Com podries avui enamorar-me,
si el que et demano és un bitllet fosc.
Un passatge amb destinació a les entranyes.
Un buf que m’acosti a les pitjors pors.
Com podries avui enamorar-me,
si el camí és incert i lliscós.
Fet de llàgrimes espantadisses.
Dibuixat a trossos,
com les babes dels cargols.
Regalimen fredes i lentes.
Silencioses, gairebé mudes.
Rítmicament sigil·loses i espaiades...
Tot i així et sobten,
t’espanten,
i et rebel·len
mentre les sents inexorables,
caure galtes avall
Tenen vida pròpia i son teves
No les demanes i venen.
Vols aturar-les i belluguen
Son com les cuques buscant el sol
Rebassen les pupil·les ennuegades
I guanyen el llindar,
mentre el cor es buida i el cervell s’adorm
Pot ser alleugeren l’anima,
Pot ser es que ja no n’hi caben mes
El cert és que s’escolen furtives i
segueixen caient...
Les acabaré empassant, ho sé!
Com tantes i tantes coses,
com tantes i tantes mes,
però ara cauen i cauen
i ja no s’aturen per res..
Les aparto,
les eixugo i
les refrego,
les escampo ...
En el intent va de no sentir
Que aquesta fredor es clava
i de com s’endinsa al pit
...per això em pregunto
Com podries doncs, avui enamorar-me,
Si estic plorant per dins!.
La mare naturalesa (2008)
El hivern continua sec. Els dies s’esmunyen aparentment grisos, freds i atapeïts de presses artificials. Deures prefabricats pel mon fàctic de la feina, on ens sembla ser peces “valuoses” d’un engranatge entre el mon personal i el social. Un sistema viu perquè contínuament es mou i ens sentim esbalaïts pel moviment, remor de vida que desitgem inconscients. No ens hauríem d’enganyar, és mou al marge nostre, no en som pas els actors.
El temps, una mena “d’eternitat”, que no té presses ni retards. Es constant, un punt de referència que mai l’hem pogut percebre amic, perquè passa inexorable, perquè és massa fidel, perquè no dona llicencies, ni privilegis. Perquè pot ser és massa just i se’ns escapa. Nosaltres varem perdre el sentit de la justícia en el primer hivern, mentre pensàvem en el greuge que patíem vivint conscients i certs de la nostra mort.
Aquest hivern és sec i ens sorprenem, fins i tot ens espantem. Conjurem als deus i a les enginyeries humanes, però una vegada mes tot es quedarà aquí, romandrà en la immediatesa de les accions, dels resultats i les lleis dels homes... un deure mes del mon fàctic que entre tots hem fabricat i la terra en realitat es esquerdada. Continuarà esquinçant-se, i s’omplirà mes de terrossos secs i febles. Es la pèrdua del propi cos. L’oblit del “ser” i del “ser-hi”.
Els terrossos secs esdevindran altres “peces valuoses” d’un altre engranatge. Es van convertint en mínimes expressions de pols, volàtils, groguenques i pàl·lides, anèmiques, malaltisses......... ferides de mort per on continuem trepitjant nosaltres, sense adonar-nos que ella, la terra, ha estat la única coherent donant l’esquena a la vida dels homes.
Es un hivern sec que eixuga els cors i que els xucla la sang, perquè la terra ja no pot engolir-ne mes. Es un hivern que els aixafa i els asseca, els panseix i els fa febles fins a convertir-los en pols, la mateixa pols que reconeix com a seva, i se’ls endur lluny, perquè ja ningú sent que bategen ...... Tots som sords.
Vull pensar que se’ls endur i els salvaguarda, i que escampa la pols en un altre lloc. Creu en ells i no per fe, sinó per amor. Plantar i esperar que creixin en altres primaveres....... tan se val quan i on, ni tan sols els perques, és el tarannà d’una mare.
Pot ser sí, que els cors poden renéixer amb els anys. Pot ser sí que es per això, que sovint els sentiments ens confonen i ens sorprenen quan la sordesa passa i sentim el bategar. De joves o de vells el temps no ho impedeix, ans al contrari es just. No dona privilegis.
Es sens dubte un viatge dur, per les estacions perdudes del mon, on els trens sembla que passin solament una vegada. Es fins i tot un cúmul de malsons, armaris plens de fantasmes arrossegats en maletes buides i pesades. Uns en diuen bogeria, altres vida, tenim molts mots en la nostra enginyeria que apaivaguen les nostres consciencies a la llum de moltes morals. Pot ser és aquesta, la bogeria que fa patir mes, la de notar un buf de vida en el seu batec. Diuen que néixer és un fet traumàtic on tot i perdent de vegades la vida, tots els que som aquí, hi hem passat i cap de nosaltres ho recorda.
Incrèduls doncs, desmemoriats i convençuts de que allò es bogeria, percebem remor de malson, un buit esquinçat de vida que torna a recordar-nos la mort... en un cor que batega. Espantats i cansats, viatjants esgotats, desitgem el silenci al cor. Un atribut perillós de la mort. Pot ser per això és millor “no escoltar-lo”? Es la contradicció dels records.
Tot i poderosos, com ens sentim amb les pròpies eleccions, no hem pogut mai vèncer a l’ànima que vetlla sempre per la vida, al marge del que costi viure. Hem estat servents, sacerdots, bruixots i caçadors d’ànimes, Hem cercat la victòria, l’èxit, el control... però ella no hi entén de vençuts ni de vencedors, de bàndols ni de banderes, ella es com un bri de pols, una mil·lèsima part d’aquell terrós aparentment sense vida, immòbil i oblidat dels hiverns secs, que si cal, espera muda i quieta. Que compren el temps sense presses ni retards, que el fa seu i s’integra. Es la única que no embogeix, la que roman lúcida sense demanar-nos el parer, la que no escolta eleccions, la que no te enginyeria, la pacient, la sincera, la humil, la verdadera, la desapercebuda, la discreta, la coherent, la humida i tendre com el sexe d’una jove en la seva millor primavera.
Enamora'm Full ! (2007)
Davant d’un full blanc,
sempre amb la impressió
de tenir totes les opcions d’aquest mon,
totes les oportunitats al meu abast,
totes les ocasions per entendre…,
M’he sentit lliure.
Així deslliurada,
li he agraït al mon de ser-ho.
Li he cantat,
l’he viscut,
l’he plorat,
i l’he sabut recordar.
Com si d’una deesa es tractes,
he adorat la seva blancor satinada
en regalar tots els colors.
L'he acaronat
amb tots els pinzells del meu pot,
sense esperar res mes
que la lluentor d’un pensament,
o els matisos d’una descoberta.
He estimat escriure.
Enamorada eterna d’un full en blanc,
li he estat fidel.
no per moral, sinó per convenciment,
o pot ser per química,
pot ser pel que s’enamora de veritat la gent.
Aquell no sé què, que mai ningú pot explicar,
i que perdura en les ments
quan el full ja no hi és,
o quan ja s’ha perdut entre els temps.
Ser davant d’un full nu i escriure,
no sempre ha estat fàcil.
Mentre ell es va omplint,
a tu poc a poc et despulla.
Agraïda i conscient de que sigui el desig qui porta l’entesa.
Veus que ets mostrada
i et mires.
Hem estat Amants respectuosos,
com els que neguitegen per tenir-se,
per donar-se,
per abocar-se.
Confonent-nos de vegades, l’un en l’altre.
I he estimat escriure.
Quan vestits de colors,
enredats en paraules,
descabellant-nos amb rialles
i olorant-nos les pells,
hem cercat el regust del coneixement,
de la mútua comprensió,
del regal de ser-hi,
del creixement, de la por,
dels gemecs i dels plaer ..........
Llavors apareix el cos,
descrit per les línies i els accents,
i per això,
també he estimat escriure..
Avui estic perduda,
avui soc una amant rebutjada,
ja no puc ser lliure?
Quines son aquestes linies,
que el dolor les fa innombrables?
Quin es aquest regust de coneixement i de mútua comprensió
que fa créixer la impotència?
Un dia mes Full,
et prego,
un dia mes!,
enamora’m Full!
Sedueix-me per conèixer.
Acarona'm per entendre aquest cos.
Vull cantar-te,
viure’t
i plorar-te, per si he de recordar-te.
Pot ser el que necessito és una Oració,
una pregaria.
A tu Full et prego que,
mes que mai,
avui, siguis el meu ballador.
Enamora’m full !
sempre amb la impressió
de tenir totes les opcions d’aquest mon,
totes les oportunitats al meu abast,
totes les ocasions per entendre…,
M’he sentit lliure.
Així deslliurada,
li he agraït al mon de ser-ho.
Li he cantat,
l’he viscut,
l’he plorat,
i l’he sabut recordar.
Com si d’una deesa es tractes,
he adorat la seva blancor satinada
en regalar tots els colors.
L'he acaronat
amb tots els pinzells del meu pot,
sense esperar res mes
que la lluentor d’un pensament,
o els matisos d’una descoberta.
He estimat escriure.
Enamorada eterna d’un full en blanc,
li he estat fidel.
no per moral, sinó per convenciment,
o pot ser per química,
pot ser pel que s’enamora de veritat la gent.
Aquell no sé què, que mai ningú pot explicar,
i que perdura en les ments
quan el full ja no hi és,
o quan ja s’ha perdut entre els temps.
Ser davant d’un full nu i escriure,
no sempre ha estat fàcil.
Mentre ell es va omplint,
a tu poc a poc et despulla.
Agraïda i conscient de que sigui el desig qui porta l’entesa.
Veus que ets mostrada
i et mires.
Hem estat Amants respectuosos,
com els que neguitegen per tenir-se,
per donar-se,
per abocar-se.
Confonent-nos de vegades, l’un en l’altre.
I he estimat escriure.
Quan vestits de colors,
enredats en paraules,
descabellant-nos amb rialles
i olorant-nos les pells,
hem cercat el regust del coneixement,
de la mútua comprensió,
del regal de ser-hi,
del creixement, de la por,
dels gemecs i dels plaer ..........
Llavors apareix el cos,
descrit per les línies i els accents,
i per això,
també he estimat escriure..
Avui estic perduda,
avui soc una amant rebutjada,
ja no puc ser lliure?
Quines son aquestes linies,
que el dolor les fa innombrables?
Quin es aquest regust de coneixement i de mútua comprensió
que fa créixer la impotència?
Un dia mes Full,
et prego,
un dia mes!,
enamora’m Full!
Sedueix-me per conèixer.
Acarona'm per entendre aquest cos.
Vull cantar-te,
viure’t
i plorar-te, per si he de recordar-te.
Pot ser el que necessito és una Oració,
una pregaria.
A tu Full et prego que,
mes que mai,
avui, siguis el meu ballador.
Enamora’m full !
La tardor del 2007
Primer dia d’aquesta tardor i es presenta amb tots els seus atributs.
Amb perfum incipient de frescor càlida,
vestida de cel tapadot i gris;
païments lluents com unes sabates noves de xarol
i alguna escletxa de llum blanquinosa
que enlluerna els ulls
quan agosarats s’enfilen pels núvols tot escrutant-la,
com si d’un penjoll preciós, al coll d’una dona, es tractés
..... i la pluja.
... per moments menuda i juganera
entre les bufades suaus de vent
que ens invita a participar del joc
...per moments atamborinada, persistent,
sorollosa i encabritada
entre les taulades i les uralites dels balcons.
Un va i ve compassat de ritmes i sons del silenci
que se t’endur la ment.
T’endinsa en el seu ball sense voler
per després, deixar-te anar.
Solament així la pots gaudir
i pots participar de la seva arribada.
......el miracle, la potencia, la força, la causalitat i la finalitat de la natura. La tardor s’ha presentat tot obrint la porta.
“...Als meus pares en el seu 50 Aniversari de noces ”
Amb perfum incipient de frescor càlida,
vestida de cel tapadot i gris;
païments lluents com unes sabates noves de xarol
i alguna escletxa de llum blanquinosa
que enlluerna els ulls
quan agosarats s’enfilen pels núvols tot escrutant-la,
com si d’un penjoll preciós, al coll d’una dona, es tractés
..... i la pluja.
... per moments menuda i juganera
entre les bufades suaus de vent
que ens invita a participar del joc
...per moments atamborinada, persistent,
sorollosa i encabritada
entre les taulades i les uralites dels balcons.
Un va i ve compassat de ritmes i sons del silenci
que se t’endur la ment.
T’endinsa en el seu ball sense voler
per després, deixar-te anar.
Solament així la pots gaudir
i pots participar de la seva arribada.
......el miracle, la potencia, la força, la causalitat i la finalitat de la natura. La tardor s’ha presentat tot obrint la porta.
“...Als meus pares en el seu 50 Aniversari de noces ”
Dibuix de l'extranya bellesa (2007)
".......és l’estranya bellesa la que es dibuixa.
entre les ombres crues dels ales roents”
ombres de la foscor del mon,
del patiment,
del dolor,
de les mirades cegues
en uns ulls plens de por.
".......és l’estranya bellesa la que es dibuixa.
entre les paraules buides dels sentiments bullents
paraules a llum d’espelma,
de nits blanques
i matinades fresques,
de nits negres,
i matinades cegues
que a paupons vivim.
".......és l’estranya bellesa la que es dibuixa.
Amb l'ombra d'una roent naturalesa humana
amb la delicada llum de la sensibilitat ......
amb els matisos del foc i del glas,
quan irremeiablement, com tot lo natural,
deixa anar els seus aromes i es fa present.
".......és l’estranya bellesa la que es dibuixa
sempre entre les dues parts del tot.
que per desconeguda no volem mirar
i que per coneguda i amada, portem al cor
o pot ser mes endins
Heus aquí l’estranya bellesa."
entre les ombres crues dels ales roents”
ombres de la foscor del mon,
del patiment,
del dolor,
de les mirades cegues
en uns ulls plens de por.
".......és l’estranya bellesa la que es dibuixa.
entre les paraules buides dels sentiments bullents
paraules a llum d’espelma,
de nits blanques
i matinades fresques,
de nits negres,
i matinades cegues
que a paupons vivim.
".......és l’estranya bellesa la que es dibuixa.
Amb l'ombra d'una roent naturalesa humana
amb la delicada llum de la sensibilitat ......
amb els matisos del foc i del glas,
quan irremeiablement, com tot lo natural,
deixa anar els seus aromes i es fa present.
".......és l’estranya bellesa la que es dibuixa
sempre entre les dues parts del tot.
que per desconeguda no volem mirar
i que per coneguda i amada, portem al cor
o pot ser mes endins
Heus aquí l’estranya bellesa."
Llum (2007)
De la mateixa manera que el dia apareix tímid desprès de la nit,
amb el mateix xiulet que el vent fuig i desperta les muntanyes
i mentre els ocells s’atabalen en sentir el cruixir de les branques,
Sento l’esfereïdor so de tempesta, que darà vida al verd i a l’aigua,
amb aquella olor exquisida de la terra nua,
que desitjosa i assetada, em portarà el perfum del goig humit de vida.
Petit em sento i sento que en tindria prou en ser-ho
quan volant traspasso els límits finits de l’aire que respiro.
Es per això que volo. Soc ocell en un bosc fosc, d’esllengaits arbres
que s’enfilen amunt, lluny de la terra que els atrapa i els nodreix, cercant el sol.
Llum, és llum que allibera.
Llum, és llum de llamp que sense avisar desperta el cel
I és llum lenta de boires blanques que acomiada les hores misterioses de la nit
On reposo, fugint ........ i on se’m convida
Tendresa del meu repòs,
permissivitats dolents en la fugida.
Goig de retrobar-se i tenir-se en misterioses presencies.
Màgics moments on sento cruixir les meves branques,
mentre es tornen velles, riques i sàvies
Puc ser petit, i també immens.
Estar plé i sobregir. Sorgir i renèixer.
Pot ser podría reconeixem,
però ara em trenco,
sento el vol atabalat dels ocells
Pot ser mes endavant,
m’aturaré a saber.
M’aturaré a ser allò que sento que sóc
i que mai ningú va dir, ni va dir-me,
allò que mai ningú va somiar que seria.
M’aturaré a regalimar-me en el regust de la meva sabia
M’aturaré, si
quan no em calgui seguir fugint
d’aquesta trencadissa perversa de branques
que amaga la meva llum,
Ara que hi ha algú que em somia, el dolor esdevindrà humanament suportable
I deixaré, mica en mica, ........................................de posar-hi distancia.
amb el mateix xiulet que el vent fuig i desperta les muntanyes
i mentre els ocells s’atabalen en sentir el cruixir de les branques,
Sento l’esfereïdor so de tempesta, que darà vida al verd i a l’aigua,
amb aquella olor exquisida de la terra nua,
que desitjosa i assetada, em portarà el perfum del goig humit de vida.
Petit em sento i sento que en tindria prou en ser-ho
quan volant traspasso els límits finits de l’aire que respiro.
Es per això que volo. Soc ocell en un bosc fosc, d’esllengaits arbres
que s’enfilen amunt, lluny de la terra que els atrapa i els nodreix, cercant el sol.
Llum, és llum que allibera.
Llum, és llum de llamp que sense avisar desperta el cel
I és llum lenta de boires blanques que acomiada les hores misterioses de la nit
On reposo, fugint ........ i on se’m convida
Tendresa del meu repòs,
permissivitats dolents en la fugida.
Goig de retrobar-se i tenir-se en misterioses presencies.
Màgics moments on sento cruixir les meves branques,
mentre es tornen velles, riques i sàvies
Puc ser petit, i també immens.
Estar plé i sobregir. Sorgir i renèixer.
Pot ser podría reconeixem,
però ara em trenco,
sento el vol atabalat dels ocells
Pot ser mes endavant,
m’aturaré a saber.
M’aturaré a ser allò que sento que sóc
i que mai ningú va dir, ni va dir-me,
allò que mai ningú va somiar que seria.
M’aturaré a regalimar-me en el regust de la meva sabia
M’aturaré, si
quan no em calgui seguir fugint
d’aquesta trencadissa perversa de branques
que amaga la meva llum,
Ara que hi ha algú que em somia, el dolor esdevindrà humanament suportable
I deixaré, mica en mica, ........................................de posar-hi distancia.
8-L'amo
L’Eduard tenia molt clar on anirien a sopar, i l’Anna tenia molt clar que es deixaria portar. Ja no era massa d’ella fer preguntes, però aquesta vegada les preguntes ni calien, ni esqueien, no eren importants..... al menys no ho eren per a ella. El que ella no sabia es que si que ho eren pel seu amic, i no ho va saber fins un parell de dies mes tard.
Envaïda pel goig de deixar-se portar, passejava a ulls clucs tot obrint-los i aturant-se en cada petit detall important o no que fos, i pel mateix goig de no haver de saber si ho era.
El sopar, va ser en un restaurant a ran de mar i que sobtosament en ple mes de juliol, era buit. Pot ser era massa tard, va pensar però se li va fer estrany. Van triar de seure dins, l’aire que feia a la terrassa era furiós. Una taula en un racó del menjador que estava tot parat i que lluïa una delicada atmosfera, va cridar l’atenció de l’Anna i allà van sopar.... L’Eduard era el cicerone, va triar ell els plats i quan el cambrer va venir per anotar la comanda, quedava clar que l’Eduard hi anava molt sovint, i com sempre..... “era su amigo”
Sempre es feia amics dels cambrers dels restaurants l’Eduard, i sempre abans d’anomenar-los amics seus, els hi deia allò de: “qué me aconsejas?, però no como ni cerdo ni pescado.”, mes endavant, si el menjar era bo i el client quedava satisfet, ya deia que “era su amigo”.
En moltes ocasions l’Anna havia vist l’escena. Les primeres vegades fins i tot sentia vergonya de veure com establia aquella mena de confiança amb aquells personatges de camisa blanca, perfectes desconeguts, que trobava als restaurants. Amb el temps, s’ho va saber mirar des de fora i ara que ho tornava a viure, somreia amb l’agradable sensació de que durant la seva estada allà tornaria a veure aquell guió. Tot retornava, tot seguia com ho havia conegut, tot es reproposava sense sobtades novetats, solament canviaven els escenaris, les llums, els colors, les olors, els vents i les boires per on es seguia passejant satisfeta l’Anna de la ma de na Eduard.
Aquella nit, no solament s’ho mirava des de fora, sinó que valorava el fet de que l’Eduard hagués arrelat a l’illa i que no es sentis tan sol, però pot ser tot no era tan cert.
No estava trist el seu amic, no vivia en un racó d’habitació, no patia fred, ni situacions indignes pel color de la seva pell,.... pot ser arrels no n’havia fet, però vivia content del que tenia, era l’amo....... però això si, no en tenia prou.
Tot i no essent l’amo, s’hi sentia,..... continuava sentint-se l’amo de si mateix, de les seves decisions, dels seus èxits ..... i dels seus fracassos, però no en parlava. L’amo no parla mai de problemes, l’amo no podia parlar de problemes, perquè no era d’amo fer-ho saber.
Ella havia viscut en la pròpia pell els comportaments de l’amo en aquest sentit, les desaparicions del seu amic les coneixia bé. Desaparicions que sempre havien coincidit amb vivències frustrants per a ell. Aquell home desapareixia amb la boira dels seus problemes.
No era gens fàcil, ni provable que mentre patia una situació de fracàs, de patiment, o de personal frustració,..... l’Eduard hi fos, es a dir, no es feia trobar.
Mentre el cambrer marxava amb la comanda i abans de que s’instaures novament una conversa, l’Anna el justificava pensant allò que tan temps li va costar d’entendre. Tots tenim i patim situacions que ens ofeguen , tots actuem a la nostra manera per afrontar-les, i a ell l’havien educat en l’orgull: “un hombre debe resolver sus problemas consigo mismo”, i la vida pot ser li va confirmar aquell aprenentatge de pell, que l’Anna mai va poder condividir amb ell.
Era una actitud que va ferir de mort l’amor de l’Anna quan l’Anna n’estava tan d’ell. El que no s’entén fa por, i la por fa perdre el nord. I sense nord ens perdem, girem al voltant de buits...... sense trobar cap sentit.
L’amo no pot tenir fissures, o al menys no les pot mostrar. L’amo pren decisions, encara que l’aboquin a la soledat o a la ficció de creure que “es mi amigo”, quan en realitat es solament un cambrer mes, amb qui peta una concebuda xerrada breu, perquè a taula no hi te ningú mes que ell o bé, com en aquest cas desitja compartir amb la seva acompanyant quelcom mes que uns plats triats al gust i per l’ocasió.
No era l’amo, però sempre se n’havia sentit,.... i amb els anys la seva amiga ho va saber entendre. El temps, el gran aliat de l’Anna, per a tot.
El restaurant buit va acabar essent un desconegut, carent d’interès i col·locat al marge de la parella. Els dos amics van gaudir d’un sopar lent, acollidor i ple de somriures.... per uns instants i amb ràpides imatges instantànies, passaven per la ment de l’Anna una darrera l’altre les vegades que asseguts a una taula com aquella ambdós hi havien abocat regust de proximitat, de complicitat per algun comentari o per alguna mirada sense necessitat de dir res mes. Quan temps havia passat i quantes coses s’havien triat de viure! Satisfeta per sentir-se tan rica de vivències,.... va continuar somrient per dins i per fora, regalant al seu amic, tota la tendresa sense cap reserva.
Envaïda pel goig de deixar-se portar, passejava a ulls clucs tot obrint-los i aturant-se en cada petit detall important o no que fos, i pel mateix goig de no haver de saber si ho era.
El sopar, va ser en un restaurant a ran de mar i que sobtosament en ple mes de juliol, era buit. Pot ser era massa tard, va pensar però se li va fer estrany. Van triar de seure dins, l’aire que feia a la terrassa era furiós. Una taula en un racó del menjador que estava tot parat i que lluïa una delicada atmosfera, va cridar l’atenció de l’Anna i allà van sopar.... L’Eduard era el cicerone, va triar ell els plats i quan el cambrer va venir per anotar la comanda, quedava clar que l’Eduard hi anava molt sovint, i com sempre..... “era su amigo”
Sempre es feia amics dels cambrers dels restaurants l’Eduard, i sempre abans d’anomenar-los amics seus, els hi deia allò de: “qué me aconsejas?, però no como ni cerdo ni pescado.”, mes endavant, si el menjar era bo i el client quedava satisfet, ya deia que “era su amigo”.
En moltes ocasions l’Anna havia vist l’escena. Les primeres vegades fins i tot sentia vergonya de veure com establia aquella mena de confiança amb aquells personatges de camisa blanca, perfectes desconeguts, que trobava als restaurants. Amb el temps, s’ho va saber mirar des de fora i ara que ho tornava a viure, somreia amb l’agradable sensació de que durant la seva estada allà tornaria a veure aquell guió. Tot retornava, tot seguia com ho havia conegut, tot es reproposava sense sobtades novetats, solament canviaven els escenaris, les llums, els colors, les olors, els vents i les boires per on es seguia passejant satisfeta l’Anna de la ma de na Eduard.
Aquella nit, no solament s’ho mirava des de fora, sinó que valorava el fet de que l’Eduard hagués arrelat a l’illa i que no es sentis tan sol, però pot ser tot no era tan cert.
No estava trist el seu amic, no vivia en un racó d’habitació, no patia fred, ni situacions indignes pel color de la seva pell,.... pot ser arrels no n’havia fet, però vivia content del que tenia, era l’amo....... però això si, no en tenia prou.
Tot i no essent l’amo, s’hi sentia,..... continuava sentint-se l’amo de si mateix, de les seves decisions, dels seus èxits ..... i dels seus fracassos, però no en parlava. L’amo no parla mai de problemes, l’amo no podia parlar de problemes, perquè no era d’amo fer-ho saber.
Ella havia viscut en la pròpia pell els comportaments de l’amo en aquest sentit, les desaparicions del seu amic les coneixia bé. Desaparicions que sempre havien coincidit amb vivències frustrants per a ell. Aquell home desapareixia amb la boira dels seus problemes.
No era gens fàcil, ni provable que mentre patia una situació de fracàs, de patiment, o de personal frustració,..... l’Eduard hi fos, es a dir, no es feia trobar.
Mentre el cambrer marxava amb la comanda i abans de que s’instaures novament una conversa, l’Anna el justificava pensant allò que tan temps li va costar d’entendre. Tots tenim i patim situacions que ens ofeguen , tots actuem a la nostra manera per afrontar-les, i a ell l’havien educat en l’orgull: “un hombre debe resolver sus problemas consigo mismo”, i la vida pot ser li va confirmar aquell aprenentatge de pell, que l’Anna mai va poder condividir amb ell.
Era una actitud que va ferir de mort l’amor de l’Anna quan l’Anna n’estava tan d’ell. El que no s’entén fa por, i la por fa perdre el nord. I sense nord ens perdem, girem al voltant de buits...... sense trobar cap sentit.
L’amo no pot tenir fissures, o al menys no les pot mostrar. L’amo pren decisions, encara que l’aboquin a la soledat o a la ficció de creure que “es mi amigo”, quan en realitat es solament un cambrer mes, amb qui peta una concebuda xerrada breu, perquè a taula no hi te ningú mes que ell o bé, com en aquest cas desitja compartir amb la seva acompanyant quelcom mes que uns plats triats al gust i per l’ocasió.
No era l’amo, però sempre se n’havia sentit,.... i amb els anys la seva amiga ho va saber entendre. El temps, el gran aliat de l’Anna, per a tot.
El restaurant buit va acabar essent un desconegut, carent d’interès i col·locat al marge de la parella. Els dos amics van gaudir d’un sopar lent, acollidor i ple de somriures.... per uns instants i amb ràpides imatges instantànies, passaven per la ment de l’Anna una darrera l’altre les vegades que asseguts a una taula com aquella ambdós hi havien abocat regust de proximitat, de complicitat per algun comentari o per alguna mirada sense necessitat de dir res mes. Quan temps havia passat i quantes coses s’havien triat de viure! Satisfeta per sentir-se tan rica de vivències,.... va continuar somrient per dins i per fora, regalant al seu amic, tota la tendresa sense cap reserva.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)