Sé que he de marxar (2002)

……..sé que he de marxar i deixar que cada ànima viatgi impulsada pel seu vent. Sóc feliç acollint al que s’atura a mirar el meu mateix paisatge. Faig meva l’essència de la il·lusió d’uns ulls que miren, d’un cor que batega i reposo a la fresca de les ombres grises que projecten la seva presència.

En Manuel es va aturar a mirar. Un regal! Em va semblar la seva arribada…….. l’aire s’aixeca amb la força de les emocions, íntim, sorprenent, i vaig compartir aquell batec, i el color gris barreja de llums que va inundar el meu paisatge mentre es ponia el sol

Aromes, sensacions, regust a vida, curiositat negada a l’anima, pells amb crits ofegats, remors i joies em van seguir oblidant que aquells ulls no eren meus, em vaig fondre i errà.
Vaig voler aturar el temps, però el temps no s’atura. Ja ho saps noia.

El temps és l’eternitat del “continuum”, que fereix i que cura totes les vivències. El temps és el vent que ens empeny vers la vida, per això sentim plaer en el bell mig d’una tempesta i en la calma d’un cel seré……….. son vivències sagnants, vivències purificadores, vivències doloroses de creixement.

Cada vivència un nou part de la vida, que demà, demà ens farà somriure orgullosos d’haver estat capaços d’engendrar una vivència així, una eternitat més. Única i regalada.