unce de la pròpia autoestima, de respirar l’aire viciat del seu propi alè, en fi,...... no deixar ni temps ni espai, a res i a ningú, i no poder aclucar mai els ulls.
Segurament l’Anna quan va triar un escenari així, no devia veure masses alternatives més, perquè els monòlegs sempre esgoten, fins i tot als supervivents, als joves i als valents.
No va ser doncs a cas, que l’Anna hagués triat per aquell estiu, aquella destinació. Ja feia mes d’un any que en cada trucada de l’Eduard, hi havia una petita o gran parcel·la desconeguda, amb la que l’Anna s’hi veia enfrontada una i una altre vegada.
Unes vegades amb somriures, altres amb el joc de les ironies, sempre amb subtilesa i sorprenentment, amb serenor, l’Anna s’adonava que anava encaixant aquella parcel·la de conversa on a cops de paraules es dibuixava la proposició de l’Eduard, ... “vine, tornem-ne a parlar”.......
No n’estava segura, l’Eduard pot ser no mostrava totes les seves cartes, és un caçador i mai treia totes les armes del seu armari, però era sincer. L’Anna sabia que l’Eduard volia veure-la,. Per a què?, quin era el perquè del seu amic?
Ella volia anar-hi, però no pas per a tornar-ne a parlar. Hi anava per a regalar-se a si mateixa. Havia de ser un viatge per allunyar-se de l’esgotament , per a carregar piles, per a gaudir del seu propi silenci en la pau que la ma de l’Eduard li donava..... o hi havia algun motiu mes?
Desitjava viure acaronada per la sincronia de la proximitat de l’Eduard, i enriquir-se per l’anima que li sobreeixía d’emocions.
Mentre esperava la data del seu viatge, va tenir força temps per acumular preguntes. L’havia contractat per internet amb mes d’un mes d’antelació. Calia regalar-se un temps però no feia cap falta gastar-hi una fortuna, així que la butxaca de la previsora Anna, s’ho va trobar.
Era la serenor?, era el seny?, o bé era aquella racionalitat protectora, característica en ella?, que automàtica i de manera innata es posava en marxa, quan no entenia quelcom. Gràcies a què?, estava encaixant els missatges entre línies que anava deixant caure l’Eduard ? Estava convençuda de que saber-ho l’ajudaria a entendre la naturalesa d’aquella part desconeguda del discurs, i amb facilitat es tornava a perdre entre les autoreflexions que no serveixen mai immediatament.
Tornar a viure una relació amb l’Eduard?, per què?. Quins eren els per què, que l’assaltaven ara com per a proposar-se una cosa així?. Sabia del cert que no n’estava enamorada, les papallones feia temps que havien desaparegut. I sobre tot, ara que hi pensava!, - Perquè tenia aquestes preguntes al cap? Perquè justament ara?
Aquell seguit d’interrogants van fer que l’Anna , desprès de cada trucada, deixes per uns minuts el seu monòleg quotidià, i s’adones de que Inevitablement se li escapaven de l’ànima i de mica en mica, fils de llum. Els seus racons d’ombres silencioses s’il·luminaven per segons. No era bonic allò que la tènue llum feia aparèixer als ulls d’aquella enfosquida artista, o al menys, amb ella no li va agradar. Quelcom es feia present sense que ella ho hagués cridat.
Com tot el que fa referència als guions de l’Anna, va ser un degoteig lent de llums. Ignorava els ritmes del seu amic, els temps ja no es vivien amb la mateixa sincronia, com temps enrera. Ambdós eren persones actives, passionals amb els actes, intimistes amb els propis sentiments i tan fidels com gelosos de la seva intimitat,...... era com si visquessin en fortaleses on el temps i l’espai fos marcat pel “dominus/a” del lloc.
Aïllats interiorment del mon. Eren éssers que coneixien bé les seves pròpies ànimes, i que justament per això vivien en el seu aïllament interior. Solament quan es trobaven en el mateix temps i en el mateix espai la comunió dels actes i dels pensaments feia desaparèixer conceptualment aquelles necessàries mesures, de la distancia i les hores, obligant-los gratament a ser feliços compartint-se. Era cert, era una evidencia de que aquelles ànimes havien estat foses i quan eren a prop la inèrcia les tornava a unir. Inevitablement, al marge de les seves voluntats, de les seves barreres, dels seus aïllaments,....
Els dies passaven i cada dia estava mes segura de que aquell encaix s’havia alimentat sempre de la gran confiança i complicitat que tenia amb seu amic, i de que ja no la trasbalsava l’amor sentit ni el viscut amb ell. Va ser llavors, quan va creure saber d’on partia. Aquella creença va confirmar la bogeria de fer aquell viatge.
Ben segur que no era tant important saber d’on partia, el que li calia era creure-ho. Viure amb la certesa o amb la creença? Un altre dilema etern de l’Anna. Una d’aquelles auto reflexions que mai son útils immediatament.
Era un compromís, amb ella mateixa, i era també una il·lusió. La il·lusió de viure un temps i un espai on sabia del cert que aclucaria els ulls. Aclucar els ulls, aquell era el regal. Aquella era la necessitat. Havia mesurat el cost, seria un regal que ben segur l’Eduard no li negaria, perquè no era precís demanar-li, i pel que no demanaria res a canvi. En el seu més íntim, Anna pensava que n’era creditora. Havia tornat al seu monòleg.
Tot i que semblava el mes egoista dels homes, sempre va demostrar gratuïtat, amb el que l’Anna valorava més, ben segur que ni ell ho sabia! .....I valia mes així.
En algun moment, la mateixa Anna va dubtar d’aquesta gratuïtat, tatxant-lo en alguna ocasió de manipulador i egocèntric, com si tot li fos descomptat. Sempre l’acusava de ser un caçador, i no precisament de somnis. L’acusava tot admirant-lo, de tenir sempre un pla dissenyat. No eren tant diferents amb això i d’aquí la complicitat i aquell deliciós respecte tàcit entre ells.
Les essències dels éssers humans viuen a l’ànima i son armes dobles. Manipulant-les i utilitzant-les en benefici d’un mateix se’ls hi acaba posant el nom de ressentiment. Les essències amb aquest nom poden ser letals. L’essència de l’Eduard era vestida d’amor senzill i d’humanitat.......... no fora just posar-hi nom, però sempre feia nit a la seva fortalesa i quan l’Eduard es passejava pel mon, la seva essència restava a casa, sabia que era el seu taló d’Achile.
L’Anna finalment creia saber, el per què anar-hi i des d’on hi aniria. No podia deixar entrar el cas en aquella vivència triada. Investida pel seu propi monòleg, hi creia, i no era el cas trair-se.
Sabia que anava a cercar respostes, convençuda de fer-se un regal, o pot ser a cobrar-se’l. Havia sigut capaç de dir, -vull aquest regal, i no hi havia regust de culpabilitat en desitjar-lo. I Allò solament era possible si tornava a trobar a aquell personatge, l’Eduard, on el coneixement i la fe sempre anaven de la ma..
Segurament l’Anna quan va triar un escenari així, no devia veure masses alternatives més, perquè els monòlegs sempre esgoten, fins i tot als supervivents, als joves i als valents.
No va ser doncs a cas, que l’Anna hagués triat per aquell estiu, aquella destinació. Ja feia mes d’un any que en cada trucada de l’Eduard, hi havia una petita o gran parcel·la desconeguda, amb la que l’Anna s’hi veia enfrontada una i una altre vegada.
Unes vegades amb somriures, altres amb el joc de les ironies, sempre amb subtilesa i sorprenentment, amb serenor, l’Anna s’adonava que anava encaixant aquella parcel·la de conversa on a cops de paraules es dibuixava la proposició de l’Eduard, ... “vine, tornem-ne a parlar”.......
No n’estava segura, l’Eduard pot ser no mostrava totes les seves cartes, és un caçador i mai treia totes les armes del seu armari, però era sincer. L’Anna sabia que l’Eduard volia veure-la,. Per a què?, quin era el perquè del seu amic?
Ella volia anar-hi, però no pas per a tornar-ne a parlar. Hi anava per a regalar-se a si mateixa. Havia de ser un viatge per allunyar-se de l’esgotament , per a carregar piles, per a gaudir del seu propi silenci en la pau que la ma de l’Eduard li donava..... o hi havia algun motiu mes?
Desitjava viure acaronada per la sincronia de la proximitat de l’Eduard, i enriquir-se per l’anima que li sobreeixía d’emocions.
Mentre esperava la data del seu viatge, va tenir força temps per acumular preguntes. L’havia contractat per internet amb mes d’un mes d’antelació. Calia regalar-se un temps però no feia cap falta gastar-hi una fortuna, així que la butxaca de la previsora Anna, s’ho va trobar.
Era la serenor?, era el seny?, o bé era aquella racionalitat protectora, característica en ella?, que automàtica i de manera innata es posava en marxa, quan no entenia quelcom. Gràcies a què?, estava encaixant els missatges entre línies que anava deixant caure l’Eduard ? Estava convençuda de que saber-ho l’ajudaria a entendre la naturalesa d’aquella part desconeguda del discurs, i amb facilitat es tornava a perdre entre les autoreflexions que no serveixen mai immediatament.
Tornar a viure una relació amb l’Eduard?, per què?. Quins eren els per què, que l’assaltaven ara com per a proposar-se una cosa així?. Sabia del cert que no n’estava enamorada, les papallones feia temps que havien desaparegut. I sobre tot, ara que hi pensava!, - Perquè tenia aquestes preguntes al cap? Perquè justament ara?
Aquell seguit d’interrogants van fer que l’Anna , desprès de cada trucada, deixes per uns minuts el seu monòleg quotidià, i s’adones de que Inevitablement se li escapaven de l’ànima i de mica en mica, fils de llum. Els seus racons d’ombres silencioses s’il·luminaven per segons. No era bonic allò que la tènue llum feia aparèixer als ulls d’aquella enfosquida artista, o al menys, amb ella no li va agradar. Quelcom es feia present sense que ella ho hagués cridat.
Com tot el que fa referència als guions de l’Anna, va ser un degoteig lent de llums. Ignorava els ritmes del seu amic, els temps ja no es vivien amb la mateixa sincronia, com temps enrera. Ambdós eren persones actives, passionals amb els actes, intimistes amb els propis sentiments i tan fidels com gelosos de la seva intimitat,...... era com si visquessin en fortaleses on el temps i l’espai fos marcat pel “dominus/a” del lloc.
Aïllats interiorment del mon. Eren éssers que coneixien bé les seves pròpies ànimes, i que justament per això vivien en el seu aïllament interior. Solament quan es trobaven en el mateix temps i en el mateix espai la comunió dels actes i dels pensaments feia desaparèixer conceptualment aquelles necessàries mesures, de la distancia i les hores, obligant-los gratament a ser feliços compartint-se. Era cert, era una evidencia de que aquelles ànimes havien estat foses i quan eren a prop la inèrcia les tornava a unir. Inevitablement, al marge de les seves voluntats, de les seves barreres, dels seus aïllaments,....
Els dies passaven i cada dia estava mes segura de que aquell encaix s’havia alimentat sempre de la gran confiança i complicitat que tenia amb seu amic, i de que ja no la trasbalsava l’amor sentit ni el viscut amb ell. Va ser llavors, quan va creure saber d’on partia. Aquella creença va confirmar la bogeria de fer aquell viatge.
Ben segur que no era tant important saber d’on partia, el que li calia era creure-ho. Viure amb la certesa o amb la creença? Un altre dilema etern de l’Anna. Una d’aquelles auto reflexions que mai son útils immediatament.
Era un compromís, amb ella mateixa, i era també una il·lusió. La il·lusió de viure un temps i un espai on sabia del cert que aclucaria els ulls. Aclucar els ulls, aquell era el regal. Aquella era la necessitat. Havia mesurat el cost, seria un regal que ben segur l’Eduard no li negaria, perquè no era precís demanar-li, i pel que no demanaria res a canvi. En el seu més íntim, Anna pensava que n’era creditora. Havia tornat al seu monòleg.
Tot i que semblava el mes egoista dels homes, sempre va demostrar gratuïtat, amb el que l’Anna valorava més, ben segur que ni ell ho sabia! .....I valia mes així.
En algun moment, la mateixa Anna va dubtar d’aquesta gratuïtat, tatxant-lo en alguna ocasió de manipulador i egocèntric, com si tot li fos descomptat. Sempre l’acusava de ser un caçador, i no precisament de somnis. L’acusava tot admirant-lo, de tenir sempre un pla dissenyat. No eren tant diferents amb això i d’aquí la complicitat i aquell deliciós respecte tàcit entre ells.
Les essències dels éssers humans viuen a l’ànima i son armes dobles. Manipulant-les i utilitzant-les en benefici d’un mateix se’ls hi acaba posant el nom de ressentiment. Les essències amb aquest nom poden ser letals. L’essència de l’Eduard era vestida d’amor senzill i d’humanitat.......... no fora just posar-hi nom, però sempre feia nit a la seva fortalesa i quan l’Eduard es passejava pel mon, la seva essència restava a casa, sabia que era el seu taló d’Achile.
L’Anna finalment creia saber, el per què anar-hi i des d’on hi aniria. No podia deixar entrar el cas en aquella vivència triada. Investida pel seu propi monòleg, hi creia, i no era el cas trair-se.
Sabia que anava a cercar respostes, convençuda de fer-se un regal, o pot ser a cobrar-se’l. Havia sigut capaç de dir, -vull aquest regal, i no hi havia regust de culpabilitat en desitjar-lo. I Allò solament era possible si tornava a trobar a aquell personatge, l’Eduard, on el coneixement i la fe sempre anaven de la ma..
...per què ara si? (2005)
No ho sabré mai.
Solament sé el que visc,
i ara succeeix de la ma d’un pinzell d’estil,
d’un pintor d’escenaris bullents,
amb una riquesa estranya
...... o pot ser coneguda?
Ara, el paisatge és ple de contrastos tendres i secs
com els d’un aiguafort.
Adorat ambient de llums i ombres,
intimista,
un xic còmplice i un xic compartit.
No deixa que hi hagi distancia entre les amigues,
es confonen sovint,
no hi ha master ni servidor,
no hi ha centre ni punt de fuga,
és lo mes similar a un caos i a la pau .................
..... tot i així,
m’hi endinso fins a fer-ne part,
com un element mes del quadre.
Hi estic bé,
hi estic a gust............. ,
no voldria que fos una altre passejada a ulls clucs,
vull ser aquí, amb el sentinella si cal,
no vull nodrir solament l’anima,
sinó sobretot l’ànima.........
fer-ho jo, per Mi.
fins quan?
I sobre tot, per què?..........
el on, ja el sé:
Aquí.
Solament sé el que visc,
i ara succeeix de la ma d’un pinzell d’estil,
d’un pintor d’escenaris bullents,
amb una riquesa estranya
...... o pot ser coneguda?
Ara, el paisatge és ple de contrastos tendres i secs
com els d’un aiguafort.
Adorat ambient de llums i ombres,
intimista,
un xic còmplice i un xic compartit.
No deixa que hi hagi distancia entre les amigues,
es confonen sovint,
no hi ha master ni servidor,
no hi ha centre ni punt de fuga,
és lo mes similar a un caos i a la pau .................
..... tot i així,
m’hi endinso fins a fer-ne part,
com un element mes del quadre.
Hi estic bé,
hi estic a gust............. ,
no voldria que fos una altre passejada a ulls clucs,
vull ser aquí, amb el sentinella si cal,
no vull nodrir solament l’anima,
sinó sobretot l’ànima.........
fer-ho jo, per Mi.
fins quan?
I sobre tot, per què?..........
el on, ja el sé:
Aquí.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)