En aquest silenci de la nit, la matinada d’un dilluns roman suau i càlida. El soroll temporalitzat d’un rellotge canta el temps tranquil, sense presses, just, ecquo, mentre ens vesteix i ens envolta donant-nos forma. És una forma que reconec immediatament com a Nostra, casolana, pròpia,… amb identitat.
Pot ser és la música suau també, que la vella radio regala des del menjador. Piano i violi que mai sabré ni seu títol ni el seu autor, però no importa. Està dibuixant l’aire que respirem ara i que com el rellotge canta i canta mentre ens vesteix i ens envolta. Ens dona més d’aquella forma Nostra.
Estímuls, percepcions, respirs que entren en mi fins a molt endins. Per les orelles, pels batecs dels ulls, per la boca i pel nas s’endinsen suaus… i també per la pell. Per la pell els sento parlar, per la pell els prenc i em rellisquen, m’acaronen sense presses i amb justícia. Em regalen la forma del sentir meu, tan meu de “casa”.
Com voldria ara aturar el temps! I que aquesta sensació es mantingues així de viva, així d’accessible, així de conscient!
Sento com l’equilibri m’obre i em reclou en mi, en la part més propera a l’ànima, just allà on la pau és la forma i el contingut, el silenci i la música, el temps i l’eternitat. Just allà on jo m’ajunto, just allà on deixo de ser jo per a ser ànima, en pau, de pau,............. Pau.
Son senyals tot plegat que passen a ser accions de vivències per a marcar-nos una mica més. Que ens reconcilien per aprendre a recordar-nos i a re inventar-nos. Tenen i porten tot el sentit del ja viscut com ja guanyat, sense el pes de les que un dia varem considerar pèrdues, fracassos, impotències, negacions, agressions,....en fi, dolor.
Ser. Ser amb tot el sentit del ja viscut, com ja guanyat i assolit. Nostre. Es així com sento avui la casa: Nostra.
Ser, també és fugaç, ha de ser-ho per sentir-ho. Així aquesta lucidesa poc a poc es perd. Sento com esgarrapo el moment intentant retenir-lo i seguir gaudint d’aquest plaer, però s’està diluint.
En aquesta nit rica de gener, on no fa fred, tot ha pres formes càlides i suaus. Allò que tan vaig desitjar tenir i sentir, avui s’ha fet palès durant aquest temps de cant on he estat capaç de plasmar-ho. Aquí i fins ara.
Pot ser és la música suau també, que la vella radio regala des del menjador. Piano i violi que mai sabré ni seu títol ni el seu autor, però no importa. Està dibuixant l’aire que respirem ara i que com el rellotge canta i canta mentre ens vesteix i ens envolta. Ens dona més d’aquella forma Nostra.
Estímuls, percepcions, respirs que entren en mi fins a molt endins. Per les orelles, pels batecs dels ulls, per la boca i pel nas s’endinsen suaus… i també per la pell. Per la pell els sento parlar, per la pell els prenc i em rellisquen, m’acaronen sense presses i amb justícia. Em regalen la forma del sentir meu, tan meu de “casa”.
Com voldria ara aturar el temps! I que aquesta sensació es mantingues així de viva, així d’accessible, així de conscient!
Sento com l’equilibri m’obre i em reclou en mi, en la part més propera a l’ànima, just allà on la pau és la forma i el contingut, el silenci i la música, el temps i l’eternitat. Just allà on jo m’ajunto, just allà on deixo de ser jo per a ser ànima, en pau, de pau,............. Pau.
Son senyals tot plegat que passen a ser accions de vivències per a marcar-nos una mica més. Que ens reconcilien per aprendre a recordar-nos i a re inventar-nos. Tenen i porten tot el sentit del ja viscut com ja guanyat, sense el pes de les que un dia varem considerar pèrdues, fracassos, impotències, negacions, agressions,....en fi, dolor.
Ser. Ser amb tot el sentit del ja viscut, com ja guanyat i assolit. Nostre. Es així com sento avui la casa: Nostra.
Ser, també és fugaç, ha de ser-ho per sentir-ho. Així aquesta lucidesa poc a poc es perd. Sento com esgarrapo el moment intentant retenir-lo i seguir gaudint d’aquest plaer, però s’està diluint.
En aquesta nit rica de gener, on no fa fred, tot ha pres formes càlides i suaus. Allò que tan vaig desitjar tenir i sentir, avui s’ha fet palès durant aquest temps de cant on he estat capaç de plasmar-ho. Aquí i fins ara.
No hay comentarios:
Publicar un comentario