Parla la sensibilitat

Parla la sensibilitat

Poesia

Poesia

Legendes urbanes

Legendes urbanes
Passejades a ulls clucs, 2004

Legendes Urbanes

Legendes Urbanes
El camí de tornada, 2007

5-Un degoteig de llum


Feia ja molts anys que el cas, no era benvingut a casa de l’Anna, perquè no hi creia. Considerar al cas, “non grato” significava que s’havia d’estar al “cas” de tot. Malauradament doncs, significava també triar no tenir repòs, dependre exclusivament d’ella, i de les seves forces. Significava perdre la capacitat de rebre per cobrir la de donar, d’esmerçar fins l’ultima unce de la pròpia autoestima, de respirar l’aire viciat del seu propi alè, en fi,...... no deixar ni temps ni espai, a res i a ningú, i no poder aclucar mai els ulls.

Segurament l’Anna quan va triar un escenari així, no devia veure masses alternatives més, perquè els monòlegs sempre esgoten, fins i tot als supervivents, als joves i als valents.

No va ser doncs a cas, que l’Anna hagués triat per aquell estiu, aquella destinació. Ja feia mes d’un any que en cada trucada de l’Eduard, hi havia una petita o gran parcel·la desconeguda, amb la que l’Anna s’hi veia enfrontada una i una altre vegada.

Unes vegades amb somriures, altres amb el joc de les ironies, sempre amb subtilesa i sorprenentment, amb serenor, l’Anna s’adonava que anava encaixant aquella parcel·la de conversa on a cops de paraules es dibuixava la proposició de l’Eduard, ... “vine, tornem-ne a parlar”.......

No n’estava segura, l’Eduard pot ser no mostrava totes les seves cartes, és un caçador i mai treia totes les armes del seu armari, però era sincer. L’Anna sabia que l’Eduard volia veure-la,. Per a què?, quin era el perquè del seu amic?

Ella volia anar-hi, però no pas per a tornar-ne a parlar. Hi anava per a regalar-se a si mateixa. Havia de ser un viatge per allunyar-se de l’esgotament , per a carregar piles, per a gaudir del seu propi silenci en la pau que la ma de l’Eduard li donava..... o hi havia algun motiu mes?
Desitjava viure acaronada per la sincronia de la proximitat de l’Eduard, i enriquir-se per l’anima que li sobreeixía d’emocions.

Mentre esperava la data del seu viatge, va tenir força temps per acumular preguntes. L’havia contractat per internet amb mes d’un mes d’antelació. Calia regalar-se un temps però no feia cap falta gastar-hi una fortuna, així que la butxaca de la previsora Anna, s’ho va trobar.

Era la serenor?, era el seny?, o bé era aquella racionalitat protectora, característica en ella?, que automàtica i de manera innata es posava en marxa, quan no entenia quelcom. Gràcies a què?, estava encaixant els missatges entre línies que anava deixant caure l’Eduard ? Estava convençuda de que saber-ho l’ajudaria a entendre la naturalesa d’aquella part desconeguda del discurs, i amb facilitat es tornava a perdre entre les autoreflexions que no serveixen mai immediatament.



Tornar a viure una relació amb l’Eduard?, per què?. Quins eren els per què, que l’assaltaven ara com per a proposar-se una cosa així?. Sabia del cert que no n’estava enamorada, les papallones feia temps que havien desaparegut. I sobre tot, ara que hi pensava!, - Perquè tenia aquestes preguntes al cap? Perquè justament ara?

Aquell seguit d’interrogants van fer que l’Anna , desprès de cada trucada, deixes per uns minuts el seu monòleg quotidià, i s’adones de que Inevitablement se li escapaven de l’ànima i de mica en mica, fils de llum. Els seus racons d’ombres silencioses s’il·luminaven per segons. No era bonic allò que la tènue llum feia aparèixer als ulls d’aquella enfosquida artista, o al menys, amb ella no li va agradar. Quelcom es feia present sense que ella ho hagués cridat.

Com tot el que fa referència als guions de l’Anna, va ser un degoteig lent de llums. Ignorava els ritmes del seu amic, els temps ja no es vivien amb la mateixa sincronia, com temps enrera. Ambdós eren persones actives, passionals amb els actes, intimistes amb els propis sentiments i tan fidels com gelosos de la seva intimitat,...... era com si visquessin en fortaleses on el temps i l’espai fos marcat pel “dominus/a” del lloc.

Aïllats interiorment del mon. Eren éssers que coneixien bé les seves pròpies ànimes, i que justament per això vivien en el seu aïllament interior. Solament quan es trobaven en el mateix temps i en el mateix espai la comunió dels actes i dels pensaments feia desaparèixer conceptualment aquelles necessàries mesures, de la distancia i les hores, obligant-los gratament a ser feliços compartint-se. Era cert, era una evidencia de que aquelles ànimes havien estat foses i quan eren a prop la inèrcia les tornava a unir. Inevitablement, al marge de les seves voluntats, de les seves barreres, dels seus aïllaments,....

Els dies passaven i cada dia estava mes segura de que aquell encaix s’havia alimentat sempre de la gran confiança i complicitat que tenia amb seu amic, i de que ja no la trasbalsava l’amor sentit ni el viscut amb ell. Va ser llavors, quan va creure saber d’on partia. Aquella creença va confirmar la bogeria de fer aquell viatge.

Ben segur que no era tant important saber d’on partia, el que li calia era creure-ho. Viure amb la certesa o amb la creença? Un altre dilema etern de l’Anna. Una d’aquelles auto reflexions que mai son útils immediatament.

Era un compromís, amb ella mateixa, i era també una il·lusió. La il·lusió de viure un temps i un espai on sabia del cert que aclucaria els ulls. Aclucar els ulls, aquell era el regal. Aquella era la necessitat. Havia mesurat el cost, seria un regal que ben segur l’Eduard no li negaria, perquè no era precís demanar-li, i pel que no demanaria res a canvi. En el seu més íntim, Anna pensava que n’era creditora. Havia tornat al seu monòleg.

Tot i que semblava el mes egoista dels homes, sempre va demostrar gratuïtat, amb el que l’Anna valorava més, ben segur que ni ell ho sabia! .....I valia mes així.

En algun moment, la mateixa Anna va dubtar d’aquesta gratuïtat, tatxant-lo en alguna ocasió de manipulador i egocèntric, com si tot li fos descomptat. Sempre l’acusava de ser un caçador, i no precisament de somnis. L’acusava tot admirant-lo, de tenir sempre un pla dissenyat. No eren tant diferents amb això i d’aquí la complicitat i aquell deliciós respecte tàcit entre ells.

Les essències dels éssers humans viuen a l’ànima i son armes dobles. Manipulant-les i utilitzant-les en benefici d’un mateix se’ls hi acaba posant el nom de ressentiment. Les essències amb aquest nom poden ser letals. L’essència de l’Eduard era vestida d’amor senzill i d’humanitat.......... no fora just posar-hi nom, però sempre feia nit a la seva fortalesa i quan l’Eduard es passejava pel mon, la seva essència restava a casa, sabia que era el seu taló d’Achile.

L’Anna finalment creia saber, el per què anar-hi i des d’on hi aniria. No podia deixar entrar el cas en aquella vivència triada. Investida pel seu propi monòleg, hi creia, i no era el cas trair-se.

Sabia que anava a cercar respostes, convençuda de fer-se un regal, o pot ser a cobrar-se’l. Havia sigut capaç de dir, -vull aquest regal, i no hi havia regust de culpabilitat en desitjar-lo. I Allò solament era possible si tornava a trobar a aquell personatge, l’Eduard, on el coneixement i la fe sempre anaven de la ma..

No hay comentarios: