L’Eduard tenia molt clar on anirien a sopar, i l’Anna tenia molt clar que es deixaria portar. Ja no era massa d’ella fer preguntes, però aquesta vegada les preguntes ni calien, ni esqueien, no eren importants..... al menys no ho eren per a ella. El que ella no sabia es que si que ho eren pel seu amic, i no ho va saber fins un parell de dies mes tard.
Envaïda pel goig de deixar-se portar, passejava a ulls clucs tot obrint-los i aturant-se en cada petit detall important o no que fos, i pel mateix goig de no haver de saber si ho era.
El sopar, va ser en un restaurant a ran de mar i que sobtosament en ple mes de juliol, era buit. Pot ser era massa tard, va pensar però se li va fer estrany. Van triar de seure dins, l’aire que feia a la terrassa era furiós. Una taula en un racó del menjador que estava tot parat i que lluïa una delicada atmosfera, va cridar l’atenció de l’Anna i allà van sopar.... L’Eduard era el cicerone, va triar ell els plats i quan el cambrer va venir per anotar la comanda, quedava clar que l’Eduard hi anava molt sovint, i com sempre..... “era su amigo”
Sempre es feia amics dels cambrers dels restaurants l’Eduard, i sempre abans d’anomenar-los amics seus, els hi deia allò de: “qué me aconsejas?, però no como ni cerdo ni pescado.”, mes endavant, si el menjar era bo i el client quedava satisfet, ya deia que “era su amigo”.
En moltes ocasions l’Anna havia vist l’escena. Les primeres vegades fins i tot sentia vergonya de veure com establia aquella mena de confiança amb aquells personatges de camisa blanca, perfectes desconeguts, que trobava als restaurants. Amb el temps, s’ho va saber mirar des de fora i ara que ho tornava a viure, somreia amb l’agradable sensació de que durant la seva estada allà tornaria a veure aquell guió. Tot retornava, tot seguia com ho havia conegut, tot es reproposava sense sobtades novetats, solament canviaven els escenaris, les llums, els colors, les olors, els vents i les boires per on es seguia passejant satisfeta l’Anna de la ma de na Eduard.
Aquella nit, no solament s’ho mirava des de fora, sinó que valorava el fet de que l’Eduard hagués arrelat a l’illa i que no es sentis tan sol, però pot ser tot no era tan cert.
No estava trist el seu amic, no vivia en un racó d’habitació, no patia fred, ni situacions indignes pel color de la seva pell,.... pot ser arrels no n’havia fet, però vivia content del que tenia, era l’amo....... però això si, no en tenia prou.
Tot i no essent l’amo, s’hi sentia,..... continuava sentint-se l’amo de si mateix, de les seves decisions, dels seus èxits ..... i dels seus fracassos, però no en parlava. L’amo no parla mai de problemes, l’amo no podia parlar de problemes, perquè no era d’amo fer-ho saber.
Ella havia viscut en la pròpia pell els comportaments de l’amo en aquest sentit, les desaparicions del seu amic les coneixia bé. Desaparicions que sempre havien coincidit amb vivències frustrants per a ell. Aquell home desapareixia amb la boira dels seus problemes.
No era gens fàcil, ni provable que mentre patia una situació de fracàs, de patiment, o de personal frustració,..... l’Eduard hi fos, es a dir, no es feia trobar.
Mentre el cambrer marxava amb la comanda i abans de que s’instaures novament una conversa, l’Anna el justificava pensant allò que tan temps li va costar d’entendre. Tots tenim i patim situacions que ens ofeguen , tots actuem a la nostra manera per afrontar-les, i a ell l’havien educat en l’orgull: “un hombre debe resolver sus problemas consigo mismo”, i la vida pot ser li va confirmar aquell aprenentatge de pell, que l’Anna mai va poder condividir amb ell.
Era una actitud que va ferir de mort l’amor de l’Anna quan l’Anna n’estava tan d’ell. El que no s’entén fa por, i la por fa perdre el nord. I sense nord ens perdem, girem al voltant de buits...... sense trobar cap sentit.
L’amo no pot tenir fissures, o al menys no les pot mostrar. L’amo pren decisions, encara que l’aboquin a la soledat o a la ficció de creure que “es mi amigo”, quan en realitat es solament un cambrer mes, amb qui peta una concebuda xerrada breu, perquè a taula no hi te ningú mes que ell o bé, com en aquest cas desitja compartir amb la seva acompanyant quelcom mes que uns plats triats al gust i per l’ocasió.
No era l’amo, però sempre se n’havia sentit,.... i amb els anys la seva amiga ho va saber entendre. El temps, el gran aliat de l’Anna, per a tot.
El restaurant buit va acabar essent un desconegut, carent d’interès i col·locat al marge de la parella. Els dos amics van gaudir d’un sopar lent, acollidor i ple de somriures.... per uns instants i amb ràpides imatges instantànies, passaven per la ment de l’Anna una darrera l’altre les vegades que asseguts a una taula com aquella ambdós hi havien abocat regust de proximitat, de complicitat per algun comentari o per alguna mirada sense necessitat de dir res mes. Quan temps havia passat i quantes coses s’havien triat de viure! Satisfeta per sentir-se tan rica de vivències,.... va continuar somrient per dins i per fora, regalant al seu amic, tota la tendresa sense cap reserva.
Envaïda pel goig de deixar-se portar, passejava a ulls clucs tot obrint-los i aturant-se en cada petit detall important o no que fos, i pel mateix goig de no haver de saber si ho era.
El sopar, va ser en un restaurant a ran de mar i que sobtosament en ple mes de juliol, era buit. Pot ser era massa tard, va pensar però se li va fer estrany. Van triar de seure dins, l’aire que feia a la terrassa era furiós. Una taula en un racó del menjador que estava tot parat i que lluïa una delicada atmosfera, va cridar l’atenció de l’Anna i allà van sopar.... L’Eduard era el cicerone, va triar ell els plats i quan el cambrer va venir per anotar la comanda, quedava clar que l’Eduard hi anava molt sovint, i com sempre..... “era su amigo”
Sempre es feia amics dels cambrers dels restaurants l’Eduard, i sempre abans d’anomenar-los amics seus, els hi deia allò de: “qué me aconsejas?, però no como ni cerdo ni pescado.”, mes endavant, si el menjar era bo i el client quedava satisfet, ya deia que “era su amigo”.
En moltes ocasions l’Anna havia vist l’escena. Les primeres vegades fins i tot sentia vergonya de veure com establia aquella mena de confiança amb aquells personatges de camisa blanca, perfectes desconeguts, que trobava als restaurants. Amb el temps, s’ho va saber mirar des de fora i ara que ho tornava a viure, somreia amb l’agradable sensació de que durant la seva estada allà tornaria a veure aquell guió. Tot retornava, tot seguia com ho havia conegut, tot es reproposava sense sobtades novetats, solament canviaven els escenaris, les llums, els colors, les olors, els vents i les boires per on es seguia passejant satisfeta l’Anna de la ma de na Eduard.
Aquella nit, no solament s’ho mirava des de fora, sinó que valorava el fet de que l’Eduard hagués arrelat a l’illa i que no es sentis tan sol, però pot ser tot no era tan cert.
No estava trist el seu amic, no vivia en un racó d’habitació, no patia fred, ni situacions indignes pel color de la seva pell,.... pot ser arrels no n’havia fet, però vivia content del que tenia, era l’amo....... però això si, no en tenia prou.
Tot i no essent l’amo, s’hi sentia,..... continuava sentint-se l’amo de si mateix, de les seves decisions, dels seus èxits ..... i dels seus fracassos, però no en parlava. L’amo no parla mai de problemes, l’amo no podia parlar de problemes, perquè no era d’amo fer-ho saber.
Ella havia viscut en la pròpia pell els comportaments de l’amo en aquest sentit, les desaparicions del seu amic les coneixia bé. Desaparicions que sempre havien coincidit amb vivències frustrants per a ell. Aquell home desapareixia amb la boira dels seus problemes.
No era gens fàcil, ni provable que mentre patia una situació de fracàs, de patiment, o de personal frustració,..... l’Eduard hi fos, es a dir, no es feia trobar.
Mentre el cambrer marxava amb la comanda i abans de que s’instaures novament una conversa, l’Anna el justificava pensant allò que tan temps li va costar d’entendre. Tots tenim i patim situacions que ens ofeguen , tots actuem a la nostra manera per afrontar-les, i a ell l’havien educat en l’orgull: “un hombre debe resolver sus problemas consigo mismo”, i la vida pot ser li va confirmar aquell aprenentatge de pell, que l’Anna mai va poder condividir amb ell.
Era una actitud que va ferir de mort l’amor de l’Anna quan l’Anna n’estava tan d’ell. El que no s’entén fa por, i la por fa perdre el nord. I sense nord ens perdem, girem al voltant de buits...... sense trobar cap sentit.
L’amo no pot tenir fissures, o al menys no les pot mostrar. L’amo pren decisions, encara que l’aboquin a la soledat o a la ficció de creure que “es mi amigo”, quan en realitat es solament un cambrer mes, amb qui peta una concebuda xerrada breu, perquè a taula no hi te ningú mes que ell o bé, com en aquest cas desitja compartir amb la seva acompanyant quelcom mes que uns plats triats al gust i per l’ocasió.
No era l’amo, però sempre se n’havia sentit,.... i amb els anys la seva amiga ho va saber entendre. El temps, el gran aliat de l’Anna, per a tot.
El restaurant buit va acabar essent un desconegut, carent d’interès i col·locat al marge de la parella. Els dos amics van gaudir d’un sopar lent, acollidor i ple de somriures.... per uns instants i amb ràpides imatges instantànies, passaven per la ment de l’Anna una darrera l’altre les vegades que asseguts a una taula com aquella ambdós hi havien abocat regust de proximitat, de complicitat per algun comentari o per alguna mirada sense necessitat de dir res mes. Quan temps havia passat i quantes coses s’havien triat de viure! Satisfeta per sentir-se tan rica de vivències,.... va continuar somrient per dins i per fora, regalant al seu amic, tota la tendresa sense cap reserva.
No hay comentarios:
Publicar un comentario