Com podries avui enamorar-me,
si el que et demano és un bitllet fosc.
Un passatge amb destinació a les entranyes.
Un buf que m’acosti a les pitjors pors.
Com podries avui enamorar-me,
si el camí és incert i lliscós.
Fet de llàgrimes espantadisses.
Dibuixat a trossos,
com les babes dels cargols.
Regalimen fredes i lentes.
Silencioses, gairebé mudes.
Rítmicament sigil·loses i espaiades...
Tot i així et sobten,
t’espanten,
i et rebel·len
mentre les sents inexorables,
caure galtes avall
Tenen vida pròpia i son teves
No les demanes i venen.
Vols aturar-les i belluguen
Son com les cuques buscant el sol
Rebassen les pupil·les ennuegades
I guanyen el llindar,
mentre el cor es buida i el cervell s’adorm
Pot ser alleugeren l’anima,
Pot ser es que ja no n’hi caben mes
El cert és que s’escolen furtives i
segueixen caient...
Les acabaré empassant, ho sé!
Com tantes i tantes coses,
com tantes i tantes mes,
però ara cauen i cauen
i ja no s’aturen per res..
Les aparto,
les eixugo i
les refrego,
les escampo ...
En el intent va de no sentir
Que aquesta fredor es clava
i de com s’endinsa al pit
...per això em pregunto
Com podries doncs, avui enamorar-me,
Si estic plorant per dins!.
No hay comentarios:
Publicar un comentario