Sortint de la benzinera, el viatge fins a la casa va continuar amb els mateixos encanteris instal·lats entre els dos vells amics. L’un parlava amb emotivitat continguda, l’altre s’ho mirava tot amb els ulls ben oberts i la ment absorta en milers de pensaments i records.
De sobte es van enfilar per un camí ple de rocs i mig asfaltat que pujava sobtadament per damunt de la carretera. El cotxe va necessitar pujar en primera, no era pas possible fer-ho d’una altre manera i desprès d’una corba tancadissima, on estava clar que solament hi podia girar un cotxe, l’Eduard va dir: Es aquí!
Van aparcar en una mena de mirador a ran del penya-segat des d’on es veia la carretera com una serp que s’arrossegava a baix. El mar sense platja dibuixant l’horitzó i al seu damunt el cel i aquella llum estranya, que ho emmarcava tot. La ciutat de La Palma es veia estesa al fons a ma esquerra, tenia un aspecte de poca pressa, o pot ser era la mateixa actitud de l’Anna qui li ho feia llegir així.
Sense sortir del cotxe va girar el cap cercant un lloc que desconeixia. Va veure dues cases aparellades a ran de carrer, sense jardí, sense aquella entrada que normalment tenien les cases aparellades que coneixia l’Anna. També era difícil dir que allò fos un carrer, mes aviat semblava la continuació d’aquella pujada mal asfaltada i plena de rocs que van agafar sortint de la carretera. El silenci era important. Eren quasi les vuit de la tarda i ni un ànima, ni el soroll dels cotxes arribava fins aquella alçada.
Amb aquella solitària i silenciosa intimitat, l’Eduard va sortir del cotxe i es va permetre d’agafar la maleta de la seva amiga fent camí vers la casa. Mentre la treia del maleter, va demanar a l’Anna que era encara dins el cotxe encantada mirant aquell horitzó, que cerques les claus de casa. Com si l’Anna sabés on eren i quines eren. Aquella demanda va fer somriure per dins a l’Anna. Li va semblar familiar, una confirmació de que eren “vells amics”.
Era molt normal que l’Eduard no trobes les claus o qualsevol altre cosa que no fos de feina. Era també normal que amb tota la naturalitat del mon li demanes a ella que les cerques. Era un despistat per a les coses de casa, “un chapuzas” com diria ell. Sempre ho havia sigut i ho continuava essent.
L’Anna va cercar les claus, deixant-se acaronar per aquella normalitat del mon de l’Eduard tot remenant per dins d’un cotxe que no havia vist mai i que era, per dir-ho tot, ple de trastos.
Efectivament les claus eren allà, -com es que ell en sortir del cotxe no les va agafar?. Decididament no eren importants, pensava l’Anna mentre les atansava al seu amic que ja havia tret la maleta del maleter.
L’Anna es va quedar unes passes darrera l’Eduard, volia gaudir d’aquella imatge on ell obria la casa.
Una capritxosa barana baixa de fusta fosca feia d’entrada. La casa era pintada d’un groc bonic, fresc i càlid al mateix temps, i aquella baraneta li donava un caire de llar.
Després de veure la immensitat d’aquell mar i d’aquell cel del cotxe estant, la casa li semblava com una mena de caseta de nines, de mides reduïdes, com una miniatura on el color groc l’acabava d’arrodonir dins l’estampa polida d’aquella terra plena de contrastos.
L’Eduard no va esperar que l’Anna acabes de traspassar la barana de fusta fosca i va desaparèixer dins la casa. Sense la invitació explicita a passar que l’educació demana fer a un convidat, l’Anna anava entrant. Encuriosida per veure que hi havia dins. Tot era a les fosques, i no sentia l’Eduard. No va gosar tancar la porta al seu darrera, la lluminositat de fora entrava deixant entreveure el braç d’un petit sofà.
Arran de porta hi havia una finestra ampla que decorava la nua paret, juntament amb la barana fosca de fora, de la façana de la casa. Les persianes eren baixades . Ser a ran de carrer, la feia sens dubte vulnerable. L’Eduard no es veia. Van ser uns minuts on l’Anna dubtava què fer, entrar o quedar-se a la porta,.... Va decidir entrar amb la mirada, mentre s’acostumava a aquella foscor . Aturada a la porta que va deixar oberta tot just al seu costat.
De sobte, es va encendre la llum, era estrany pensar que amb aquell dia tan clar i maco, s’encenguessin els llums de les cases. Aquella era una casa de lloguer, que l’empresa li va facilitar quan el va enviar a treballar a l’illa.
Els mobles de totes les cases de lloguer son sempre anys setanta i aquells n’eren una bona mostra. Podien ben bé fer par d’alguna subhasta capritxosa d’aquestes que es troben a Barcelona i pels que la gent hi perd el sentit del gust.
Les parets del menjador estaven empaperades, va ser un flhas per l’Anna, feia anys que no en veia de parets així, tret de les pel·lícules que els dissabtes tarda feien a TVE.
Aquella va ser la primera imatge, un menjador ampli, anys setanta, amb la taula de menjador arrambada a la paret que ja sens dubte havia perdut la seva funció i que l’Eduard feia servir d’escriptori, i de reposa-planells.
Les indispensables sis cadires es repartien entre els panys de paret i al voltant de la taula. Mai s’ha entès perquè havien de ser justament sis i no cinc, o set!
Un moble fosc i lluent encapçalava el pany de paret just davant de la porta d’entrada. No hi mancava la solemne decoració de les cases de lloguer. Tot un recull d’objectes, d’aquells que s’acumulen al llarg dels anys anant de boda en boda i que no saps mai on col·locar, eren allà exposats com si d’una vitrina d’aparador de “todo a 100” es tractes. Ben segur que la mestressa d’aquella casa deuria haver assistit a moltes bodes.
L’Eduard no havia tocat massa les coses de “la senyora”, just per fer una mica d’espai on col·locar-hi un seguit de cd’s de musica i dades. Res més deia en aquell moble, que allò fos casa seva. Ni ell ho pretenia.
Mentre l’Anna observava aquell espai, l’Eduard seguia perdut per dins la casa, així que ella no es va moure d’allà on era, tenia coses per mirar com fan totes les dones quan es troben al mercadillo dels dissabtes. No necessiten res, no compren res, però ho escruten tot amb la mirada i s’aturen a cada pas.
Soroll de persianes i portes van distreure a l’Anna d’aquell espectacle anys setanta. Ara mirava la seva maleta que l’Eduard havia deixat al costat del seu improvisat escriptori.
La mirava i pensava que feia solament unes hores era igualment dreta al costat de la porta de casa seva, mentre ella repassava que en la seva bossa d’estiu de ganxet, no hi manques res, que creies necessari pel viatge. La mateixa maleta, la mateixa posició però en un espai i en un temps diferent que ella havia triat. L’espai i el temps de l’Eduard. Era una convidada?, Una intrusa?, Una aprofitada?, ..... no es preguntava què hi feia allà, però si que l’Anna va tenir la temptació de autoqüestionar-se.
L’Eduard la va treure d’aquella contaminada intenció, apareixent de sobte per la porta de la esquerra del moble i convidant-la a entrar........... volia ensenyar-li el petit pati que tenia la casa. Oblidant la maleta al menjador, van passar per la cuina i van anar a parar al pati de la casa. Era força gran, gairebé quadrat.
El terra enrajolat, de color fang mate. Una manega ben doblegada reposava al terra i venia a dir que el seu amic es prenia la cura de regar-lo sovint, perquè pels quatre testos que hi tenia, no calia tanta logística.
En aquell pati i al costat de la cuina hi havia un quartet on la rentadora ocupava el lloc preferent. També hi havia un safareig de pedra, amagat per un parell de cubells i una pila de roba bruta. Un parell de sabates per terra i unes bambes deixaven clar que era un lloc de moviment aquell.
Una cosa va sobtar a l’Anna, l’ordre i la practicitat dels productes de neteja que el seu amic tenia en aquell quartet. Ell sempre deia que era un “chapuzas” en les tasques domestiques. Afirmava que ni li agradaven ni en sabia, però veure aquella planificació masculina en la neteja va agradar a la ordenada Anna.
Aquell pati devia ser un dels raconets favorits de l’Eduard perquè el mostrava a la seva amiga amb molta tendresa. L’Anna va tornar a notar aquella emotivitat continguda en el seu amic.
Tret del safareig, al que no va donar gens d’importància, no va parar de somriure i de fer totes les gesticulacions possibles per a demostrar que allò era com un petit paradís, sobre tot quan el sol desapareixia i al tornar a casa, cansat de la feina, s’hi seia al caure de la nit.
Van tornar a entrar a la casa. Eren a la cuina i li va ser presentada com el lloc on hi feia vida, de fet, la petita radio que hi havia damunt d’una petita taula recordava a l’Anna el gust del seu amic per l’actualitat i les noticies de bon mati o a qualsevol hora.
L’Eduard, mentre es prenia el seu inseparable té amb llet, llegia el diari, fumava un cigarret, i fins i tot podia parlar amb algú. contemporàniament Ho feia tot alhora. Ho feia malgrat saber que podia ofendre al que era amb ell parlant, per la poca atenció que l’interlocutor sentia tenir d’aquell home multisensorial. Podia demanar disculpes per haver-ho fet, però no deixava de fer-ho. Per a ell era important!.
Mirant la cuina era clar que La “senyora” era una bona mestressa de casa. Aquella cuina estava ben abastada, i els estris no eren d’aquells que ja no saps que fer-ne. L’Eduard va demanar a l’Anna si volia prendre alguna cosa, tot avançant que hi tenia ben poc a la nevera. Per un moment ella va pensar, -“passarem gana, si aquest xicot no ha previst omplir una mica la nevera”.
En realitat el que havia previst l’Eduard era que amb la seva amiga a casa, ella s’encarregaria de tot, fins i tot d’omplir la nevera. L’Anna sospitava aquesta previsió, coneixia al seu amic, però va voler sentir-la i va preguntar
-i què soparem avui?, o no cal sopar?. Sabia que el seu amic no menyspreava cap dels àpats, era una bona forquilla. La resposta va ser immediata,
- soparem fora i demà ja anirem a comprar. Ara que ets aquí, tu t’encarregues de les coses de casa, jo soc un chapuzas!
I sense cap mena de remor, però amb una rialleta, va afegir,
-li he dit a la senyora que ve a netejar i planxar que aquesta setmana no vingui.
De fet l’Anna ja havia vist una pila de roba per planxar damunt del tocador.... (i va a tornar a somriure per dins) Allò, confirmava la seva sospita, així que li va demanar un got d’aigua, no volia res mes. Calia tirar avall aquella franquesa “antipatica”.
El seu amic va obrir la nevera i efectivament, d’aigua no en tenia, de fet la nevera era com totes les neveres a fi de mes, tot i que mancaven ben quinze dies per la fi d’aquell mes de juliol. Amb curiositat va beure un got d’aigua de l’aixeta, convençuda pel seu amic que li assegurava que era molt bona.
............Al menys set no en passarem, va tornar a pensar l’Anna.
De sobte es van enfilar per un camí ple de rocs i mig asfaltat que pujava sobtadament per damunt de la carretera. El cotxe va necessitar pujar en primera, no era pas possible fer-ho d’una altre manera i desprès d’una corba tancadissima, on estava clar que solament hi podia girar un cotxe, l’Eduard va dir: Es aquí!
Van aparcar en una mena de mirador a ran del penya-segat des d’on es veia la carretera com una serp que s’arrossegava a baix. El mar sense platja dibuixant l’horitzó i al seu damunt el cel i aquella llum estranya, que ho emmarcava tot. La ciutat de La Palma es veia estesa al fons a ma esquerra, tenia un aspecte de poca pressa, o pot ser era la mateixa actitud de l’Anna qui li ho feia llegir així.
Sense sortir del cotxe va girar el cap cercant un lloc que desconeixia. Va veure dues cases aparellades a ran de carrer, sense jardí, sense aquella entrada que normalment tenien les cases aparellades que coneixia l’Anna. També era difícil dir que allò fos un carrer, mes aviat semblava la continuació d’aquella pujada mal asfaltada i plena de rocs que van agafar sortint de la carretera. El silenci era important. Eren quasi les vuit de la tarda i ni un ànima, ni el soroll dels cotxes arribava fins aquella alçada.
Amb aquella solitària i silenciosa intimitat, l’Eduard va sortir del cotxe i es va permetre d’agafar la maleta de la seva amiga fent camí vers la casa. Mentre la treia del maleter, va demanar a l’Anna que era encara dins el cotxe encantada mirant aquell horitzó, que cerques les claus de casa. Com si l’Anna sabés on eren i quines eren. Aquella demanda va fer somriure per dins a l’Anna. Li va semblar familiar, una confirmació de que eren “vells amics”.
Era molt normal que l’Eduard no trobes les claus o qualsevol altre cosa que no fos de feina. Era també normal que amb tota la naturalitat del mon li demanes a ella que les cerques. Era un despistat per a les coses de casa, “un chapuzas” com diria ell. Sempre ho havia sigut i ho continuava essent.
L’Anna va cercar les claus, deixant-se acaronar per aquella normalitat del mon de l’Eduard tot remenant per dins d’un cotxe que no havia vist mai i que era, per dir-ho tot, ple de trastos.
Efectivament les claus eren allà, -com es que ell en sortir del cotxe no les va agafar?. Decididament no eren importants, pensava l’Anna mentre les atansava al seu amic que ja havia tret la maleta del maleter.
L’Anna es va quedar unes passes darrera l’Eduard, volia gaudir d’aquella imatge on ell obria la casa.
Una capritxosa barana baixa de fusta fosca feia d’entrada. La casa era pintada d’un groc bonic, fresc i càlid al mateix temps, i aquella baraneta li donava un caire de llar.
Després de veure la immensitat d’aquell mar i d’aquell cel del cotxe estant, la casa li semblava com una mena de caseta de nines, de mides reduïdes, com una miniatura on el color groc l’acabava d’arrodonir dins l’estampa polida d’aquella terra plena de contrastos.
L’Eduard no va esperar que l’Anna acabes de traspassar la barana de fusta fosca i va desaparèixer dins la casa. Sense la invitació explicita a passar que l’educació demana fer a un convidat, l’Anna anava entrant. Encuriosida per veure que hi havia dins. Tot era a les fosques, i no sentia l’Eduard. No va gosar tancar la porta al seu darrera, la lluminositat de fora entrava deixant entreveure el braç d’un petit sofà.
Arran de porta hi havia una finestra ampla que decorava la nua paret, juntament amb la barana fosca de fora, de la façana de la casa. Les persianes eren baixades . Ser a ran de carrer, la feia sens dubte vulnerable. L’Eduard no es veia. Van ser uns minuts on l’Anna dubtava què fer, entrar o quedar-se a la porta,.... Va decidir entrar amb la mirada, mentre s’acostumava a aquella foscor . Aturada a la porta que va deixar oberta tot just al seu costat.
De sobte, es va encendre la llum, era estrany pensar que amb aquell dia tan clar i maco, s’encenguessin els llums de les cases. Aquella era una casa de lloguer, que l’empresa li va facilitar quan el va enviar a treballar a l’illa.
Els mobles de totes les cases de lloguer son sempre anys setanta i aquells n’eren una bona mostra. Podien ben bé fer par d’alguna subhasta capritxosa d’aquestes que es troben a Barcelona i pels que la gent hi perd el sentit del gust.
Les parets del menjador estaven empaperades, va ser un flhas per l’Anna, feia anys que no en veia de parets així, tret de les pel·lícules que els dissabtes tarda feien a TVE.
Aquella va ser la primera imatge, un menjador ampli, anys setanta, amb la taula de menjador arrambada a la paret que ja sens dubte havia perdut la seva funció i que l’Eduard feia servir d’escriptori, i de reposa-planells.
Les indispensables sis cadires es repartien entre els panys de paret i al voltant de la taula. Mai s’ha entès perquè havien de ser justament sis i no cinc, o set!
Un moble fosc i lluent encapçalava el pany de paret just davant de la porta d’entrada. No hi mancava la solemne decoració de les cases de lloguer. Tot un recull d’objectes, d’aquells que s’acumulen al llarg dels anys anant de boda en boda i que no saps mai on col·locar, eren allà exposats com si d’una vitrina d’aparador de “todo a 100” es tractes. Ben segur que la mestressa d’aquella casa deuria haver assistit a moltes bodes.
L’Eduard no havia tocat massa les coses de “la senyora”, just per fer una mica d’espai on col·locar-hi un seguit de cd’s de musica i dades. Res més deia en aquell moble, que allò fos casa seva. Ni ell ho pretenia.
Mentre l’Anna observava aquell espai, l’Eduard seguia perdut per dins la casa, així que ella no es va moure d’allà on era, tenia coses per mirar com fan totes les dones quan es troben al mercadillo dels dissabtes. No necessiten res, no compren res, però ho escruten tot amb la mirada i s’aturen a cada pas.
Soroll de persianes i portes van distreure a l’Anna d’aquell espectacle anys setanta. Ara mirava la seva maleta que l’Eduard havia deixat al costat del seu improvisat escriptori.
La mirava i pensava que feia solament unes hores era igualment dreta al costat de la porta de casa seva, mentre ella repassava que en la seva bossa d’estiu de ganxet, no hi manques res, que creies necessari pel viatge. La mateixa maleta, la mateixa posició però en un espai i en un temps diferent que ella havia triat. L’espai i el temps de l’Eduard. Era una convidada?, Una intrusa?, Una aprofitada?, ..... no es preguntava què hi feia allà, però si que l’Anna va tenir la temptació de autoqüestionar-se.
L’Eduard la va treure d’aquella contaminada intenció, apareixent de sobte per la porta de la esquerra del moble i convidant-la a entrar........... volia ensenyar-li el petit pati que tenia la casa. Oblidant la maleta al menjador, van passar per la cuina i van anar a parar al pati de la casa. Era força gran, gairebé quadrat.
El terra enrajolat, de color fang mate. Una manega ben doblegada reposava al terra i venia a dir que el seu amic es prenia la cura de regar-lo sovint, perquè pels quatre testos que hi tenia, no calia tanta logística.
En aquell pati i al costat de la cuina hi havia un quartet on la rentadora ocupava el lloc preferent. També hi havia un safareig de pedra, amagat per un parell de cubells i una pila de roba bruta. Un parell de sabates per terra i unes bambes deixaven clar que era un lloc de moviment aquell.
Una cosa va sobtar a l’Anna, l’ordre i la practicitat dels productes de neteja que el seu amic tenia en aquell quartet. Ell sempre deia que era un “chapuzas” en les tasques domestiques. Afirmava que ni li agradaven ni en sabia, però veure aquella planificació masculina en la neteja va agradar a la ordenada Anna.
Aquell pati devia ser un dels raconets favorits de l’Eduard perquè el mostrava a la seva amiga amb molta tendresa. L’Anna va tornar a notar aquella emotivitat continguda en el seu amic.
Tret del safareig, al que no va donar gens d’importància, no va parar de somriure i de fer totes les gesticulacions possibles per a demostrar que allò era com un petit paradís, sobre tot quan el sol desapareixia i al tornar a casa, cansat de la feina, s’hi seia al caure de la nit.
Van tornar a entrar a la casa. Eren a la cuina i li va ser presentada com el lloc on hi feia vida, de fet, la petita radio que hi havia damunt d’una petita taula recordava a l’Anna el gust del seu amic per l’actualitat i les noticies de bon mati o a qualsevol hora.
L’Eduard, mentre es prenia el seu inseparable té amb llet, llegia el diari, fumava un cigarret, i fins i tot podia parlar amb algú. contemporàniament Ho feia tot alhora. Ho feia malgrat saber que podia ofendre al que era amb ell parlant, per la poca atenció que l’interlocutor sentia tenir d’aquell home multisensorial. Podia demanar disculpes per haver-ho fet, però no deixava de fer-ho. Per a ell era important!.
Mirant la cuina era clar que La “senyora” era una bona mestressa de casa. Aquella cuina estava ben abastada, i els estris no eren d’aquells que ja no saps que fer-ne. L’Eduard va demanar a l’Anna si volia prendre alguna cosa, tot avançant que hi tenia ben poc a la nevera. Per un moment ella va pensar, -“passarem gana, si aquest xicot no ha previst omplir una mica la nevera”.
En realitat el que havia previst l’Eduard era que amb la seva amiga a casa, ella s’encarregaria de tot, fins i tot d’omplir la nevera. L’Anna sospitava aquesta previsió, coneixia al seu amic, però va voler sentir-la i va preguntar
-i què soparem avui?, o no cal sopar?. Sabia que el seu amic no menyspreava cap dels àpats, era una bona forquilla. La resposta va ser immediata,
- soparem fora i demà ja anirem a comprar. Ara que ets aquí, tu t’encarregues de les coses de casa, jo soc un chapuzas!
I sense cap mena de remor, però amb una rialleta, va afegir,
-li he dit a la senyora que ve a netejar i planxar que aquesta setmana no vingui.
De fet l’Anna ja havia vist una pila de roba per planxar damunt del tocador.... (i va a tornar a somriure per dins) Allò, confirmava la seva sospita, així que li va demanar un got d’aigua, no volia res mes. Calia tirar avall aquella franquesa “antipatica”.
El seu amic va obrir la nevera i efectivament, d’aigua no en tenia, de fet la nevera era com totes les neveres a fi de mes, tot i que mancaven ben quinze dies per la fi d’aquell mes de juliol. Amb curiositat va beure un got d’aigua de l’aixeta, convençuda pel seu amic que li assegurava que era molt bona.
............Al menys set no en passarem, va tornar a pensar l’Anna.
No hay comentarios:
Publicar un comentario