Van acabar de sopar, i en veure que ja no bufava aquell vent molest, van prendre el cafè fora, a la terrassa. Seguia quasi tan buida com quan van entrar a sopar. Era un diumenge de juliol insòlitament buit, que els aïllava i els envoltava d’una solitud especial. Aquell primer dia tot i que ja expirava les seves darreres essències, encara no havia acabat de portar sorpreses.
L’Eduard assegut estant, estirava les llargues cames per sota la taula. Amb les mans plegades damunt el pit, mirava la noia amb aire observador. Aquella manera de fer era la seva manera d’afrontar una espera tot preguntant-se si havia de ser ell o no, qui l’acabes. També era la demostració d’un intent. El intent de mirar mes enllà, i d’esbrinar-ne el què
En una altre època aquell silenci ple de mirades i gestos quiets hagués estat un pols, una lluita de titans, un repte, una provocació entre ells i una demostració mútua de força, però aquell diumenge ja no. La noia el reconeixia novament. Era ell i alguna cosa tenia al cap que el neguitejava. El silenci solament el trencava el soroll de les culleretes en remenar les tasses, la llum de les mirades sostingudes i la respiració dels interrogants amuntegats al cap.
Mai s’havien sentit incomodes pels silencis si eren plegats, i aquell era un silenci així.. Havien fet de la complicitat el coixí tou on hi deixaven caure els interrogants sense esquinçar-se ni un xic, i on mes tard, els anirien agafant per a satisfer-los. Tot era un fer lent, sense presses, amb regust dolç, tranquil i gustos. Anna no cercava respostes del seu amic i no tenia preguntes a fer. Semblava doncs que ell si que en tingués, o si mes no, ......quelcom a dir, o per compartir pot ser ......
La noia va deixar caure aquests interrogants al coixí mentre acabava el seu cafè, convençuda de que l’Eduard els recolliria, no podia trigar massa, perquè s’havia incorporat. Ara era assegut amb actitud de qui vol deixar el silenci i parlar. Amb el the als llavis va deixar escapar aquella paraula en angles que servia per a tantes coses, que tan sovint deia i es va trencar el silenci: -“so” l’Anna ignorant en angles sempre la havia traduït, per: “dunque”, era tan difícil posar-li una única traducció que el significat global que mes s’hi acostava per a ella era el “dunque” italià.
En sentir aquell solemne “So”, va posar en marxa tots els seus sentits en escoltar-lo i mirar mes enllà. L’Eduard començava la seva exposició i semblava el relat d’una història, d’uns fets succeïts, però a mida que l’escoltava, s’adonava de que allò no era un relat, era com una mena d’exposició de fets. Què pretenia? Justificar-se? Ell?, l’Eduard?,.......... no podia ser.
Parlava d’una noia que havia conegut allà, tot i que no era de l’illa. Vivia al sud de la Península, una bonica andalusa que semblava li hagués robat el cor, molt mes jove que ell. Aquest semblava el relat, però aviat es va convertir en una exposició de fets que el trasbalsaven o bé pels que no tenia decisions. clares............ i demanava a l’Anna la seva opinió. Què estava fent l’Eduard?
Explicar simplement una situació per la que estava passant?, Demanar l’opinió de la seva amiga tot cercant aquella capacitat de fer-li de paret? Investir-la d’un poder “matern” amb concessió de privilegis?, era solament una estratagema per ves a saber que? .........què feia?, què li estava demanant?, què pretenia?
Per un moment l’Anna es va voler resistir a les seves pròpies preguntes, aquelles tan seves, que mai servien immediatament per res. Volia col.locar-se al marge, volia no entrar en cap neguit, ja en tenia prous ella tota soleta, però va ser en va. L’estimació per aquell home la duia fins allà, propera, sempre mes prop d’ell, respirant-lo i admirant-lo. No era la primera vegada que l’Eduard explicava a la noia de les seves conquestes amoroses, era fàcil veure en els relats l’orgull masculí de les experiències, això si, sempre amb uns extrems de discreció i respecte vers les dones protagonistes que en certa manera l’honrava, tot i que una certa petulància sempre l’havia tingut aquell home., però aquell relat era diferent, tenia un tó tens.
En aquesta ocasió l’Anna veia en els ulls del seu amic, una llumeta d’il·lusió, i va pensar en la possibilitat de que s’hagués enamorat. Costava de creure, però hi cabia una possibilitat......... i el va seguir escoltant. L’Eduard tenia una manera molt personal de valorar les dones. Tenia un check-list de 9 punts que seguia l’abecedari, i a cada punt li otorgava un valor de 0 a 10. Tan fantasios i tan racional i calculador, com sempre. “Actitud, Bondat, Comprensió del mon, “Dinero”, Estudis, Físic, Generositat, “Hermosura”, i Intel·ligència”.
La guapa andalusa havia passat amb èxit la valoració, però ja se sap, qualsevol ressemblança amb la realitat pura casualitat, tot i així l’Eduard semblava estar convençut d’haver triat be.
Si la seva tria era, o creia que era, l’encertada, per què aquell to tan expositiu? No era el to entusiasta de l’amic quan explica la seva il·lusió a un altre amic
A l’Anna se li començaven a acumular preguntes, preguntes d’aquelles que vista la situació no podia fer, d’aquelles que s’havia de guardar per ella, i no deixar-les caure en el coixí de d’aquella conversa. Solament en va fer una, -“l’estimes?”, vaja pregunta que li va anar a fer! .
Esperava obtenir una resposta, però el seu amic la va omplir tan de matisos, que era impossible entendre si era un si o un no. La joventut de l’andalusa el va encisar sens dubte, sexualment el complaïa i des de la seva maduresa el complaïa també tenir naturalment, un rol dominant.
El desencaix venia per la lletra C, una andalusa difícilment veia el mon com el veia l’Eduard. I des de l’òptica mes espanyola de l’Anna era clar que les tradicions socials i sobretot l’arrelament familiar de la noia, xocaven frontalment amb les maneres de fer i d’entendre del seu amic, d’arrels tribals però de ment cosmopolita. La noia no tenia una concepció del mon suficient, per aqui suspenia l’examen, i això feia emprenyar a l’Eduard perquè intuïa un fracàs. Tot i així aquell rol dominant que velada i naturalment té havia estat totalment colmat per aquella dona, justament perquè suspenia en la lletra C.
L’Anna va intentar explicar-li que justament perquè suspenia en aquest punt l’adorava. El que no li va dir es que la joventut d’aquella dona podia significar el seu major aliat i també el seu major enemic. A una dona tan jove li pesen molt els ensenyaments de casa, els deures i les obligacions, el que s’espera d’ella, i pot ser mes, en una cultura andalussa. L’Anna s’ho va callar, solament va fer esment a la segona part del fet, sense parlar de l’edat.
Què li estava passant al seu amic? Es feia gran? Repapiejava? Entrava en aquella època on els homes pretenen dones joves per reafirmar-se sexualment traint el bagatge de la maduresa que a la fi és l’atractiu que tenen? ..........
Uns dies mes tard, l’Anna estava segura de que l’Eduard estava traint allò que ella sempre havia adorat en ell i estava dolguda, quasi ofesa, allò era quelcom més que una traïció.....
No hay comentarios:
Publicar un comentario