“Les eternitats”, diria l’Anna,........... “las viejas musicas” diria l’Eduard,...... en fi, no eren altre cosa que records i vivències. Habitants de l’anima, que romanen en ells sense temps ni espai. Records, vivències, passions, odis, tot allò de propi, viscut i sentit, i que inevitablement es traduïa en una mena de petjada inconfusible en els seus personals tarannars.
Pot ser si que hi va haver un dia, en un moment que aquestes essències es van ajuntar, al punt de fondre’s. Pot ser també per això quan eren a prop es retrobaven al marge de les voluntats i les barreres racionals..... Quan va ser?, es preguntava l’Anna mentre s’allunyaven de l’aeroport.
El cert és que aquestes essències havien estat descobertes i anomenades. Perillosament anomenades.
Es tractava de descobertes volgudes, però també trobades. Qui o què feia que es trobessin?. El cas?, la conjunció dels estels?, la voluntat dels homes, el destí,............ qui ho sap? L’Eduard si que creia en el destí ja escrit.
L’Anna diria que res passa per cas, i l’Eduard diria que tot està escrit... la realitat era una, i aquelles dues animes s’havien fos en algun moment. Eren animes que sense els límits humans del temps i els espais, vivien la seva sincronia al marge d’ells dos.
La vida no els regalava res, cadascú sempre la vivia en contextos diferents, allunyats l’un de l’altre, tot i així, era innegable que alguna cosa provocava l’esdevenir. Un esdevenir que sempre els sorprenia i els tornava a unir. Aquesta sincronia en l’esdevenir ningú la podia negar i tampoc ningú es va atrevir a explicar.
Sovint els éssers humans justifiquem les nostres actituds i comportaments, culpabilitzant o abocant als altres allò que no som capaços nosaltres mateixos d’afrontar, i l’Anna no era diferent, ni l’Eduard tampoc..
En l’Anna les essències, les conviccions, els propis principis nascuts de les vivències, la marcaven amb petjades fondes. Cada passa donada esdevenia mes fonda que l’anterior, atrapant-la lentament.
Per a molts eren petjades fermes i convincents, preludis d’èxits personals. En canvi per a d’altres eren petjades fortificades i barricades, constructores de ninxos de morts anunciades. Molt pocs han entès mai perquè la seva anima les contenia i caminava amb unes passes així. Solament ho van entendre aquells que van arribar a conèixer el nom de tals essències.
L’Eduard hi veia la construcció a consciència d’un pou, pot ser que per deformació professional i per la seva cultura de supervivència, que va cercar aquesta simbologia. L’Eduard era arquitecte. El cas és que li va posar nom a aquella essència de l’Anna i sorprenent-la, la va anomenar: “el pozo”.
Tot just s’acabaven de conèixer quan ho va fer. Era quan ella vivia d’esquena al seu mon interior, amb la precaució de que l’amargant fel no l’ofegues.
“El pozo”, era un lloc de pau on res ni ningú la destorbava d’allò que ella considerava vital, i des d’on podia enfocar-se al que s’esperava d’ella com a filla, com a mare, com amiga, i no pas com a dona. Ningú li demanaria res com a dona, perquè no era dona de ningú i això la tranquilitzava.
Eren pocs els amics que quedaven allà on havia tornat, feia ja set anys. Solament podia dir amb emotiu orgull que ara en tenia tres a prop. Tres àngels que com el de la guarda van ser de dolça companyia per l’Ana.
Si aquella anna, de set anys enrera quan vivia d’esquena al seu mon interior, no va aturar el seu pas que s’ensorrava a cada passa, i va tenir el valor d’escoltar el nom que l’Eduard estava posant a la seva essència, mentre el dolor la consumia, L’Anna d’avui no s’aturaria pas, perquè ara es tractava de regalar-se aquell mateix mon interior, al que ara, si que hi tenia un accés seré.
Tot seguint la carretera, l’Anna incrèdula de ser on era i amb la joia de ser-hi, seguia rumiant absorta. Pel seu cap hi passaven com fogonades enlluernants del passat viscut, ... pensaments, ...imatges, ...veus, ...frases, ...aromes,..... i pells.
Mentrestant, a cada corba passada, un nou paisatge s’obria. Era com un teló de teatre quan comença la representació. Quan els ulls no et donen l’abast a mirar tots els petits detalls, tot i que saps que hi son. Ella també sabia que era allà i no volia que cap detall li defugis! Desitjava veure-ho tot, fins el mes mínim detall del decorat, tot sabent que no ho podia fer inmediatament. No en volia perdre cap, volia perseverar per dins i seguir escoltant a l’Eduard, que no callava.
De rerafons, entremig de pensaments i sensacions, seguia sentint aquella veu coneguda. Sense mirar d’on venia, solament escoltant-la, podia fàcilment dibuixar la figura sencera del seu amic amb tota la seva expressivitat. El podia imaginar amb la mateixa facilitat que suposaria girar lleugerament el cap i mirar-lo, però no ho feia, no li calia fer. Era allà al seient del seu costat, conduint lent, però l’Anna no va girar-se, no li calia confirmació. Preferia gaudir amb els ulls del panorama, amb l’oïda gaudir de la veu del seu amic i amb el cor de la seva essència asserenada que la inundava.
Ningú va poder acostar-se mai, tant a l’Anna com ho va fer l’Eduard, pot ser per això ara no li calia mirar-lo. Ben cert era que els seus tres àngels, li havien estat molt propers i que eren coneixedors de la vida que duia l’Anna. Ho veien, ho patien, i tot i així mai li van posar nom a aquella forma de sobreviure que ella havia triat. L’estimació que li tenien sempre va fer que li ho respectessin al punt de no parlar-ne.
Ell en canvi, descaradament i amb la objectivitat d’un “estrany” va ser qui li va posar nom. Així va ser com l’Eduard va entrar, anys enrera, en la vida sintètica i artificialment mundana de l’Anna, posant-li nom i romanent-hi en un lloc privilegiat.
Ara l’Anna es preguntava: -posant-li nom, va ser un valent l’Eduard? Les seves reflexions continuaven rodolant pel cap de la noia, al marge de les explicacions del seu guia turístic. Clar que des del vestit de “desconegut” pot ser, és molt fàcil fer-ho”, pensava.
L’Eduard va parar per a posar benzina. En entrar de nou al cotxe duia un munt de papers a la ma, eren els justificants que duria dilluns a l’oficina. Com aquell que no vol la cosa, estava explicant a la seva amiga que disposava del cotxe de l’empresa i que la benzina no la pagava ell. Era una d’aquelles demostracions “antipàtiques” que l’Eduard feia, no s’entén massa bé amb quina finalitat.
Una relació extranya amb els diners, la de l’Eduard.... mirava la seva economia o semblava que se la mires molt, i de sobte podia passar per damunt de qualsevol gran despesa. Fa anys a l’Anna li va semblar que era un pel garrepa i fins i tot un interessat, ara ja no s’ho plantejava, no era important!
El que era de debò important era haver tingut un nom per aquella essència. Va ser un regal sense preu, amb el que l’Anna va aconseguir, reaparèixer, en pau i asserenada novament al mon. Va tornar a ser valenta i va ser de la ma de l’Eduard!
La melodia de “viejas musicas” també va fomentar la valentia de l’Eduard, pot ser perquè també ell necessitava i cercava reaparèixer. Gràcies al seu descarat orgull d’home caçador es va endinsar en una aventura, es diria gairebé premeditadament. Una aventura que pot ser no esperava tant roent ni tampoc tan càlida. L’Anna sense saber-ho estava posant nom a les essències d’aquell home, que esdevindria amb el temps, “el seu amic Eduard”.
Ella en aquella època, no n’era pas conscient de tot allò. Viure era llavors massa dolorós per a fer-ho cada dia. Es limitava a sobreviure, voltant l’esquena als móns interiors. Com si la vida fos una platja de sorra fina a ple estiu i que de sobte, en un moment, s’atures tot. Allí es va quedar quieta i silenciosa, immòbil, gaudint del sol, però ensorrant-se una mica mes a cada onada que arribava a riba.
L’Eduard li va donar aquella ma que l’Anna va considerar valenta i qui sap per què, la va fer ser valenta a ella també. Va creure en aquell home, va tornar a creure en els homes, i poc a poc va deixar de viure d’esquenes al seu mon interior, redescobrint-se, i esparverant-se de la seva capacitat per estimar.......... aquest va ser el miracle i aquest és el valor que sempre farà ocupar a l’Eduard un lloc en l’ànima de l’Anna!
El va escoltar, el va admirar, el va estimar, se’n va enamorar i el va odiar......Episodis naturalment humans que la maduresa i els anys posen al seu lloc.
Va ser com un concert a dues mans, “Eternitats” y “viejas musicas” que màgicament es van sincronitzar en una desconeguda estació d’autobusos, on era fàcil reconèixer a l’Eduard entre els passatgers i que després d’aquell instant, mai més havia tornat a passar. Va ser allà a l’estació d’autobusos? O al taxi quan l’Eduard va agafar la ma de l’Anna, tot trasmetent-li amb la seva pell,..... ja som plegats, tot anirà bé!
O pot ser, ara que hi pensava a fons, pot ser va ser en un altre moment el naixement de la sincronia? Pot ser aquell dolç moment ...... on les paraules deien: “Vull atrapar la teva energia!”, mentre els cossos es fonien en el plaer de confondre’s. Eren les essències anomenades valentament per l’Eduard, que una vegada dites inevitablement començaven a existir.
Perquè doncs, desprès d’assaborir una comunió així varen haver de conèixer també la desincronia? Qui o què els va condemnar després, a viure en la desincronia.?
Trobar-se, sempre va ser deliciós però ple de dificultats. L’Anna començava a pensar que la desincronia era ja una eternitat més, una “vieja musica” entre ambdós........ i calia fer-li un lloc. Reconèixer-la i no patir.
Aquest viatge, en principi tenia també la seva part de desincronia. L’Eduard no tenia vacances .... una vegada mes, el seu temps no era sincrònic amb el d’ella, que tampoc va poder canviar els dies de la seva estada a la illa., per això l’Anna reia quan a la seva arribada no el va trobar dins l’aeroport, era ben fàcil.
Ell seguia conduint, al seu ritme, mentre intentava ubicar a la seva amiga en aquell recorregut per la carretera que pujava i baixava entre corbes i amb el mar a baix. La illa semblava pràcticament una muntanya des d’allà. Poca platja o gens es veia d’allà d’alt estant. La terra grisosa i camps de plataners entre les casetes que escampades, precedien el nucli urbà de La Palma, que es veia al fons.
Automàticament seguia la carretera i seguia parlant. l’Anna percebia el neguit i la joia continguda entre el fil de la conversa, que ell puntualment aturava per dir-li com n’estava de content perquè tornava a tenir-la a prop..... Ella somreia i tornava a les sensacions mes intimes i mes estimades, mentre l’escenari passava entre asfalt i olor d’estiu.
Pot ser si que hi va haver un dia, en un moment que aquestes essències es van ajuntar, al punt de fondre’s. Pot ser també per això quan eren a prop es retrobaven al marge de les voluntats i les barreres racionals..... Quan va ser?, es preguntava l’Anna mentre s’allunyaven de l’aeroport.
El cert és que aquestes essències havien estat descobertes i anomenades. Perillosament anomenades.
Es tractava de descobertes volgudes, però també trobades. Qui o què feia que es trobessin?. El cas?, la conjunció dels estels?, la voluntat dels homes, el destí,............ qui ho sap? L’Eduard si que creia en el destí ja escrit.
L’Anna diria que res passa per cas, i l’Eduard diria que tot està escrit... la realitat era una, i aquelles dues animes s’havien fos en algun moment. Eren animes que sense els límits humans del temps i els espais, vivien la seva sincronia al marge d’ells dos.
La vida no els regalava res, cadascú sempre la vivia en contextos diferents, allunyats l’un de l’altre, tot i així, era innegable que alguna cosa provocava l’esdevenir. Un esdevenir que sempre els sorprenia i els tornava a unir. Aquesta sincronia en l’esdevenir ningú la podia negar i tampoc ningú es va atrevir a explicar.
Sovint els éssers humans justifiquem les nostres actituds i comportaments, culpabilitzant o abocant als altres allò que no som capaços nosaltres mateixos d’afrontar, i l’Anna no era diferent, ni l’Eduard tampoc..
En l’Anna les essències, les conviccions, els propis principis nascuts de les vivències, la marcaven amb petjades fondes. Cada passa donada esdevenia mes fonda que l’anterior, atrapant-la lentament.
Per a molts eren petjades fermes i convincents, preludis d’èxits personals. En canvi per a d’altres eren petjades fortificades i barricades, constructores de ninxos de morts anunciades. Molt pocs han entès mai perquè la seva anima les contenia i caminava amb unes passes així. Solament ho van entendre aquells que van arribar a conèixer el nom de tals essències.
L’Eduard hi veia la construcció a consciència d’un pou, pot ser que per deformació professional i per la seva cultura de supervivència, que va cercar aquesta simbologia. L’Eduard era arquitecte. El cas és que li va posar nom a aquella essència de l’Anna i sorprenent-la, la va anomenar: “el pozo”.
Tot just s’acabaven de conèixer quan ho va fer. Era quan ella vivia d’esquena al seu mon interior, amb la precaució de que l’amargant fel no l’ofegues.
“El pozo”, era un lloc de pau on res ni ningú la destorbava d’allò que ella considerava vital, i des d’on podia enfocar-se al que s’esperava d’ella com a filla, com a mare, com amiga, i no pas com a dona. Ningú li demanaria res com a dona, perquè no era dona de ningú i això la tranquilitzava.
Eren pocs els amics que quedaven allà on havia tornat, feia ja set anys. Solament podia dir amb emotiu orgull que ara en tenia tres a prop. Tres àngels que com el de la guarda van ser de dolça companyia per l’Ana.
Si aquella anna, de set anys enrera quan vivia d’esquena al seu mon interior, no va aturar el seu pas que s’ensorrava a cada passa, i va tenir el valor d’escoltar el nom que l’Eduard estava posant a la seva essència, mentre el dolor la consumia, L’Anna d’avui no s’aturaria pas, perquè ara es tractava de regalar-se aquell mateix mon interior, al que ara, si que hi tenia un accés seré.
Tot seguint la carretera, l’Anna incrèdula de ser on era i amb la joia de ser-hi, seguia rumiant absorta. Pel seu cap hi passaven com fogonades enlluernants del passat viscut, ... pensaments, ...imatges, ...veus, ...frases, ...aromes,..... i pells.
Mentrestant, a cada corba passada, un nou paisatge s’obria. Era com un teló de teatre quan comença la representació. Quan els ulls no et donen l’abast a mirar tots els petits detalls, tot i que saps que hi son. Ella també sabia que era allà i no volia que cap detall li defugis! Desitjava veure-ho tot, fins el mes mínim detall del decorat, tot sabent que no ho podia fer inmediatament. No en volia perdre cap, volia perseverar per dins i seguir escoltant a l’Eduard, que no callava.
De rerafons, entremig de pensaments i sensacions, seguia sentint aquella veu coneguda. Sense mirar d’on venia, solament escoltant-la, podia fàcilment dibuixar la figura sencera del seu amic amb tota la seva expressivitat. El podia imaginar amb la mateixa facilitat que suposaria girar lleugerament el cap i mirar-lo, però no ho feia, no li calia fer. Era allà al seient del seu costat, conduint lent, però l’Anna no va girar-se, no li calia confirmació. Preferia gaudir amb els ulls del panorama, amb l’oïda gaudir de la veu del seu amic i amb el cor de la seva essència asserenada que la inundava.
Ningú va poder acostar-se mai, tant a l’Anna com ho va fer l’Eduard, pot ser per això ara no li calia mirar-lo. Ben cert era que els seus tres àngels, li havien estat molt propers i que eren coneixedors de la vida que duia l’Anna. Ho veien, ho patien, i tot i així mai li van posar nom a aquella forma de sobreviure que ella havia triat. L’estimació que li tenien sempre va fer que li ho respectessin al punt de no parlar-ne.
Ell en canvi, descaradament i amb la objectivitat d’un “estrany” va ser qui li va posar nom. Així va ser com l’Eduard va entrar, anys enrera, en la vida sintètica i artificialment mundana de l’Anna, posant-li nom i romanent-hi en un lloc privilegiat.
Ara l’Anna es preguntava: -posant-li nom, va ser un valent l’Eduard? Les seves reflexions continuaven rodolant pel cap de la noia, al marge de les explicacions del seu guia turístic. Clar que des del vestit de “desconegut” pot ser, és molt fàcil fer-ho”, pensava.
L’Eduard va parar per a posar benzina. En entrar de nou al cotxe duia un munt de papers a la ma, eren els justificants que duria dilluns a l’oficina. Com aquell que no vol la cosa, estava explicant a la seva amiga que disposava del cotxe de l’empresa i que la benzina no la pagava ell. Era una d’aquelles demostracions “antipàtiques” que l’Eduard feia, no s’entén massa bé amb quina finalitat.
Una relació extranya amb els diners, la de l’Eduard.... mirava la seva economia o semblava que se la mires molt, i de sobte podia passar per damunt de qualsevol gran despesa. Fa anys a l’Anna li va semblar que era un pel garrepa i fins i tot un interessat, ara ja no s’ho plantejava, no era important!
El que era de debò important era haver tingut un nom per aquella essència. Va ser un regal sense preu, amb el que l’Anna va aconseguir, reaparèixer, en pau i asserenada novament al mon. Va tornar a ser valenta i va ser de la ma de l’Eduard!
La melodia de “viejas musicas” també va fomentar la valentia de l’Eduard, pot ser perquè també ell necessitava i cercava reaparèixer. Gràcies al seu descarat orgull d’home caçador es va endinsar en una aventura, es diria gairebé premeditadament. Una aventura que pot ser no esperava tant roent ni tampoc tan càlida. L’Anna sense saber-ho estava posant nom a les essències d’aquell home, que esdevindria amb el temps, “el seu amic Eduard”.
Ella en aquella època, no n’era pas conscient de tot allò. Viure era llavors massa dolorós per a fer-ho cada dia. Es limitava a sobreviure, voltant l’esquena als móns interiors. Com si la vida fos una platja de sorra fina a ple estiu i que de sobte, en un moment, s’atures tot. Allí es va quedar quieta i silenciosa, immòbil, gaudint del sol, però ensorrant-se una mica mes a cada onada que arribava a riba.
L’Eduard li va donar aquella ma que l’Anna va considerar valenta i qui sap per què, la va fer ser valenta a ella també. Va creure en aquell home, va tornar a creure en els homes, i poc a poc va deixar de viure d’esquenes al seu mon interior, redescobrint-se, i esparverant-se de la seva capacitat per estimar.......... aquest va ser el miracle i aquest és el valor que sempre farà ocupar a l’Eduard un lloc en l’ànima de l’Anna!
El va escoltar, el va admirar, el va estimar, se’n va enamorar i el va odiar......Episodis naturalment humans que la maduresa i els anys posen al seu lloc.
Va ser com un concert a dues mans, “Eternitats” y “viejas musicas” que màgicament es van sincronitzar en una desconeguda estació d’autobusos, on era fàcil reconèixer a l’Eduard entre els passatgers i que després d’aquell instant, mai més havia tornat a passar. Va ser allà a l’estació d’autobusos? O al taxi quan l’Eduard va agafar la ma de l’Anna, tot trasmetent-li amb la seva pell,..... ja som plegats, tot anirà bé!
O pot ser, ara que hi pensava a fons, pot ser va ser en un altre moment el naixement de la sincronia? Pot ser aquell dolç moment ...... on les paraules deien: “Vull atrapar la teva energia!”, mentre els cossos es fonien en el plaer de confondre’s. Eren les essències anomenades valentament per l’Eduard, que una vegada dites inevitablement començaven a existir.
Perquè doncs, desprès d’assaborir una comunió així varen haver de conèixer també la desincronia? Qui o què els va condemnar després, a viure en la desincronia.?
Trobar-se, sempre va ser deliciós però ple de dificultats. L’Anna començava a pensar que la desincronia era ja una eternitat més, una “vieja musica” entre ambdós........ i calia fer-li un lloc. Reconèixer-la i no patir.
Aquest viatge, en principi tenia també la seva part de desincronia. L’Eduard no tenia vacances .... una vegada mes, el seu temps no era sincrònic amb el d’ella, que tampoc va poder canviar els dies de la seva estada a la illa., per això l’Anna reia quan a la seva arribada no el va trobar dins l’aeroport, era ben fàcil.
Ell seguia conduint, al seu ritme, mentre intentava ubicar a la seva amiga en aquell recorregut per la carretera que pujava i baixava entre corbes i amb el mar a baix. La illa semblava pràcticament una muntanya des d’allà. Poca platja o gens es veia d’allà d’alt estant. La terra grisosa i camps de plataners entre les casetes que escampades, precedien el nucli urbà de La Palma, que es veia al fons.
Automàticament seguia la carretera i seguia parlant. l’Anna percebia el neguit i la joia continguda entre el fil de la conversa, que ell puntualment aturava per dir-li com n’estava de content perquè tornava a tenir-la a prop..... Ella somreia i tornava a les sensacions mes intimes i mes estimades, mentre l’escenari passava entre asfalt i olor d’estiu.
No hay comentarios:
Publicar un comentario