10-Un home "no tocat"

La setmana començava i ell es deixava menjar per la feina, no era nou. La novetat ara tenia el color d’una aparent serenor, així l’hi ho va dir mentre prenien cafè a ran de mar. A ran de mar es reparen les xarxes, i la d’ell estava apunt, havia tingut temps suficient.

L’Anna es va permetre de fer un judici, desprès d’escoltar el relat del seu amic, li va dir que tots tenim por d’estimar i que pot ser ell era qui en tenia mes. Una llicencia que l’Isaac va encaixar amb un repte: “hazme preguntas, ponme a prueba, pregunta.....” El seu amic descobria el seu joc, tot i que amb timidesa, sabedor dels grans riscos que estava corrent.

l’Anna no era allà per fer preguntes i aquell primer dia escoltava. El temps de les preguntes a l’Isaac, era passat i ell no el va voler o no el va saber aprofitar. Ara no estava allà per ell, sinó per ella. El silenci havia estat moltes vegades la resposta preferida de l’Isaac, perquè volia preguntes ara?. El caçador tornava a jugar, i l’ham era escadusser.

El relat de l’andalussa va quedar en l’oblit. Havien passat un parell de dies de la seva arribada i mentre ell treballava, l’Anna s’endinsava en el seu temps, en l’espai d’aquella casa buida tot el dia, tota per ella. El solejat pati i els voltants solitaris. El silenci, trencat solament per alguna bufada de vent. La seva maquina de fer fotos i la seva llibreta eren els millors acompanyants mentre la radio hi posava musica i algunes veus. Estava be, gaudia del temps sospesa en ell, i la inclinació del sol era l’únic referent extern del moment fins que arribava l’Isaac de la feina, allà les set.

Als vespres sortien una estona i en tornar a casa, les xerrades a la fresca del pati els acostaven a la nit i a tantes experiències viscudes. Xerrades que sempre acabaven tornant al repte que ell va llençar el primer dia i que l’Anna seguia sense recollir, sempre instal·lada en el marc personal de l’estima i l’admiració per aquell home. El mirava i somreia, no l’abandonava, solament li deia que no el podia seguir, ni ell a ella.

A mitja setmana l’Isaac va posar a disposició de l’Anna un taxi per anar a visitar la ciutat, allò la va sorprendre, i ell ho sabia, però cap dels dos hi va donar importància, pot ser així van fomentar una mica mes l’assincronia a la que estaven tan acostumats i que des de la primera nit no va deixar de ser present.

Aquell dia l’Anna va fer de “senyora”, cosa que no li agradava massa, hagués preferit el cotxe sense xofer. Es va arreglar i va baixar a ciutat. No portava guia turística així que es va deixar perdre’s pels carrers, mirant botigues i fent un cafè a ran de mar. Mentre passejava pels carrers costeruts del centre parava l’orella als comentaris de les dones que venien de plaça, als estrangers que vermells com pierrots compraven gorres i souvenirs. Ritmes diferents, musicalitats mai sentides i cases blanques amb balcons de fusta negra. El passeig marítim era petit, com la illa. Al port s’hi veien arribar els ferris i algun gran transatlàntic. Seguint el passeig i el port amb la mirada va buscar desesperadament la platja, però estava difícil. Solament va trobar un trosset menut ple de roques per on costava de caminar y amb una mostra de sorra negra. Va seure-hi una estona, tot i que no era la platja que esperava.

Passades les quatre de la tarda, no es veia ni un anima pel carrer. La calor apretava.... va trucar al taxi i va tornar a casa. Allà d’alt, el silenci era diferent, li va semblar mes acollidor.

Els vespres anaven de sorpresa en sorpresa. La nit del dimecres varen sopar al Parador. Al Mirador de la Concepció es feia sentir un aire fresc i humit recordatori d’estar a prop del mar en alçada. Un aire net de pors, fort, que va generar novament el repte, preconitzava el desequilibri.

Mentre passejaven pel mirador, abans d’anar a sopar l’Anna va tenir la sensació de ser a prop de saber què volia en realitat el seu amic, l’intuïa decidit, com si hagués pres una decisió, es va deixar portar i tornava a escoltar. El sopar va ser de luxe, el Parador era fantàstic, el típic lloc d’un sopar íntim i especial. A mig sopar la pregunta va ser directe, molt directe.

No va ser una pregunta generada per la reacció d’un moment, ni dita entre somriures irònics com la del primer dia prenent cafè en una terrassa buida. Bàsicament era la mateixa: que dirias si me caso?, però aquesta vegada hi va afegir emocions: -Què sentirias, qué pensarias si te digo que me caso?-

Sense deixar que s’instal·lés el silenci, la noia va entendre que la primera conversa no havia convençut al seu amic, i li confirmava que en aquella ocasió no li havia donat la resposta que ell esperava, però no la va canviar. No era temps.

Els dies passaven, l’Isaac havia estat jugant al gat i la rata, i l’Anna vivia el seu temps encaixant el joc del seu amic. L’Anna tenia billet de tornada per diumenge al mig dia i fins aquell divendres tot sopant no va sentir dir: “Bien, te cuento..........”

Estava clar, el seu amic havia apurat els dies per tantejar-la. Allò no li va agradar gens a l’Anna, que sempre en va ser conscient. Havia jugat amb ella tota la setmana. Ella el va seguir, el va escoltar, mirant mes enllà i intuint que n’hi havia mes, però son vells coneguts, i no va forçar la ma, era la seva ma i tenia que parlar ell. Certament els detalls del conte la van sorprendre, tot i que semblava una historia com qualsevol altre, entre dues persones que es veuen i s’atrauen, una dona mes que creua el seu camí amb el d’ell.

Una dona que passada per la seva famosa llista el resultat era 6 de 10, però tot i així tirava endavant. Estava baixant el seu llistó? L’Anna ho va entendre tot quan va escoltar: -“estoy harto”- per després afegir: -Puedo apartar mis principios, de los principios no se come- S’havia destapat. L’Anna va llegir moltes coses entre linies, li estava dient que no era la seva dona ideal, que ni la valorava, ni l’estimava, però que estava fart. Fart de què? d’estar sol?. Ell sempre havia patit per això, sabía que arribaria un dia així però no es va aturar mai a escoltar el seu cor. Ara bategava de por, com un nen.

Estava tirant la tovallola o trobant un sentit comú diferent?. L’Anna no tenia solucions per al seu amic i va entendre que fos com fos, ell havia triat i sense aplaudir-li la tria, el va avisar. No és dona per a tu!

Aquella nit l’Anna va fugir del llit, no hi estava be. Dilluns li semblava petit i ara era suficientment gran. Hi veia i hi sentia un espai, un significatiu espai entre dos cossos distesos. Necessitat de marxar, d’aixecar-se i escriure el que estava vivint, i ho va fer, va escriure: -Aquest espai l’ocupa algú, avui ho sé.

Les preguntes de tota la setmana havien deixat intuir aquesta existència, tot i que es seguia preguntant quina mena d’existència era, perquè cada dia en les seves exposicions, en els jocs hipotètics que feia i les preguntes mes o menys directes de l’Isaac s’intuïa “aquesta existència” però en les actituds d’ell no. Les actituds seguien sent de caçador, d’home afamat de sentit vital.

Al cap i a la fi, les respostes no les cercava solament ella, ell també les havia estat cercant, tot i que una vegada mes, ella va ser mes valenta i les va anar a viure. l’Isaac solament va aprofitar l’ocasió que tan generosament ella li oferia sense saber-ho.

Fos com fos, durant aquells dies havien protegit a l’Anna amb una ma bondadosa i ferma. Cruel pensava ella, mentre els dies passaven i el seu cos posava les seves barreres. Desitjava donar, una altre vegada lo millor de si mateixa, aquell sentiment càlid que sempre havia mantingut per a ell en la llibertat respectuosa de ser-hi quan un hi és........ però la ma bondadosa l’aturava. Fer l’amor amb ell sense saber tota la veritat, l’hagués tornat a ferir........si és que algun dia ho hagués sabut. En el seu íntim li agraïa la sinceritat, així va poder triar sabent......... i des que ho va saber, el seu cos li va permetre la tria. Pot ser un silenci necessari, l’hagués envoltat en una “serenor fictícia”, però al cap del carrer, satisfaent.

La matinada de dissabte, asseguda al sofà que va ser el seu raconet en aquella casa, paia paraules, dubtes, i pors,........ es va sentir receptiva i percebia, tornava a intuir i es reconciliava amb el seu llenguatge interior, el irracional, aquell que no té sentit en el mon de “los seres humanos de l’Isaac” i li va semblar escoltar una historia amb “final”

Es va aturar uns segons i en el seu diàleg interior dèia: -“pot ser peco de poc sabia o de poc humil, però asseguraria que “no és el meu final”. Espero que tampoc sigui el d’ell, se’l mereix més ric. Tot i que el triarà i no li serà satisfaent............... -es casarà amb una dona, pot ser si, o pot ser no, amb o sense papers, creurà en el compromís que ell mateix construeix........... però estimarà?, s’emocionarà?. No, segur que no”-.

Per dins, l’Anna plorava per ell.

Es va aixecar del sofà, es va vestir i va sortir fora. Tot i la fresca, des del mirador la vista era magnifica. Tot just eren les 6.00 del mati i al sol li costava despellegar-se d’uns núvols grisosos. No el podia seguir, mai el va poder seguir, i ara tampoc el volia seguir!, li ho havia dit dilluns i li ho podia repetir ara que ja era dissabte. Mentre mirava aquella vista els ulls s’humitejaven. Masses emocions, masses descobertes, masses retrobaments amb ella mateixa. La lluita mare-dona?, la dona oblidada? L’anima ofesa?

L’asincronia es tornava a fer palesa, però no plorava pas per això, segurament l’ asincronia havia estat la millor aliada. l’amiga que sempre els hi havia fet el favor de les seves vides. Sempre els hi havia donat l’oportunitat, sovint obligada, d’endreçar els seus mons interns plens de confusions, de pous i de fantasmes, abans de que ells els barregessin. Gràcies a ella l’Anna havia endreçat moltes coses, l’Isaac pot ser no tantes.

El sol seguia lluitant amb els núvols, per escalfar aquella matinada trista. Repenjant-se al mirador, va continuar pensant. El seu amic tenia dos enemics, la por a estimar i la por a fer-se vell tot sol. ........ Efectivament! seguia sent un home afectivament no tocat.