EL LLORER (2008)

El llorer puja dret, verd, lluent i fresc per damunt del primer pis des del pati del darrera de la casa. On tot sembla humit i gris, com si el temps no hagués passat, o pot ser perquè hi ha passat i ho ha deixat tot al seu lloc, les fustes els mobles vells, els estris, la llenya i els cucs. Tot sembla vell, tret del llorer que ha crescut. Qui sap qui el va plantar? Buscant el sol i la llum avui és testimoni de vida.

Dret, verd, lluent i fresc arrecera els pardals que en farceixen les branques i agraïts i esperant no sé què, mantenen l’equilibri quan bufa el vent dels Ports de finals de setembre. Tota la verdor i la fresca d’aquests indrets són aquí, al llorer. Tota la vida també.

I ara de nit, quan s’escolta la remor del silenci, aquesta musica del res, demano permís per a fer-ne part. És un desig que qui sap de on ve! ..........

M’han dit que les meves arrels venen d’aquí, entre pedres i carrerons costeruts, on el matxos estiraven carros fins a l’era o fins al tros. Entre gent treballada i amb la pell aspre del secà, pel mig d’avies missaires i el dominó de la tarde al Café, jugant amb canalles primes que creixien aviat per anar a fer “les ameles”......... això m’han dit i alguna cosa he vist.

El fet està que demano permís pel meu desig, que qui sap de on ve! I el demano fins que una bufada del vent em convida i em diu endavant!, tot recordant-me que ell és el mes antic de tots, que és el mes vell, el mes savi, el mes viscut, en fi l’amo dels Ports i jo, jo solament una visitant de pas, “un forastero” com diuen per aquí, que avui admiro els indrets que un dia van deixar créixer les meves arrels......... com aquest llorer.