Aquell hivern, l’Anna havia decidit que calia anar a cercar respostes, o pot ser era l’excusa per a regalar-se un temps i un espai.
Havia sigut un any difícil i el cansament l’abocava a tancar els ulls. Havia de dir prou i no ho feia. Mai ho havia fet. En el seu record, solament hi havia un parell o tres de punts i finals, i si la memòria no l’enganyava tots havien sigut forçats.
Anna, que ara era una dona madura, al llarg de la vida havia posat pocs punts i finals i tots justificats per raons que ben segur eren fora del seu sentir. Era com si no fos capaç de tallar cap pont. Com si visques eternament implicada amb tot i tots. Cert era que l’Anna quan es donava ho feia amb cos i ànima, pot ser per això mai havia triat de posar un punt i final a res.
Per uns l’Anna era una dona disponible, per d’altres una dona encantadora, una amiga incondicional, una paret on retrobar-se quan un es perd. Una paraula, un gest, una mirada quan es necessita.... tot i així per a molts era una dona misteriosa, quasi desconeguda tot i que volguda. Seria, dura, potser freda, massa autosuficient o al menys així ho semblava .... en realitat pocs eren els que podien dir que la coneixien, si es que alguna vegada es pot conèixer a algú
Tenia amics i amigues “de l’ànima”, que tot i que fes anys que no es veiessin, al retrobar-se, era fàcil que es tornessin a instal·lar i a sentir aquells sentiments i emocions amb el regust de la proximitat, de la complicitat, ..... sentiments vius i amb les pells calentes ,........ com acabats de viure. Això sempre va meravellar a les “amistats de l’ànima”, de l’Anna. Es clar que eren poques les que gaudien d’aquest privilegi emocional, però ambdues parts es sentien especials.
Conscient de la seva impotència en posar punts i finals, va saber fer-s’ho venir bé. Calia no emmalaltir i necessitava aturar-se. Trobar respostes o simplement tenir temps per a ella. Regalar-se a si mateixa, fer-se de paret, retrobar en la pròpia pell la seva complicitat. Era un autoengany pot ser, però tot era vàlid tret d’un punt i final. Ella que no n’havia posat mai cap per voluntat pròpia, com ho havia de fer ara?, i molt menys amb si mateixa?
Va cercar per al seu punt i final, motivacions que la complagueren, que la justifiquessin, que li treguessin el sentiment insuportable de tallar ponts. Aquesta vegada tallava el pont mes sagrat, la família. Volia marxar i oblidar, encara que fos per uns dies el que s’esperava d’ella en el seu entorn familiar. Era com trair als seus. Tornaria a ser-ne capaça?
Feia anys que havia deixat de funcionar per impulsos. Ara necessitava un ordre extern. Planificar les coses o si mes no, preveure’n les possibilitats. Feia anys que no caminava a ulls clucs en la confiança i amb la despreocupació de no planificar, de no ponderar, sense decidir cap a on calia anar, ........ Feia anys que estava sola, i per això estava tant esgotada.
Va començar a pensar, que aquest punt i final seria com donar-se un luxe, “tot plegat per això treballava i li semblava ser mestressa de la seva vida”. El consideraria un “caprici”, no se’n donava pas gaires, “Una bogeria!”, Seria una bogeria d’aquelles insòlites a la seva vida, però no inexistents. Sabia molt bé que una vegada fetes la enriquien per dins, perquè ella en sabia aprofitar treure a posteriori, la seva saor.
Tot i així, estava espantada solament pensant-ho, però va tirar endavant el seu projecte. Els actes impulsius l’atemorien, no eren d’ella. Era sempre difícil moure’s entre les ombres del que es desconeix i tenia la sensació de no saber-ne. L’Anna havia anat posant, amb els anys, nom a totes aquelles causes que en un moment o un altre del camí, va haver d’enfrontar i admetre per a posar "punts i finals".
Per a ella, aquell seguit de causes, totes, eren humanament correctes, naturalment reals, obligadament per viure. Així era l’Anna, capaç de pensar que les obligacions eren humanament naturals.
... I en nom dels fets que marquen la vida de qualsevol ésser humà, racionalitzava sentiments per viure, mentre acumulava aquella extraordinària capacitat d’estimar, tot i que mai ningú ho veies reflectit ni en el seu cor, ni en la seva pell. Sovint es preguntava si aquells punts i finals havien siguts èxits. Pot ser havien sigut fracassos?. El cas és que hi van ser i que va tallar ponts.
El primer que recordava el situava cap els 17 anys, quan l’adolescència l’empenyia en mig de la confusió que generen els desigs mes tendres i dolços d’una incipient dona. Aquell fou el primer, i en van seguir d’altres.
Quan es va mesurar amb lo prohibit, mentre el cor se li encongia per la por i l’entusiasme de sentir-se mestressa de la seva vida.
Quan va conèixer l’amor, amb aquell punt de incredulitat que sempre suposa la felicitat plena.
Quan el sentir de mare, li va fe fer aquell “jurament” davant del mirall tot removent els seus instints animals més primitius en les relacions entre mare i cadell.
Quan sense tenir respostes, la mort la va fer caminar set anys a fosques pels mateixos passadissos on un dia hi lluïa el sol...... fins a reconciliar-se amb allò que tant havia amat, i que tan dolor li portava.
Alguna vegada va tenir el dubte de si aquells punts i finals, aquells ponts tallats, tenien o no “perques”. Si eren o no aliens a ella. Pot ser havien estat punts d’inflexió inevitables. No creia en el destí escrit per algú altre que no fos ella. Cal dir que sovint es perdia entre les autoreflexions, aquelles que no serveixen mai immediatament.
El fet està que els punts i finals s’havien anat col·locant...........la llista no era gaire llarga. Primer viscuts com a fracassos mentre els aconteixements s’esdevenien i ella n’era la protagonista definida per un temps i un espai. Després, una vegada en la memòria dels records, viscuts com a èxits pel simple fet de que varen ser viscuts amb la convicció d’haver-ne triat les formes...... però no va ser fins a la seva maduresa de dona que els va qualificar de punts i finals, marcadors d’un temps naturalment humà.
I ara en volia un altre de punt d’inflexió, no tan naturalment humà, però sí humanament natural,.... estava esgotada.
Estava decidit, aquell proper estiu tindria un temps i un espai per a ella. Tot i que no podia suportar l’idea de no tenir nom per aquella situació, solament era un neguit, una necessitat, un caprici pot ser? El que era segur, i mentre ho pensava reia, es que era un luxe! Essent dona de compromisos i reptes se’n va posar un, ben segur que així, aquell neguit esdevindria humanament correcte i el seu fantasma la deixaria respirar.
Ella sabia que dins l’armari hi tenia un fantasma, amb nom i tot......! o pot ser n’hi havia mes d’un, però ja en tenia prou amb la consciència d’un. Ara el seu projecte suposava obrir l’armari i mirar cara a cara a tota aquella colla per encabir-hi el que estava a punt de fer.
Va decidir que allò, sense nom, que calia encabir, era un compromís. Si, un compromís, com no!. Un compromís amb si mateixa. Anar a trobar l’Eduard era també anar a trobar a un amic de “l’ànima”, per què havia de sentir-se culpable?
En realitat, no era cap repte, no es movia aquesta vegada entre lo desconegut, coneixia bé a l’Eduard i aniria a trobar-lo. No solament volia veure’l, volia trobar-lo, ja feia dos anys que no es trobaven.
No era gens difícil anar a trobar-lo, ella mai va posar un punt i final amb ell, el pont era sempre allà i tenia la certesa de que per a ell, també era així.
L’Eduard era un home en el que l’Anna hi confiava, “a ulls clucs”....... sempre s’havia sentit segura i a gust al seu costat. La seva forma de viure ben segur era garantia suficient per l’Anna que allà hi trobaria i podria mantenir un reconet. Desitjava un raconet per a ella sola on regalar-se a si mateixa, la seva proximitat, la seva autocomplicitat. Aquest era el luxe i l’Eduard li ho permetria, sense res mes a canvi que la presencia.
l’Eduard, com sempre, era lluny. Calia agafar un avió aquesta vegada. Si, perquè no era la primera vegada que l’Anna viatjava per a trobar-lo. Aquell home era significatiu en la vida recent de l’Anna. Ho sabien ambdós, segur que quan seran vells, mútuament es recordaran sempre amb intensitat, tot i que avui no saben que els portarà la vida que els resta per a viure.
l’Anna pensava que la distancia, aquesta vegada li seria aliada, que posaria terra pel mig i li regalaria la vivència d’allò que la neguitejava........ Podria marxar, fer una parèntesi, reposar, perdre la mirada en una terra que no coneixia, ni havia vist mai. Olorar la negror de la terra nascuda del foc, deixar-se acaronar per la verdor novella de la vida i tenir per uns dies un racó diferent., on regalar-se.
Deixaria que la presencia de l’Eduard dibuixes l’escenari dels moments, com sempre feia. Quin seria aquesta vegada?, tampoc l’importava gaire saber-ho, però l’Eduard era una persona interiorment rica, fos el que fos.......... en gaudiria.
Un diumenge de juliol, asseguda en un avió l’Anna va començar a experimentar somriures en una terra mai vista fins ença. Esperava trobar respostes, però els somriures li deien que el neguit no era només de cansament, el neguit portava també il·lusió i desig per la riquesa de l’Eduard
Havia sigut un any difícil i el cansament l’abocava a tancar els ulls. Havia de dir prou i no ho feia. Mai ho havia fet. En el seu record, solament hi havia un parell o tres de punts i finals, i si la memòria no l’enganyava tots havien sigut forçats.
Anna, que ara era una dona madura, al llarg de la vida havia posat pocs punts i finals i tots justificats per raons que ben segur eren fora del seu sentir. Era com si no fos capaç de tallar cap pont. Com si visques eternament implicada amb tot i tots. Cert era que l’Anna quan es donava ho feia amb cos i ànima, pot ser per això mai havia triat de posar un punt i final a res.
Per uns l’Anna era una dona disponible, per d’altres una dona encantadora, una amiga incondicional, una paret on retrobar-se quan un es perd. Una paraula, un gest, una mirada quan es necessita.... tot i així per a molts era una dona misteriosa, quasi desconeguda tot i que volguda. Seria, dura, potser freda, massa autosuficient o al menys així ho semblava .... en realitat pocs eren els que podien dir que la coneixien, si es que alguna vegada es pot conèixer a algú
Tenia amics i amigues “de l’ànima”, que tot i que fes anys que no es veiessin, al retrobar-se, era fàcil que es tornessin a instal·lar i a sentir aquells sentiments i emocions amb el regust de la proximitat, de la complicitat, ..... sentiments vius i amb les pells calentes ,........ com acabats de viure. Això sempre va meravellar a les “amistats de l’ànima”, de l’Anna. Es clar que eren poques les que gaudien d’aquest privilegi emocional, però ambdues parts es sentien especials.
Conscient de la seva impotència en posar punts i finals, va saber fer-s’ho venir bé. Calia no emmalaltir i necessitava aturar-se. Trobar respostes o simplement tenir temps per a ella. Regalar-se a si mateixa, fer-se de paret, retrobar en la pròpia pell la seva complicitat. Era un autoengany pot ser, però tot era vàlid tret d’un punt i final. Ella que no n’havia posat mai cap per voluntat pròpia, com ho havia de fer ara?, i molt menys amb si mateixa?
Va cercar per al seu punt i final, motivacions que la complagueren, que la justifiquessin, que li treguessin el sentiment insuportable de tallar ponts. Aquesta vegada tallava el pont mes sagrat, la família. Volia marxar i oblidar, encara que fos per uns dies el que s’esperava d’ella en el seu entorn familiar. Era com trair als seus. Tornaria a ser-ne capaça?
Feia anys que havia deixat de funcionar per impulsos. Ara necessitava un ordre extern. Planificar les coses o si mes no, preveure’n les possibilitats. Feia anys que no caminava a ulls clucs en la confiança i amb la despreocupació de no planificar, de no ponderar, sense decidir cap a on calia anar, ........ Feia anys que estava sola, i per això estava tant esgotada.
Va començar a pensar, que aquest punt i final seria com donar-se un luxe, “tot plegat per això treballava i li semblava ser mestressa de la seva vida”. El consideraria un “caprici”, no se’n donava pas gaires, “Una bogeria!”, Seria una bogeria d’aquelles insòlites a la seva vida, però no inexistents. Sabia molt bé que una vegada fetes la enriquien per dins, perquè ella en sabia aprofitar treure a posteriori, la seva saor.
Tot i així, estava espantada solament pensant-ho, però va tirar endavant el seu projecte. Els actes impulsius l’atemorien, no eren d’ella. Era sempre difícil moure’s entre les ombres del que es desconeix i tenia la sensació de no saber-ne. L’Anna havia anat posant, amb els anys, nom a totes aquelles causes que en un moment o un altre del camí, va haver d’enfrontar i admetre per a posar "punts i finals".
Per a ella, aquell seguit de causes, totes, eren humanament correctes, naturalment reals, obligadament per viure. Així era l’Anna, capaç de pensar que les obligacions eren humanament naturals.
... I en nom dels fets que marquen la vida de qualsevol ésser humà, racionalitzava sentiments per viure, mentre acumulava aquella extraordinària capacitat d’estimar, tot i que mai ningú ho veies reflectit ni en el seu cor, ni en la seva pell. Sovint es preguntava si aquells punts i finals havien siguts èxits. Pot ser havien sigut fracassos?. El cas és que hi van ser i que va tallar ponts.
El primer que recordava el situava cap els 17 anys, quan l’adolescència l’empenyia en mig de la confusió que generen els desigs mes tendres i dolços d’una incipient dona. Aquell fou el primer, i en van seguir d’altres.
Quan es va mesurar amb lo prohibit, mentre el cor se li encongia per la por i l’entusiasme de sentir-se mestressa de la seva vida.
Quan va conèixer l’amor, amb aquell punt de incredulitat que sempre suposa la felicitat plena.
Quan el sentir de mare, li va fe fer aquell “jurament” davant del mirall tot removent els seus instints animals més primitius en les relacions entre mare i cadell.
Quan sense tenir respostes, la mort la va fer caminar set anys a fosques pels mateixos passadissos on un dia hi lluïa el sol...... fins a reconciliar-se amb allò que tant havia amat, i que tan dolor li portava.
Alguna vegada va tenir el dubte de si aquells punts i finals, aquells ponts tallats, tenien o no “perques”. Si eren o no aliens a ella. Pot ser havien estat punts d’inflexió inevitables. No creia en el destí escrit per algú altre que no fos ella. Cal dir que sovint es perdia entre les autoreflexions, aquelles que no serveixen mai immediatament.
El fet està que els punts i finals s’havien anat col·locant...........la llista no era gaire llarga. Primer viscuts com a fracassos mentre els aconteixements s’esdevenien i ella n’era la protagonista definida per un temps i un espai. Després, una vegada en la memòria dels records, viscuts com a èxits pel simple fet de que varen ser viscuts amb la convicció d’haver-ne triat les formes...... però no va ser fins a la seva maduresa de dona que els va qualificar de punts i finals, marcadors d’un temps naturalment humà.
I ara en volia un altre de punt d’inflexió, no tan naturalment humà, però sí humanament natural,.... estava esgotada.
Estava decidit, aquell proper estiu tindria un temps i un espai per a ella. Tot i que no podia suportar l’idea de no tenir nom per aquella situació, solament era un neguit, una necessitat, un caprici pot ser? El que era segur, i mentre ho pensava reia, es que era un luxe! Essent dona de compromisos i reptes se’n va posar un, ben segur que així, aquell neguit esdevindria humanament correcte i el seu fantasma la deixaria respirar.
Ella sabia que dins l’armari hi tenia un fantasma, amb nom i tot......! o pot ser n’hi havia mes d’un, però ja en tenia prou amb la consciència d’un. Ara el seu projecte suposava obrir l’armari i mirar cara a cara a tota aquella colla per encabir-hi el que estava a punt de fer.
Va decidir que allò, sense nom, que calia encabir, era un compromís. Si, un compromís, com no!. Un compromís amb si mateixa. Anar a trobar l’Eduard era també anar a trobar a un amic de “l’ànima”, per què havia de sentir-se culpable?
En realitat, no era cap repte, no es movia aquesta vegada entre lo desconegut, coneixia bé a l’Eduard i aniria a trobar-lo. No solament volia veure’l, volia trobar-lo, ja feia dos anys que no es trobaven.
No era gens difícil anar a trobar-lo, ella mai va posar un punt i final amb ell, el pont era sempre allà i tenia la certesa de que per a ell, també era així.
L’Eduard era un home en el que l’Anna hi confiava, “a ulls clucs”....... sempre s’havia sentit segura i a gust al seu costat. La seva forma de viure ben segur era garantia suficient per l’Anna que allà hi trobaria i podria mantenir un reconet. Desitjava un raconet per a ella sola on regalar-se a si mateixa, la seva proximitat, la seva autocomplicitat. Aquest era el luxe i l’Eduard li ho permetria, sense res mes a canvi que la presencia.
l’Eduard, com sempre, era lluny. Calia agafar un avió aquesta vegada. Si, perquè no era la primera vegada que l’Anna viatjava per a trobar-lo. Aquell home era significatiu en la vida recent de l’Anna. Ho sabien ambdós, segur que quan seran vells, mútuament es recordaran sempre amb intensitat, tot i que avui no saben que els portarà la vida que els resta per a viure.
l’Anna pensava que la distancia, aquesta vegada li seria aliada, que posaria terra pel mig i li regalaria la vivència d’allò que la neguitejava........ Podria marxar, fer una parèntesi, reposar, perdre la mirada en una terra que no coneixia, ni havia vist mai. Olorar la negror de la terra nascuda del foc, deixar-se acaronar per la verdor novella de la vida i tenir per uns dies un racó diferent., on regalar-se.
Deixaria que la presencia de l’Eduard dibuixes l’escenari dels moments, com sempre feia. Quin seria aquesta vegada?, tampoc l’importava gaire saber-ho, però l’Eduard era una persona interiorment rica, fos el que fos.......... en gaudiria.
Un diumenge de juliol, asseguda en un avió l’Anna va començar a experimentar somriures en una terra mai vista fins ença. Esperava trobar respostes, però els somriures li deien que el neguit no era només de cansament, el neguit portava també il·lusió i desig per la riquesa de l’Eduard
No hay comentarios:
Publicar un comentario