La maleta continuava al menjador, aparcada al costat de la taula com si tothom s’hagués oblidat d’ella, quan en realitat ella era la protagonista. Recollia tot el que L’Anna era. S’hi podia llegir el què i el com de les intencions de la seva mestressa. Des de la roba més còmoda i fresca d’estiu, fins al perfum més íntim, tot era dins.
Una maleta és com un llibre obert i ara semblava que ningú estava massa per la lectura.
Sortint de la cuina i sense tornar al menjador, l’Eduard va seguir passadís avall per mostrar a l’Anna la resta de la casa. Ella el seguia i veia solament dues portes, una, la del lavabo i l’altre era l’habitació, l’única de la casa.
Dins del mateix estil, l’habitació tenia un gran armari de portes corredisses, una amplia finestra, un llit amb les seves tauletes i un tocador reconeixible solament pel mirall que el coronava penjat al damunt.
Aquell tocador havia quedat desfigurat pels estris que l’Eduard hi havia anat deixant damunt sense ordre ni concert, en l’ús casual i diari. El llit era de matrimoni, per descomptat, l’Eduard des que va sortir de la residencia d’estudiants, no volia mai cap habitació per no en tingués.
--Aqui dormo jo--,
va dir el seu amic que dibuixant un altre somriure, va afegir
--i tu!..... Si vols És clar!--.
La ironia havia sempre estat una de les millors enteses entre ells, i l’Anna no va deixar passar l’ocasió per a respondre:
-- Quina alternativa tinc?--
L’Eduard va respondre sense perdre temps:
--El terra!—
mentre continuava somrient amb aquella brillantor d’ulls de nen que desitja i no diu.
-- Doncs trio el llit!--. Va assegurar l’Anna, tot tornant el somriure irònic a aquell home que coneixia bé.
-- i a mi no?--, va preguntar l’Eduard
-- a tu, ja fa temps que et vaig triar.....--
va contestar l’Anna, sense preveure que l’Eduard tallaria allà la conversa i sense avis, la abraçaria.
Un petó intens va tancar el cercle d’aquell retrobament on L’Eduard tornava a mostrar a la seva amiga Anna, tot el que era, tot el que tenia i tot el que sentia. L’Anna va respondre a aquell petó amb lo millor d’ella mateixa,. Una abraçada deia tot el que no havia estat dit i ho deia també tot sobre l’emotivitat que havia estat continguda fins aquell precís moment.
Que l’Eduard no havia encisat mai a l’Anna per la seva manera de petonejar, era un fet., però les seves abraçades li arribaven a l’anima i la fonien. Ella es perdia en els braços acollidors de l’Eduard, quan l’enxampava i sense tenir temps per a pensar. Tot succeïa quan la tendresa es barrejava amb la sorpresa i deixava pas al diàleg de pells i a l’entesa de les animes. Tot, sense la consciència de les ments. Era ben bé una passejada a ulls clucs.
Aquell peto va obrir la invitació al retrobament, a la sincronia de regalar-se en cos i ànima. L’Anna i l’Eduard s’haguessin estimat allà mateix, si no hagués sigut perquè l’Anna va demanar un minut i va anar al bany. Aquell minut de dona, derivat de la sospita, de la intuïda alerta i del disgust de confirmar com passava cada mes, de ser dona. Aquell minut, va desfer inevitable i naturalment l’anhel de compartir el seu cos. La desincronia tornava a aparèixer, inevitablement i sense el consentiment de ningú.
De sobte la maleta de l’Anna va passar a ser protagonista. Podria dir-se que l’Anna es va salvar a si mateixa, però no seria just dir-ho sense entendre el clar pas enrera que l’Eduard va fer en saber que el cos de l’Anna sagnava.
No era menyspreu, ni la reacció ofesa de ser deixat. Era un moment après, on l’home es distanciava, on la naturalesa marcava clares diferencies entre sexes i cossos, i on l’Eduard reculava respectuosa i escrupolosament. Així li va ser ensenyat per la mare i així ho va fer. Era una lectura tendra i enrabiada que feia L’Anna, i reculant les ganes, va sortir de l’habitació cercant la maleta oblidada al menjador.
La va agafar i va tornar amb ella a l’habitació on l’Eduard s’havia quedat assegut damunt del llit. La maleta era el testimoni clar de tots els seus anhels i realitats, mentre l’Eduard la mirava encara incrèdul de tenir-la allà.
Com si fugissin d’un destí maleït, tots dos van sortir de l’habitació passadís avall. Abans d’arribar al menjador l’Eduard es va aturar i va obrir l’armari de paret que era al cap de vall del passadís. Va començar a remenar roba i sabates. L’Anna no entenia que feia, fins que el va sentir remugar:
-- ja no tinc què posar-me!,--
ingènuament i veient l’armari ple, ella va contestar:
-- i tota aquesta roba?--
-- aquesta es per la feina!--
Contestà l’Eduard, tot sorprès de que la noia no hi veies la clara diferencia.
Si en aquell armari no havia quatre parells de pantalons, cinc o sis camises i una pila de samarretes, no n’hi havia cap!. Després, menys ingènuament la noia va recordar com n’era de presumit el seu amic. I el bon gust que tenia en el vestir. Com era de suposar, part de la seva roba s’havia quedat a Valladolid, era un home que tenia les seves coses escampades pel mon.
-- Te n’has de comprar?--
-- No. Bé, alguna cosa si, però el fet està que tinc la vogada per fer i en tinc roba per planxar............. i com que la senyora no vindrà en tota la setmana.....! Solament poso a punt el que necessito al moment--.
Aquella va ser mes directe que la de la compra. Es deixava sentir el pas de les hores, encara que poques, i cóm l’Eduard no tenia cap mena de problema en dir i fer.
L’Anna no va recollir la solapada invitació a les tasques domestiques, va fer broma sobre la feina que se li girava al seu amic, i col·locant-se en la posició de convidadíssima, va callar, tot sabent que no trigaria massa a sentir la mateixa invitació però de forma molt mes directe. De fet, en un parell de minuts va arribar,.....
– Si vols podries ajudar-me, jo soc un “chapuzas”.--
En honor a l’educació i l’agraïment, la resposta va ser,
--bé..... tindré moltes hores per a mi, no em costarà fer-ho--.
L’Eduard va agafar unes sabates, i de l’habitació uns pantalons i una camisa .... que va deixar damunt del llit, amb la intenció de canviar-se, aquelles calces curtes ja no tocaven segurament. l’Anna va fer cap al menjador i va seure. Allí hi havia un petit sofà de dues places, just al costat de la porta d’entrada i sota l’ampla finestra. El passadís els duia irremeiablement cap allà. l’Eduard va seure en un dels sillons col·locats en angle recte al sofà. L’Anna va escollir el sofà per seure, una petita taula de centre omplia l’espai entre ells.
Sense adonar-se’n la conversa no fluïa, solament es miraven i somreien.
Ambdós estaven ocupats recol·locant les ganes de tenir-se i solament eren capaços de mirar-se i somriure, com donant-se tàcitament temps per païr.
La conversa anava i venia sense mes intenció que la d’ocupar un temps necessari ..... l’espai ja era ple amb aquella tauleta de centre que els separava. Els cossos reposaven asseguts i còmodes, tot i que allunyats..... era qüestió doncs de temps. L’Eduard va voler recordar a la seva amiga, que ell encara treballava i no podria estar per ella. Ella també va tornar a recordar-li que cercava temps per a ella, agraint-li la invitació i repetia la seva certesa de que serien uns dies a mida. Per un moment els amics s’instal·laven en els formalismes que sens dubte posen distancia..
Sense avisar havia marxat la tarda i ja era fosc. Van decidir sortir a sopar, estava clar que la nevera no donava la possibilitat de fer-ho a la casa, i de fet cap dels dos volien romandre allà en aquell moment. L’Eduard va canviar-se. Aquells pantalons a mitja cama no feien per anar a sopar i conseqüentment el calçat tampoc, ...... L’Anna seguia reconeixent en el seu amic, les seves maneres de fer. Les de sempre!
Van agafar el cotxe costa avall cercant la carretera que els havia de dur a ciutat.
Una maleta és com un llibre obert i ara semblava que ningú estava massa per la lectura.
Sortint de la cuina i sense tornar al menjador, l’Eduard va seguir passadís avall per mostrar a l’Anna la resta de la casa. Ella el seguia i veia solament dues portes, una, la del lavabo i l’altre era l’habitació, l’única de la casa.
Dins del mateix estil, l’habitació tenia un gran armari de portes corredisses, una amplia finestra, un llit amb les seves tauletes i un tocador reconeixible solament pel mirall que el coronava penjat al damunt.
Aquell tocador havia quedat desfigurat pels estris que l’Eduard hi havia anat deixant damunt sense ordre ni concert, en l’ús casual i diari. El llit era de matrimoni, per descomptat, l’Eduard des que va sortir de la residencia d’estudiants, no volia mai cap habitació per no en tingués.
--Aqui dormo jo--,
va dir el seu amic que dibuixant un altre somriure, va afegir
--i tu!..... Si vols És clar!--.
La ironia havia sempre estat una de les millors enteses entre ells, i l’Anna no va deixar passar l’ocasió per a respondre:
-- Quina alternativa tinc?--
L’Eduard va respondre sense perdre temps:
--El terra!—
mentre continuava somrient amb aquella brillantor d’ulls de nen que desitja i no diu.
-- Doncs trio el llit!--. Va assegurar l’Anna, tot tornant el somriure irònic a aquell home que coneixia bé.
-- i a mi no?--, va preguntar l’Eduard
-- a tu, ja fa temps que et vaig triar.....--
va contestar l’Anna, sense preveure que l’Eduard tallaria allà la conversa i sense avis, la abraçaria.
Un petó intens va tancar el cercle d’aquell retrobament on L’Eduard tornava a mostrar a la seva amiga Anna, tot el que era, tot el que tenia i tot el que sentia. L’Anna va respondre a aquell petó amb lo millor d’ella mateixa,. Una abraçada deia tot el que no havia estat dit i ho deia també tot sobre l’emotivitat que havia estat continguda fins aquell precís moment.
Que l’Eduard no havia encisat mai a l’Anna per la seva manera de petonejar, era un fet., però les seves abraçades li arribaven a l’anima i la fonien. Ella es perdia en els braços acollidors de l’Eduard, quan l’enxampava i sense tenir temps per a pensar. Tot succeïa quan la tendresa es barrejava amb la sorpresa i deixava pas al diàleg de pells i a l’entesa de les animes. Tot, sense la consciència de les ments. Era ben bé una passejada a ulls clucs.
Aquell peto va obrir la invitació al retrobament, a la sincronia de regalar-se en cos i ànima. L’Anna i l’Eduard s’haguessin estimat allà mateix, si no hagués sigut perquè l’Anna va demanar un minut i va anar al bany. Aquell minut de dona, derivat de la sospita, de la intuïda alerta i del disgust de confirmar com passava cada mes, de ser dona. Aquell minut, va desfer inevitable i naturalment l’anhel de compartir el seu cos. La desincronia tornava a aparèixer, inevitablement i sense el consentiment de ningú.
De sobte la maleta de l’Anna va passar a ser protagonista. Podria dir-se que l’Anna es va salvar a si mateixa, però no seria just dir-ho sense entendre el clar pas enrera que l’Eduard va fer en saber que el cos de l’Anna sagnava.
No era menyspreu, ni la reacció ofesa de ser deixat. Era un moment après, on l’home es distanciava, on la naturalesa marcava clares diferencies entre sexes i cossos, i on l’Eduard reculava respectuosa i escrupolosament. Així li va ser ensenyat per la mare i així ho va fer. Era una lectura tendra i enrabiada que feia L’Anna, i reculant les ganes, va sortir de l’habitació cercant la maleta oblidada al menjador.
La va agafar i va tornar amb ella a l’habitació on l’Eduard s’havia quedat assegut damunt del llit. La maleta era el testimoni clar de tots els seus anhels i realitats, mentre l’Eduard la mirava encara incrèdul de tenir-la allà.
Com si fugissin d’un destí maleït, tots dos van sortir de l’habitació passadís avall. Abans d’arribar al menjador l’Eduard es va aturar i va obrir l’armari de paret que era al cap de vall del passadís. Va començar a remenar roba i sabates. L’Anna no entenia que feia, fins que el va sentir remugar:
-- ja no tinc què posar-me!,--
ingènuament i veient l’armari ple, ella va contestar:
-- i tota aquesta roba?--
-- aquesta es per la feina!--
Contestà l’Eduard, tot sorprès de que la noia no hi veies la clara diferencia.
Si en aquell armari no havia quatre parells de pantalons, cinc o sis camises i una pila de samarretes, no n’hi havia cap!. Després, menys ingènuament la noia va recordar com n’era de presumit el seu amic. I el bon gust que tenia en el vestir. Com era de suposar, part de la seva roba s’havia quedat a Valladolid, era un home que tenia les seves coses escampades pel mon.
-- Te n’has de comprar?--
-- No. Bé, alguna cosa si, però el fet està que tinc la vogada per fer i en tinc roba per planxar............. i com que la senyora no vindrà en tota la setmana.....! Solament poso a punt el que necessito al moment--.
Aquella va ser mes directe que la de la compra. Es deixava sentir el pas de les hores, encara que poques, i cóm l’Eduard no tenia cap mena de problema en dir i fer.
L’Anna no va recollir la solapada invitació a les tasques domestiques, va fer broma sobre la feina que se li girava al seu amic, i col·locant-se en la posició de convidadíssima, va callar, tot sabent que no trigaria massa a sentir la mateixa invitació però de forma molt mes directe. De fet, en un parell de minuts va arribar,.....
– Si vols podries ajudar-me, jo soc un “chapuzas”.--
En honor a l’educació i l’agraïment, la resposta va ser,
--bé..... tindré moltes hores per a mi, no em costarà fer-ho--.
L’Eduard va agafar unes sabates, i de l’habitació uns pantalons i una camisa .... que va deixar damunt del llit, amb la intenció de canviar-se, aquelles calces curtes ja no tocaven segurament. l’Anna va fer cap al menjador i va seure. Allí hi havia un petit sofà de dues places, just al costat de la porta d’entrada i sota l’ampla finestra. El passadís els duia irremeiablement cap allà. l’Eduard va seure en un dels sillons col·locats en angle recte al sofà. L’Anna va escollir el sofà per seure, una petita taula de centre omplia l’espai entre ells.
Sense adonar-se’n la conversa no fluïa, solament es miraven i somreien.
Ambdós estaven ocupats recol·locant les ganes de tenir-se i solament eren capaços de mirar-se i somriure, com donant-se tàcitament temps per païr.
La conversa anava i venia sense mes intenció que la d’ocupar un temps necessari ..... l’espai ja era ple amb aquella tauleta de centre que els separava. Els cossos reposaven asseguts i còmodes, tot i que allunyats..... era qüestió doncs de temps. L’Eduard va voler recordar a la seva amiga, que ell encara treballava i no podria estar per ella. Ella també va tornar a recordar-li que cercava temps per a ella, agraint-li la invitació i repetia la seva certesa de que serien uns dies a mida. Per un moment els amics s’instal·laven en els formalismes que sens dubte posen distancia..
Sense avisar havia marxat la tarda i ja era fosc. Van decidir sortir a sopar, estava clar que la nevera no donava la possibilitat de fer-ho a la casa, i de fet cap dels dos volien romandre allà en aquell moment. L’Eduard va canviar-se. Aquells pantalons a mitja cama no feien per anar a sopar i conseqüentment el calçat tampoc, ...... L’Anna seguia reconeixent en el seu amic, les seves maneres de fer. Les de sempre!
Van agafar el cotxe costa avall cercant la carretera que els havia de dur a ciutat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario