Mentre el cotxe es posava en marxa, l’Anna pensava que tenia una setmana per endavant, per a respirar l’escenari d’aquella terra i el que aquell home hi volgués dibuixar. Va adonar-se de que un pensament així volia dir, que començava a tancar els ulls, que començava a posar-se en les mans d’un altre, ....... la distensió estava entrant per la porta que ella mateixa havia obert. Era amb l’Eduard, i sabia que podia ser-hi sense por.
Aquest era el do que aquell home tenia, quan era a prop d’ella.
Una carretera sense massa trànsit, començava a dur-los cap a casa de l’Eduard, era un dels seus èxits, tenir una casa per a ell sol. Des que es coneixien havia somiat tenir-la. Les pensions i una residència d’estudiants van ser la seva llar els primers anys. Llocs plens de solitud i amb incomoditats, on era difícil fer-se propi l’espai, perquè ni espai hi havia.
Ell sempre havia compartit amb l’Anna els llocs on havia viscut. Els hi presentava com un petit tresor, encara que fossin recons incomodes, però eren quelcom per a compartir. Era quelcom que enfortia, sense saber-ho, aquell pont que feia anys ambdós havien construït i que els connectava al marge de les presencies, del temps i dels espais.
El pensament de l’Anna ara era en aquella habitació de la residència d’estudiants a Valladolid, on va viure l’Eduard mentre convalidava la carrera. Va ser el primer lloc i va impactar a l’Anna. Pocs diners, pocs amics, hores d’estudi i projectes, feines indignes, però amb un desig..... demostrar al mon qui era. Allà, en aquella habitació, el seu amic va passar fred, gana, febre, malestar, i poques alegries.............. recordava un llit arrambat a la paret, des del que moltes nits l’Eduard va trobar en un telèfon l’únic pont amb els seus vincles i amb la seva amiga, que tot i no poder fer-hi res, patia amb ell.
Era una habitació que no feia mes de 6 metres quadrats, o al menys així la recordava ella. Tenia un petit bany i un balcó minuscle, per mirar la vida que s’escolava fora i de la que ell en volia fer part. Cert és que va lluitar per a fer-s’hi un lloc.
L’armari empotrat a la paret, a dos pams del costat del llit, estava embotit de roba mes aviat d’hivern, a Valladolid els hiverns eren llargs i crusos. Camises fines y escollides amb gust, van sorprendre a l’Anna en aquell cul d’habitació. Una maleta a l’altell de l’armari plena d’hores de viatges recordava que aquell home era “un viatger”.
Era un home orgullós l’Eduard, i descaradament ho mostrava. L’Anna sempre l’havia justificat dins seu, i sempre havia tingut grosses dificultats quan pretenia fer-ho externament o com ell deia “en el mundo de los blancos”.
En una ocasió mentre passejaven pel Parc del Retiro, a Madrid, L’Eduard no va escatimar a l’Anna històries i mirades de la cultura que l’havia fet créixer. Estirat en un banc, amb el cap reposant a la falda de l’atenta Anna, l’Eduard parlava de la seva gent, deixant veure entre paraules i somriures l’estimació vers als seus. L’Anna va escoltar histories, va percebre emocions, va gaudir de la tranquil·litat d’aquells moments sense temps, amb tot el temps.... era així com va saber que l’Eduard dibuixava els escenaris convidant-la a passejar amb ell, i ella s’hi endinsava confiada i serena.
Fa anys, pel Jardí Botànic també de Madrid, mentre gaudien de la bellesa de totes aquelles plantes conegudes i desconegudes, amb un escampall de flors colorides i delicades, sota l’ombra d’arbres sòlids que s’estiregassaven cercant la llum i fugint de la contaminació urbana, tot caminant despreocupats prop de les bardisses ben retallades,.... n’Eduard va parlar de la seva mare, de com els nens, viuen a les seves mares tuzzi i com les mares deixen la petjada en els fills, tot i existint la poligàmia.
Episodis sorprenents per a l’Anna, quasi incomprensibles en la seva lògica occidental, però on es sentia l’olor d’amor per als fills i la fortalesa necessària que elles els donaven per a sobreviure. No era doncs estrany que aquell home alt i prim, mostres sempre descaradament aquell orgull!
Havia rodat pel mon, havia viscut en molts escenaris, Amb els anys havia après a manejar altres formes, la cultura occidental per a ell no era desconeguda, tot i que no la compartia i la criticava sovint amb molta duresa. Tot i així, l’Anna continuava pensant que l’essència mai es perd. Afortunadament per a cadascú.
L’Eduard, tenia i té, les seves coses escampades pel mon. Des de les sabates fins als afectes. Ës difícil fer arrels quan tens tronc, branques i fulles a miques. Es fa difícil dir “soc de...” Una afirmació així, indica propietat, pertinença,.......... i ningú li és amo. No té una altra cosa que no sigui a si mateix, o al seu pensament.
Ni els dos fills engendrats en el mon dels blancs, els ha considerat propietat, Aquesta es una actitud no entesa en la cultura blanca. Ara que es sent més vell, ara son els fills que li pregunten a ell, -“ i qui et curarà pare?”- L’Eduard es sent “un proveïdor”.
L’Anna sempre ha estat convençuda de que el seu amic solament sentia seu i es sabia lligat a una sola cosa, la seva mare. En les habituals converses, llargues i apassionants que havien dut l’Anna i l’Eduard, sempre hi havia una referència implícita o explicita a aquella dona. Però és curiós, mai havia sortit el seu nom de pila. L’Anna havia tingut sempre la impressió de que la imatge que l’Eduard tenia d’aquella venerada dona, era bifacética.
D’una banda la dona amb nom, de la que parlava poc i no anomenava mai. D’altre banda, la primera dona del seu pare amb el nom de “mare” per a ell, que era el primogènit de la casa, i de la que l’Anna va anar fent una imatge i una opinió en el passar dels anys.
La mare havia estat sempre un punt de referència per l’Eduard fins i tot, en els seus anys d’exili. Fos on fos, Anglaterra, EE.UU, Japó, Alemanya o Espanya,...... mare i fill parlaven puntualment gairebé cada setmana. Aquella dona era molt jove quan el va parir. Ara podia ser ben bé una vella amiga. No es portaven pas tants anys.
De fet, és una mare que coneix bé al seu fill, i una amiga que amb els anys que per la distancia, pot ser ja no pot entendre en quin mon s’enfronta l’Eduard, ni quines son les armes que un caçador en terres desconegudes per a ella, necessita per a ser un bon caçador.
Anna sospita que el desarrelament i la soledat del seu amic Eduard, comença aquí, en la incapacitat que té la seva vella amiga per a donar-li les directrius.
La distancia i el pas dels anys, han canviat els escenaris i la mare no els coneix. L’estimació i el respecte roman intacte, o fins i tot havien crescut com ell. Es per això que de vegades a l’Anna li sembla que l’Eduard manté l’encant dels nens quan se li escapen els sentiments entre les paraules.
El aire era tebi i ella anava mirant per la finestra baixada del cotxe. La vista era nova, magnifica. Mai havia vist l’Atlàntic i mentre el mirava no volia perdre’s cap espurna. Volia gaudir de la seva bellesa i del moment únic. El moment de la primera vegada.
Aquell color era diferent, i era difícil esbrinar els matisos d’aquella diferencia, però era allà, el veia i el sentia diferent. L’Eduard li havia dit que des casa seva la vista era magnifica, i que era molt a prop del mar. L’Anna duia dins la maleta tot el que li calia per a passar hores damunt de la sorra “negra”, i es preguntava: Quina textura deu tenir?
Poc a poc i sense adonar-se seguia mirant per la finestra, tot vivint el seu espai íntim de sensacions i també duia la conversa iniciada per l’Eduard que conduïa poc a poc, com si no fos tant important conduir.
Aquella conducció lenta, l’Anna ja la coneixia. Fa uns anys es van trobar a Logroño, i l’Eduard va dur l’Anna fins a Vitòria per ensenyar-li el seu pis. El seu primer pis, desprès de la residència d’estudiants i les pensions. Aquell primer pis era de lloguer i el compartia amb un company,... era un gran èxit. Aquell viatge Logroño-Vitoria, va esfereir a la noia, l’Eduard es passejava per la general. No conduïa, es passejava literalment.. Ella, acostumada a conduir per les avingudes d’una capital i les autopistes, no entenia com aquell home anava així de poc a poc, per una general. Patia tot pensant en les floretes que els demés conductors, que s’apilaven darrera d’ells, li devien dir. Aquell viatge a Vitoria va ser un viatge al·lucinant .
Així doncs, no va ser una sorpresa aquella manera de conduir, en el viatge de l’aeroport fins a casa seva. Senzillament era la manera de fer de l’Eduard, quan dona prioritats i és coherent amb la decisió presa........ Aquell home era capaç d’allò i l’Anna també per allò l’admirava.
Ara ho podia traduir com una capacitat de l’Eduard, la de ser el que era, la de mantenir l’únic que ell tenia, a Ell mateix i el seu pensament. Un trajecte de no més de 10 minuts amb cotxe, l’Eduard el va fer amb mes de 20 i l’Anna, aquest cop, en va gaudir perquè deixava fer tot participant d’aquell regal de temps.
Tornava a ser una demostració de que tenia el seu temps, un temps dins del temps de l’Eduard. Era el que havia vingut a buscar. Trobar a l’Eduard, tancar els ulls i endinsar-se en ell per a tornar a estar amb ella mateixa. Començava a passejar a ulls clucs.......... tot anant cap a la casa de l’Eduard. Era allà!
No hay comentarios:
Publicar un comentario