11-El primer i darrer dia

Ell es va despertar molt d’hora i l’Anna no era al llit, era fora. Va veure com la mirava des de dins de la casa, mentre ella, al mirador intentava asserenar les emocions.

–Menys mal que he decidit sortir, no hagués pogut empassar-me de cop les llàgrimes i explicar-li quina mena de tristor tinc al cor- Va pensar mentre es sabia observada i resava perquè ell trigues a sortir o millor encara, que no sortís i que un the amb llet li fes mes gola.

Era el primer i el darrer dia complert que es farien companyia tots dos, que de debò podrien estarien junts, sense jocs ni preguntes i que pot ser ella podria passejar a ulls clucs. Paradoxalment, el primer i el darrer. L’Anna es preguntava com seria.

L’Isaac, no va sortir de la casa, i ella no va trigar a entrar. Ell havia planejat sortir d’excursió tot el dia. L’idea de ser fora va agradar a l’Anna, tindria espais on perdre’s i escapar d’aquella sensació incomoda. La casa, amb l’Isaac dins, deixava de ser el raconet màgic que l’havia acollit tota la setmana. Sense saber on anava, va pujar al cotxe i ben aviat la carretera va començar a ser desconeguda.

En realitat aquella illa tenia solament dues carreteres, una que voltava per tota la costa, fent un cercle allargassat com la illa i l’altre que la creuava pel ben mig. Les distancies en una illa tan petita, son molt relatives però en aquella no ho semblaven. De la calor plena a ran de mar, com per art de màgia, van passar a una típica carretera de muntanya. Estreta i cara munt, on la vegetació es feia mes i mes verda a cada corba. Mes i mes humida, mes i mes fresca. Mes i mes sorprenent.

S’estaven endinsant en un bosc. Sobtadament començaven a aparèixer pins i arbres altíssims, falgueres i molsa que ho inundaven tot per les parets nues de roca viva. Tallats imponents al costat de la minúscula carretera per la que transitaven ells. Petits túnels, estretíssims i foscos els feien entravessar la muntanya. Sempre de cara amunt i a cada corba mes verd, fins que sense adonar-se’n una espessa boira els estava envoltant.

Solament feia una hora que havien sortit de casa i era fàcil perdre les referències d’on eren. Allò era un paisatge amb boires de somni, era massa encisador com per no parar i regalar-se la sensació certa de posar els peus a terra i autoconvences de ser allà, d’estar-ho mirant, vivint i sentint. L’Anna necessitava respirar aquell aire humit fins al fons de totes les seves olors.

Feia estona que ella mirava aquells arbres, i ara dreta al costat del cotxe buscava els detalls d’aquell laberint de verd. Podia admirar les copes dels arbres, a ran de nas, però li era impossible veure on s’acabaven els seus troncs, d’on venien, qui els aferrava a terra. Pujaven rectes, sense distingir d’on. Semblaven agraïdament sospesos en un silenci de pau natural. De tan en tan alguna piulada d’ocell. Era com si aquells senyors del bosc estiguessin desconnectats del seu origen, de les seves arrels, que en realitat els fan viure. Allò tenia un paral·lelisme amb les passejades a ulls clucs de l’Anna. Aquella sensació va ser una de les mes intenses del seu viatge.

Havien aturat el cotxe i van seure una estona. l’Isaac necessitava estirar les cames, massa llargues per un utilitari. Aquell dia, havia triat el blanc per vestir-se, era un contrast fortíssim en aquell escenari de verds i la seva pell fosca. Massa d’estiu per la fredor que hi havia, però era presumit i aguantava. L’Anna somreia per dins i ell se’n va adonar. L’Isaac sempre havia tingut la capacitat d’adonar-se’n. Va agrair-li que fos allà i estava feliç de veure-la “encantada”, però va avançar que encara no ho havia vist tot i agafant el cotxe de nou, van seguir el viatge cara munt.

Ben aviat van sortir de la boira i un sol radiant els va tornar a saludar, eren d’alt de tot al “Cerro de los muchachos”. Un altre paisatge nou per la noia, on irremediablement s’hi va passejar com tants turistes i guiris. No n’hi havia gaires, però n’hi havien.

Un paisatge amb poquíssima vegetació a ran de terra i de cel, típic d’un lloc de neu a l’estiu. Tons en blanc i negre es mostraven a càmera lenta, tot i que res es movia. El sol va començar ràpidament a tapar-se, la llum canviava i els atrapava. Els caminets pedrosos dels que no podíem sortir es van convertir en mes inhòspits. La temperatura baixava en picat sense la lluentor del sol i es varem acomiadar d’aquell lloc amb la pressa del que fuig.

Varen fer la baixada per la mateixa carretera, ell amb el desencant del que coneix el lloc i ella amb la intenció de que el lloc li quedés gravat en el sac dels records. Van tornar les preguntes, el joc del gat i la rata i l’Anna mesurava com mai les respostes, la passejada a ulls clucs s’havia quedat sospesa entre aquells màgics habitants del bosc. Solament alguna taca groga de mimosa la despistava per uns segons. Tornava a estar alerta.

El seu amic tenia la capacitat de sorprendre-la, de fer-la riure, d’enriquir-la fins i tot, i la d’estimar-la?, la tenia?. Aquella pregunta no la portava quan va arribar a la illa, i en canvi ara apareixia i per això va arribar l’alerta. No era la mateixa alerta que anys enrere va viure, amb aquell mateix home. L’alerta que la va salvar llavors no podia salvar-la ara, perquè no n’estava enamorada. L’alerta d’ara reposava en l’amistat serena que ella havia pogut construir per ell, i en la distancia que això suposava. Clarament a ell no li quadrava. Sovint li havia dit: -eres la misma pero diferente-

Que les converses haguessin deixat de ser reptes i polsos de titans relaxava la relació i l’engrandia per a ella, mentre que el “caçador” es sentia cada vegada mes confós, però sabia reconèixer l’atractiu i la pau de moments així.

En tornar a casa, la nit del dissabte va tornar a ser una nit de converses, com les altres, quasi. Es sentia el regust de que era l’ultima i el neguit de que podria ser la primera. L’Anna va canviar de lloc, l’alerta s’imposava. Va oblidar les seves passejades i el seu diàleg interior i tot alló ho va posar allà on ningú ho pogués fer malbé, ni tant sols el seu amic Isaac, i es va mostrar. Al seu amic li va semblar l’Anna de sempre, “mes dona” deia ell, però la diferencia no era aquesta. l’Anna que ell coneixia, feia anys que havia crescut.

Al pati a la fresca, les converses es succeïen. Aquella nit va interessar-se molt per saber qui havia conegut la seva amiga durant tots aquells anys, qui l’havia enamorat o desenamorat, i va ser molt crític. L’Anna no tenia cap persona especial com deia ell, o pot ser si, perquè en realitat una persona especial per l’Isaac, solament era la persona amb la que es pot compartir llit.

Estava convençuda de que ell no havia sabut reconèixer mai els sentiments, ni els d’ell, ni els dels altres. Va treure la seva millor ironia, entre somriures de gran sabi, per saber qui, què i com havien estat els homes propers a l’Anna. Punyent i interessat volia saber i en volia detalls Semblava un adolescent gelós amb paraules de reconqueridor. No va tenir pels a la llengua l’Anna davant les critiques una mica maldestres d’ell, li va donar peixet i cap aventatge. Aquella nit, no era el caçador de sempre, ell també s’havia mogut de lloc, reclamava atenció en nom de les vivències passades. En tenia dret?

Ara l’Anna, des del seu nou lloc podia dir-ho quasi tot amb objectivitat, i recolzada per tants anys de coneixença. I ell no podia rebatre. Solament somriure i gaudir de les iròniques veritats que li estava dient l’Anna. Sempre estava còmode entre ironies i si les feia una dona, mes.

Entre les converses preferides de l’Isaac, també hi havia la feina. Projectes de feina que sempre l’havien de portar d’aquí cap allà arreu del mon, sense donar-se la possibilitat d’arrelar enlloc. Pot ser havia estat la magnifica excusa per no arrelar-se mai enlloc i amb ningú. Ni tan sols les seves filles quan eren petites i sense mare, van fer-lo arrelar. L’Anna li ho deia sense por i amb totes les lletres i va aprofitar el tema per recordar-li que cap jove andalusa el seguiria massa temps en una vida així. Per primera vegada va donar la raó a la seva amiga tot preguntant: -i tu?-, -jo tampoc, ja ho saps-!

,.....segurament tanta força va convèncer a l’Isaac de que ella aquella nit, tornava a ser la que havia arribat a l’aeroport una setmana enrere, però potser va voler creure que era la de sempre i l’Anna li ho va deixar creure, perquè per mes que mires, ara ja no la podia veure.

Segurament aquest convenciment, va ser una de les respostes mes precioses que l’Anna va trobar en el seu viatge i ves per on, la va haver de trobar sense passejar-se a ulls clucs. Havia de ser així.

Al pati asseguts en les gandules, feia estona que s’havia aixecat aire i en la darrera bufada, van decidir entrar, era tard. Encara no havien arribat al passadis i ell li va dir: -seduceme!- Allò va sorprendre a l’Anna, no esperava una invitació al llit, així. S’equivocava invitant-la així. No era allà per això, ni en sabia de seduir, no havia estat mai del seu gust fer-ho. La resposta immediata va ser: -no soy una cazadora-

En mil·lèsimes de segon, el lloc que l’Anna havia triat, li va permetre encaixar una invitació tan maldestre i desafortunada. També li va permetre de reconèixer que en aquell moment el desitjava i va traduir la maldestra invitació com “una demanda de ultimo recurso”. Era la última nit, i podia ser la primera, tots dos ho entenien així, pot ser ho sentien aixi. De fet l’Isaac no va esperar a ser seduït, se la va endur regalimant desig. Ella ja havia triat.

Va tornar a ser com sempre havia estat,.... una altre passejada a ulls clucs de la seva ma i amb els seus ulls abocats al plaer, desconnectat del mon. El llit tornava a ser petit, a la mida justa. Van ser moments on el mon material te la capacitat de buidar tots els significats d’haver fet l’amor perquè va ser triat. On havia quedat aquella presencia? On la va posar ell?. Eren mes preguntes que l’Anna no comptava tenir.

Ella sabia perquè va donar-se i què havia triat, el que no sabia era ni la tria ni el perquè del seu amic. Això si, en cap moment va pensar que ell no ho sabés, i no la va amoïnar. Ella ja havia deixat de mirar per veure’l