Parla la sensibilitat

Parla la sensibilitat

Poesia

Poesia

Legendes urbanes

Legendes urbanes
Passejades a ulls clucs, 2004

Legendes Urbanes

Legendes Urbanes
El camí de tornada, 2007

“...i mentre, aquell mon l’engull” (2008)


Ara és com viure l’espera que ell ha viscut cada dia, durant 5 anys,………. Una espera que no depèn de tu, i on hi has de ser, no per voler-ho, sinó per desitjar-ho, i així hi ets, i per res del mon fugiries de ser-hi ,................. i esperes.

Ets, vols i renegues d’estar, al marge i a banda, sense veu i sense vot, a ulls oberts i amb el cor encongit. No saber i desitjar, es tot un. I t’adones que és cert allò de que: desitjar és l’evidència de no tenir, i l’únic que sents és buidor.

La seva intel·ligència és com una drecera al coneixement, a la que no em fa por d’engrapar-m’hi. Les seves prediccions, que ens espanten a tots perquè parteixen de les seves veritats, no son ni seran mai nostres. En el fons pot ser l’envegem, pot ser ens recorda allò que tots hem anat oblidant i traint amb els anys, la coherència de ser un esser individual i lo difícil que és mantenir-se així en aquesta societat de interessos. Ens fa por dir que l’admirem?

L’anima diu que una hora o una altre sortirà d’allà, la cançó canta que “res és etern”. El meu mon pot acollir l’idea del “no pot ser”, i del “s’ha d’acabar”,……… , però no fem mes enllà que opinar. Som la societat de l’opinió. En aquella banda de mon ni hi caben massa les opinions ni altres plantejaments que no siguin el “ser i fer per la causa”, es diria que han deixat de ser humans, i que simplement son maquines obsessives de matar que funcionen amb odi, però no ens enganyem, no és el seu mon, tot i que un dia el tries.
Es solament l’ultima morada, el darrer campament, un final de cursa premeditadament cercat. El seu anàlisi es senzill: Un error de càlcul, qüestió de mala sort, incompetència dels altres que “ni disparar saben”. No va pensar que duraria tant.... i mentre els anys passen, aquell mon l’engull. Poc a poc se l’empassa, el desarrela... i ruinment l’integra, instal·lant al seu cor tots aquells homes, dones i canalla que cauen escorxats pels carrers, que després s’amunteguen a les morgues, ....i mentre es dilueix ell i mes tard els “seus”.

S’han perdut les mesures, i tot son masses que piquen. Massa exigent en un mon d’homes que erren, massa ensinistrat en la supervivència, massa viscut per mantenir els somnis i els ideals, massa ple d’amor tancat a pany i clau, i sobretot massa a prop del dolor ............. on l’odi és la resultant d’aquestes mesures, convertint-se en el reclam que actua com un iman. Axí el camí es simplement un cercle.... Solament queda seure en una de les voreres, descansar i deixar-los passar perquè no se’n veu la fi.

L’odi eixuga qualsevol espurna perduda de tendresa, espanta el carinyo. L’odi dissenya l’escenari vital on les carícies son pernicioses, i les abraçades doloroses, on la innocència no existeix i sense probes esdevé directament traïció. L’odi prohibeix els somriures i solament deixa espai a les cleques de les juguesques, les apostes, els tractes escatimats, els negocis i les ensarronades. L’odi és el hivern dels sentiments, els gela i els immobilitza, per esdevenir el sobirà. Censura les emocions, les economitza. ......... en fi, son totes les eines necessàries per no pensar, per oblidar-se d’un mateix, i condemnar-se a no existir.

Ulls petits, vidriosos pot ser, que solament diuen: No confiar, no dormir, res d’emocions! Aquesta ha estat sempre la consigna de la Victoria i ho continua essent. No pot pas fallar!, però avui és la consigna per viure morint. No era aquest “El pla”, tot ha sortit malament. El Pla era desaparèixer, deixar d'existir i morir. Morir era la tria, el projecte, la fi que un Home havia dissenyat per a si mateix, quan era el jutge del seu futur, tot volent timar a la vida. Si, morir per tots i per tot, per recuperar la dignitat extraviada, que no perduda. Aquella dignitat que va néixer tot jugant, perquè solament jugant s’aprenen les coses importants,.....

Què ha passat amb “la dignitat extraviada”?, on ha quedat l’amor propi?, on son la benvolença i les carícies de l’ànima? ,... pot ser els anys l’han fet passar pels carrers mes foscos de la vanitat dels homes, pot ser poques vegades es va aturar en les grans avingudes plenes de llum i en les petites rambles perfumades d’amor, pot ser amb l’ultima glopada de vida va perdre el regust dolç d'un pit de mare.

Tantes i tantes pèrdues, que avui s’amunteguen entre la pols i la foscor, com en una ossera. La tebiesa de la gratuïtat, l’emotivitat del rebre i donar, no van arribar prou. Com aquelles primaveres efímeres, quasi inexistents, que les esperes però que mai acaben d’arribar i que de sobte l’estiu esclafa i ofega amb la seva calor.

Ben segur que la joia dels somriures nets, no han il·luminat cap nit freda de l’anima, quan s’està massa sol i ara, és un record d’infantesa que cal cercar en la motxilla de les coses maques, si es que algun dia li va poder posar, perquè mai mes n’ha tingut l’oportunitat.

Res ha estat gratuït, tot ha tingut un preu i en conseqüència, digne com és, no es sostraurà pas al preu que Ell pensa que és just. Morir per viure, i fer-ho com sempre acompanyat de tots els que el van deixar, i que el darrer alè signifiqui Victoria. El moment de glòria on finalment la guerra s’acaba per tu, cridant mentre mores: que se jodan!

I mentre jo espero i desitjo, arreplego els trossets de llum blanca que se li han escapat i en nom de la benvolença que ell, amb rotunditat nega conèixer, .......... espero en una justícia que no sigui dels homes, perquè no és la que reclama Ell.

No hay comentarios: