L’avió va aterrar. L’Anna no va trobar al seu amic, dins l’aeroport. No va distingir cap figura coneguda, en obrir-se la porta de les arribades, però tampoc li va estranyar. L’Eduard era capaç d’enviar algú a recollir-la, d’esperar-se assegut al cotxe, o fins i tot d’arribar tard.
El primer somriure experimentat, va ser per dins. L’Anna reia per dins, tot pensant del que podia ser capaç el seu amic.
Amb la serietat que la caracteritza, quan va sola pel mon, l’Anna arrossegava la seva maleta mentre es dirigia a la cafeteria. Volia un cafè. Aquell cafè que no havia fet mentre dinava a Tenerife, tot esperant el vol per La Palma, i si l’Eduard podia arribar tard, ella també podia prendre’s un cafè.
La trucada cercant l’Eduard mentre remenava la tassa, va ser inútil, no estava disponible, quina novetat! Era un aeroport petit, fins i tot veia l’entrada i sortida de la gent, de la cafeteria estant, i de l’Eduard ni rastre.
Començava a codejar-se amb lo desconegut i eren desconeguts els moments que l’Eduard havia començat a dibuixar en l’escenari. Aquesta vegada l’escenari era un aeroport petit, sense massa gent, sense massa enrenou, on l’Anna era un passatger mes, pot ser amb poca cara de turista. Anava sola, no feia part de cap grup, ni cap cartell era per a ella.
Allò no la espantava, era conscient de la capacitat que l’Eduard tenia per a sorprendre-la, i això no era nou.
En acabar aquell desitjat cafè, i tornant a somriure per dins, va tornar a arrossegar la seva maleta i es va dirigir fora de l’edifici.
Una vegada fora de l’aeroport, la llum es reflectia en la llarga vorera de ciment que l’Anna veia acabar per una petita pendent. No veia més enllà. Era com si l’aeroport fos en un petit turó, qui sap per què l’Anna se l’imaginava en una plana.
Va caminar uns metres per la borera de l’entrada, amb la mirada més enllà de les seves passes, però no va veure ningú i va tornar a prop de la porta per on havia sortit.
Els passatgers del seu vol, ja no hi eren, els taxis acabaven de carregar, altres devien haver marxat mentre l’Anna feia el cafè. L’escenari ara era buit, tot per a l’Anna i els cotxes que sota al sol lluïen a l’aparcament de l’altre banda de la carretera, per on marxaven els darrers cotxes.
La racionalitat de l’Anna estava a punt de posar-se en marxa, esperaria cinc, deu minuts, i després agafaria un taxi, passava ja mes de mig hora de l’hora en que havien quedat.
De sobte es va adonar, que no tenia cap adreça per indicar al taxista. Era increïble, però cert!. Sense perdre la calma, plantejava possibles sortides..... estava decidida a anar a un hotel.
Mentre continuava rient per dins de la seva “ingenuïtat” i rumiant què faria, cercava un banc per a seure. No s’ho acabava de creure, era allà i no sabia on vivia el seu amic, cap adreça, solament un numero de mòbil.
Va sentir per unes mil·lèsimes de segons felicitat. Felicitat, perquè havia arribat fins allà sense mes indicacions que un: “-si, ven!”. Allò tenia un munt de significacions. Era la confirmació de “la bogeria”, era la constatació de que d’alguna manera havia començat a passejar a “ulls clucs”. Tot i així, va pensar que ja ho rumiaria desprès, ara solament volia seure i seguir somrient per dins.
Tenia la mirada perduda, com si no fos allà. Volia seure, i no cercava cap banc. En realitat es regalimava per dins amb la ironia de la situació. Ni un mar blau de fons, ni l’anar i venir dels taxis aconseguien tornar-la allà on era, fins que la bocina insistent d’un cotxe li va cridar l’atenció. El cotxe era a l’altra banda de la carretera, just al seu davant. Qui conduïa era dins, assegut i a contrallum. Solament va distinguir-hi una silueta fosca.
Des d’aquella distancia, i amb el sol als ulls, l’Anna va esforçar la vista per mirar dins del cotxe, i va reconèixer una salutació. Va ser un somriure amb matisos d’incredulitat, per ambdues parts i amb la llum d’una alegria continguda.
Un gest amb les espatlles tot aixecant les mans del volant, dient......... què?, li va confirmar que es tractava del seu amic Eduard. Aquell era un gest conegut, molt conegut!.
Va creuar la carretera, mentre l’Eduard sortia del cotxe i quan varen ser a prop l’un de l’altre, un discret petó a la galta, va ser automàtic.
Dos anys permetien als sentiments, aquella afectivitat mundana. Era més un acte social que una altra cosa, L’Anna coneixia bé, la rigidesa social de l’Eduard en les efusions afectives i sobre tot al carrer.
Sorprenentment, o pot ser cal dir que no va ser una sorpresa, l’Eduard va obrir el maleter i l’Anna va haver de posar-hi, tota sola, aquella maleta que pesava tant. Decididament, l’Eduard era el de sempre.
-quina barra!- Pensava ella, mentre amb dificultat introduïa la maleta arrossegant-la per la carrosseria i el pany de la porta.
Per un moment, va dubtar entre demanar disculpes o emprenyar-se perquè la seva maleta és fes malbé. No era el cas que digues res, tampoc s’ho hagués estalviat i la ratllada ja era feta. Ja esbrinaria on.
Dos anys havien passat factura a l’Eduard, com a gairebé tots els homes, fent-li una mica més present la calba. El recordava amb més cabells. Aquells cabells que tant la van sorprendre quan el va conèixer, recargolats a la màxima potencia i curts, a ras de cap. Ara deixaven pas a la vista. Sempre havia tingut entrades l’Eduard, però aquesta vegada s’havien desconfigurat. No era un home calb, però li quedaven pocs cabells.
La pell no tant lluent, avisava també d’un cansament, segur que seguia fent mes hores que un rellotge. Alt i prim com sempre, l’estiu el va vestir amb pantaló curt, l’Anna no va poder dissimular un somriure veient-lo amb calces curtes, tot i que no li va dir. Feia cara de qui està satisfet amb el que tenia, i encara se li notava l’alegria continguda.
El primer somriure experimentat, va ser per dins. L’Anna reia per dins, tot pensant del que podia ser capaç el seu amic.
Amb la serietat que la caracteritza, quan va sola pel mon, l’Anna arrossegava la seva maleta mentre es dirigia a la cafeteria. Volia un cafè. Aquell cafè que no havia fet mentre dinava a Tenerife, tot esperant el vol per La Palma, i si l’Eduard podia arribar tard, ella també podia prendre’s un cafè.
La trucada cercant l’Eduard mentre remenava la tassa, va ser inútil, no estava disponible, quina novetat! Era un aeroport petit, fins i tot veia l’entrada i sortida de la gent, de la cafeteria estant, i de l’Eduard ni rastre.
Començava a codejar-se amb lo desconegut i eren desconeguts els moments que l’Eduard havia començat a dibuixar en l’escenari. Aquesta vegada l’escenari era un aeroport petit, sense massa gent, sense massa enrenou, on l’Anna era un passatger mes, pot ser amb poca cara de turista. Anava sola, no feia part de cap grup, ni cap cartell era per a ella.
Allò no la espantava, era conscient de la capacitat que l’Eduard tenia per a sorprendre-la, i això no era nou.
En acabar aquell desitjat cafè, i tornant a somriure per dins, va tornar a arrossegar la seva maleta i es va dirigir fora de l’edifici.
Una vegada fora de l’aeroport, la llum es reflectia en la llarga vorera de ciment que l’Anna veia acabar per una petita pendent. No veia més enllà. Era com si l’aeroport fos en un petit turó, qui sap per què l’Anna se l’imaginava en una plana.
Va caminar uns metres per la borera de l’entrada, amb la mirada més enllà de les seves passes, però no va veure ningú i va tornar a prop de la porta per on havia sortit.
Els passatgers del seu vol, ja no hi eren, els taxis acabaven de carregar, altres devien haver marxat mentre l’Anna feia el cafè. L’escenari ara era buit, tot per a l’Anna i els cotxes que sota al sol lluïen a l’aparcament de l’altre banda de la carretera, per on marxaven els darrers cotxes.
La racionalitat de l’Anna estava a punt de posar-se en marxa, esperaria cinc, deu minuts, i després agafaria un taxi, passava ja mes de mig hora de l’hora en que havien quedat.
De sobte es va adonar, que no tenia cap adreça per indicar al taxista. Era increïble, però cert!. Sense perdre la calma, plantejava possibles sortides..... estava decidida a anar a un hotel.
Mentre continuava rient per dins de la seva “ingenuïtat” i rumiant què faria, cercava un banc per a seure. No s’ho acabava de creure, era allà i no sabia on vivia el seu amic, cap adreça, solament un numero de mòbil.
Va sentir per unes mil·lèsimes de segons felicitat. Felicitat, perquè havia arribat fins allà sense mes indicacions que un: “-si, ven!”. Allò tenia un munt de significacions. Era la confirmació de “la bogeria”, era la constatació de que d’alguna manera havia començat a passejar a “ulls clucs”. Tot i així, va pensar que ja ho rumiaria desprès, ara solament volia seure i seguir somrient per dins.
Tenia la mirada perduda, com si no fos allà. Volia seure, i no cercava cap banc. En realitat es regalimava per dins amb la ironia de la situació. Ni un mar blau de fons, ni l’anar i venir dels taxis aconseguien tornar-la allà on era, fins que la bocina insistent d’un cotxe li va cridar l’atenció. El cotxe era a l’altra banda de la carretera, just al seu davant. Qui conduïa era dins, assegut i a contrallum. Solament va distinguir-hi una silueta fosca.
Des d’aquella distancia, i amb el sol als ulls, l’Anna va esforçar la vista per mirar dins del cotxe, i va reconèixer una salutació. Va ser un somriure amb matisos d’incredulitat, per ambdues parts i amb la llum d’una alegria continguda.
Un gest amb les espatlles tot aixecant les mans del volant, dient......... què?, li va confirmar que es tractava del seu amic Eduard. Aquell era un gest conegut, molt conegut!.
Va creuar la carretera, mentre l’Eduard sortia del cotxe i quan varen ser a prop l’un de l’altre, un discret petó a la galta, va ser automàtic.
Dos anys permetien als sentiments, aquella afectivitat mundana. Era més un acte social que una altra cosa, L’Anna coneixia bé, la rigidesa social de l’Eduard en les efusions afectives i sobre tot al carrer.
Sorprenentment, o pot ser cal dir que no va ser una sorpresa, l’Eduard va obrir el maleter i l’Anna va haver de posar-hi, tota sola, aquella maleta que pesava tant. Decididament, l’Eduard era el de sempre.
-quina barra!- Pensava ella, mentre amb dificultat introduïa la maleta arrossegant-la per la carrosseria i el pany de la porta.
Per un moment, va dubtar entre demanar disculpes o emprenyar-se perquè la seva maleta és fes malbé. No era el cas que digues res, tampoc s’ho hagués estalviat i la ratllada ja era feta. Ja esbrinaria on.
Dos anys havien passat factura a l’Eduard, com a gairebé tots els homes, fent-li una mica més present la calba. El recordava amb més cabells. Aquells cabells que tant la van sorprendre quan el va conèixer, recargolats a la màxima potencia i curts, a ras de cap. Ara deixaven pas a la vista. Sempre havia tingut entrades l’Eduard, però aquesta vegada s’havien desconfigurat. No era un home calb, però li quedaven pocs cabells.
La pell no tant lluent, avisava també d’un cansament, segur que seguia fent mes hores que un rellotge. Alt i prim com sempre, l’estiu el va vestir amb pantaló curt, l’Anna no va poder dissimular un somriure veient-lo amb calces curtes, tot i que no li va dir. Feia cara de qui està satisfet amb el que tenia, i encara se li notava l’alegria continguda.
No hay comentarios:
Publicar un comentario