Parla la sensibilitat

Parla la sensibilitat

Poesia

Poesia

Legendes urbanes

Legendes urbanes
Passejades a ulls clucs, 2004

Legendes Urbanes

Legendes Urbanes
El camí de tornada, 2007

La mare naturalesa (2008)


El hivern continua sec. Els dies s’esmunyen aparentment grisos, freds i atapeïts de presses artificials. Deures prefabricats pel mon fàctic de la feina, on ens sembla ser peces “valuoses” d’un engranatge entre el mon personal i el social. Un sistema viu perquè contínuament es mou i ens sentim esbalaïts pel moviment, remor de vida que desitgem inconscients. No ens hauríem d’enganyar, és mou al marge nostre, no en som pas els actors.

El temps, una mena “d’eternitat”, que no té presses ni retards. Es constant, un punt de referència que mai l’hem pogut percebre amic, perquè passa inexorable, perquè és massa fidel, perquè no dona llicencies, ni privilegis. Perquè pot ser és massa just i se’ns escapa. Nosaltres varem perdre el sentit de la justícia en el primer hivern, mentre pensàvem en el greuge que patíem vivint conscients i certs de la nostra mort.

Aquest hivern és sec i ens sorprenem, fins i tot ens espantem. Conjurem als deus i a les enginyeries humanes, però una vegada mes tot es quedarà aquí, romandrà en la immediatesa de les accions, dels resultats i les lleis dels homes... un deure mes del mon fàctic que entre tots hem fabricat i la terra en realitat es esquerdada. Continuarà esquinçant-se, i s’omplirà mes de terrossos secs i febles. Es la pèrdua del propi cos. L’oblit del “ser” i del “ser-hi”.

Els terrossos secs esdevindran altres “peces valuoses” d’un altre engranatge. Es van convertint en mínimes expressions de pols, volàtils, groguenques i pàl·lides, anèmiques, malaltisses......... ferides de mort per on continuem trepitjant nosaltres, sense adonar-nos que ella, la terra, ha estat la única coherent donant l’esquena a la vida dels homes.

Es un hivern sec que eixuga els cors i que els xucla la sang, perquè la terra ja no pot engolir-ne mes. Es un hivern que els aixafa i els asseca, els panseix i els fa febles fins a convertir-los en pols, la mateixa pols que reconeix com a seva, i se’ls endur lluny, perquè ja ningú sent que bategen ...... Tots som sords.

Vull pensar que se’ls endur i els salvaguarda, i que escampa la pols en un altre lloc. Creu en ells i no per fe, sinó per amor. Plantar i esperar que creixin en altres primaveres....... tan se val quan i on, ni tan sols els perques, és el tarannà d’una mare.

Pot ser sí, que els cors poden renéixer amb els anys. Pot ser sí que es per això, que sovint els sentiments ens confonen i ens sorprenen quan la sordesa passa i sentim el bategar. De joves o de vells el temps no ho impedeix, ans al contrari es just. No dona privilegis.

Es sens dubte un viatge dur, per les estacions perdudes del mon, on els trens sembla que passin solament una vegada. Es fins i tot un cúmul de malsons, armaris plens de fantasmes arrossegats en maletes buides i pesades. Uns en diuen bogeria, altres vida, tenim molts mots en la nostra enginyeria que apaivaguen les nostres consciencies a la llum de moltes morals. Pot ser és aquesta, la bogeria que fa patir mes, la de notar un buf de vida en el seu batec. Diuen que néixer és un fet traumàtic on tot i perdent de vegades la vida, tots els que som aquí, hi hem passat i cap de nosaltres ho recorda.

Incrèduls doncs, desmemoriats i convençuts de que allò es bogeria, percebem remor de malson, un buit esquinçat de vida que torna a recordar-nos la mort... en un cor que batega. Espantats i cansats, viatjants esgotats, desitgem el silenci al cor. Un atribut perillós de la mort. Pot ser per això és millor “no escoltar-lo”? Es la contradicció dels records.

Tot i poderosos, com ens sentim amb les pròpies eleccions, no hem pogut mai vèncer a l’ànima que vetlla sempre per la vida, al marge del que costi viure. Hem estat servents, sacerdots, bruixots i caçadors d’ànimes, Hem cercat la victòria, l’èxit, el control... però ella no hi entén de vençuts ni de vencedors, de bàndols ni de banderes, ella es com un bri de pols, una mil·lèsima part d’aquell terrós aparentment sense vida, immòbil i oblidat dels hiverns secs, que si cal, espera muda i quieta. Que compren el temps sense presses ni retards, que el fa seu i s’integra. Es la única que no embogeix, la que roman lúcida sense demanar-nos el parer, la que no escolta eleccions, la que no te enginyeria, la pacient, la sincera, la humil, la verdadera, la desapercebuda, la discreta, la coherent, la humida i tendre com el sexe d’una jove en la seva millor primavera
.

No hay comentarios: